Abans d’ahir es va donar a conèixer el denominat “full de ruta” cap a la independència transaccionat entre diversos partits, parlamentaris i extraparlamentaris (Reagrupament i Moviment d’Esquerres), més l’AMI, l’ANC i Òmnium Cultural.
La brevetat del comunicat no permet aprofundir en l’anàlisi de les intencions profundes dels signants però sí que dóna peu a afirmar la similitud de plantejaments amb els previs a les eleccions autonòmiques del 25 de novembre del 2012, on el compromís programàtic de CIU i ERC era fer una declaració de sobirania del Parlament de Catalunya i consultar el poble català sobre el seu futur polític, mentre s’anaven bastint les “estructures d’estat”.
Ambdós compromisos els podem donar per complerts: la declaració de sobirania es va fer el 23 de gener del 2013 amb el vot favorable de vuitanta-cinc diputats, i tot i haver estat declarada inconstitucional pel Tribunal Constitucional espanyol el 25 de març de l’any passat, si els partits catalans la donen per vigent no cal repetir-la. Pel que fa a la consulta es va fer el 9-N, essent un èxit de participació tot expressant un mandat explícit al Govern de Catalunya i als partits parlamentaris de tirar endavant el procés cap a la independència, el que cal és complir-lo.
Després del 9-N el desconcert i la improvisació s’ha intal·lat entre els partits signants del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, com si no haguessin tingut dos anys per preveure els eventualitats posteriors a la consulta. La majoria parlamentària per donar els passos necessaris ja existeix actualment, així doncs només té sentit avançar les eleccions “plebiscitàries” si efectivament pivoten sobre el sí o el no a una proposta de declaració unilateral d’independència.
El procés constituent que s’anuncia en cas que els partits favorables a la creació de l’Estat català siguin majoritaris només té sentit a partir d’un acte efectiu de sobirania, això és, amb efectes jurídics i polítics, no merament enunciatiu de propòsits abstractes. Com es pot bastir un nou ordenament constitucional si hom acata simultàniament la vigència del sistema establert per la Constitució espanyola del 1978 ? Com es poden desplegar les estructures d’estat en una etapa de transició nacional, que no sabem ni quan comença ni com culmina democràticament per part del poble de Catalunya, quan el Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat negativament aqueixa possibilitat el proppassat 26 de febrer ?
Convergència i Unió, tot i tenir opcions contraposades sobre aqueix full de ruta es presentaran novament en coalició ? Amb quin programa ? El mateix hom pot demanar a EUiA i ICV ? I fins i tot a Reagrupament, que té la condició d’entitat adherida a CDC ? Qui esta disposat a incloure-hi la declaració unilateral d’independència ?
La claredat del programa electoral és essencial, no solament per respecte als electors catalans, sinó per obtenir la credibilitat necessària davant les institucions internacionals a les quals eventualment hom haurà de demanar el reconeixement del nou Estat català. Aqueix full de ruta no passa de ser un acord de mínims, precari i genèric, que no està a l’alçada dels reptes que el poble català té plantejats des de les passades eleccions del 25 de novembre del 2012 i que més aviat sembla un gest per dilatar-los en el temps a l’espera de canvis en el mapa polític espanyol i d’una eventual oferta per recomposar el model autonòmic i estatal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!