Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 de desembre de 2014
0 comentaris

Diana Vizán: “El procés sobiranista, exemple d’un canvi d’època”

Diana Vizán és periodista i col·laboradora habitual de Reus Digital on ha publicat el proppassat 12 d’aqueix mes l’article sobre el procés sobiranista català en curs assenyalant aspectes innovadors respecte d’altres moviments precedents, com la rellevància dels lideratges femenins:

“Encara que fos esquimal seguiria amb entusiasme el procés sobiranista de Catalunya perquè, més enllà de l’aspecte sentimental, em sembla un bon exemple per il·lustrar el canvi d’època global en què potser estem immersos tots plegats.

Així doncs, el fet que es tracti d’un procés social em sembla significatiu. Entre tots estem construint quelcom de nou. Bona part de la societat catalana unida amb l’objectiu comú de portar a terme un canvi en una direcció definida: la independència del país.

Un procés perseverant en què participa gent molt diversa de tot el territori amb diferents edats, classes socials, gènere, professions, procedències, idees, nivell cultural, llengua materna, etcètera. Caracteritzat per la individualitat de missatges i d’adhesions, la diversitat de formes d’expressió, l’horitzontalitat i el debat. Independentistes de tota la vida conviuen ara amb nous independentistes.

En aquest sentit, també cal remarcar aquest caràcter assembleari, democràtic i participatiu del procés. Hi ha moltes persones que hi treballen de forma voluntària i altruista. Es tracta d’un moviment que acull una sensibilitat creixent de participació més enllà de les institucions i dels partits i fa que la política torni a interessar, a formar part del debat quotidià. El clam per la unitat en l’acte central conjunt de l’ANC i Òmnium pel 9-N és un bon exemple de l’exercici d’aquest apoderament de la ciutadania.

Les expectatives de participació de la gent són ara més grans perquè vivim i experimentem la immediatesa i una interacció directa quan fem servir les xarxes socials. Els canvis tecnològics permeten generar cassolades contra decisions del Tribunal Constitucional considerades injustes i altres accions de protesta a les velles i noves places de la democràcia.

És una altra forma de relacionar-nos, de viure i d’entendre la política, en què el factor emocional és més present que mai. Per això, ara lliurar-nos d’un Estat que no ens estima i ens maltracta qüestionant les lleis i quedant-se amb els impostos que generem amb el nostre esforç mou milers de voluntaris i milions de participants. La presència de famílies, amb infants i gent molt gran, votant i a les manifestacions; els crits emotius d’independència cada cop més freqüents en actes públics, i l’abraçada d’Artur Mas amb David Fernàndez el 9N il·lustren molt bé aquest caràcter emotiu del procés.

El fet que el procés estigui liderat per dues dones en la maduresa, Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, i Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, també és un fet destacable, ja que trenca els estereotips dels lideratges revolucionaris a càrrec d’homes joves o d’un únic home. Així, doncs, el procés català gaudeix d’un doble lideratge femení marcat per valors com el diàleg i el seny.

Aquests valors fan que el procés sigui un moviment pacífic. Un repte difícil amb milions de persones mobilitzades i el continu desafiament del Govern espanyol, els representants del qual sovint ha semblat que desitjaven que es produïssin esclats violents. Unes mobilitzacions, seguides amb interès per la premsa internacional, que han estat les més multitudinàries de la història de Catalunya i de les més grans d’Europa: la Via Catalana cap a la Independència del 2013, la V a Barcelona de la Diada d’enguany i el referèndum del 9N, entre altres.

Pel que fa al futur, tot i la diversitat d’idees dels participants en el procés, sembla que tothom està d’acord que el nou país haurà de ser una república amb institucions regides pel principi de la transparència i, en aquest sentit, la corrupció està sent criticada públicament.

Si aquests són els valors que caracteritzen el procés sobiranista, els que regeixen el comportament del Govern espanyol serien si fa no fa els contraris. No obstant aquesta oposició continuada, la voluntat de replantejar el marc institucional en què s’estableixen les relacions Catalunya-Espanya i les bases de legitimació d’un sistema polític que pertany a un altre temps té un profund arrelament popular. Catalunya s’ha traçat un nou horitzó que aglutina persones, fa pinya, cohesiona i genera iniciatives de la societat civil per aconseguir cridar l’atenció internacional, crear opinió pública i decidir quin tipus de marc polític i jurídic volem.

Ara només cal esperar que els partits polítics catalanistes deixin de banda el sectarisme de les velles estructures de partit, és a dir, que estiguin a l’alçada d’aquest nou repte i se sumin a la unitat, requerida de manera puntual en un moment excepcional. Un desig compartit per molta gent implicada en aquest procés exemplar.”

Post Scriptum, 29 d’agost del 2016.

Diana Vizán ha publicat el proppassat 25 d’aqueix mes d’agost el següent article al Diari de Tarragona, titulat “A punt, tot i les traïcions“:

“Trista i paradoxal coincidència de la mort del filòleg i històric dirigent independentista Jordi Carbonell amb les crítiques a Ada Colau per part d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) per haver-se manifestat públicament favorable a assistir a la manifestació de la diada de l’Onze de Setembre. És comprensible que PP i Ciutadans no vegin amb bons ulls les paraules de suport a la Diada Nacional de Catalunya de l’alcaldessa de Barcelona. Ara bé, que el portaveu de Catalunya Sí que es Pot i dirigent d’ICV –Joan Coscubiela– critiqui les declaracions d’Ada Colau i manifesti que la «immensa majoria» dels seus votants no volen participar en la manifestació de l’Onze de Setembre perquè «aposta per un full de ruta unilateral i per donar un suport claríssim al president Puigdemont», és incomprensible. Sembla que des de fa un temps ICV renega de la defensa de la unitat que va fer, amb fermesa, el PSUC durant els primers anys de la Transició. Per a alguns membres d’aquesta formació política, Raül Romeva és vist com un traïdor, mentre que per a moltes persones independentistes la traïció es pot pintar de color verd.

Seria interessant de realitzar un estudi sobre allò que al 2016 pensen els assistents –molts d’ells simpatitzants i votants del PSUC– al famós acte unitari de l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi, on Joan Carbonell, en representació de l’Assemblea de Catalunya, va pronunciar la cèlebre frase dirigida a la classe política, «que la prudència no ens faci traïdors». Potser, molts dels assistents a aquella manifestació –alguns d’ells infants ara convertits en persones adultes– són ara independentistes i tenen molt clar que assistiran, com ho han fet en anteriors convocatòries, a la manifestació de l’Onze de Setembre, malgrat allò que digui Joan Coscubiela. Sembla que aquest és el cas de molts membres de Súmate. Per a algunes persones independentistes, gaudir de la música de Paco Ibáñez i anar a la manifestació de l’Onze de Setembre –per posar un exemple– són dues activitats perfectament compatibles.

Hi ha persones que han entès que la llibertat d’un país és un afer important pel qual cal mobilitzar-se i que aquesta aposta és compatible amb d’altres, com són voler acabar amb la pobresa, construir ciutats sostenibles o la defensa d’un serveis públics de qualitat. Per què unes reivindicacions han d’excloure unes altres?

Ara, Catalunya està a punt d’esdevenir un país nou i, un cop ho sigui, ja es debatrà quines polítiques es fan. I és probable que, com a qualsevol democràcia del món, uns anys governin les esquerres i d’altres les dretes, per fer servir una terminologia clàssica. Una cosa està clara, tot el temps que inverteix ara la majoria de la classe política i la ciutadania catalana a reivindicar un tracte just i respectuós per part de l’Estat espanyol es podrà dedicar a fer un país millor que l’actual, perquè Catalunya ja serà independent i lliure. Potser, per tot això, perquè com ha dit l’alcaldessa de Barcelona, «hi ha més motius per anar-hi que per no fer-ho», un any més, molta gent assistirà –malgrat que els pesi a les formacions polítiques unionistes i als que reneguen de la unitat– a la mobilització descentralitzada en cinc ciutats catalanes –entre les quals hi ha Tarragona–, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Òmnium, l’Onze de Setembre, amb el lema ‘A punt”.

Post Scriptum, 19 de setembre del 2017.

Diana Vizán continua analitzant l’evolució del procés d’autodeterminació català publicant avui a Reus Digital aqueix article titulat “David i Goliat”:

Fa molts dies que la història de David i Goliat es fa present a Catalunya. El futur és incert i, com diuen els coneguts versos del poeta Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”. La força la té l’Estat espanyol, el peix gran que es vol menjar al petit. El poderós que treu tota l’artilleria, jurídica i policial, sense respectar la separació dels poders executiu i judicial, contra uns governants que juguen en equip, units, amb les entitats sobiranistes i bona part de la societat catalana. Un joc net, pacífic, lliure, emprenedor, creatiu… L’objectiu és guanyar la copa de la democràcia. Goliat, en canvi, juga brut i exerceix la violència contra empreses, institucions, mitjans de comunicació, representants polítics elegits de manera democràtica i ciutadania. Fins ara, molts espectadors miren el partit des de les grades i animen a un equip o l’altre. Algú es manté equidistant en una gran final?

Potser encara força persones dubten i a uns quants no els hi interessa la política, tot i que els hi afecta, ja que construeix les regles del joc d’un país i permet tractar-ne les qüestions importants mitjançant el diàleg. Ara juguen dues opcions i només una sembla que opta per fer política: ¿Legalitat catalana recentment aprovada, basada en la legalitat internacional, o legalitat espanyola d’acord amb la Constitució de 1978? ¿El govern més proper (ajuntaments i Generalitat) o el més llunyà? ¿República o monarquia? ¿Les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya o els recursos del tribunal constitucional retallant o impugnant aquestes lleis? ¿El funcionament normal dels serveis o la intervenció econòmica de la Generalitat? ¿Una societat municipalista o l’amenaça conjunta a més de set-cents alcaldes per part de la Fiscalia? ¿Estimar el país i la gent on vius o voler fer-li mal amb inhabilitacions, condemnes, multes, detencions, tancament de webs, etc. i amb la distracció de la policia de les funcions de seguretat en plena alerta quatre de terrorisme per enviar-los a buscar urnes i paperetes? ¿Manifestació multitudinària cívica i festiva l’Onze de Setembre, tot i les provocacions contínues, o involució democràtica i clavegueres de l’Estat? ¿Convivència pacífica o irresponsable entossudiment del govern espanyol? ¿Llibertat d’expressió i de reunió o repressió? ¿El parlamentarisme més antic d’Europa o un passat autoritari que retorna? ¿Afrontar políticament la qüestió catalana, com recomanen a Rajoy dues publicacions europees de referència, els diaris Financial Time i Le Monde, o l’ús desproporcionat de la força? ¿Fer valdre la democràcia o menysprear-la? ¿Voler votar o impedir votar? ¿Crear un país nou engrescador i avançar o acceptar viure com fins ara, en un bloqueig i retrocés constant? En la intimitat, respirar amb tranquil·litat i respondre amb honestedat a totes aquestes preguntes, valorant els fets viscuts des de fa molts anys i recentment, sense el soroll mediàtic i polític d’aquests dies convulsos, pot ajudar a decidir anar a votar, malgrat tots els impediments, en un sentit o en un altre.

Mentrestant, malgrat l’absència d’una proposta política per a Catalunya per part del govern espanyol des de fa molts anys, el president de la Generalitat insisteix que prefereix que, ni que sigui en el darrer minut de partit, el referèndum es pacti amb l’Estat. I segur que la majoria de la ciutadania hi està d’acord. Ara per ara, l’1 d’octubre tothom està convidat a respondre a la pregunta “¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” Amb un Sí, un No o en blanc. Es tracta de decidir el futur del país votant, en pau i amb respecte per a tothom.

Tot i que Goliat ho està posant molt difícil, David, com ja ho va fer amb Gandhi o Mandela en la història més recent, potser tornarà a alçar, en llibertat, la copa de la democràcia. Llavors, El Cant dels Ocells, Imagine de John Lennon i l’Horitzó de Txarango, sonaran just abans que tot un poble canti dempeus, amb dignitat, l’Himne dels Segadors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!