Avui s’escau el vuitantè aniversari de la proclamació per part del president Lluís Companys de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, una data carregada de simbolisme i referències d’actualitat.
Els més interessats a reactualitzar els fets del 6 d’octubre del 1934 són els constitucionalistes que defensen la perpetuació de l’ordre estatal espanyol imposat a Catalunya, els mateixos que reivindiquen la intervenció de l’exèrcit per esclafar el pas donat pel Govern de la Generalitat. Com que no gosen justificar obertament el Alzamiento del 18 de juliol del 1936 i el règim del qual són continuadors, s’esplaien adoctrinant els independentistes d’avui amb la legalitat de la repressió militar ordenada pel Gobierno de la República. Les advertències del ministre Fernández Díaz afirmant que el govern català presidit per Artur Mas pot acabar com el de Companys fa vuitanta anys són prou explícites.
Malgrat l’interès dels nacionalistes espanyols a actualitzar el 6 d’octubre, el plantejament de la consulta convocada inicialment pel 9-N no té les connotacions insurreccionals que van envoltar, socialment i políticament, la proclama de Lluís Companys. El moviment independentista d’avui té unes bases jurídiques més sòlides i unes perspectives polítiques més viables que les que tenien al seu abast ERC i els partits d’esquerres ara fa vuitanta anys. Per això l’actitud dels nacionalistes en aqueixa commemoració és més orientada a la dignificació de les víctimes de la repressió militar i a la revisió histórica dels fets que no pas a la seva emulació actualitzada.
L’apel·lació a la dignitat catalana i a la legitimitat de les aspiracions democràtiques del nostre país formulada pels capdavanters d’aqueix procés cap a l’estat propi obliga a qui assumeix voluntàriament aqueixa responsabilitat a un deure de coherència envers els objectius proposats a la ciutadania. La legalitat darrera de la qual s’emparen els defensors de la dominació política i l’espoliació económica del nostre país és un obstacle conjuntural que pot adaptar-se als canvis institucionals en curs de ser assolits si hom manté la fermesa i la credibilitat.
La instrumentalització de la legalitat per part del PP a la conveniència dels seus objectius d’erradicar la llengua catalana en els casos de la derogació del decret implantant la TIL a les Illes Balears, o per negar l’equiparació entre català i valencià al País Valencià o per modificar la llei de llengües a l’Aragó, indiquen que el conflicte al qual estem abocats com a poble el promou un sistema integrista que no respecta la divisió de poders, ni els principis democràtics, només la voluntat de domini. Avui mateix n’hem tingut dugues mostres: la decisió definitiva d’Iberia de concentrar de manera exclusiva els vols transcontinentals a Barajas, abandonant El Prat tot i ser més rendible, i la reimplantació del diari insígnia de l’espanyolisme progressista, El País, a Barcelona amb una edició digital en català.
La legitimitat dels drets als quals aspiren els catalans s’ha de revestir de tota l’argumentació jurídica possible front a un ordre que empra la legalitat més com un instrument fàctic de coacció que com una eina al servei de l’equitat que haurien de demostrar els qui tenen per funció arbitrar els interessos legitimament contraposats entre pobles. Des d’aqueix 6 d’octubre actual fins al 9 de novembre vinent estarem immersos com a poble en una etapa clau, però no pas la determinant, del nostre conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal, i hem de fer tot el possible perquè el 9-N no sigui recordat com una frustració com ho és el 6 d’octubre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!