Fa uns mesos vaig publicar un apunt , “Reforma constitucional espanyola o independència catalana“, que em sembla plenament vigent per descriure les ambigüitats que envolten el decret que ha de signar el president Artur Mas convocant la consulta prevista pel 9-N. Dugues informacions periodístiques il·lustren aqueix compàs d’espera: la portada del Periódico d’avui (“Mas fixa el 9-N com l’inici del canvi constitucional”) i l’editorial de Vilaweb (“El debat sobre la DUI”), on Vicent Partal afirma que: ” la qüestió principal no és el mètode sinó l’objectiu, la qüestió no és com arribar a la independència, sinó aconseguir-la”.
Diversos juristes de reconegut prestigi aconsellen presentar la consulta al poble de Catalunya com un acte preparatori d’un procés de reforma constitucional, per tant d’àmbit estatal, a base d’afegir un preàmbul a les dugues preguntes ja acordades en vistes a garantir l’encaix a la legalitat actual amb l’objectiu que el 9-N hom pugui votar amb garanties democràtiques. Així, segons aqueixos juristes, el Tribunal Constitucional no tindria base legal per estimar el recurs que hi presentarà el govern espanyol i no hi hauria lloc a cap mena de desobediència que justifiqués una reacció autoritària per part del poder estatal.
Encetar el camí de la reforma constitucional espanyola té una avantatge a curt termini: deixa sense arguments al PP per prohibir aqueix acte preparatori del 9-N i fins i tot pot atreure el PSOE a afegir-se a la iniciativa catalana, però a llarg termini té un efecte contraproduent si efectivament prospera, ja que situa en el conjunt espanyol i les institucions que representen aqueixa sobirania estatal la decisió sobre les aspiracions nacionals catalanes. Entrar en aqueixa dinàmica suposa abandonar l’argumentació apuntada -que no pas desenvolupada- a l’informe de 20 de desembre del 2013 del Consell Assessor sobre la Transició Nacional consistent en demostrar el caràcter arbritari, discriminatori i antidemocràtic de l’ordre estatal espanyol imposat a la nació catalana com a base del nostre dret d’autodeterminació.
En resum, presentar la consulta del 9-N com un pas previ, bé d’una reforma constitucional, bé d’un procés d’independència, (només en el cas que el Sí-Sí sigui majoritari) amb la finalitat que es pugui celebrar sigui com sigui, té les seves contradiccions i el risc que finalment no hi hagi ni consulta, ni declaració unilateral d’independència. La majoria social catalana cada cop és més favorable a la independència, la majoria política encara ha de fer el pas d’estar només pel dret a decidir a proposar la independència com a objectiu. Si l’objectiu està clar, com apunta Partal, les contradiccions, el carregar-se de raons, l’esgotar totes les vies legals, pot tenir un sentit, només a curt termini, fins al 9-N.
La realitat és que el PP, (i el PSOE, i no cal dir, UPyD, Ciudadanos) estan immersos en una dinàmica d’integrisme d’estat excloent de la catalanitat que no els permet encarar una aposta sincera cap a la plurinacionalitat de l’Estat, i una part significativament determinant del poble català ha assumit un projecte nacional amb uns valors propis que no són compatibles amb els interessos espanyols.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!