El 29 d’agost el 1992 vaig publicar a l’edició tarragonina del Nou Diari aqueix article analitzant la conjuntura política de l’estiu d’aquell any signant l’escrit com a membre del Comitè Executiu d’ERC.
“Després dels Jocs Olímpics cal una resposta des de l’independentisme a les conseqüències polítiques que aquest esdeveniment pot tenir per al futur de Catalunya. Al meu criteri hi ha hagut tres actituds davant dels Jocs: la del govern de Madrid, que els ha considerat objectiu d’Estat, és a dir, l’oportunitat per absorbir Catalunya en el marc espanyol a base de reforçar la simbologia (bandera, monarquia…) i combinar l’acció policial contra l’independentisme amb la pressió des de mitjans de comunicació. Complementària amb aquesta postura governamental ha estat l’acitud de la classe dirigent local (Maragall, Ferrer Salat…) que ha actuat com a “lobby” barceloní-espanyol. En tercer lloc, el nacionalisme català: CIU ha intentat catalanitzar-los prèvia renuncia a que el COC hi fos present i ERC ha mobilitat la ciutadania en favor de la llibertat de Catalunya davant el món.
Crec que es pot parlar de fracàs global de l'”Año de España”. L’ensulsida de l’Expo de Sevilla i la capitalitat cultural europea de Madrid contrasten amb l’èxit organitzatiu de les Olímpiades, i s’ha reduit a Barcelona l’operació regeneradora de l’Espanya moderna que havia previst el govern de Madrid.
Els Jocs han reeixit perquè a Barcelona hi ha uns dirigents empresarials i polítics que responen a una realitat propia que no té correlatiu a la resta de l’Estat. És a dir, els Jocs s’han configurat segons els patrons ideològics i de gestió de la burgesia barcelonina. A Madrid i Sevilla no existeix una elit dirigent homogènia i amb objectius propis. Hi ha cabdills (Mario Conde) o líders d’opinió generats per la pròpia estructura burocrática i institucional de l’Estat. La corrupción, i personatges com Gil y Gil o Ruíz Mateos, demostren que en l’àmbit estatal no hi ha una burgesia capaç de complir l’objectiu secularment inaconseguit de crear l’Espanya-nació. La unitat de l’Estat es manté a base d’una estructura burocràtica centralitzada que conserva els elements clau del poder (hisenda, justicia, policia, exèrcit…) i la complicitat dels seus mitjans de comunicació i els partits del règim (PSOE i PP).
A Espanya li falta una classe dirigent i els organitzadors dels Jocs són els que están disposats a aportar el puntal que li falta. Avui Cambó està representat col·lectivament per aquest sector de la burgesia de Barcelona, bàsicament present al PSC (Maragall, Serra) i en menor manera mesura a CIU (Roca) i a IC (Ribó). El PP representa un altre, directament espanyol sense necessitat de pactes que ho justifiquin (Vidal-Quadras).
L’objectiu dels hereus de la Lliga és fer compatible l’ordre social català, que ells pretenen representar, amb el poder polític espanyol que garanteix aquest status. Una Barcelona concebuda com a segona capital espanyola necessita d’una banda del centralisme administratiu i polític que la divisió estatal genera i d’altra banda la continuïtat de la desestructuració económica i social de la resta de Catalunya. D’aquesta forma, des de Barcelona es pot controlar el país. En aquestes condicions es fonamenta l’eix federalisme (espanyol)/municipalisme i progressisme (anacional) del PSC.
Aquest plantejament és antagònic amb el nacionaisme català, històricament de base popular i de continguts democràtics i generadors de relacions socials no guiades per la verticalitat, l’elitisme i l’autoritarisme que caracteritza la classe dirigent que ha tingut en els Jocs el seu motiu d’unió generacional (Porcioles-Samaranch-Serra). Avui l’opció nacional que hom adopta (independència o integració) és la que identifica la concepció democràtica o autoritària d’un projecte polític, no pas dreta o esquerra.
A la Catalunya postolímpica hi ha dos opcions que s’autoexclouen: la que vol aportar a Espanya la classe dirigent que li falta per consolidar-se com a nació, encara que sigui al preu d’integrar de forma subordinada i dissolutiva la realitat catalana (el cas de la bandera de Barcelona n’és un exemple) i l’altra, la independentista, que aspira a fer justícia a un poble que no es resigna a l’assimilació.
L’independentisme d’ERC necessita un ampli suport popular i un component plural per bastir un estat en el qual només en siguin exclosos els que es beneficien econòmicament de l’explotació del nostre poble. En aquest sentit, cal especificar que el “lobby” barceloní-espanyol, no es pot identificar amb el conjunt de l’empresariat català. Si fos així denunciarien l’espoliació fiscal que anualment realitza l’Estat espanyol sobre Catalunya, ans al contrari, el justifiquen (veure un recent article d’Ernest Lluch a La Vanguardia). L’objectiu d’aquest sector és aspirar a que Narcís Serra succeixi González i Maragall, amb Martí Jusmet i probablement Abad coma “dream team” li doni suport mentre alhora intenten l’assalt a la Generalitat. Aquests preparatius coincideixen amb les veus que des de Madrid (Cambio 16) donen suport al lema Espanya és Catalunya, ja que davant la crisi estructural de l’Estat prefereixen posar-lo en mans dels catalans abans que aquests optin per una independència que des de Madrid temen viable (així ho veia Fernández Ordóñez). Alguns fins i tot (Ignacio Sotelo) proposen Pujol com a president de Govern per neutralitzar que la base social social convergent, o potser UDC, evolucioni cap a l’independentisme. Sigui com sigui el dilema és independencia o refundar Espanya.”
Post Scriptum, 25 de juliol del 2022.
Comparteixo plenament l’editorial d’avui de Vilaweb, “Barcelona 92: trenta anys després, Espanya ja no és, ni serà mai, el nostre futur. Del 1992 ençà, l’independentisme, és a dir allò que volien frenar amb els jocs, ha anat creixent d’una manera exponencial”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!