No he tingut ocasió de poder visitar el Kurdistan iraquià un cop alliberat de la dictadura de Sadam Hussein, però amics meus hi han estat en visites parlamentàries i me n’han fet cinc cèntims a la tornada. Esporàdicament he coincidit amb kurds exiliats a Europa i he escoltat les seves intervencions amb tota l’atenció de la qual sóc capaç ja que la seva causa nacional representa l’aspiració de la comunitat nacional més nombrosa del món sense estat propi. Els catalans ho som en el continent europeu i, tot i les distàncies entre uns i altres, compartim el fet objectiu que una eventual independència -encara que només sigui d’una part de les respectives nacions- suposa un impacte històric no solsament per la pròpia nació sinó per l’àrea geoestratègica on estem incardinats.
Dit això, en apunts anteriors he mirat de seguir el procés de ressorgiment del poble kurd en els diversos estats en els quals està esquarterat tot observant com hi reaccionen els respectius règims, des de l’integrisme turc, al despotisme sirià dels Assad, passant pel fonamentalisme iranià. Entre els analistes catalans trobo especialment atent al conflicte multidimensional que es viu actualment al Kurdistan iraquià en Miquel Payeras que va publicar el proppassat 15 de juliol al setmanari El Temps un excel·lent article al respecte titulat “Un part molt difícil”. Acaba el seu escrit amb unes reflexions del president egipci Al-Sisi advertint que la creació de l’estat kurd al nord de l’Iraq consolidaria el Califat Islàmic a les regions sunnites i deixaria el territori xiïta com un annexe d’Iran.
Entre els analistes europeus que es posicionen sobre les aspiracions del poble kurd val la pena destacar l’article publicat fa cinc dies, el 23 d’aqueix mes a Le Monde, per Pierre-Jean Luizard, un investigador del CNRS francés, que porta per títol, “Prenons acte de l’inevitable partition de l’Irak et de la naissance d’un État kurde”. Luizard, coincideix amb el plantejament reflectit a l’article de Miquel Payeras i deixa caure que ha existit un pacte fàctic entre els gihadistes de l’ISIL i els kurds per repartir-se les àrees d’influència sobre les restes de l’estat iraquià en descomposició. Les denúncies des yazidites (veure Le Monde del 23 d’agost passat) segons les quals els kurds els van abandonar a la seva dissort davant l’atac dels islamistes (i en el mateix sentit s’expressen els turcmans) semblen confirmar aqueixa entesa conjuntural.
Els kurds de l’Iraq se saben imprescindibles en la lluita per contenir el Califat Islàmic, per això reben ajuda occidental tot i que -de moment- els estats europeus (Alemanya i França, principalment) es resisteixen a reconèixer-los-hi a canvi la independència. Les milícies kurdes (peixmerga) no són hores d’ara unes veritables forces armades ja que arrosseguen tradicions clàniques i no estan preparades per combatre l’ISISL fora del seu territori. El problema rau en trobar qui pot batre els gihadistes sunnites al seu terreny i al si de la seva comunitat. El bloc xiïta comandat per Iran o Israel, interessats a derrotar el Califat per motius diferents però convergents, no poden assumir aqueixa responsabilitat.
Post Scriptum, 8 de setembre del 2014.
Des dels sectors estrictament marxistes-leninistes de l’esquerra abertzale, com és el cas del bloc anomenat “Euskal Herria Sozialista”, un tal Olarieta signa el proppassat 15 de juliol un apunt titulat “Los kurdos se han puesto bajo la tutela de Israel” on denuncia la col·laboració entre ambdós pobles per defensar la seves llibertats nacionals com una maniobra imperialista.
Post Sciptum, 26 de juliol del 2017.
El professor de la universitat Salahadding al kurdistan iraquià Nawzad Shukri va publicar el proppassat 16 de juliol al Jerusalem Post l’article titulat “Why does iraqui Kurdistan want to hold a referendum on independence ?“, que ha estat traduït al gallec per Pedro Gómez-Valadés i publicat al bloc Galiza-Israel:
O movemento kurdo cara á independencia suscita preocupación con respecto ás consecuencias negativas para todo Oriente Medio da desintegración de Iraq. O presidente do Kurdistán iraquí, Masoud Barzani, anunciou que finalmente se celebrará un referendo o vindeiro 25 de setembro para determinar se os kurdos permanecen ou se separaran de Iraq.
Barzani, nunha entrevista concedida á revista Foreign Policy o pasado 15 de xuño, subliñou que o referendo é pola independencia e que despois do referendo comezarán negociacións serias con Bagdad para independizarse pacíficamente. Respecto dos retos que poderían enfrontar os kurdos, Barzani salientou que “preferimos morrer de fame que vivir baixo a opresión e ocupación doutros”.
O movemento kurdo cara á independencia suscita preocupación con respecto ás consecuencias negativas para todo Oriente Medio da desintegración de Iraq. Turquía describiu a decisión kurda como un “grave erro”. Irán insistiu en que Bagdad rexeitará a decisión unilateral do Kurdistán (KRG). Pola súa banda, Estados Unidos, a pesar da súa simpatía polas aspiracións kurdas, subliñou que este paso “distraerá de prioridades urxentes (derrota do Daesh)”.
Poderíamos preguntarnos entón por que a pesar de todas estas presións Barzani quere celebrar un referendo sobre a independencia. Cales son as razóns crave detrás desta decisión? En efecto, desde a incursión do Daesh en Iraq, as autoridades kurdas aceleraron os seus esforzos para afastarse de Bagdad, a pesar de pospor o referendo previsto desde 2014 por varias das razóns polas que Barzani insiste agora no camiño cara á independencia.
En primeiro lugar, desde 2003 os kurdos creron que permanecer no marco dun sistema democrático, secular e federal en Iraq podía permitirlles manter os seus intereses fundamentais, manifestados na solución do problema das áreas en disputa; Mellorar a súa rexión autónoma; Traer un verdadeiro poder compartido con Bagdad; E protexerse da subida ao poder en Iraq doutro ditador potencial.
Con todo, baixo o goberno de Maliki, Bagdad comezou a socavar a posición da rexión autónoma do Kurdistán e a devolver todo o poder transferido ao goberno central. Co fortalecemento da súa posición, as autoridades chiítas violaron a propia constitución iraquí, o principio de consenso e do poder compartido. As autoridades centrais rexeitaron a aplicación do artigo 140, negáronse a armar aos peshmergas kurdos e desafiaron cada paso do KRG no exercicio dos seus dereitos constitucionais sobre os seus recursos de petróleo e gas. E nunha decisión unilateral, Maliki, en 2014 cortou o orzamento do KRG impondo sancións económicas moi duras a rexión do Kurdistán de Iraq. Este patrón continúa, mesmo durante o mandato do primeiro ministro Haider Abadi.
Este comportamento do goberno central empuxou aos kurdos a seguir cada vez máis un camiño independente, alegando que a democracia en Iraq non é máis que un pretexto para a dominación chiíta e que estes nunca aceptarían ningunha asociación real cos kurdos. Como sostivo Barzani, “desde hai moito tempo teño o convencemento de que Bagdad non acepta unha asociación real e significativa connosco. E nós non queremos aceptar ser o seus subordinados “.
En segundo lugar, co xurdimento do Estado Islámico, a guerra sectaria rexional e a división de facto de Iraq e Siria, a paisaxe política no Medio Oriente mudou radicalmente e proporcionou unha grande oportunidade para as aspiracións históricas kurdas. Os kurdos non queren outra vez repetir o erro que cometeron despois da Primeira Guerra Mundial e na que foron os maiores perdedores no debuxo das fronteiras de Oriente Medio. Despois de case 100 anos, o Medio Oriente está a experimentar cambios significativos e existe unha alta posibilidade de que as fronteiras de Sykes-Picot sexan redeseñadas, en particular as relacionadas con Iraq e Siria. Por tanto, os kurdos queren aproveitar estas transformacións para crear o seu propio estado.
En terceiro lugar, a caída de Mosul, creou outra nova realidade que se manifesta no control de Kirkuk e outras áreas en disputa polos peshmerga, e por primeira vez na historia, os kurdos lograron controlar todo o seu territorio cos seus recursos naturais. Isto fortaleceu a posición do Kurdistán desde o punto de vista político e económico e deu máis incentivos a KRG para afastarse de Iraq.
Por último, en Iraq post ISIS, existe unha preocupación real de que Iraq poida aumentar a súa presión sobre a KRG, en particular nas zonas en disputa, algo do cal xa teñen os kurdos anteriores malas experiencias con Bagdad. Xa que logo, este movemento kurdo é un paso preventivo para evitar tal presión e mesmo evitar outra “guerra sanguenta” potencial con Bagdad, como afirmou Barzani nunha entrevista con France 24.
Post Scriptum, 23 de juliol del 2018.
Una onada de protestes populars remou l’Iraq des de fa setmanes, sobretot al sud de majoria sunnita, amb una força que fan aflorar la possible solució de tres estats (kurd, sunnita i xiïta) tal com explica Davan Yahya Khalil en un article al Jerusalem Post titulat “Iraq is failling. It’s time to cut loose”.
Post Scriptum, 22 d’octubre del 2021.
Amina Hussein explica avui a Vilaweb el #GràciesCatalunya: “El reconeixement és important per a Rojava i tots els kurds del món”: “La periodista, traductora i activista kurdo-catalana Amina Hussein va ser rebuda dimecres per la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, poc abans no s’aprovés a la cambra una resolució de reconeixement de l’existència de l’Administració Autònoma del Nord-est de Síria sustentada en el confederalisme democràtic com a subjecte polític. El gest del parlament ha originat una campanya d’agraïment a les xarxes amb l’etiqueta #GràciesCatalunya. Hussein, que ha descrit i denunciat en uns quants articles i reportatges a VilaWeb la situació del Kurdistan occidental i la complicitat d’occident amb els atacs de Turquia, explica la importància del pronunciament del parlament i l’agraïment de la gent de Rojava i el poble kurd. La resolució, impulsada per ERC, JxCat, la CUP i En Comú Podem, també fa una crida a bastir una xarxa de solidaritat com la de Catalunya i Bòsnia de principi dels noranta. En aquesta entrevista, Hussein també reivindica l’exemple que pot ser per a tot el món la revolució feminista de Rojava.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!