La República francesa és un estat en crisi atès que el declivi iniciat sota la presidència de François Mitterrand no ha fet més que accelerar-se en tots els àmbits, començant per l’econòmic com assenyala encertadament Xavier Sala i Martin. La pèrdua de competitivitat de l’economia francesa respecte de l’alemanya, la poca capacitat d’innovació, l’endeutament públic creixent i la necessitat d’una política de control del dèficit han obligat al primer ministre Manuel Valls a plantejar un paquet de mesures que no són compartides per bona part dels membres del seu govern, començant pel ministre d’economia, Arnaud Montebourg, un dels capitostos esquerranistes del PSF.
El president Hollande no pot, ni vol, contradir l’estratègia política i econòmica de Manuel Valls, un reformista pragmàtic que representa l’única via possible per aturar el declivi de França, ja que l’esquerra que tant critica les retallades en el sector públic és incapaç d’oferir altra recepta que la demagògia. El PSF no té altre lider aternatiu a Valls, el Front de Gauche (coalició d’esquerres creada al 2009) acaba de fer plegar el seu dirigent, Jean-Luc Mélenchon ( un dogmàtic d’una talla equiparable a la de Cayo Lara d’IU), i el fracassat Nouveau Parti Anticapitaliste, (també collita del 2009) de Besancenot i companyia conflueix amb neonazis i islamistes a l’hora de blasmar l’ordre republicà. Per la seva part, la dirigent ecologista Cécile Duflot, no fa altra cosa que anunciar “un tsunami social” (Le Monde, del 22 d’agost) sense cap proposta concreta.
Probablement demà Manuel Valls presentarà un govern més coherent amb els seus plantejaments però amb un suport parlamentari migrat, alguns com els seus aliats del PRG ja demanen noves eleccions. Valls aguantarà fins al final del mandat d’Hollande, hores d’ara en el punt més baix de la seva sempre precària popularitat, tenint a favor que la dreta -UMP- no té un lideratge clar i el Front National de Marine Le Pen encara no és prou fort com per aspirar a governar. El polític franco-català haurà de mantenir una política exterior intervencionista a Líbia, Síria, Mali i República Centreafricana per damunt de les capacitats militars i financeres de França, i malgrat les pressions de Qatar, (cada cop més influent a l’economia francesa i a les banlieus on creix el gihadisme), continuarà apoiant a Israel.
Post Scriptum, 30 d’octubre del 2016.
Gairebé dos anys i mig després que François Hollande nomenés Manuel Valls primer ministre la ruptura entre ambdós és total, malgrat la lleialtat del segon envers el primer que ha demostrat un grau de frivolitat impròpia d’un governant lliurant a la premsa un retrat caricaturesc de la seva estada al capdavant de la República francesa.
Hollande encara malda per tornar-se a presentar a les eleccions presidencials del 2017, Valls hauria de descartar intentar-ho per tal de deixar que l’esquerra francesa s’ensorri definitivament i d’aquí a sis anys pugui liderar un moviment de nou tipus capaç de redreçar la caiguda imparable del sistema republicà en mans del progressisme abstracte i banal que l’ha corcat des de dins.
Post Scriptum, 25 d’agost del 2017.
Per fer balanç de l’actuació de Manuel Valls al capdavant del govern francès cal rellegir el resum que en va fer Alexandre Poussart al Public Senat, el 2 de desembre del 2016, titulat: “La bilan de Manuel Valls à la tête du gouvernement“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!