Avui som a un mes vista de la celebració del referèndum sobre la independència d’Escòcia, també denominada Alba. Un fet històric que arribarà produir-se amb tota normalitat i seguretat, no com la “consulta” nostrada incialment prevista pel 9-N, però envoltada d’incerteses provocades per l’oposició de l’Estat i pels dubtes generats per alguns dirigents catalans que teòricament n’haurien de ser els capdavanters.
La tradició jurídica i política britànica afavoreix la solució pragmàtica dels conflictes nacionals, ben al contrari de la ideosincràsia castellana, tendent a les idees absolutes i la manera de governar autoritària. Anglaterra continuarà essent una gran nació en el concert internacional encara que Escòcia s’independitzi, un futur ben diferent al que espera a Espanya si Catalunya esdevé sobirana.
Però, la diferència que separa Escòcia de Catalunya rau també en com internament ambdós pobles s’han preparat per la independència. El nacionalisme escocés ha enfilat des de fa anys una llarga marxa cap a aqueix objectiu, amb un partit -el SNP- enfortit per la gestió de l’autogovern (no com a Catalunya, que els partits nacionalistes -ERC amb el tripartit i CIU ara- s’afebleixen quan governen la infraautonomia)- i amb un projecte d’estat sòlidament elaborat, (una altra diferència amb el bloc parlamentari català favorable al dret de decidir).
Totes aqueixes circumstàncies fan preveure una victòria del Sí a la independència d’Escòcia, una fita històrica que serà un referent per a Catalunya, però no serà una situació equiparable: els escocesos arribaran a la independència sense conflicte, mentre que els catalans tindrem conflicte sense independència, (almenys a curt termini i malgrat els esforços menats per esquivar-lo).
Post Scriptum, 19 de setembre del 2014.
La victòria del no a la independència al referèndum d’ahir donarà com a resultat a curt termini l’increment de les competències delegades al govern escocès i no tanca les portes a replantejar la creació de l’estat propi a mig termini. El context democràtic en que s’ha plantejat el debat i la decisió ciutadana sobre el futur d’Escòcia no tenen res a veure amb la situació de dominació política i espoliació econòmica que l’ordre estatal espanyol està imposant en termes cada cop més abusius a tots els Països Catalans. La involució democràtica i la recentralització competencial en favor de l’administració estatal (i en detriment de municipis i autonomies) aboca a l’agudització del conflicte nacional català a curt termini.
Hores d’ara, esvaïda l’expectativa de la independència d’Escòcia a mig termini, la reivindicació nacional catalana (de tots els territoris que integren la nostra comunitat nacional) passa a ser el principal problema intern europeu atesa que no hi ha altre país sense estat propi de les nostres dimensions demogràfiques, importància econòmica i rellevància geo-estratègica.
Post Scriptum, 24 de desembre del 22022.
Reprodueixo aqueix article d’Isabel-Clara Simó “Escòcia i nosaltres“, publicat originalment a l’Avui el 14 de setembre del 2006 i recuperat ahir per Llibertat.cat:
“L’augment d’independentistes escocesos ens permet somiar. Una vegada teníem un somni… Oh i tant: de somnis, en teníem molts. Encara hi ha qui en té. Però el que més abunda és l’horror al somni. Si el somni és perniciós, diuen, encara són pitjors els somiadors, perquè no serveixen per a res, perden el temps i són irrellevants en la realpolitik. Si tot això és cert, per què es posen tan nerviosos quan somiem?
El cas és que un dia Escòcia va descobrir rics jaciments marítims de petroli, i l’independentisme va créixer i el govern anglès, cobejós d’or negre, va haver d’iniciar una política de devolution que els ha permès, als escocesos, viure més còmodament. Han passat els anys i els independentistes han crescut: l’any 2000 eren un 23% i ara són majoria: un 44%. I ara somiem: quan la independència de Timor Oriental, els espanyolistes es van afanyar a assegurar que això no té res a veure amb nosaltres, que queda molt lluny i que això i que allò.
Ara fa poc, la independència ha entrat a Europa, i li ha tocat a Montenegro, i els espanyolistes han tornat a dir que res a veure, que allò i això no s’assemblen, i tot plegat. Però si li toqués el torn a Escòcia, s’armaria el deliri. Per diverses raons: una, les evidents semblances entre els Països Catalans i la seva situació sociopolítica i Escòcia; en segon lloc, perquè això és Europa occidental, amb una renda per càpita semblant i un camí autonomista molt proper; en tercer lloc, en aquest tema Anglaterra s’assembla a Espanya tant com França; i en quart lloc, perquè es produiria l’efecte mirall i animaria el flàccid múscul de l’autoestima catalana. És un bell somni, no?”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!