El Servei d’Informació Nacional Català era la publicació que editava des de Londres el Consell Nacional Català presidit per Josep Maria Batista i Roca. Al número 128, corresponent al 15 d’agost del 1969, l’editorial estava dedicat a “L’Estat Català”, text que reprodueixo a continuació ja que considero el seu contingut ben actual.
“Altres vegades ens hem referit als orígens històrics del nom i el moviment d’Estat Català. Primer, “El Estado Catalán” fou el nom del periòdic que Valentí Almirall publicava a Madrid en temps de la I República espanyola exposant les seves idees federalistes, que eren les dels catalans de llavors, per a contribuir a que la República devingués federal. L’Estat Català d’Almirall era, un dels estats de la República Federal espanyola.
El nom, el record del qual havia perdurat entre federals i republicans catalans d’esquerra, fou reprès per Francesc Macià. Les idees, si tenen vitalitat,no es fossilitzen, sinó que van fent llur camí, evolucionen i s’adapten vives a les noves circumstàncies. Així, la idea de l’Estat Català feu el seu camí: el concepte federal espanyol de l’Estat Català d’Almirall fou deixat endarrere pel concepte nacional d’Estat Català de Macià. Davant del regionalisme autonomista de la seva època, Macià proclamava que Catalunya havia de constituir-se en estat. Superant Almirall, l’Estat Català de Macià tenia per essència elevar aquest estat de federal a independent. De la teoria a la pràctica, aquest Estat Català existí del 24 al 17 d’abril de 1931 en la República Catalana proclamada per Francesc Macià.
Macià, home d’acció, lluità per l’Estat Català i arribà a proclamar-lo, però a diferencia de Prat de la Riba amb la seva “Nacionalitat Catalana”, no entrava dins dels seus propòsits elaborar una doctrina jurídica i política que donés substància i consistència al concepte d’Estat Català.
Dins la desorientació en que el poble català es troba actualment, és més necessari que mai elaborar la doctrina nacional de l’Estat Català en els seus aspectes jurídic, polític, econòmic i social, una doctrina nacional sòlidament assentada assentada damunt del Dret Constitucional i del Dret de Gents del món actual. Si Almirall i Macià referiren l’Estat Català a la Catalunya estricta, avui tan sols podem concebre aquest estat estenent-lo a totes les Terres Catalanes, a la Nació Catalana constituïda en estat. No cal dir, donades les tradicions del poble català, que el règim d’un Estat Català no pot ésser sinó el d’una República, i, per tal de respectar i unir totes les regions de la Nació Catalana, l’Estat Català haurà d’ésser una República Federal de les Terres Catalanes.
Tots els conceptes de descentralització, de regionalisme i d’autonomia dins d’un Estat espanyol unitari de trenta, quaranta o cinquanta anys endarrere ara ja estan depassats i no ens serveixen de res. Marxem vers el segle XXI i no retornem pas a les èpoques passades del XX. Cal concentrar tots els esforços de tots els catalans vers l’avenir, vers l’Estat Nacional català. L’Estat Català vol dir un estat nacional amb plena independència, amb la integritat dels atributs de poder i de sobirania que corresponen a tot estat dins la comunitat internacional.
Cal distingir i precisar els conceptes de federació i confederació o comunitat d’estats. En una federació els seus membres cedeixen part de llur sobirania i de llurs competències a l’estat federal, el qual amb la seva cambra o cambres, i el seu govern, constitueix un altre poder legislatiu i executiu superior, pel damunt dels membres de la federació. En una confederació, en canvi, els estats que la composen retenen la plena sobirania i totes les competències d’un estat, establint tan sols una coordinació entre ells referent a certs aspectes d’aquestes que siguin d’interès comú, sense crear, però, cap organisme ni cap poder supranacional.
La futura organització política de la Nació Catalana en Estat Català independent i sobirà no exclou l’eventual possibilitat d’una entesa amb estats veïns, puix que al món modern viure isolat és impossible. Dins d’aquesta comunitat, però, tots els estats tindrien necessàriament drets iguals , i en cap aspecte cap no dependria de cap dels altres per bé que s’establís, sense limitar en res la nostra sobirania, una coordinació en les competències d’interès general o comú. Aquestes competències generals serien els interessos econòmics comuns, la política internacional i de defensa, en quant no caiguessin ni dins l’esfera de la jurisdicció interna d’aquests estats, ni sota la jurisdicció d’organismes internacionals (Consell d’Europa, Comunitat Econòmica Europea, UNESCO, ONU, etc…).
Un dels principis fonamentals de les Nacions Unides és la igualtat de tots els pobles, igualtat de drets i sobirania. Dins la comunitat internacional, jurídicament, tots els seus membres són iguals i cap no té drets superiors ni inferiors als altres, i, doncs, cap no pot dependre d’un altre; tots són igualment independents. Ferma damunt d’aquesta base d’igualtat, l’ONU proclamà la Declaració sobre el Dret a la Independència de tots els pobles el 14 de desembre de 1961.
El procés de descolonització actual ha portat molts pobles a la independència. Donada la igualtat de drets entre tots ells i la condemna de tota forma de discriminació per raó de raça, nació o llengua, no hi ha cap raó per a que nacions d’Europa sotmeses a explotació colonial no es descolonitzin i no arribin a constituir-se en estats independents igual com les antigues colònies d’Àfrica o Àsia. Les nacions europees no són inferiors en drets a les africanes o asiàtiques.
En aspectes importants, el moviment per a l’alliberament nacional dels catalans és la revolta contra el genocidi i contra l’explotació colonial de les Terres Catalanes per les oligarquies espanyoles dominadores. L’acusació d’explotació colonial es fonamenta en l’aprofitament de la riquesa creada pels catalans i en el domini de la nostra Terra per forces d’ocupació alienes per un eixam famolenc de policies, militars i funcionaris espanyols.
Els principis actuals del Dret de Gents exposats constitueixen els fonaments jurídics de l’Estat Nacional Català i dels altres estats nacionals que pugui haver-hi a la península. Tan sols per un imperdonable complexe d’inferioritat els catalans podríem deixar d’acollir-nos a uns drets que són la nostra defensa i que avui són patrimoni comú de tots els pobles. No podem ésser una excepció.
Des de la Renaixença els catalans ens movem principalment en el camp lingüístic, literari i cultural. Aquest excés de culturalisme ens ha portat sovint a una situació de desequilibri entre les diverses activitats del nostre poble. Un Estat Nacional ha d’ésser total -no en el sentit de totalitarisme, ben entès !. Volem dir que un Estat Nacional Català cal que reuneixi totes les Terres Catalanes, cal que atengui tots els catalans de qualsevol condició que siguin, amb atenció preferent als qui més ho necessiten, cal que planegi i impulsi el desenvolupament de totes les activitats i manifestacions de la vida del poble català i posseeixi, per al compliment d’aquests fins, tots els atributs de la sobirania estatal. Així, al costat de l’atenció constant al benestar i el progres dels ciutadans, hi ha d’haver també l’atenció als atributs del poder d’un estat sobirà, al poder econòmic i al de les relacions en el camp internacional en els seus dos aspectes de diplomàcia i forces armades, tenint present que aquestes hauran d’ésser organitzades d’acord amb les tradicions democràtiques del nostre poble, tal com, per exemple, la Confederació Helvètica ha organitzat les seves milícies.
El temps marxa inexorablement endavant, les generacions se succeeixen i la situació de la vida dels pobles canvia a voltes amb tràgics sotracs. Les solucions vàlides uns anys endarrere avui ja no ho són. Els joves volen més del que els vells poden oferir i cal inflamar llur esperit amb un ideal nacional que alliberi la nostra Terra Catalana. No podem restar immòbils aferrats a idees pròpies de la nostra situació 40 anys endarrere, tan diferent del món d’avui. Cal alliberar-nos dels complexe hispànic. Hi ha un Dret de Gents modern que’ns afavoreix i seriem culpables si no invoquéssim la seva protecció per a deslliurar la nostra Pàtria oprimida. Hem d’acollir-nos a ell. Aquests conceptes actuals han de renovellar i envigorir el nacionalisme català en totes les seves tendències i aspectes. No podem anquilosar-nos en actituds antiquades. Cal situar-nos en els nous corrents d’avui per a conquerir el demà i establir l’Estat Nacional Català. Cal seguir camins jurídics, polítics i diplomàtics, mentre el nostre poble no recobri les seves antigues energies i es llanci pel camí del sacrifici com han fet tots els altres pobles que han recobrat la llibertat nacional.
Pel damunt de tota diferencia que pugui dividir els catalans, i amb una crida del fons del cor a unir-nos tots per alliberar la Pàtria vexada i oprimida, el Consell Nacional Català s’afirma, en marxar vers el futur, com la continuïtat sense interrupció de la línia nacional de les nostres grans figures, de Valentí Almirall i de Torres i Bages, de Prat d ela Riba i del President Companys, el màrtir, i, molt especialment, del president Macià, l’heroi. El Consell Nacional Català és una ventada de renovellament que remou l’estancament dels catalans d’avui per a impulsar-los resoludament vers l’avenir, vers la llibertat nacional i social.
El Consell Nacional Català reprèn i desenvolupa el moviment de l’Estat Català de Francesc Macià creant una doctrina i una actuació per a posar al dia el concepte polític i nacional de l’Estat Català segons les idees i les necessitats modernes. Però aquesta nova doctrina nacional no té d’ésser pas exclusiva del Consell Nacional Català. Tots els catalans, i en especial els joves, tots els sectors nacionals i demòcrates que lluiten per la llibertat del nostre poble poden trobar en aquesta doctrina i en els moderns principis en que recolza, una nova inspiració i unes noves energies per a assolir els objectius del nostre moviment d’alliberament nacional.
O renovar-se o morir. I la Nació Catalana no vol ni pot morir. El deure de tots els seus fills és contribuir amb llur esforç personal a que triomfi aquesta empresa del seu alliberament.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!