Mentre feia el servei militar a Madrid, l’any 1981, vaig entretenir-me escrivint un estudi sobre la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona al naixement de la qual havia contribuït dos anys abans. En Ferran Ventura, casteller de socarrel familiar feia el soldat a la caserna de la Marina, just davant per davant de la de l’Exèrcit, ambdues a la plaça de la Cibeles. Algunes vesprades ens retrobàvem per fer-la petar i donar-me un cop de mà en l’escrit que estava redactant. Vaig enllestir el text un dia com avui de fa trenta-tres anys, i uns mesos més tard amb l’ajut de l’amic Esteve Masalles Feliu vam presentar una comunicació amb aqueix mateix títol al Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular, celebrat a Barcelona al desembre d’aquell mateix any.
Aqueix que reprodueixo ara és, però, el redactat originari ja que el vam resumir per tal de lliurar-lo a l’organització del Congrés que anava a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. D’aqueix treball rudimentari se’n ha fet ús posteriorment per part d’alguns estudiosos locals del fet casteller, inclús va ser parcialment reproduït al llibre commemoratiu dels primers deu anys de vida de la colla, però mai s’ha publicat enlloc. Així que he decidit justament avui penjar-lo al bloc perquè se’n pugui conèixer el contingut, amb algunes correccions d’estil i anotacions complementàries, no sense advertir que les dades de l’enquesta sociològica que s’hi inclou presenten algunes incoherències, com he reconegut parlant amb els amics que l’han utilitzat per treballs posteriors:
INTRODUCCIÓ
“Tot darrerament el fet casteller viu una amplitud de participació d’un gran abast. La recent aparició en fascicles de l’obra col·lectiva “Món Casteller”, el concurs de la Plaça de Braus de Tarragona, la multiplicitat d’exhibicions arreu en ocasió de les festes majors, aniversaris, actes de tota mena i el constant increment de colles fins arribar a la xifra actual de disset (1), que mobilitzen centenars i centenars de castellers com mai no s’havia vist en la nostra història obliga a una reflexió pública sobre el fet social dels castells”
Amb aquestes paraules comença un article de Josep Maria Figueres publicat al diari Avui (2), en el qual aquesta destacada personalitat de les lletres catalanes s’apropa al fenomen casteller tot reclamant la necessitat de dotar aquesta expressió del nostre folklore popular d’estudis rigorosos. En aquest sentit l’articulista assenyala més endavant:
“Sobre els castells s’ha escrit força però encara som, a grans trets en la fase romàntica, d’exaltació i de mitificació, de recerca de les arrels, de descripció costumista i de mitificació nacionalista, de valoració optimista per no dir de pur panegirisme fàcil i entenedor simbolisme: lloança del castell per lloança de la cosa/fet català. Si volem establir una ferma teoria sobre el fet cal acarar-s’hi amb un bagatge científic, estudiós i elaborar les coordenades pertinents per a executar l’anàlisi en profunditat del fet casteller. Em refereixo, és clar, a l’autoritzada opinió dels etnòlegs, antropòlegs, sociòlegs que atorgarien els precisos continguts de valoració profunda que fins i tot els mateixos protagonistes desconeixen plens com estan de l’emoció i de la sensació en carregar o descarregar qualsevol meravellós pilar o torre”.
Iniciar el treball amb les suggerències de Josep Maria Figueres és una manera d’anunciar la voluntat que em mou a estructurar en les pàgines que segueixen una anàlisi aproximativa sobre els orígens i la constitució de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Procuraré fer-ho des de l’òptica demanada per l’intel·lectual nostrat, intentant d’aquesta forma aportar un gra de sorra més a la tasca iniciada ja fa molts anys pels cronistes castellers, (feina no mencionada per Josep Maria Figueres en el seu article) i pels mateixos castellers publicistes, (també oblida l’home de l’Avui l’autoconeixement que els protagonistes tenen de la seua obra), quan escriuen en pro de la difusió i de l’aprofundiment en les essències que donen raó d’ésser als castells.
El període d’expansió que viuen els castells des dels anys seixanta ençà es manifesta en el gran increment del nombre d’actuacions que cada colla realitza per temporada, en la formació de noves colles tant a les comarques bressol dels castells com en noves contrades: Terrassa, Cornudella del Montsant, Montmeló del Vallès…. que eixamplen a poc a poc la geografia castellera. Alhora es produeix també un important salt qualitatiu en els castells ja assolits o en perspectiva d’aconseguir, (segons els entesos som al brancal d’una nova “època d’or”, molt a prop de les construccions que es feien a la darreria del segle passat). Aquest feix de circumstàncies exigeix en primer lloc una detinguda pormenorització per a passar després a una sintetització global del nou període casteller. Aquest és el context en el qual avui ens movem.
En aquest treball, tot i fer esment indirecte al moment actual castellísticament parlant, no hi ha una anàlisi tècnica dels castells, ni tampoc un estudi comparatiu de les trajectòries de les diverses colles ja que es tracta bàsicament d’aproximar-se a un fet (el naixement d’una colla) vist com a exponent d’una cultura determinada i com a fet social. És per això que el fil conductor de l’assaig és la relació entre classes socials i castells a la Tarragona dels setanta.
Cal que tinguem tots ben present que una diada va molt més enllà dels escassos moments en els quals es basteix i desbasteix un Castell, una torre o un pilar, més enllà de la cercavila que precedeix l’actuació o del dinar de germanor que tanca la festa. A l’entorn d’aquest aplegament d’homes que pugen els uns damunt els altres hi ha tota una realitat social i cultural que els fa possible. Els castells són part de la simbologia, viva i canviant, de la comunitat a la qual representen.
No és estrany que les èpoques més brillants de la historia castellera coincideixin generalment amb els moments de represa econòmica o política dels nostres pobles. Ni és tampoc cap casualitat que caiguin en franca davallada quan un mal afebleix el cos social que els sustenta. Per exemple, la temuda fil·loxera provocà fortes migracions des de les zones vinícoles cap a les àrees industrials, essent aquest un dels factors que més va contribuir a la crisi castellera del tombant de segle. Per això no és exagerat dir que la història dels castells és també una mica el reflex de la nostra historia com a poble.
En el present assaig, nascut d’aquest aplec d’intencions, intentaré fer compatibles dues coses: d’una banda, el rigor que el nivell d’anàlisi universitari exigeix al tema, d’altra banda, la càrrega subjectiva que inevitablement es trasllueix en les paraules quan el qui les escriu ha viscut de prop el procés que estudia. En aquest sentit vull advertir el següent: donat que és molt poc el que hi ha escrit sobre els castells des d’un punt de vista sociològic i més escassa encara la documentació escrita sobre Tarragona en concret, els parers exposats són fruit de l’observació personal i de les xerrades i orientacions que he rebut agraïdament d’altres castellers. Sóc conscient que la responsabilitat de les opinions i conclusions que se’n deriven és únicament meva i en res comprometen a la colla a la qual tinc la satisfacció de pertànyer.
ELS CASTELLS A TARRAGONA: DE LA POSTGUERRA ALS ANYS SETANTA
“A Tarragona, subsistí la Colla Vella (la de les camises blaves), que actuà com a única colla de Xiquets de Tarragona fins al 1950 en què reprengué el nom de Colla Vella, donada l’aparició d’una altra coneguda, naturalment, com a Colla Nova, la qual prengué l’antic color lila com a distintiu i es posà sota l’advocació de Sant Magí; per això passà a denominar-se “Xiquets de Tarragona, colla nova de Sant Magí”. La Colla Vella, amb força ajut vendrellenc, assolí en la diada de la Mercè del 1947 el seu primer i únic quatre de vuit, castell que -segons afirma Morant i confirmat pel testimoni oral de l’antic cap de colla tarragoní Jaume González “Coix del Morret”- també fou assolit el 1964 per la Colla Nova, no mancada, és de suposar, d’altres col·laboracions ” (3).
Aquestes paraules del cronista vilafranquí Eloi Miralles, “Rabassó”, serveixen perfectament per a introduir un breu repàs a la castellística local en les darreres dècades, ja que per a comprendre els motius que justifiquen l’aparició de la Colla Jove cal tenir una visió panoràmica de l’evolució que han seguit les colles tarragonines. Amb aquest objectiu és obligació fer referència a la Colla dels Xiquets de Tarragona.
L’esmentada colla és la resultant de la fusió, el 1970, de les dues colles existents a la ciutat. La colla unificada debutà per Santa Tecla (una de les més importants dates del calendari casteller local) i assolí aquell mateix any un dels castells més meritoris del seu historial: el tres de set aixecat per sota (4). Malgrat aquest bon inici les coses no anaren tan bé com a primer cop d’ull podria semblar: la voluntat principal que motivà la transcendental decisió d’unificar ambdues colles era d’una banda consolidar la permanència del fet casteller a la ciutat, i d’altra banda, convertir la colla resultant en una agrupació capdavantera. Diversos factors impediren que aquestes intencions s’acomplissin totalment:
a) La base social d’extracció dels castellers era limitada a sectors socials molt determinats. La Colla Nova, originàriament era coneguda pel nom de la colla del “Bar Quet”, ja que era en aquell local on es reunien a diari els treballadors del port, ells formaven el gruix de la colla creada per alguns dissidents de la Colla Vella. En canvi, en aquesta altra agrupació l’element aglutinant sobre el que girava fonamentalment la cohesió de la colla era la d’ésser residents a la part alta la majoria dels seus membres.
b) com que entre ambdues colles hi havia una forta rivalitat, aquesta derivà en alguns casos cap a discrepàncies personals que enterboliren greument la pràctica castellera.
c) les dificultats per a complementar els esforços provinents de les dues parts fou un obstacle no prou valorat pels patrocinadors de la fusió. El fet comprovable que poques vegades en la història dels castells la fusió de dues colles hagi donat el resultat esperat és una dada que els promotors de l’acord de fusió haurien d’haver mesurat amb més atenció.
Arribats a aqueix punt podem dibuixar el següent esquema respecte de la trajectòria local dels castells. Els anys cinquanta són els corresponents a la represa després de la desfeta del 1939. És el moment també en que les colles tarragonines arriben a la categoria de vuit. Als anys seixanta hom entra en un període d’estabilització, tan pel que fa a l’alçària dels castells (ambdues colles són catalogades de set i set i mig) com pel que respecta al creixement humà (es mantenen els nuclis sociològics tradicionals).
A la dècada següent, ja unificada la colla, les circumstàncies abans esmentades influïren en gran mesura en el desenvolupament inicial: els castells de set s’han convertit en un sostre infranquejable malgrat els repetits intents d’assolir el dos de set, i el que és més greu, el nucli casteller s’ha vist reduït amb la pràctica desaparició del suport que la gent del port donava als castells i el continuat abandó dels antics membres de la Vella. Els Xiquets de Tarragona, creats amb la intenció de fer d’ells la gran colla capaç de bastir castells de vuit, es troba a la pràctica que la suma d’efectius humans no es produeix: la grandària humana de la colla es manté en termes discrets, la dualitat en la direcció tècnica no pot crear alineacions estables segons cada castell, l’avinença entre la gent de la Nova i la de la Vella no és fàcil després de tants anys de rivalitat.
Aquestes són algunes de les raons d’ordre estrictament casteller pel que fa a l’estancament de la colla local, però hi ha altres motius de tipus social. S’imposa fer una especial referència a l’evolució sociològica dels castellers tarragonins. Els canvis socioeconòmics que la dinàmica d’industrialització incontrolada viscuda al Camp de Tarragona del 1958 ençà comportaren impacta també al món casteller amb uns efectes indirectes, la importància dels quals no es pot negligir. Es produeix una modernització accelerada en tots els ordres de la vida social: amples capes de la població tenen accés a un cert nivell de benestar, hi ha una explosió demogràfica i urbanística que comporta l’eixamplament del casc urbà desdibuixant els perímetres dels barris tradicionals. Aquesta darrera circumstància suposa una certa deshomogeneïtzació de l’entorn geogràfic dels castells ja que moltes famílies residents al nucli operatiu de la colla (la part alta) es desplacen cap a altres zones de la ciutat (5).
Per altra part, al voltant de la catedral els darrers pagesos fa temps que han desaparegut, els castellers són ara principalment treballadors que estenen als castells la seva capacitat d’associació nascuda del veïnatge i de l’activitat laboral comuna, els dos factors bàsics que faran possible la substancial incorporació als castells de molts treballadors immigrats que van repoblant la part alta (6). Mentrestant, a tota la ciutat en general, es produïa a partir dels anys seixanta un trasbals en l’estructura de les classes socials que entren en un període de redefinició. Per tant, és una època de vida associativa migrada, que encara que no suposa una pèrdua total de la vigència dels costums i el folklore local, sí que representa un cert estancament en aqueix sentit. Apareix com a resultat de tot això una massa urbana desarrelada i sense cohesió, la qual si bé manté una simpatia d’espectador respecte dels castells es troba allunyada de la participació directa en el quefer de la colla. Aquestes consideracions sobre la vida social local permeten deduir-ne la conseqüència que al produir-se una profunda alteració i remodelació de classes, els castells se’n veiessin afectats i no obtinguessin momentàniament una expansió paral·lela a la que en termes generals es produïa a la resta de la societat.
És interessant per a completar aqueixa mirada retrospectiva a la sociologia castellera reproduir alguns fragments de les declaracions de l’actual cap de colla dels Xiquets, Marià Borrero, “Gordito”, a la revista de la colla Jove “L’Esperidió” (7):
“L’Esperidió.- En aquest punt arribem a un fet important, quasi diríem que traumàtic pels castellers tarragonins, que és la fusió de les colles Vella i Nova. Què va passar Mariano ?
Gordito.- Ho recordo perfectament, com si fos ahir. Sempre he estat en desacord amb la manera com es va produir. Ens van enganyar. Ens van dir que anéssim a una reunió en la que hi havia l’alcalde i en la qual ens explicarien per què era positiu que ens fusionéssim. Resulta que vam anar allà i vam trobar que tot ja estava fet. A més a més la Colla Nova estava molt bé i la Vella estava en plena decadència. No vam guanyar res i vam perdre el nom i la camisa. Nosaltres veníem del concurs de Vilafranca molt bé i amb ganes de provar el dos de set i en canvi la Vella amb prou feina feia els castells de sis. Va ser desastrós. Després, la colla que va sortir de la fusió va funcionar però no gràcies a la fusió.
L’Esperidió.- Ens has dit que tu vas deixar els castells, què va passar després ?
Gordito.- Sí, efectivament, l’Estevet i el Coix del Morret, com a caps de colla de la Vella i la Nova respectivament es van fer càrrec de la nova colla i com que tenia discrepàncies amb la direcció tècnica vaig optar per callar i apartar-me abans de fer mal a la colla.”
Entre aquestes frases n’hi ha algunes que mereixen un comentari: a) Avui poca gent entre els castellers qualifica de positiva la unificació, però pocs han sigut tan contundents expressant les seves opinions com Marià Borrero. b) és ben cert allò que diu de la reunió amb el batlle. Cal afegir que els patrocinadors de la fusió no foren els membres de la Vella ni tampoc els de la Nova. Terceres persones, de vocació paternal, imposaren la idea que no trobà ni entusiàstic ressò ni oposició manifesta entre els castellers. c) “Gordito” parla com un home que se sent encara de la Nova, veieu el detall significatiu de lamentar la pèrdua del nom i la camisa, (justament la mateixa que porta avui la Jove). Amb això demostra l’alta significació que per a un casteller té el color de la seva camisa. d) La decisió d’abandonar la pràctica dels castells la prengueren bastants castellers de manera individual i progressiva als inicis dels anys setanta. Gordito continua dient:
L’Esperidió.- Què hagués pogut passar de no fusionar-se les dugues colles ?
Gordito.- Jo em faig sempre un raonament: hem vist com l’afició ha crescut a Tarragona. La vostra colla n’és un exemple. Partint aleshores d’una base ferma com era la Colla Nova haguéssim fet d’ella una colla puntera. La Vella en aquells moments potser hagués desaparegut, però la rivalitat l’hagués fet tornar a sortir i en haguéssim picat un altre cop, però cada vegada amb més gent i amb més jovent. En resum, avui probablement tindríem dugues colles punteres a Tarragona.
ELS MOTIUS PER CREAR UNA COLLA
No és pas per casualitat que el mes d’octubre del 1978 mereixi una especial referència ja tothom coincideix en que fou el moment inicial del procés que menaria a la formació de la Colla Jove. A la setmana que tomba del setembre cap a l’octubre hom celebra, un diumenge cada dos anys, la manifestació castellera (a vegades exhibició, a vegades concurs) que aplega la totalitat de les colles a la plaça de braus de Tarragona, convertida per unes hores en olla bullint de comentaris, projectes i fets destacats de la temporada.
Aquell any hi havia exhibició. Ja a la mateixa plaça (el Maracanà dels castells com algun burleta l’anomena) Manuel Sanromà, Robert Andreu, Lluís Pastrana, Ferran Ventura i Jordi Olivan, tots ells membres de la colla local, actuaven per darrera vegada amb la camisa ratllada dels Xiquets i no se’n estaven de manifestar públicament la seva condició de dissidents de la colla alhora que començaven a tantejar el terreny i les opinions del món casteller tarragoní respecte de la possible creació d’una nova colla que reactivés la precària situació dels castells a la nostra ciutat. Robert Andreu va resumir la seva motivació en aqueixes paraules: “Hi havia un monopoli, injust, del castell. Els castellers havien de ser una cosa de patrimoni popular i estava monopolitzat per una classe, que era la gent antiga, la gent del casc antic, la que es diu avui en dia, la gent de la part alta. Aleshores jo pensava, diguem-ne utilitzant un símil arquitectònic, que la gent havia de ser de l’eixample, de la Rambla, els que de manera despectiva en diuen els estudiants. Aleshores si la colla dels Xiquets de Tarragona estava molt tancada i no era prou atractiva perquè hi entrès aquesta gent calia obrir les fronteres i que tot aquest jovent, aquesta gent, pogués participar en una colla. Com que aquella colla no tenia prou reclam, calia fundar-ne una altra, però no per fer una nova colla, sinó per fer més amples les fronteres dels castells” (8).
Aquells tantejos inicials obtingueren el vist i plau d’alguna personalitat castellera local, com per exemple d’Enric Olivé (9). M’aturo un moment per situar en el lloc corresponent la valoració de les paraules del senyor Olivé ja que el cito perquè té una provada ascendència en l’ambient casteller local i perquè representa una altra manera d’entendre el fet casteller que no coincidirà amb les idees dels impulsors de la Colla Jove. Enric Olivé (avui diputat al molt honorable i inoperant -per manca de competències- Parlament de Catalunya per Convergència i Unió) feu les referides declaracions en uns moments d’optimisme degut a que en aquell acte se li retia públic homenatge per part del Patronat Casteller de Tarragona per la seva tasca en favor dels castells i hom li lliurà una placa commemorativa pel seu quefer. Fou una mena de desgreuge envers la seva persona, car feia ben poc temps al setmanari Mestral es publicaren uns articles sobre la Falange Espanyola dels anys quaranta en els quals apareixia sovint el seu nom. Qui fou el primer batlle civil de la postguerra es veia així recompensat i fins i tot entre el públic hi havia una pancarta que deia: “Enric Olivé, el millor alcalde que hem tingut”. Aqueix era, més o menys, l’ambient que hi havia a la plaça.
Era evident que els castellers anteriorment esmentats tenien una altra manera de veure i entendre el fet casteller que no coincidia amb les idees dels Xiquets. Aqueixa diferència latent des de feia temps es manifestà, per exemple, arran de la polèmica actuació de la colla tarragonina aquell dia. Els Xiquets de Tarragona intentaren el quatre de vuit sense cap possibilitat real de coronar-lo, ni es coronà, sense ni tan sols arribà a col·locar-se el pom de dalt. Aqueix fet accentuà les diferències al si de la colla. Pel que fa als promotors de la nova agrupació la decisió d’abandonar-la feia temps que la tenien presa però no la volgueren materialitzar fins una vegada passat el final de la temporada, que aquell any coincidia amb l’exhibició. La trobada castellera del 1978 té doncs el caràcter de cruïlla, de fita per a uns i altres: pels Xiquets suposà l’inici d’una etapa ascendent de recomposició que els ha dut al bon moment que ara mantenen en les seves actuacions, pels que seguint el decurs del temps esdevindrien Colla Jove era l’inici de l’aventura castellera.
Cal analitzar, doncs, detingudament els components del nucli impulsor per a comprendre la trajectòria posterior de la Colla Jove: com es formà aqueix grup ? qui en formà part ? Als anys anteriors al 1978 es va anar formant al si de la colla local un nucli diferenciat, anteriorment esmentat, del qual partí la idea fundacional entre els quals Robert Andreu, el més veterà de tots els cinc, era qui més temps duia rumiant el propòsit de fundar una nova colla. Els unien, a part de vincles d’amistat, unes característiques comunes que els dotaven d’una mínima homogeneïtat: eren gent jove que s’havia apropat a la tradició castellera en un procés de conscienciació individual (10) però que responia a unes pautes compartides. Tots provenien de famílies arrelades a la ciutat de vàries generacions ençà, eren també d’una extracció social similar (petita burgesia i assalariats qualificats) i posseïen un alt nivell cultural que els feia molt permeables a les influències de caire cívic. Emergint d’entre la insípida massa urbana, moguts per afanys de dinamització de la vida social tarragonina, s’inclinaren cap els castells impulsats per un cert desig de refer la personalitat i les tradicions locals. Aquesta caracterologia del grup inicial es farà extensiva al conjunt del personal que avui dia constitueix la Colla Jove, entre els quals hi ha militants i ex-militants de partits nacionalistes, membres d’agrupacions corals, agrupaments escoltes, colles sardanistes i clubs esportius…
No serà gens estrany que un col·lectiu d’aqueixa fesomia tingui una visió sociocultural del fet casteller al qual s’apropen amb un criteris de partida que no compaginaran amb els dels Xiquets, una colla que es regeix encara pels que són tradicionals del fer i ésser del món casteller clàssic. Per exemple, en l’orgull casteller de pertinença a una colla determinada del qual es vanten els qui en són membres hi ha un fons social molt important de reivindicació social, d’autoafirmació com a grup, que és una de les característiques dels Xiquets i que explica com encara avui es nodreixin d’una base social concreta i localitzada a la Part Alta. Així doncs, és lògic que els qui després fundarien la Colla Jove no encaixessin en el conjunt dels Xiquets i arribés el moment, amb el decurs del temps, en que la sortida de la colla es faria inevitable. Les motivacions de subjectes socials distints envers un mateix fet objectiu (en aqueix cas els castells) són el reflex de realitats diferents, i d’aquí neixen les organitzacions (en aqueix cas les colles).
Aqueix és, més o menys, en una visió retrospectiva l’entorn sociològic que envoltava les controvèrsies dels castellers tarragonins a l’època en la qual es forjava la Colla Jove. En l’aproximació als motius del seu naixement he tingut en compte les raons profundes del cas deixant de banda els detalls anecdòtics que il·lustrarien en diferents graus els esdeveniments. Josep Maria Fort va redactar l’escrit de presentació de la colla adreçat a fer conèixer als tarragonins el perquè de tot plegat. L’escrit (Annex nº 1) és una exposició d’intencions que complementa perfectament des d’una òptica més estrictament castellística els aspectes socials tractats fins ara. A la fi, doncs, la necessitat de crear la Colla Jove es pot sintetitzar en tres punts: a) l’aparició d’una nova colla ressuscitaria la rivalitat i permetria així un rellançament de l’afició als castells eixamplant-ne l’àmbit d’influència cap al jovent, b) assegurar la supervivència dels castells creant una colla que servís d’escola de castellers i c) com a conseqüència de l’anterior, la Jove aspiraria amb el temps i l’esforç de tothom a figurar entre les colles punteres de més renom.
EL PROCÉS DE FORMACIÓ DE LA COLLA
Acabada la temporada del 1978 i presa la decisió de crear una colla, el primer que fan els promotors és reclutar gent nova aliena a l’àmbit de la militància castellera, sense voler en cap moment atraure castellers en actiu dels Xiquets. Hom comença amb joves sense experiència, partint gairebé de zero. Cal aplegar una base suficientment nombrosa amb la qual iniciar el treball d’assaig, i així es convoquen entre novembre i cap d’any un seguit d’assemblees de captació la primera de les quals se celebra el vespre de Tot Sants amb una assistència de quinze persones. Les aules de l’Escola d’Assistents Socials, situada al carrer Armanyà es converteixen en lloc de trobada de la nova colla, durant aqueixes assemblees es un cens provisionals de la gent que amb més regularitat ha assistit a les diferents convocatòries que dóna com a resultat uns quaranta interessats.
Els assaigs s’inicien el 14 de gener del 1979 als locals de la Cooperativa Obrera Tarraconense al carrer Fortuny. L’accés als baixos de la veterana entitat fou gràcies a una carta del Patronat dels Castells adreçada al president de la Cooperativa en la qual es fa la presentació dels sol·licitants i s’avala la cessió de la disponibilitat dels locals. L’esmentada carta és pràcticament l’única gestió en profit de la Colla Jove que ha realitzat el Patronat , l’actitud del qual serà a partir d’aleshores fer-se el desentès en tot allò que faci referència a a la nova colla. Aqueixa posició s’explica per la responsabilitat tinguda pels membres del Patronat en la unificació de les colles locals l’any 1970, moment a partir del qual l’esmentada entitat exercirà una tutela a la seva mida sobre el fet casteller tarragoní reduint-lo a una additament més de la política municipal de l’antic règim, al qual estaven estretament lligats alguns dels seus membres. Una institució d’aqueixes característiques es lluïa cada dos anys en l’organització de la manifestació castellera de la plaça de braus mentre la colla local s’empobria cada vegada més. L’aparició d’un projecte casteller diferents al seu, per tant fora del seu control, venia a pertorbar el somni dels justos en el que dolçament dormien els castells a Tarragona. Vistes així les coses, és comprensible i coherent per la seva part que s’oposessin per exemple a l’adopció del color morat com a distintiu de la Colla Jove, una decisió que vulnerava segons ells el conveni subscrit a l’hora de la unificació segons el qual mai existiria cap colla més a Tarragona, ni se’n utilitzarien els antics colors.
Il·lustra aquesta actitud per part del Patronat el fet de negar-se a avalar la sol·licitud d’un crèdit bancari feta per la Colla Jove amb motiu de cobrir les despeses que comportava el llançament de la colla. Inclús econòmicament, ja des dels seus inicis la nova colla ha sigut autosuficient sense haver de dependre de cap mena de subvenció de part del Patronat. Les necessitats més punyents es presentaren a la primavera del 1980, quan es preparava la presentació pública a la ciutat: feien falta diners per comprar la roba, per atendre la canalla… Els ingressos econòmics han sigut les contribucions voluntàries dels mateixos castellers per fer front a despeses concretes sobre la marxa, la venda de mocadors castellers, el crèdit bancari i els guanys obtinguts de les actuacions. El préstec de dugues centes mil pessetes fou concedit per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, figurant com a sol·licitant el president de la colla, Manel Sanromà i Lucia, i com a avalista Josep Maria Fort Carracedo, a qui recolzaren en document privat uns quants castellers com a co-avalistes dels companys públicament compromesos. En pocs mesos es reuniren els diners suficients per a cancel·lar el deute gràcies a les profitoses actuacions de la primera temporada.
Durant la curta estada a la Cooperativa Obrera ja es varen carregar diversos pilars de quatre i la crida a la formació de la nova colla tenia cert ressò entre el jovent tarragoní, sobretot entre els escoltes de l’agrupament Alverna atès que Jordi Olivan n’era un dels caps. Aqueix component escolta, fou molt notori a la primeria que sumats als estudiants atorgaren unes característiques de companyonia i capacitat de treball en equip que afegits a les ganes de gresca pròpies dels jovençans donaren l’empenta inicial a Jove.
Pel que fa als assaigs els portaven alternativament Robert Andreu i Manel Sanromà quan Esteve Sesplugues, a qui estava encomanada la direcció tècnica, no podia venir. Durant la primavera i l’estiu del 1979 els assaigs no passaren de ser provatures per abastir el cos d’un tres o un quatre de sis. En aqueix mateix període es constitueix la primera junta provisional encarregada de coordinar una mínima estructura interna.
Tot l’any 1979 fou un període en el qual, una vegada passada l’embranzida inicial, els assaigs es repetiren amb tossuderia. Eren temps d’aprenentatge. Amb pacient quotidianitat, l’encarregat de torn per dirigir els entrenaments ensenyava a pujar, a col·locar correctament els peus, a agafar els braços, a habituar la canalla, escassa i variant, a adquirir la delicadesa i la traça necessària per a fer d’enxaneta o acotxador. Tot això s’havia de fer amb no massa gent (el promig d’assistents voltava la quarantena). A més a més, l’existència d’una altra colla a la ciutat obligava a plantejar el debut a plaça amb garanties d’oferir a l’afició local el resultat d’un treball seriós, la qual cosa volia dir que sense castells de sis assegurats no es podia anar enlloc.
El fet més transcendent del 1979 va ser la primera sortida fora de Tarragona, no pas encara com a colla sinó com un grup d’aficionats (així constava al cartell anunciador), a Cornudella del Montsant el 4 d’octubre , data triada pels Brivalls com a dida de la colla. Tal i com és corrent entre les colles petites, la solidaritat dels modestos, els Brivalls s’avingueren a ajudar -en allò que estigués a la seva mà- als novells castellers tarragonins. Fruit d’aqueixes relacions fou l’anada a l’enclau casteller més meridional on la colla en gestació intentà un tres de sis, no reeixit en caure el pom de dalt quan ja s’estava col·locant. La canalleta estava poc avesada i s’havia hagut d’improvisar a darrera hora amb substitucions d’emergència.
Malgrat tot es feren quatre pilars de quatre i si tenim en compte que el cos del tres de sis estava ben ferm, el balanç de la jornada fou positiu: la gent es va sentir cohesionada, començant-se a veure els resultats dels llargs mesos d’assaig, per primera vegada es plantà un castell acompanyat del so de les gralles (10), fet no gens anecdòtic, car hi ha una diferència substancial entre pujar amb música o sense. En fi, per ser la primera sortida no estava gens malament.
L’any no s’acabaria, però, sense una altra passa endavant: el 23 de novembre hi va haver una assemblea en la qual es valorà l’anada a Cornudella i s’afronten públicament temes llargament latents en la ment de tothom, com són el nom a adoptar i el color de la camisa, els dos símbols de la identitat de la colla. A mesura que s’apropava l’any nou la maduració interna conduïa acceleradament i progressiva cap a la constitució definitiva de la Colla Jove.
L’AFANY PER A IDENTIFICAR-SE AMB LES ARRELS
La “voluntat renovadora” i “el ferm propòsit d’estar arrelats a les pedres mil·lenàries que l’han vist nàixer”, com diu l’escrit de presentació, són els conceptes fonamentals de la colla i no en va es reflectiran en el mateix nom que li serveix de distintiu.
El fet de ser una colla de novells era evident per a tothom. El que més anys portava posat en els castells no passava dels vuit. Malgrat això, el procés d’encaix del conjunt humà que formava la Jove amb el món casteller clàssic ja havia començat. Com en tot procés, les controvèrsies tenen el seu paper: fer una colla no consisteix solament en aplegar un grapat d’homes i preparar-los per a que pugin ben amunt. Una colla per sobreviure i arrelar ha de tenir una significació que la identifiqui com a tal, capaç de vincular i donar cohesió humana i d’esperit. D’aquí vé la raó que els signes d’identitat traspassin de l’anècdota colorista i siguin l’exteriorització de l’essència de la colla.
Aquestes raons de fons hi són també, no podria ser d’altra manera, en la Colla Jove. És comú a tots els components el sentiment de tendir a enllaçar i considerar-se continuadors dels castellers tarragonins dels segles passats. Aquesta voluntat es trasllueix en multitud d’aspectes: el nom de la colla, el color de la camisa, la capçalera de la revista (“L’Espiridió”, renom d’un mític casteller serrallenc del segle passat), es veu també en la clara voluntat de perpetuar les peculiars tradicions castelleres locals, (el pilar caminant a les escales de la catedral per Santa Tecla, per exemple), en l’agermanament dintre de la mateixa colla entre castellers vells i nous, i fins i tot es veu en un fet tan simple com el de que grups de gent de la Jove freqüenta els bars de la part alta on es parla de castells.
Pel que fa a la qüestió del nom en concret, a l’assemblea del 23 de novembre, hom trià el de Colla Jove, afegint-hi la denominació de Xiquets de Tarragona, patrimoni de tots els castellers tarragonins sense distinció. Joves ? Colla Nova ? Castellers ? Colla Tarraco ? aquestes eren altres propostes. D’entre totes hom trià la de Colla Jove perquè era inèdita en la nomenclatura de les colles que havien existit a la ciutat i perquè reflectia molt bé la realitat generacional dels components de la novella agrupació.
Passades a votació les propostes, la que resultaria triomfadora rivalitzà amb l’alternativa de dir-se Colla Nova. Guanyà la primera opció perquè a les raons ja esmentades s’hi afegia la conveniència de no ressuscitar velles polèmiques, (de Colla Nova n’hi havia hagut una feia pocs anys).
El tema de la camisa no era de tan fàcil solució i la cosa fou més complicada. La discussió es centrà entre el color morat (l’actual) i el de teula mullada (també hi hagué altres propostes que no tingueren gaire ressò, com eren, el verd oliva o el rosa). Com passava amb la qüestió del nom, aquí hi pesava la història recent dels castells a Tarragona: un dels colors proposats havia sigut el distintiu de la Colla Nova, una de les desaparegué en fundar-se els Xiquets de Tarragona. En l’acord de fusió, ambdues formacions decidiren no imposar-se ni el blau (de la Vella), ni el morat (de la Nova), i així adoptaren l’actual uniformitat a ratlles fines blanques i vermelles, essent l’única colla que no llueix un color llis. Ara, uns anys més tard, quan encara són castellers en actiu molts antics membres de la Nova, la Jove es posava “el seu” color, la “seva” camisa.
Amb l’acord de les dues colles anteriors no ens hi sentíem vinculats, per tant no hi havia del costat dels “joves” cap intenció malèvola a l’adoptar el significatiu color tarragoní (aquesta era la raó principal i no pas cap d’altra en la preferència pel morat). Les reticències d’alguns sectors de la castellística local se centraren en aquest tema, a part de les comprensives reaccions de disgust d’alguns membres de l’altra colla, hi hagué un seguit de reaccions, com per exemple, la retirada d’un col·laborador experimentat, Àngel Llambrich, pressions de tipus personal envers el cap de colla cada vegada més intenses a mesura que s’atansava la data de presentació pública de la Jove.
Degut també a problemes de caire tècnic, (trobar un fabricant tèxtil amb una roba ajustada a les exigències de color i gruix superior a l’habitual), la decisió definitiva sobre la camisa es veié ajornada fins a l’assemblea del 26 de gener del 1980, data en la qual el color morat s’adoptà oficialment.
Com veieu, el món casteller és apassionant i apassionat. Els homes s’abracen i suen junts, però també s’enfronten i mantenen una rivalitat que s’apropa a cops a la rancúnia. Les colles estan farcides de disputes tan internes com externes amb altres colles: l’aparició de la Jove no podia ser una excepció i les reticències i els comentaris adversos es feren sentir aviat. “Intrusos”, “culturetes”, burgesets que es diverteixen fent castells com podrien fer qualsevol altra cosa l’endemà mateix, són expressions del caire advers que tenien alguns comentaris. La singular situació del panorama casteller local permetia l’aparició d’aqueixa mena d’actituds que trobaven la seva argumentació a base de ressuscitar vells fantasmes: dues colles és dividir i afeblir la precarietat del castells a la ciutat, suposats propòsits revengistes envers els Xiquets i altres brames per l’estil.
1980: EL MOMENT DE SORTIR A PLAÇA ÉS ARRIBAT
Si l’any 1979 fou el dels assajos discrets, el 1980 fa ser farcit d’esdeveniments: els assajos es realitzen al pati interir de l’Ajuntament on anys enrere també s’hi havien entrenat els Xiquets quan encara no dissposaven del local al carrer Santa Anna. L’Estevet participa activament a la preparació de la temporada després d’un llarg període d’absències intermitents, la seva direcció suposa un notori avenç del nivell tènic dels assaigs, així com en l’alçària de les proves realitzades. Alhora es va perfilant Jordi Olivan com a segon cap de colla al vcapdavant d’un equip que diverssifica les tasques (canalla, pinya…). El grup de grallers de la colla ja és a punt i aviat guanyarà reputada fama per la quaalitat de les actuacions dins i fora de la colla.
El nombre de castellers s’ha anat incrementant poc a poc, xifrats a la primavera en una seixantena amb caamisa. La nota negativa ve donada per l’allunyament de la colla d’un dels seus fundadors, Robert Andreu, degut a motius personals marxa a viure fora de Tarragona. La junta treballa acceleradament en els preparatius de la ortida a plaça, la composen entre d’altres, Joan Aregio, Manel Sanromà, Alfred Fort, Maurici Preciado, Ferran Ventura, Carles Alegret. Es signa, ja ben entrat el mes d’agost, un contracte amb la companyia d’assegurances Lepanto, gràcies al qual s’inscriu una seixantena de castellers per a cobrir l’assistència econòmica i sanitària en cas d’accident. També hom signa un crèdit bancari a fi de cobrir les primeres despeses. El 7 de maig es constitueix formalment la colla segons els requisits de la llei d’associacions (Annex nº 2).
Comença un seguit de sortides preparatòries en vistes a la presentació oficial prevista per Sant Magí, festa major tarragonina i una data d’or en el calendari casteller local. Aqueixes sortides tenen caire informal, sense la camisa, a la fira de Xauxa (festa dels escoltes de l’agrupament Alverna) on s’aconsegueix carregar i descarregar un castell complet per primera vegada (al tercer intent), un quatre de sis amb l’Estevet i un casteller dels Nois de la Torre a terços. Al col·legi Sagrat Cor, el 17 de maig, s’hi intenta el tres de sis sense èxit, però en canvi es torna a desacrregar el quatre sense problemes. El 29 de juny es fa a l’Escola Normal una altra actuació de similars característiques.
Tanmateix, la primera sortida de la colla com a entitat castellera és l’anada a La Galera, comarca del Montsià, el 13 d’agost. Després de passar tot el juliol assajant intensament la significació d’aquesta sortida era especial, era una mena de posada a punt general, calia habituar-se a portar (i amb dignitat) la roba que tant havíem suat per lluir, acostumar-se a la responsabilitat que comporta el fet de plantar castells a plaça, en resum, fer rodatge. Després del pilar de salutació portat fins al balcó de l’Ajuntament, on des de dalt del balcó pocs abans Alfred Fort s’havia adreçat a la gernació per explicar la significació dels castells i el toc de gralla, desconegudes pel comú dels vilatans, iniciarem l’actuació. Vam carregar i descarregar el tres i el quatre de sis. Un intent no reeixit del dos de sis completà la diada que hom va cloure amb quatre pilars de quatre, un dels quals amb la senyera. Es tancava així una jornada de satisfacció completa, tant per a nosaltres per l’èxit inicial assolit, com per l’entusiasta públic local que ens dispensà un agraït i sincer comiat.
El 17, diumenge, al vespre, actuarem a l’Arrabassada a les festes estiuenques d’una de les urbanitzacions costaneres. En aqueixa ocasió, però, els castells s’executaren sense enxaneta ja que, escassos de canalla, només en casos de veritable compromís sol·licitavem l’ajut de l’enxaneta dels Nois de la Torre. Tot i així, plantàrem un dos de sis i un tres de sis aixecat per sota.
PER SANT MAGÍ A LA PLAÇA DE LES COLS
Per fi arriba la diada de Sant Magí, a la colla es respira un ambient de moderat optimisme barrejat amb l’emoció que tot debut comporta. A més, la Jove està esperonada per la naixent competència amb l’altra colla local, circumstància per la qual el nostre cap de colla adverteix tothom de no respondre pas a cap gest o actitud contrària a nosaltres. En benefici de la màxima objectivitat possible la crònica de l’actuació la bastiré sobre el relat que de la jornada fa la ploma d’Enric Pujol al Diario Español l’endemà del ja històric 19 d’agost del 1980 (12):
“Excel·lent presentació de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona.
Magnífic quatre de set amb l’agulla al mig dels Xiquets de Tarragona. Moltíssim públic admira l’actuació de les dues colles a la Plaça de les Cols. La diada d’ahir, tradicional en les festes de Sant Magí, tenia una significació molt especial, després d’un llarg espaï de temps -deu anys- tornaven a aparèixer dues colles en la castellera Plaça de les Cols. A les dotze del migdia el grup de grallers de la Colla Jove animava amb els seus tocs el públic que com cada any ocupava les escales de la Seu, carrer Major, Merceria….Camisa morada i pantaló blanc, la indumentària de la nova colla ha portat a polèmiques que finalment s’han superat: cal oblidar el passat i deixar les velles nostàlgies. Mitja hora més tard apareixia la Colla Xiquets de Tarragona. L’ambient era propici per a fer castells, les discrepàncies de parers, i la tensió que hom creia que podia existir afortunadament era absent de la Plaça de les Cols.
Quatre de set amb agulla dels Xiquets de Tarragona
Marià Borrero, cap de colla, ens deia que anaven a intentar els castells per a sumar els punts necessaris per a ser considerats colla de set i mig, (es refereix a la puntuació amb la qual hom classifica per categories les colles participants al concurs de castells de la plaça de braus). El quatre de set s’ha aixecat amb rapidesa ban amarrat pels segons i terços. La canalla ha pujat correctament sense fer tremolar el castell i s’ha pogut coronar el corresponent pilar de cinc, descarregant posteriorment tota l’estructura. Un bon castell i la primera clamorosa ovació del matí.
La Colla Jove, formada per nois tots joves i sense experiència castellera pujant, ha estat una agradable sorpresa. Han sortit amb un quatre de sis amb agulla, un castell de certa importància si tenim en compte que aquesta era la seva segona sortida seriosa. Amb algunes dificultats als terços, el castell s’ha coronat i al descarregar el pilar de quatre el segon no ha pogut i el pilar ha fet llenya”.
El quatre de set amb agulla de l’altra colla ens va sorprendre ja que pràcticament no l’havien fet en tota la temporada. La sensació de que els Xiquets ens volien donar una lliçó em va passar pel cap mentre em preparava per a pujar. Obriem plaça i era psicològicament molt important que el primer castell sortís bé. Els nervis provocaren la caiguda de l’agulla quan la resta del castell ja era descarregat. Malgrat tot, la confiança ja la teniem guanyada.
“Els Joves coronen la torre de sis
Inicien el segon tomb la colla dels Xiquets de Tarragona amb un intent de dos de set. Tal vegada l’agulla de la pinya no hagi funcionat bé, però el cert és que els segons estaven molt oberts, malgrat que l’esforç de Vilanova i Ramírez era notable, i quan l’acotxador ja era col·locat i l’enxaneta es disposava a coronar el castell, aquest s’ha plegat. Una llàstima perquè no s’ha aconseguit per qüestió de segons. La Jove incia un dos de sis que es corona amb rapidesa, en especial per part de l’enxaneta, Àngel, de la colla de Torredembarra. Una torre de sis esbelta, alta i segura, que tant sols tingué algunes dificultats en descarregar-se. Un fort aplaudiment a la Plaça de les Cols premià l’esforç dels Joves.
Tres de set (Xiquets), tres de sis per sota (Jove)
El tercer tomb s’inicia amb un preciós, alt i seguríssim, tres de set, per a mi un dels millors que ha realitzat la colla dels Xiquets de Tarragona. És un castell que tenen molt ben agafat i el carreguen i descarreguen en un obrir i tancar d’ulls. Els aplaudiments a la Plaça de les Cols treien fum. Els Joves, entre la sorpresa general, inicien un intent de tres de sis aixecat per sota que finalment és carregat i descarregat. Per abastir l’esmentat castell és necessària una certa veterania per a aixecar-lo, i d’aquí ve la sorpresa de que la Joves s’hi arrisquessin i aconseguissin a més descarregar-lo.
Pilars de comiat
Els Xiquets es despedeixen amb dos pilars de cinc carregats i descarregats, a l’acabament dels quals hi ha un gest poc ortodox d’un segon que anava dirigit a un company de colla i que un sector del públic interpretà com un desaire cap a la Colla Jove. Després d’uns minuts de tensió i ambient enrarit, tot s’arreglà amb unes abraçades entre els membres d’ambdues colles, i els Joves aixequen dos pilars de quatre per a acomiadar la seva primera actuació a la Plaça de les Cols”.
La vistosa butifarra, (allò que el comentarista en diu “gest poc ortodox”), era l’esperada provocació que la gent de la Jove tenia assumida amb anterioritat, de tal forma la teníem apresa la lliçó de no respondre a res, que tots restàrem en silenci, essent el públic el qui més contetsà la dita butifarra. Les esmentades abraçades es limitaren a un intercanvi entre Manel Sanromà i diversos castellers dels Xiquets, però com que el Manel és molt alt semblava que n’agafava un grapat cada vegada. Amb tot, el gest no passà de pura anècdota i en ben poca cosa ha afectat a les relaciones entre ambdues colles. Els Xiquets publicaren l’endemà mateix una nota aclaratòria al diari local. Enric Pujol, per la seva part, finalitzà el seu comentari amb unes frases conciliadores: “Ens alegrem del fet de que hagi nascut una altra colla amb esperit casteller, i sobretot amb ganes de fer castells, i l’únic que demanem per a que el món casteller vagi bé és que existeixi germanor, companyonia i comprensió entre ambdues colles castelleres de la ciutat: força, equilibri, valor i seny”.
I així es va desenvolupar la diada de Sant Magí del 1980. El dia abans tingué lloc l’acte de presentació, diguem-ne social. A les Voltes del Pallol es llegí l’escrit de salutació. Màrius Cstellví, en nom de tots els castellers fou l’encarregat de donar lectura al text des d’una taula en la que hi eren Manel Sanromà, Josep Maria Fort i Pere Català, director de l’obra col·lectiva “Món casteller”. Hi foren convidades la totalitat de les colles.
BALANÇ DE LA TEMPORADA
Superada amb èxit la primera actuació a la ciutat, la moral de la colla pujà molts punts. Els comentaris favorables entre els entesos no podien ser millors. El públic va percebre un nou estil, un aire nou al món dels castells local, per això l’acollida fou immillorable. Sens dubte, l’extremada joventut dels castellers va ser un dels factors que més contribuí a crear aquesta imatge de colla dinàmica i simpàtica. Després d’aquell dia les actuacions es succeiren arreu de les comarques més properes, en les quals es pot dir que, en general, hom mantingué el nivell dels castells de la categoria de sis i mig. Es tractava de consolidar els ja assolits, madurant-los i introduint el màxim de gent nova a les diverses construccions. La Tabacalera, l’Urbanització Sant Roc, La Bordeta (Barcelona), La Floresta, l’Estadi del Gimsnàstic, Sata Tecla i la Mercè, concurs a la plaça de braus, El Morell i la diada de la colla foren, per aqueix ordre, les actuacions de la temporada.
La de l’Onze de Setembre, dintre de les actuacions més notables, mereix una referència a part: pel matí, al Papiol (Baix Llobregat), l’actuació fou mediocre, va caure el quatre de sis en descarregar-lo, fallà l’intent de tres de sis, i només descarregàrem el quatre de sis amb l’agulla al mig. Per la tarda, en canvi, l’actuació fou un èxit, tres de sis, quatre de sis amb l’agulla i tres de sis aixecat per sota, tots descarregats i coronats al primer intent. Actuar a casa semepre és un revulsiu.
Una altra diada significativa és la de Santa Tecla. A part dels castells fets, el més destacable és el pilar de quatre que tradicionalment puja i baixa les escales de la Seu. El “Gabi”, caminant de baix, l’Antoni Solé “Negus”, de segon, la Maribel de terç i Rubèn d’enxaneta, arribaren fins a la primera travessera del carrer Major després d’haver fet les escales. Allí descarregàrem el pilar, car l’esforç havia estat molt gran.
L’última actuació meritòria de la temporada és la del concurs d ela plaça de Braus. Allí hi bastírem els següents castells: quatre de sis amb agulla, dos de sis, tres de sis per sota i pilar de cinc, per primera vegada, gràies a la participació del cap de colla “Estevet”, que pujà d eterç, parant a segon l’Antoni Solé i de baix en Dídac, completant l’estructura la Maribel i el Rubèn. La Jove fou l’única colla que va arrodonir la seva actuació sense cap caiguda, malgrat que a la llista de classificació ocupà el tretzè lloc entre les disset participants. Pas a pas i poc a poc amunt, podria ser ben bé la síntesi de l’estrategia castellera. No arriscar-se fent un castell en va, fou la norma general. Solament s’atacà un nou castell quan les possibilitats de coronar-lo foren raonables. El recompte final de temporada fou el següents:
Pilars de quatre: una seixantena, la majoria amb algun additament (caminant, amb la senyera, portat al balcó, amb la pinya girant).
Pilar de cinc: un
Quatre de sis: nou, dues net.
Quatre de sis amb l’agulla: vuit, tots descarregats, excepte per Sant magí, que es plegà el pilar.
Tres de sis: cinc.
Tres de sis aixecat per sota: de nou intents, s’aconseguí carregar-lo i descarregar-lo en cinc ocasions, una vegada feu llenya en baixar i en tres acsos l’intent fracasà.
Dos de sis: de nou intents, es coronà en sis ocasions, de les quals només en una no es pogué descarregar.
LA PRIMERA ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA
El 15 de novembre es celebrà la primera assemblea general ordinària estant la Colla Jova formalment constituïda, deixant enrere la provisionalitat amb la que havia funcionat fins aleshores. S’obre, doncs, l’etapa de consolidació, però no exempta de crisis que tot creixement comporta. Afloren tensions i divergències internes difícils de centrar en una qüestió concreta, per això els conflicte tendeixen a personalitzar-se desdibuixant el fons polèmic que hi pogués haver. Robert Andreu va donar el seu punt de vista sobre la situació de la colla: “Una colla no és només fer castells de vuit. No es tracta que una colla es converteixi en els “globetrotters” i faci castells cada vegada més alts i coses d’aquestes, sinó que una colla sigui dipositària d’unes costums, d’una manera de veure el món, de rotllos que avui dia no es tenen gaire en compte, però que els trobo fonamentals”. Segons ell, la colla erra de manera absoluta i critica la vigència d’una certa mentalitat productivista dintre del món dels castells: “Jo no trobo que el que caracteritzi una colla siguin els castells que hagi fet, perquè seguint aquesta regla de tres, doncs resulta que una colla es justifica pels seus guanys i és tot el contrari. Jo trobo que una colla com més colla és, més castells fa i no pas a l’inrevès, no per fer més castells s’és més colla i el fet que aquesta colla tingui des del moment que ha començat, una mena de guerra civil, vé a ser una cosa que l’anul·la com a colla, independentment que faci o no castells” (13).
Hom renovà la junta en la seva totalitat i arran d’això s’esdevingueren una sèrie fets que són reflectits en l’acta de la sessió: “Després d’això, la junta vol posar a valoració de l’assemblea uns determinats rumors que han corregut per la colla i que considerem prou importants (14). Aquesta valoració és exposada per Josep Maria Fort que considera d’importància capital pel bé de la Colla l’aclariment total dels rumors. Es produeixen diferents intervencions de membres de la Colla que valoren infundats aquestos rumors, encara que preguen a una millor informació a tots els membres de la Colla per evitar aquestes possibles males interpretacions que es poden produir precisament per la manca d’aquesta.
En aquest moment, Magí Garcia informa a l’assemblea que Josep Maria Fort amb un “cassette” situat als peus de la seva cadira està gravant totes les intervencions que es produeixen a l’assemblea. Josep Maria Fort demana disculpes per no haver demanat permís a l’assemblea per a fer això i s’ofereix ràpidament a cessar la gravació i ofereix la cintra grabada per a que, en tot cas, i si l’assemblea vol, aquesta sigui destruïda. Reitera les seves disculpes i expressa la manca absoluta de mala fe en aquest incident.
Demana la paraula Robert Andreu, que és interpel·lat per Josep Maria Fort, que es dirigeix a ell com “aquest senyor de barbes” i li pregunta en títol de què és present en aquesta assemblea, doncs no el considera memebre de la colla. En aquest moment i enmig d’un creuament d’acusacions Robert Andreu es retira de la sala i amb ell, un nombre important de membres de la colla.
La taula, degut a aquest incidents, prega que tothom retorni als seus llocs i concedeix deu minuts de descans per a tranquil·litzar els ànims, en aquells moments molt exaltats. Recobrat l’ordre i retornat tothom al seu lloc, excepte Robert Andreu, es recomença l’assemblea amb la proposta per part de Joan Aregio que cumplimentats els punts fonamentals que els nostres estatuts, article 15, demanen per a la celebració vàlida de les assemblees ordinàries que es passin per alt els punts 3 i 4 de l’ordre del dia i es passi directament a l’elecció de la nova junta”.
Aqueixos fets mereixen un aclariment. Els mencionats rumors feren referència a les activitats i la situació econòmica del grup de grallers quan realitza actuacions al marge de la Colla. L’afer dels rumors no és més que una exteriorització de les picabaralles aal si de la junta referides, bàsicament, al caire que ha de tenir la colla: més aviat oficial i municipalista o més popular i progressista. També estava en qüestió la problemàtica direcció tècnica del cap de colla i les seves absències. Tot aquest seguit d’assumptes s’havien de resoldre en una o altra direcció, i d’aquí la transcendència de l’assemblea i el nerviosisme que hi regnava. És en aqueix context, que quan Robert Andreu intervé, fa saltar la xispa. La seva persona és des de fa temps objecte de controvèrsia degut a les perllongades absències en les tasques de la colla (pràctiacment no intervingué en les actuacions de la temporada del 1980). La seva reacció en abandonar la sala provocà que la majoria dels presents s’alcés, mostrant d’aquesta manera el desacord amb la recriminació de que havia estat objecte, i que identifiquen amb la postura oficial de la junta vigent, majoritàriament discrepant amb Robert Andreu. Les eleccions són el desllorigador de la conflictiva situació. L’acta de l’assemblea continua narrant:
Aprovada, doncs, la proposta són elegits els candidats que durant l’assemblea s’han presentat per a ser escollits com a membres de la junta: Magí Garcia, Carles Alegret, Eduard Tomàs, Joaquim Mas, Manuel Sanromà, Joan Maixé, Lluís Vendrell. La votació es realitza per papereta, igual i secreta per a tothom. Constituïda la taula i fet el recompte, els resultats són els següents:
Magí Garcia (38 vots), Carles Alegret (42), Eduard Tomàs (38), Joaquim Mas (44), Manuel Sanromà (45), Joan Maixé (41), Lluís Vendrel (43). En blanc (15). Nuls, cap.
Queda, doncs, elegida en aquesta assemblea la candidatura formada per aquest set membres, que com preveu l’article 21 dels nostres estatuts, regirà el futur de la colla durant un any. Abans d’aixecar-se definitivament l’assemblea es dóna compte de l’invitació que la Colla Xiquets de Tarragona ha fet a la nostra per enviar representants al dinar que celebren en la seva diada de la colla. L’assemblea pren l’acord d’assistir a aquest dinar si hi són convidades totes les colles castelleres, ara bé, si es tracta d’una invitació exclusivament a la nostra colla, no”.
Els candidats presentats, són, pràcticament en la seva totalitat, gent de relativament recent incorporació a la Colla si es comparen amb els que arran d’aquestes eleccions són desplaçats de la junta, components de la Jove des dels primers moments. Davant el caire que prenen els esdeveniments decideixen no presentar-se a la reelecció, i quan ho fan, voten en blanc o s’abstenen en les diverses qüestions que es plantegen, tant en aquesta assemblea com en la següent, quinze dies més tard.
Les assemblees de novembre suposen, doncs, un relleu generalitzat en la direcció de la colla: a) la nova junta, mirada positivament, reflexa anhels de participació en les tasques de la colla, però per altra banda, la forma com es va produir la substitució no fou la més ortodoxa car es convocaren reunions prèvies on es prefiguraren els esdeveniments. Amb tot, aquest incidents no han influït en la trajectòria castellera de la colla que ha continuat el seu ritme ascendent. b) cara a la temporada del 1981, el pes de la direcció anirà a càrrec de Jordi Olivan que serà escollit cap de colla a la primavera d’enguany, encara que de fet ja exercia com a tal des de feia bastant de temps, atès que Esteve Sesplugues havia anat delegant en ell la major part de les seves funcions. c) el convit dels Xiquets és declinat, i per tant no s’hi assisteix com a colla, però sí que s’autoritza a Manuel Sanromà a anar-hi a títol personal.
LA TEMPORADA 1981, UN NOU PAS ENDAVANT
“Enguany, la Colla, la nostra Colla, té una responsabilitat important. Aquesta temporada propera, ha d’ésser la temporada que definitivament assegui la Colla dintre el món casteller. Això què significa ? El significat d’aquestes paraules no és altre que el segur tots tenim al cap: castells de set”.
Aquest és l’ecapçalament de l’editorial del butlletí de “L’Esperidió” corresponent al mes de febrer d’enguany. Hom hi pot veure nítidament reflectit l’objectiu fonamental d’aquesta temporada. El diumenge 26 d’abril, en la commemoració del novè aniversari dels Bordegassos de Vilanova, la Colla Jove, que hi havia estat convidada, bastí un perfecte quatre de set, el primer castell d’aquesta categoria assolit en el breu historial de la colla. Al començament de la temporada ja s’havia arribat a la fita assenyalada per l’editorialista de “L’Esperidió”.
És massa aviat per poder fer una anàlisi correcta i imparcial de l’actual temporada, ja que encara hi som posats de ple, però sí que es pot avançar l’èxit que suposa haver fet també el tres de set aixecat per sota i el quatre de set amb l’agulla al mig, castells que molt probablement a la fi de la campanya ja seran sòlidament bastits. Hi ha hagut, a més, altres millores: l’obtenció definitiva de l’antic parc de bombers de la ciutat com a seu de la colla, l’assegurança a càrrec de l’Ajuntament, l’increment substancial del nombre de castellers (gairebé cent vint-i-cinc homes amb camisa).
LA COLLA PER DINS
A continuació farem una aproximació a la realitat intrínseca de la Colla en els seus diversos aspectes. Cal aclarir que les dades utilitzades per a l’anàlisi les vaig obtenir al febrer de l’any en curs, tot operant sobre una base de 84 castellers, més 24 xiquets.
a) Característiques físiques. Fins ara fa poc es considerava que per a ésser un bon casteller calia no ser massa alt, és a dir, hom preferia gent més aviat baixa ja que així es facilitava, deien, l’estabilitat del castell. Aquest mite ha estat rebatut a la pràctica per algunes colles qua han assolit castells de vuit d’una alçada impressionant utilitzant homes d’una estatura considerable. La millora en l’alimentació general de la població ha provocat un creixement notable del promig de l’alçada. El casteller d’avui s’està convertint, cada vegada més, en un atleta. A la força tradicionalment requerida s’hi afegeix una bona preparació física que permeti una millor utilització de la seva força. Aquesta preparació que algunes colles ja cuiden tot dotant-se d’un gimnàs propi es farà cada dia més imprescindible. La Jove està predisposada a evolucionar en aquest sentit donades les característiques dels seus membres, més propers a l’esportista que a l’home fornit de mena. Dintre de l’estratificació per alçada de la gent de la Jove hi ha quarant-un castellers que mesureb entre 1’70 i 1’80, i disset que fan més de metre vuitanta. Pel que fa al pes, la majoria està entre els 60 i els 80 quilos, destacant un grup de tretze que fan entre 80 i 90, i finalment, n’hi ha cinc que depassen dels noranta.
b) Edat. A part de l’Esteve Sesplugues, el més veterà dels castellers de la Jove és l’Antoni Solé, “Negus”, nascut l’any 1940, seguit d’en Dídac Capel, nascut l’any 1941. A continuació hi ha un grupet de quatre nascuts entre el 1949 i el 1954. Una catorzena de nats entre el 1955 i 1957, però el gruix dels castellers són els nascuts entre el 1958 i el 1963, quaranta-sis. De la dotzena llarga de terços, cap supera els vint-i-tres anys. Finalment, hi ha divuit nois i noies nascuts entre el 1964 i 1968. Generacionalment es pot fer aqueixa classificació: L’Esteve Sesplugues per si sol constitueix un grau en la piràmide generacional, enllaçant amb el món casteller tarragoní de fa unes quantes dècades. Tot seguit hi ha un grup que ara tenen entre trenta-cinc i quaranta anys que de jovençans foren membres d’altres colles, principalment les tarragonines, però que feia molts anys n’estaven allunyats. La Jove ha suposat per a ells el reingrés al món casteller i per a la colla han sigut un empelt de veterania que ajuda al perfeccionament de la tècnica. Dídac Capel havia sigut de la Jove de Valls, Joan Carles Pedrola, Jaume Omella, Antoni Gallardo i “Toñín”, havien estat de la Colla Nova dels Xiquets de Sant Magí. Un altre nucli de castellers experimentats, més joves que els anteriors, són els antics memebres dels Xiquets de Tarragona Lluís Pastrana, Jordi Olivan, Ferran Ventura, Manel Sanromà i Robert Andreu.
c) La canalla. És ben sabut que el bon resultat d’una actuació depèn en gran part de si la canalla filen prim a l’hora de pujar. Molts xiquets han passat pels assajos per provar-ho, no tots han mantingut la regularitat com els germans Sergi i Rubèn Martínez o la Maribel Escobar, que foren durant la temporada passada els enxanetes i acotxadors habituals. Hores d’ara, a més del seu concurs, la Jove compta amb un estol de vint-i-quatre xiquets i xiquetes que s’aniran forjant com a castellers. Cal fer esment a l’ajut rebut ocasionalment de la part del Nois de la Torre cedint els enxanetes Àngel i Antoni. Sobre l’origen social de la canalla s’ha mantingut durant algun temps una interessant polèmica. Tradicionalment se’ls reclutava entre els xiquets del carrer, com els qualificà Marià Borrero, referint-se als vailets que corrien per la plaça de Fòrum. Actualment, la Jove a més incorpora menuts de totes les classes socials en consonància amb el conjunt sociològic dels seus integrants.
d) Anàlisi sociològica. La classificcaió professional dels membres de la Jove és la següent: estudiants (BUP, FP i universitaris), 53, dependents del comerç i empleats de banca, 12, treballadors no qualificats, 5, portuaris, 4, mecàmics, 3, treballadors d’hosteleria, 2, mestres, 1. Segons el lloc de residència: casc urbà, 72 (9 a la Part Alta), a Cala Romana, 7, a Sant Pere i Sant Pau, 2, a Sant Salvador, 1, a les Parcel·les Rion, 1, al Llorito, 1. La joventut és la principal característica de la Colla Jove, gent participativa, crítica, alguns amb militància política prèvia, de procedència policlassista, majoritàriament nascuts a Tarragona mateix, catalanoparlants en un vuitanta per cent.
LA CARACTERITZACIÓ DE LA COLLA JOVE DINS DEL MÓN CASTELLER
“La nostra és una colla amb unes característiques que dintre el món món casteller podríem qualificar si no de revolucionàries, sí de radicalment noves”. Aqueixes ratlles es troben a l’encapçalament del primer número de “L’Espiridió” dedicat en bona part a posicionar la colla en el context casteller definint conscientment l’originalitat de la Jove. Per aqueix motiu val la pena reproduir-ne alguns paràgrafs:
“Se’ns ha dit que som una colla d’estudiants o intel·lectuals, això en sentit pejoratiu, significant que mai podrem aixecar els mateixos castells que aixequen els “homes de pel en el pit”. Això, evidentment, no resisteix la més mínima anàlisi tant senzillament castellera com senzillament aliena al món casteller però assenyada.
En primer lloc la nostra Colla neix a partir de gent jove però aspira a ésser una colla que en l’aspecte generacional sigui com totes les del món casteller, on hi tingui vabduda des de l’infant més tendre a l’avi carregat d’anys. L’esperit de la colla no ha d’ésser doncs el de capelleta juvenil o de qualsevol tipus, sinó d’obertura a tothom que encaixi en l’esperit jove i renovador de la colla, independentment de l’edat. D’això ja en tenim exemples clars des del nostre cap de colla al pare de l’amic “Woody”, passant per Antonis, Garrofetes, Didacs…etc, exemples que ens donen l’esperança d’anar aplegant tarragonins de totes les edats dintre de la nostra Colla Jove.
En segon lloc la idea de que la força bruta és el “sine qua non” dels castells no pot ser defensada per ningú que conegui els castells i el seu móm. Si bé és veritat que l’esperit de sacrifici, virtud castellera per excel·lència, és cada cop més difícil d etrobar en els temps actuals, tant ella com d’altres qualitats per a ésser un bon casteller no són patrimoni d’un determinat status social o generacional. Fins i tot la mal entesa força bruta o la potència física es troben més fàcilment avui dia en gent esportista que sp fer un ús racional del seu cos. Veiem, doncs, que en aquest aspecte la nostra colla no és ni més ni menys que altres colles del món casteller.
Però hi ha un aspecte de la nostra colla que ha d’ésser tractat d’una forma especial. El fet de que, en aquests moments la majoria de la colla la composin estudiants o bé gent relacionada d’una forma molt directa amb movimenst culturals, juvenils o bé tant sols recreatius, implica que la nostra és una gent que té la necessitat i vol partiicpar d’una forma molt directa en la gestió de la colla. Així la imatge del casteller que es limita a fer castells no és apropiada per a la nostra colla i els nostres castellers són homes que es pregunten, suggereixen, critiquen, etc.. Això és fonamentalment positiu sempre que no s’oblidi que l’objectiu de tots és fer una gran colla que faci grans castells i les crítiques són un mitjà i no a l’inrevès”.
Als trets definits per l’editorialista poca cosa més s’hi pot afegir a no ser la insistència en subratllar la tasca educativa i formadora en l’art de fer castells que la Jove ha emprès entre el jovent tarragoní. Aquest treball ha suposat un revulsiu pel decrèpit món casteller local, que ha reviscolat amb força retornant a la competivitat intercolles que ha donat com a fruit un notable increment de l’envergadura dels castells que ara es veuen a les diades patronals de la ciutat.
La Jove ha creat a Tarragona un nou estil de colla: oberta, participativa, amb una visió molt professional dels assajos i la tècnica, amb activitats socials envers la ciutadania. L’empenta amb la qual ha nascut la Jove ha permès col·locar la colla, als dos anys d’existència, ja entre la categoria dels castells de set, i amb unes sòlides bases per continuar un progrés ascendent.
BREU DIVAGACIÓ SOBRE ELS CASTELLS I EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC
Si feu un breu repàs a l’origen i composició de les colles que han existit i existeixen arreu de la terra castellera veureu que són pagesos, pescadors, menestrals i treballadors els qui fonamentalment nodreixen les colles. I això no és pas per atzar, sinó principal i bàsicament perquè solament les classes socials suficientment nombroses i internament cohesionades com les esmentades, necessitades d’una exteriorització de les seves experiències, són capaces de crear una expressió col·lectiva i anònima a la vegada. Per tant, ja crec arribada l’hora de dir clarament que els castells són una expressió cultural i folklòrica creada i mantinguda per les classes populars catalanes.
Una altra qüestió diferenciada és el fet que altres sectors socials distints dels esmentats hagin assimilat el fet casteller. Avui la participació al fenomen casteller és evidentment interclassista en la mesura de la mobilització de classes que comporta però no pas en la mesura del contingut de classe que representen. L’expansió castellera dels darrers anys ha suposat la incorporació d’altres grups socials diferents dels originaris. L’aflorament de colles importants a nuclis urbans com Barcelona, Terrassa, la mateixa Tarragona, en són exemple. També via els ambients excursionistes s’hi han afegit molts joves que han donat impuls i creat noves colles. Però malgrat aquestes aportacions enriquidores la cohesió del món casteller continua descansant en el seu esperit popular, participatiu, solidari i no elitista, sense cap altra jerarquia que l’autoritat del cap de colla.
En aquests moments d’expansió cal mantenir l’essència del fet casteller tal i com l’hem rebuda dels nostres avatpassats i si de cas alguna cosa s’ha de refermar és la seva condició de símbol viu de la identitat nacional catalana de les classes populars. Els castells són encara un valor fora de la societat capitalista i consumista, on tot té un preu i un estímul lucratiu. Fora d’una societat que provoca el desconeixement tant de la pròpia persona com de les arrels ssocials i nacionals a les que hom pertany. Cal mantenir els castells al marge de la política oficialista, superestructural i pseudo-parlamentària. És per tots aquests motius que lamento veure publicats per una personalitat com Pere Català uns fragments que desentonen en el conjunt del seu magnífic article (15). L’autor fa notar que el president de la Generalitat, els partits parlamentaris i inclús els franquistes de Fuerza Nueva utilitzen els castells per a la respectiva propaganda. El que fan, senyor Català, és purament conjuntural, agafant les formes, assimilar-les, extreure-les del seu context natural i buidar-les de contingut.
Una de les raons de l’èxit dels castells és que apareixen fora de tot aquest jocs, la qual cosa no vol dir fer apoliticisme, ans al contrari, els castells tenen un també un contingut polític: com a part de la cultura nacional-popular són vehicle de cohesió entre els catalans d’origen i els d’adopció, les colles són àmbits de relació humana on la persona val pel que és, no pel que té, on l’individu es singularitza a través del renom que naturalment sorgeix. Els castells poden contribuir també a la reconstrucció nacional i social dels Països Catalans des d’una òptica popular, espontània i no autoritària més que no pas des dels ambients superestructurals i oficialistes de la Catalunya actual.”
ANNEXES
Nº 1.- Escrit de presentació de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona
Enguany a Tarragona hi haurà dues colles de castells, cosa que, com tots sabeu, no és estranya a casa nostra. La presència a la plaça de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona el proper dia de Sant Magí, pot marcar, si no hi ha res de nou, l’inici d’una nova etapa en la vella història dels castells a Tarragona. Comencem doncs, retent homenatge als homes que, des de l’origen incert fins a la realitat actual, han fet possible el manteniment, aquí, d’aquesta manifestació popular. Rebin, rebeu, tots el nostre sincer reconeixement.
La nostra colla sorgeix a partir d’un plantejament comú d’alguns de nosaltres, després d’haver treballat uns anys en el món casteller. Aquest plantejament es basa en els següents punts:
Primer. S’ha d’intentar eixamplar l’àmbit d’acció i influència dels castells. Per a la supervivència i evolució dels castells a Tarragona creiem que és necessària la incorporació de sectors fins ara foça allunyats. Un d’aquests sectors, potser el més important, és la joventut. Hem d’aconseguir que la gent jove estigui interessada a conservar el fet casteller ja que constitueix una garantia per al futur. Considerem també important que hi hagi una gran diversitat de sectors professionals i socials dintre de la colla: treballadors manuals i intel·lectuals, catalans d’origen i d’immigració, gent del casc urbà i gent de la perifèria. Per tot ha d’entrar el “que dels castells”. Tothom ha de tenir la possibilitat d’incorporar-s’hi.
Segon. El segon punt en què es basa el nostre plantejament és la idea que l’existènci de dues colles pot servir d’estímul als castellers per a superar-se. Aquest esperit de superació, fruit d’una competència únicament i exclusivament castellera, i no cal dir el que això significa, ha de donar inevitablement, un impuls a les colles que els faci assolir els castells que Tarragona es mereix. D’ltra banda, aquesta competència castellera ha d’anar unida de foirma indefugible a la germanor que el fet de ser tarragonins i castellers ens obliga a aconseguir.
El nom de Colla Jove dels Xiquets de Tarragona expressa molt bé el que hem dit fins ara: la voluntat renovadora dels seus membres i, alhora, el ferm propòsit d’estar arrelats a les pedres mil·lenàries que l’han vist néixer. No és estrany doncs, que vulguem ser distingits per un color estretament lligat a la nostra ciutat, el qual, ni nosaltres ni ningú, pot considerar exclusivament seu.
Voldríem també explicar-vos quina és la nostra realitat d’avui i la petita història de la colla. El component majoritari de la colla és, ja n’hem fet esment abans, gent jove, entre els disset i els vint-i-tres anys. Fa encara no dos anys que vam començar a trobar-nos i fer els primers assajos. Alguns havíem aconseguit fer punya. Els altres, ens ho miràvem de les escales estant. Avui, després de passar pel parvulari casteller, ens veiem amb cor d’oferir-vos el resultat d’aquest esforç. Hem aconseguit ja en les darreres actuacions extraoficials el que consideràvem mínim per a poder presentar-nos oficialment. A partir d’ara, cal construir l’edifici.
Concretant els nostres objectius volem dir-vos que:
Intentarem, és clar, pujar els castells tan bé i tan amunt om ens sigui possible.
Difondrem al màxim l’art de fer castells, procurant que sigui conegut i estimat per tothom.
Treballarem de ferm per aconseguir la germanor castellera amb totes les colles i, principalment, amb les tarragonines.
Som una colla oberta a tothom que vulgui fer castells i ens agraden tenir noves incorporacions a fi que, entre tots, arribem a se la colla que vole,.
Ja per acabar, agrair a tots els presents l’assistència a aquest acte, d’una manera particular als representants d elesdiverses colles, als quals els hem de dir que qualsevol iniciativa en benefici dels castells, comptarà amb el nostre decidit suport. I a tots els tarragonins una sola cosa: aneu a la colla que vulgueu, però feu pinya amb els nostres castellers.
Tarragona, a 15 d’agost del 1980.
Nº 2.- Acta de constitució de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona.
Reunits a Tarragona, Diego Capel Plaza, Juan Aregio Navarro, Alferd Fort Carracedo, Robert Andreu Salvadó, Manuel Sanromà Lucía, Ferran Ventura Valiente, Rafel Canals Sabater, Maurici Preciado Maydeu, Jordi Olivan Arqués, Josep Maria Fort Carracedo i Jaume Reñé Alimbau, tots ells majors d’edat i resident a la mateixa, acorden constituir l’associació colla de castellers “Jove dels Xiquets de Tarragona” que es regirà pels estatuts que s’hi afegeixen i per la vigent llei d’associacions.
Així mateix acorden designar com a president de forma provisional i fins a la celebració d ela primera assemblea ordinària de l’associació, a Manuel Sanromà Lucía. I als efectes que tinguin lloc, signen la present a Tarragona el 10 de maig del 1980.
NOTES
(1) Al moment d’escriure aquestes ratlles, les disset colles a les quals fa referencia l’escrit d’en Josep Maria Figueres, s’han vist ampliades a divuit per raó de la pública presentació el passat 3 de maig dels Castellers de Ribes. Alhora es manté l’expectativa pel que fa a l’aparició d’una altra colla a La Selva del Camp. A més a més, es parla insistentment de la reaparició dels Castellers de la Roca, després de quasi dos anys d’inactivitat.
(2) Josep Maria Figueres Artigues, “Aproximació al fet casteller”, Avui, diumenge 23 de novembre del 1980.
(3)”Fem pinya”, d’Eloi Miralles, Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, abril del 1981.
(4) La temporada del 1981 és la millor de la història dels castells a Tarragona des de fa dècades, els Xiquets han assolit el quatre de vuit, la torre de set i el tres de set aixecat per sota.
(5) La vinculació amb la Part Alta ha estat un element de cohesió dels Xiquets de Tarragona que ha permès la seva pervivència.
(6) La incorporació de bon nombre de nous catalans d’adopció a les colles castelleres demostra que són un excel·lent vehicle dintegració social.
(7) “L’Esperidió”, número 2, febrer del 1981, pàgina 5.
(8) Entrevista a Robert Andreu, a “L’Esperidió”, número 4.
(9) Manel Sanromà en parlà amb Enric Olivé a la mateixa plaça de Braus.
(10) Ferran Ventura continua la tradició castellera familiar.
(11) Els grallers de la colla no començaren aactuar fins a la primavera del 1980.
(12) L’article d’Enric Pujol al Diario de Tarragona fou publicat en castellà, però l’he volgut raduir per encaixar-lo en el context del redactat.
(13) Entrevista a Robert Andreu, a “L’Espiridió”, número 4.
(14) Rumors sobre actuacions paral·leles dels grallers al marge de la colla.
(15) “Els castells, un fet social i viu a Catalunya”, Pere Català i Roca, Avui 13 de juny del 1981.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!