Avui, tot llegint les irades reaccions dels periodistes espanyols -catalans inclosos- davant el comunicat de la responsable de comunicació de l’ambaixada d’Israel a Madrid qualificant la corresponsal de TVE, Yolanda Alvarez, com una propagandista dels gihadistes i arbitràriament adversa a l’estat hebreu, m’ha vingut a la memòria aqueix article de Salvador Sostres titulat “La vida y la muerte“, publicat al seu bloc al diari El Mundo el proppassat 13 de juliol, que reprodueixo tot seguit afegint-hi algunes consideracions.
“Son demagogia los cadáveres que se le imputan al ejército de Israel por sus labores de defensa de estos días. Primero porque mientras los Estados civilizados y libres protegen a sus ciudadanos, las tribus bárbaras los usan de escudos humanos para poder presumir luego de muertos, que es lo único que saben hacer los palestinos. Lo único que han hecho durante todo este tiempo.
“Por supuesto que la guerra entre Israel y Palestina no es una guerra entre iguales. Primero porque Israel siempre ha defendido la construcción de un Estado para los palestinos, una vez que la seguridad de Israel estuviera garantizada por el compromiso pacífico de los palestinos. En los textos fundacionales de Hamas no se reclama ni una sola vez el Estado palestino y, en cambio, hasta en siete ocasiones se llama a acabar con Israel y a lanzar a los judíos al mar.
No es una guerra entre iguales, pero no porque los israelís tengan tanques y los palestinos sólo tengan piedras, sino porque el proyecto de Israel es de vida y el de Palestina es de muerte. Sólo hay que ver cómo cada comunidad cuida de su tierra. Sólo hay que ver cómo Israel protege a sus ciudadanos y Palestina los expone para salir ganadora en el recuento de cadáveres. Sólo hay que ver cómo Israel entierra con recogimiento y con dolor a sus muertos y Palestina los exhibe entre fanáticos y tiroteos como si fueran medallas.
Si Palestina se comprometiera a no atacar nunca más a Israel, Israel no tendría ninguna necesidad de defenderse y desocuparía los territorios ocupados, y ella misma derribaría el muro -que no es un muro, es un biombo- porque ya no tendría que protegerse de los cohetes de los terroristas palestinos.
A Palestina no le interesa la paz porque no sabría qué hacer con ella, porque jamás alrededor del Islam ha florecido una sociedad democrática, próspera y libre. A Palestina no le interesa un Estado porque su única obsesión es eliminar Israel. Arafat no era la solución, era el problema.
Los cadáveres son los que los palestinos quieren que haya, la guerra durará mientras Palestina quiera que dure, y mientras Palestina use de carnaza a sus ciudadanos no puede quejarse cuando luego consigue sus objetivos. A Israel no se le puede negar el derecho de defenderse porque sería negarle su derecho a existir.
No es una guerra de religiones, ni de territorios, ni de hermanos que se odian. Es una guerra entre vida y muerte, entre la civilización y la selva, entre Occidente y la destrucción de Occidente. Es una guerra entre tu estilo de vida libre y sus dictaduras terroristas. Es una guerra entre el bien y el mal.
Israel es nuestro dique de contención contra la barbarie. Y ya que están aguantando por todos nosotros, aguantándonos la vida y la libertad, lo mínimo que podríamos hacer es dejarles de insultar.”
Només he creuat amb Salvador Sostres algunes converses esporàdiques ja fa alguns anys, més de cinc, quan vaig coincidir amb ell en un acte en pro de la causa d’Israel i després quan es va mostrar interessat en l’incipient projecte de Reagrupament Independentista. Des d’aleshores només l’he seguit ocasionalment ja que la seva opció d’esdevenir articulista habitual en un mitjà espanyolista com El Mundo m’ha portat a no tenir-lo entre els nostrats periodistes de capçalera. Però veient que és capaç d’escriure articles com el que avui reprodueixo, introbables en la premsa en llengua catalana -majoritàriament antisionista militant-, m’ha fet repensar algunes qüestions.
La primera, la seva reacció al cop de mà perpetrat per Joan Carretero al gener del 2010 contra el projecte emergent del qual ell era el rostre visible -Reagrupament Independentista-, liquidant la direcció col·legiada i els components de la mateixa que hi aportàvem experiència i voluntat de bastir una alternativa a ERC i CIU. Salvador Sostres va publicar al seu bloc, el 2 de febrer del 2010, un apunt titulat “La faldilla nacional” on explicava les causes veritables de Carretero i els seus gregaris per sabotejar un projecte renovador que no tenien ni la voluntat ni la capacitat per tirar endevant. La resta de mitjans -inclós Vilaweb- van preferir seguir donant credibilitat a una impostura que ha acabat en “carreterina i res més“.
La segona, fa més d’un any -al gener del 2013- Sostres va escriure al seu bloc ubicat a El Mundo una sèrie d’articles sobre la família Pujol, especialment cruels amb Jordi Pujol Ferrusola, quan els altres mitjans eren incapaços ni d’esbrinar la possible veracitat de les acusacions gens edulcorades dels seus textos. Uns mesos més tard, els fets comencen a parlar per si sols.
La tercera, la contundència argumental de l’article avui reproduït és, ja ho he dir abans, introbable als mitjans autòctons pels quals la culpabilització d’Israel és un dogma com avui s’ha tornat a demostrar. En altres temes discrepo obertament de Sostres, essencialment la seva opció de refundar Espanya, però en aqueixos que he esmentat hi coincideixo.
Post Scriptum, 10 de gener del 2018.
Tinc per norma d’aqueix bloc no esborrar els apunts publicats malgrat el pas del temps m’hagi fet veure que anava errat, més m’estimo afegir-hi una autocrítica o alguna puntualització com en aqueix cas. L’actitud de Salvador Sostres lloant la repressió espanyola contra el poble català és infame, equiparable a la dels col·laboracionistes francesos antijueus durant la Segona Guerra Mundial, i el títol del seu article ben bé es pot aplicar també al conflicte entre Catalunya i España, entre la vida i la mort. Salvador Sostres i altres ressentits només poden fer rellevant la seva ànima mesquina amb la repressió contra la catalanitat, i per molt que siguin superficialment pro-israelians no copsen l’afinitat entre els valors catalans i els jueus, com constaten Joan Roy i Ariel Serra.
Post Scriptum, 16 d’abril del 2024.
Nadav Shragai, publica avui a JForum aqueix article, “La culture de la mort chez Khamenei et Haniyeh”, del qual val la pena extreure’n alguns paràgrafs:
Le confident de Khamenei, un haut responsable des Gardiens de la Révolution, Ali Shirazi, a également exposé la propagation de cette idéologie et la vénération des « martyrs » dans le monde, déclarant : « En regardant le monde islamique, nous voyons que la culture de la Révolution islamique a atteint tous les pays et tous les musulmans du monde. , expliquant pourquoi l’amour du martyre se répand. C’est grâce au sang des martyrs… »
Parmi les Palestiniens sunnites, cette conception du « martyre » en tant que statut religieux honoré pour les terroristes tués en attaquant des Juifs et d’autres civils est adoptée par le Hamas et ses alliés au sein de l’Autorité palestinienne. L’ancien mufti de l’AP, Cheikh Ikrima Sabri, a déclaré il y a des années que « les musulmans aiment la mort et le martyre, tout comme les juifs aiment la vie ».
Cette idéologie a servi de base au Hamas, à l’Iran et à leurs partenaires de l’Autorité palestinienne pour endoctriner des milliers de terroristes qui, inspirés par les décisions du regretté éminent érudit Cheikh Yusuf al-Qaradawi et de hauts responsables d’Al-Azhar, sanctifient la mort lorsqu’elle facilite le meurtre de Juifs. et leur faire du mal. La réaction de Haniyeh, combinée aux images de 30 ans montrant son défunt fils Hazem alors qu’il était enfant, exprimant son désir de « martyre », ne devrait donc pas surprendre, car elle reflète cette doctrine profondément ancrée.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt ben dit i explicat. “Lliri entre cards”, com deia en Sostres a l’Avui.
Atentament, i bon dissabte