Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

9 de juliol de 2014
0 comentaris

Jordi Borràs: “I el sentit de pàtria ?”

Jordi Borràs Alabern m’ha fet arribar aqueix article seu per tal que el divulgui mitjançant aqueix bloc, cosa que faig gustosament ja que comparteixo substancialment el seu contingut.

 

Feia setmanes que volia escriure una rèplica, parcial, a l’article “Sense sentit d’Estat”, del Francesc-Marc Álvaro, del dijous 5 de juny d’enguany (2014) al diari La vanguardia. No m’entretindré a criticar o no aquest diari. L’article, resumit molt breument, critica la manca de sentit d’estat, centrant-se en la mala actuació (o manca d’actuació) dels mossos d’esquadra i del batlle de Barcelona a rel dels aldarulls destructius pel desallotjament i enderroc de Can Vies, i enmig d’aquesta situació d’urgència, la dimissió del director general dels mossos d’esquadra.

Primer de tot, perquè s’entengui bé el significat de les meves crítiques, vull que es distingeixi bé la paraula estat de la de pàtria. També hi ha la paraula molt freqüent nació, sinònima de la segona, tot i que és molt connotada negativament, i la paraula país, també molt freqüent, i tot i ser més neutral, tant pot ser sinònima de la paraula estat com de pàtria. Un estat és un territori independent amb una organització política. Si primfilem, això d’independent no existeix pas del tot; per exemple, els estats membres de la UE hi cedeixen part de llur independència, o bé els EUA (com molts altres estats) són dependents en gran part de la Xina. Una pàtria és un territori amb uns habitants que tenen una història, una cultura, una llengua, una religió, una raça, una idiosincràsia pròpies; algun d’aquests trets pot ser que no el tinguin. Un estat, el pot formar una sola pàtria, com Islàndia, el Japó. Un estat, també el poden formar més d’una pàtria, com ara Bèlgica, formada per Flandes, Valònia i la regió germanoparlant. I finalment, un estat també el pot formar una part d’una pàtria, com Irlanda, Portugal, Romania. Partint de les pàtries, encara queda una possibilitat, una pàtria que no tingui estat propi, dividida entre diversos estats o un de sol, com ara el Kurdistan, dividit entre Turquia, l’Iraq, l’Iran i Síria.

El cas de Catalunya és complicat (com tot allò que fem…?). Se sol anomenar tota la pàtria catalana amb el nom de Països Catalans, en plural, per la tradició confederal catalana, de la Corona d’Aragó o Confederació Catalanoaragonesa, amb el tret propi de la llengua. S’hi inclou les comunitats autònomes de l’Estat Espanyol de Catalunya -amb la Vall d’Aran, occitanoparlant, tot i que sempre ha format part de Catalunya-, de la Comunitat Valenciana -amb les comarques castellanoparlants, annexionades quan es van fer les províncies i que per tant, no havien sigut de la Confederació Catalanoaragonesa-, de la part catalanoparlant de la Comunitat d’Aragó anomenada Franja de Ponent, de les Illes Balears i Pitiüses, a vegades de la part catalanoparlant de la Comunitat de Múrcia anomenada el Carxe, s’hi inclou la part de l’Estat Francès de la Catalunya del Nord, s’hi inclou la ciutat de l’Estat Italià de l’Alguer, a l’Illa de Sardenya, i finalment, s’hi inclou l’Estat d’Andorra, tot i que mai no ha format part de la Confederació Catalanoaragonesa.

Precisament, per tal de simplificar-ho, un valencià, Josep Guia, va proposar al llibre Digueu-li Catalunya (que hauria de ser Digueu-ne Catalunya), d’anomenar tota la pàtria catalana com a Catalunya, anomenant la Comunitat autònoma de Catalunya o Principat de Catalunya com a Catalunya Central, la Comunitat Valenciana o País Valencià com a Catalunya del Sud, la Catalunya del Nord igual, les Illes Balears i Pitiüses com a Catalunya Insular, etc., tot i que omet l’Alguer (com solen fer molts mapes dels Països Catalans), entre d’altres. Seguint el criteri de Josep Guia anomenaré tota la pàtria catalana com a Catalunya.

Doncs bé, hi ha moltes ocasions, fins i tot en situacions senzilles i quotidianes, en què es pot fer país, o més ben dit, fer pàtria (tal com he distingit els termes abans), tot i que la gran majoria de catalans no ho fa, és a dir, claudiquen en la defensa de la pàtria.

Una d’aquestes és parlar sempre en català a Catalunya. Molts catalans contesten en castellà a un interlocutor que s’hi ha adreçat en castellà, fins i tot quan els primers saben que el segon sap català, sigui nouvingut o no. I encara molts arriben a l’extrem de dir nazi a un que parla sempre en català (ho recordo, a Catalunya!), quan en canvi, en absència dels qui no parlen en català, els anomenen xarnegos, i s’exclamen que com és que no parlen en català… Precisament, en gran part perquè ells, els catalanoparlants, no hi parlen mai en català.

Si la majoria de catalans del Principat aspiren a un estat propi, que per si sol no serà pas la vareta màgica que faci parlar tothom que hi visqui en català, tal i com s’actua ara, tindrem una independència de pa sucat amb oli. I no són pas imaginacions meves, fixeu-vos en aquests fragments, extrets del llibre El despertar dels Països Catalans, de Carme Junyent i altres autors, de La Busca edicions: «L’abandonament de la llengua no deixa de ser un símptoma de la pèrdua de l’autoestima i que tot plegat porta aparellades conseqüències gravíssimes que ultrapassen l’àmbit lingüístic i, sobretot, deixen les comunitats sense punts de referència. És prou sabut que, sense història i sense un lloc al món, el comportament dels humans és cada vegada més asocial.»

«Els joves deixen les tribus per anar a viure a la ciutat; malauradament moltes vegades passen a formar part d’un subproletariat colpit per la droga i l’alcohol. I les tradicions desapareixen.»«En tractar-se de comunitats indígenes podríem creure que el procés també va lligat al desprestigi de la llengua. Potser el prestigi pot ajudar a l’autoestima, però no sembla que sigui un factor que pugui impedir un procés de substitució. Dauenhauer [en] posa com a exemple el cas del manxú: “Un exemple aclaparador del paper que té l’autoestima en la supervivència de la llengua és el del manxú. El manxú, una llengua del nord de la Xina i de Manxúria, relacionada amb el mongol i el turc, va ser la llengua oficial de l’imperi xinès des de 1644 fins el 1941. Havia estat la llengua de la diplomàcia i els escrits oficials eren bilingües fins el 1911, tot i que el manxú ja es parlava poc. La paradoxa va ser que, tot i que els manxús dominaven la Xina, valoraven més la llengua i els costums mandarins que no pas els d’ells. En el transcurs d’algunes generacions van anar abandonant gradualment la seva llengua ancestral i la van substituir pel mandarí. Ara hi ha més de 4 milions de manxús a la Xina (o xinesos d’origen manxú), però la llengua està pràcticament extingida.”» «Sovint la pèrdua de la llengua ha implicat la pèrdua dels sistema de vida tradicional, i, amb aquest, la manera de guanyar-se la vida, i això ha abocat la comunitat a la pobresa.»

I fixeu-vos en Irlanda, que un cop es va independitzar, no va recuperar i promoure el gaèlic o irlandès, i és un estat pobre. Fixeu-vos també en Ucraïna (i llegiu l’article de Vilaweb, “La Catalunya ucraïnesa”), en què tant el rus com l’ucraïnès són oficials, o sigui, hi domina el rus, i a part que l’estat és pobre, després de la independència hi ha hagut més d’una revolució protagonitzada per patriotes ucraïnesos descontents. Abans que el Principat de Catalunya s’independitzi i no ens passi com a Irlanda i a Ucraïna, caldrà que molts catalans facin sessions del TELP (taller d’espai lingüístic personal), o s’apuntin a la llista de correu Català sempre, o viatgin amb espanyols estrets de mires i nacionalistes (és a dir, la majoria), entre d’altres.

Una altra situació en què es pot fer pàtria és comprar productes catalans. Explicito (o recordo) que també han de ser valencians, balears, nord-catalans, etc. Si per l’estatut de la 2a república espanyola (que ja era la 3a República Catalana!) hi va haver espanyols que van fer boicot als productes catalans i ho van tornar a fer per l’estatut de fa pocs anys, i si els catalans no comprem productes de la pàtria, com volem que les empreses i treballadors catalans aguantin? Si hi ha competència deslleial de basars xinesos -que a sobre, venen productes de mala qualitat-, entre d’altres, i si els catalans no comprem productes de la pàtria, com volem que les empreses, botigues i treballadors catalans aguantin?

I una altra situació en què es pot fer pàtria és ajudar els compatriotes. A dins la pàtria i encara més urgent a fora. No pot ser que un emigrant català a Alemanya, treballador per ETT en atur, el convidin a sopar un grupet de catalans amb feina fixa i alguns li puguin oferir feina, però no l’ajudin ni a trobar-ne. Hi ha altres situacions en què es pot fer pàtria, tot i que aquestes que he explicat són molt importants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!