La seguretat -jurídica, econòmica, policial, moral- és un dels factors essencials que determinen la conducta personal i col·lectiva, aquí i arreu. En l’estratègia del xantatge fàctic sobre el poble català per tal d’evitar-ne la lliure determinació el ministre Jorge Fernández Díaz ha utilitzat barroerament una qüestió altament sensible com és la garantia que han d’oferir les forces de seguretat front a les amenaces que planen sobre la convivència.
Els serveis d’intel·ligència estatals monopolitzen la informació i la capacitat operativa front a l’amenaça gihadista present a Catalunya (de les més altes d’Europa com adverteixen analistes com Jofre Montoto i David Bajona). El Govern de la Generalitat -i per tant els Mossos d’Esquadra- resta al marge dels mecanismes essencials de lluita contra aqueixa xarxa islamista transnacional que des de fa anys han fet del nostre país una de les seves bases logístiques. A Barcelona operen -col·laborant o pugnant entre ells- els serveis de seguretat de molts estats, essent els espanyols els executors finals de les intervencions quan s’han d’observar les normes policials internacionals en les operacions de desarticulació d’elements d’aqueixos grups gihadistes.
El ministre espanyol fa demagògia contra-independentista quan amaga amb un forat de seguretat a Catalunya en cas de ruptura amb l’Estat espanyol, (una actitud abandonista que no li permetrien les agències estrangeres), però posa en evidència la manca de capacitat del Govern català per suplir immediatament aqueixa eventual inhibició dels serveis d’intel·ligència espanyols. L’assoliment d’estructures d’estat (català, evidentment) en aqueix terreny no es pot improvisar i la tasca a fer en aqueixa matèria és ingent atesos els mitjans actualment a l’abast de les institucions nacionals catalanes.
A més, però, en aqueix àmbit hi ha uns obstacles afegits que dificulten la posada en funcionament d’una política de seguretat i defensa pròpia i és, precisament, la pressió mediàtica del pacifisme autòcton, sectari i banal, que malda per un estat català desproveït d’exèrcit. La nefasta herència del progressisme abstracte i advers a la catalanitat (que encara és hegemònic mediàticament i políticament a la Catalunya pre-independent) té en l’animadversió a tota forma de defensa col·lectiva lligada als valors democràtics europeus una de les seves senyals d’identitat.
Significativament, l’antifeixisme arbitrari que denuncia l’extrema dreta exclou el gihadisme d’entre les amenaces totalitàries que cal combatre des dels principis democràtics comuns a Occident, ja que no se’n senten implicats, ignorant les sàvies advertències que ja fa molts anys va deixar escrites Fred Halliday en relació a l’esquerra europea i la gihad.
Ara fa un any la plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme organitzava a la seu barcelonina del Centre Cultural Islàmic Català (una entitat vinculada a la confraria dels Germans Musulmans, segons informa Eduardo Martín de Pozuelo a La Vanguardia del 13 de desembre de l’any passat) un debat on s’analitzava l’assassinat del jove francès Clément Méric a mans d’uns feixistes. Però, en canvi, res es deia de la mort del soldat britànic Lee Rigby a mans d’uns gihadistes, com si aqueixos darrers no fossin actors d’una ideologia criminal.
Post Scriptum, 8 d’abril del 2015.
Avui s’ha dut a terme per part dels Mossos d’Esquadra una operació policial amb onze detinguts acusats de preparar atemptats gihadistes a Catalunya. El fet és prou significatiu com per fer alguns comentaris al respecte.
En primer lloc, la dada segons la qual cinc dels arrestats tinguin ciutadania espanyola i s’hagin convertit recentment a l’islam confirma que al nostre país s’està produint un procés de derivació cap al gihadisme similar al que fa anys es detecta a França, i que no es dóna a la resta de l’Estat espanyol. Es tracta d’individus que adopten derives sectàries que prenen l’islam com a instrument per rebutjar un ordre social i cultural del qual se senten exclosos, com Dounia Bouzar ha explicat encertadament, essent el centre que dirigeix un referent a emular des de Catalunya.
En segon lloc, el ministre Fernández Díaz ha tornat a aprofitar l’esdeveniment per lligar gihadisme i independentisme, actuant més com un agent provocador que no pas com un governant responsable, mirant de desdibuixar l’èxit policial merescudament atribuïble a la Policia de Catalunya.
En tercer lloc, el silenci dels progressistes autòctons que sistemàticament denuncien aqueixes actuacions policials com si d’actes originats per la islamofòbia es tractés.
Post Scriptum, 18 d’agost del 2017.
Arran dels atacs gihadistes d’ahir a Barcelona i Cambrils, vull complementar aqueix apunt tot recordant que fa dos anys agents del CNP van alertar una cèl·lula gihadista que entre els seus membres hi havia un infiltrat pels Mossos d’Esquadra. La premsa se‘n va fer ressò i el govern català ho va posar en coneixement del jutge de l’Audiencia Nacional que intruïa el cas. Va obrir diligències, però sense altra prova que l’informe dels Mossos i la no col·laboració de les autoritats espanyoles a l’hora d’aportar informació, les va acabar tancant sense més. L’actitud infame dels responsables polítics i policials espanyols respon a l’estratègia en curs de guerra de clavegueres contra la independència de Catalunya.
Hores d’ara encara hi ha moltes qüestions sense explicació en relació al grup gihadista autor dels atacs a Catalunya, però si el digital israelià Debka, especialitzat en contra-terrorisme avui ja ha publicat informació (avui innaccesible -almenys des del meu servidor- per això enllaço la versió francesa de JForum) segons la qual: “La Brigade spéciale Al Karsha de Daesh frappe en Espagne”, com és possible que els serveis d’intel·ligència espanyols no n’estiguessin al cas ? Com explicar que un escamot tan nombrós i actuant a diversos llocs de Catalunya des de fa temps no fos detectat ? Fa un any en un apunt relatiu als atemptats gihadistes de Brussel·les ja vaig escriure que un atemptat com el que s’ha produït podria ésser l’esca que el govern espanyol aprofités per recuperar el control total de les competències d’ordre públic a Catalunya, malgrat que com ha dit avui el conseller Joaquim Forn aqueixa mesura. ara per ara, no està justificada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!