líders que agrupin voluntats. Veig idees, ganes, desitjos, però no veig lideratge.
En acabar l’acte, els organitzadors em lliuraren un cantir i un selló amb aqueixa dedicatòria:
“L’empresa que hem endegat tots plegats
potser no serà massa llarga
però serà feixuga fins a més no poder.
Per això caldrà pouar seny i rauxa
dels profunds pous de la nostra
ànima nacional: la pàtria catalana.
Amb aquesta cantireta la traurem,
i amb el selló la beurem
quan ens calgui agafar forces
i tirar endavant,
tossudament endavant”
Vaig començar assenyalant les causes de la crisi de l’ordre estatal espanyol fent balanç dels gairebé trenta anys transcorreguts des de la incorporació de l’Estat espanyol a la CEE (avui Unió Europea) que no poden ser valorats més que com un fracàs absolut, més greu encara que els de Grècia i Portugal. Les causes de la crisi econòmica i institucional que viu el Regne d’Espanya són endògenes, imputables a les elits polítiques i empresarials que han dissenyat una economia no competitiva, sustentada per un proteccionisme estatal arbitrari, que ha imposat la concentració de recursos a la megalòpolis madrilenya i la degradació de la productivitat de l’eix mediterrani, sotmès a un espoli de proporcions colonials.
La prioritat absoluta d’aqueixes elits és el manteniment de la unitat de mercat espanyola en una època que hom hauria de primar la lliure circulació de mercaderies i inversions, cas que la prosperitat i el benestar fossin el seu objectiu preferent. Però no és així, el dogma de la unitat de l’estat ho condiciona tot, inclús l’economia que l’hauria de fer viable. La planificació de les infraestructures ferroviàries, viàries i aeroportuàries es basen en la radialitat madrilenya més que en la racionalitat orientada al foment de la productivitat. Justament, aqueixes xarxes de comuninació són les que han estat finançades pels fons comunitaris i les que ara presenten uns sobrecostos injustificables degut en bona part a que presumptament han nodrit la corrupció generalitzada que tot just comença a entrellucar-se arran dels casos Gürtel, Barcenas, Urdangarin i d’altres. La corrupció ha esdevingut estructural, com ho demostra el fet que malgrat les proporcions que d’allò que pot arribar a aflorar no s’han pres mesures ni preventives ni correctives -ni a nivell estatal, ni tampoc català- per tal de corregir aqueixa perversió de la vida econòmica i política que te uns efectes socials demolidors.
“Que se jodan” va etzibar la diputada del PP Andrea Fabra en un debat sobre la situació econòmica dirigint-se als diputats socialistes que es planyien pels aturats. Aqueix reacció ignominiosa reflecteix la mentalitat tradicional de les elits dominats castellanes -i les castellanitzades-, despòtica i excloent envers les classes subalternes, mancada de sentit de cohesió social que patrimonialitza els centres de decisió fàctics. Aqueix actitud eé la que explica la impunitat atorgada als responsables de les fallides bancàries, que com el cas de Bankia, desvien cap al conjunt de la ciutadania els costos del malbaratament. El FROB ha donat per irrecuperables trenta-set mil milions d’euros d’ajuts a les entitats fallides sense exigir responsabilitats als saquejadors que les han gestionat. Fins i tot la fiscalia s’ha regirat contra el jutge que havia gosat empresonar un tal Blesa, pel cas Bankia.
El Regne d’Espanya és un sistema en crisi institucional i econòmica com ho demostra el fet que des de la monarquia mateixa al sistema judicial tots els organismes clau d’un estat modern que tenen per funció prevenir, controlar, i arbitrar les contravencions de la legalitat i la lliure competència han fallat estrepitosament. El Ministeri d’Hisenda, la Comissió Nacional del Mercat de Valors, el Tribunal de Defensa de la Competència, no han servit per copsar les dimensions de la crisi financera que esclata el 2007 ni per corregir-ne els efectes en curs. Les mesures governamentals impulsades per Mariano Rajoy van una línia estratègica inversa a la que caldria adoptar per revitalitzar l’economia: laminar el marge competencial d’ajuntaments i autonomies per impulsar polítiques especifiques de creixement, deixant incòlume el mastodòntic aparell estatal incapaç d’altra banda de reabsorbir les activitats objecte de centralització. I sobretot, desballestar els serveis públics per tal d’afavorir la concentració empresarial en oligopolis en detriment de les petites i mitjanes empreses. Aqueix trellat de dogmes ideològics i interessos de classe aboquen el sistema econòmic i polític espanyol a una progressiva degradació que el fa inviable a mig termini. Conscients d’aqueix perill les elits dominants tenen com a objectiu subsistir com a unitat estatal a qualsevol preu i, per tant, fer inviable un projecte nacional català. Per això neguen la catalanitat, persegueixen la nostra llengua arreu dels Països Catalans i s’emprenyen a forçar l’assimilació irreversible dels catalans a un estat-nació espanyol que fa fallida.
L’amplària ideològica i la transversalitat sociològica del fenomen independentista actual no s’ha traduït en una candidatura unitària a les eleccions al es darreres eleccions al Parlament de Catalunya, ni a les properes eleccions al parlament Europeu i està per veure com es concretarà en vistes a unes eventuals eleccions plebiscitàries en cas que no hipugui haver consulta el 9 de novembre vinent.
La consulta sobre el futur polític de Catalunya defensada pel president Artur Mas i incorporada com a compromís compartit per CIU i ERC pel Govern de la Generalitat no es podrà celebrar d’acord amb la legalitat espanyola. El govern presidit per Mariano Rajoy ja ha anunciat que ho impedirà, per la força si cal. Tot i aqueixa evidència, aqueixos partits cerquen insistentment l’acord amb el poder espanyol renunciant a l’avançada a l’únic poder en mans dels catalans: la declaració unilateral d’independència.Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!