A la plaça de la vila de la Torre hi ha des de fa un any l’Auca Taverna, un establiment nou però que és continuïtat d’un altre que al llarg d’una dècada Lluís Sunyer va mantenir obert amb el mateix nom un parell de carrers més amunt.
Ara, amb un nou format, al cor de la vila tocant a l’Ajuntament hi ha la nova Auca. El local s’inspira en les herriko tavernes basques combinant bona teca a base pinxos i beguda amb les activitats socio-culturals de caire local i nacional. Tot plegat enmig d’una ambientació patriòtica ben nostrada que acull convilatans de tota condició gràcies al caliu que la personalitat obertament entusiasta d’en Lluís hi ha sabut congriar.
La Núria té cura de la preparació de les tapes que serveixen a la barra a base de truites variades, croquetes, romesquets i embotits de la terra, totes d’una qualitat fora de mida que contribueixen a l’èxit del local. En Lluís és un activista social i un militant independentista de pedra picada, que aplega al local tertúlies i presentacions de llibres de temàtica cultural i política.
Hores d’ara està processat per un apunt que va penjar al seu bloc l’any 2008 reproduint un muntatge que circulava per la xarxa on es criticava l’espoli fiscal que pateix Catalunya i el lucre obtingut per Extremadura tot convidant irònicament a apadrinar un xiquet famolenc. El govern autonòmic extremeny l’ha portat als tribunals i està a l’espera de judici. Una intensa campanya de solidaritat s’ha engegat demanant
la seva absolució.Post Scriptum, 31 d’octubre del 2016.
Avui l’Auca Taverna tanca definitivament després de 18 anys de vida, amb parades llargues incloses i etapes a dos indrets diferents, els primers anys al “Cafè de Dalt” i els quatre darrers a la plaça de la vila. Jordi Suñé n’ha fet un petit opuscle per l’ocasió esmentant les tertúlies i els tertuians de la casa, entre els quals he tingut el goig de comptar-m’hi. Trobaré a faltar l’ambient de l’Auca.
Una verdadera pena, Un lugar muy agradable. Para sentirte como en casa. La última vez que estuvimos en Altafulla pasamos por L’Auca de La Torre y nos tomamos un pote. Reitero: una pena,