Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

1 de novembre de 2013
0 comentaris

Sobirania catalana contra integrisme espanyol

Amb aqueix títol vaig publicar l’article que tot seguit reprodueixo a la revista Debat Nacionalista número 26, corresponent a la tardor del 1995. Malgrat el temps transcorregut el seu contingut em sembla encara vigent.

 

“Tractar la qüestió de la sobirania nacional aplicada a la realitat catalana actual obliga, al meu criteri, a fer algunes consideracions prèvies sobre el significat de paraules com independència, sobirania i estat. Per començar, la doctrina jurídico-política és unànime a l’hora d’entendre que el terme sobirania sorgeix a començament de l’Edat Moderna per a fonamentar la unitat i la independència de la forma estatal. Així ho entenen els principals tractadistes del Dret Constitucional, com André Hauriou, quan afirmen que només l’Estat posseeix la sobirania.

Precisament és la sobirania el tret que constitueix l’Estat com a subjecte originari de l’ordenament jurídic. Per tant, sobirania i independència són termes equivalents i ambdós, exclusivament, tenen veritable sentit si els apliquem referint-nos a l’Estat, no a institucions polítiques de nivell inferior com poden ser les comunitats autònomes a l’Estat espanyol. Hi ha, per tant, una diferència qualitativa, substancial, entre sobirania i autonomia, essent simplement aquesta segona un règim de desconcentració administrativa i fins i tot legislativa, respecte unes institucions superiors, centrals, que són les veritables dipositàries de la sobirania.

Cal retrobar el sentit dels conceptes als que ens estem referint perquè, després de quinze anys d’autonomia i de govern de CIU, la confusió en els termes i en els objectius de la formació política majoritària dins de l’espectre nacionalista ha comportat uns resultats nefasts. La pràctica quotidiana d’aquesta formació es limita a buscar “l’encaix del fet diferencial català”, dintre d’un Estat espanyol que es pretén no uniforme. Des de l’autonomisme català s’actua amb una visió legalista i reduccionista segons la qual la Constitució i l’Estatut són una mena de pacte, susceptible de diverses lectures, però és una barrera que no hi ha voluntat ni capacitat per franquejar.

Els pactes de la Reforma fonamentalment suposaren l’acceptació de la unitat de l’Estat espanyol com un fet irreversible, fins i tot entranyable segons Pujol, i en contraprestació es respectaria  la personalitat diferenciada del Principat, sense que s’hagi concretat mai en què consistiria la diferència. El que succeeix és que des de l’Estat i els partits que el sustenten, PP, PSOE i IU, les coses no es veuen així, la prioritat és la cohesió territorial, la uniformitat i la lluita contra els “privilegis” dels catalans. No hi ha res a pactar, perquè la Constitució ja ho deixa prou clar, que de poble només n’hi ha un, l’espanyol.

El fet cert és que del llenguatge oficial han desaparegut termes com nació, autodeterminació i sobirania referits a Catalunya i en canvi són a l’ordre del dia termes com governabilitat de l’Estat, corresponsabilitat fiscal, que encobreixen la real dependència i expoli que sofreix el nostre país. A Catalunya predomina una cultura política subsidiària que funciona en clau espanyola, lluny de la sobirania, en el fons i en les formes.

Per la seva part, en l’esforç per trobar un discurs propi, el moviment nacionalista modern ha utilitzat sovint com a eix reivindicatiu el terme sobirania nacional. Així ho fan, per exemple, assagistes com Josep Pinyol en publicar, al començament dels anys vuitanta, les seves propostes sobre la sobirania nacional (1), o organitzacions com la Crida a la Solidaritat, que empraven el lema “Per la sobirania nacional” per a la convocatòria de l’Onze de Setembre. O més recentment iniciatives col·lectives sorgides de la societat civil com la campanya “Sí a la sobirania política de Catalunya” (2), o la de les “Bases per al futur nacional de Catalunya”, que establertes l’any 1992 afirmen en primer lloc, que “Catalunya s’ha de dotar de les institucions pròpies d’un Estat sobirà” (3).

En general, però, ha predominat la idea força d’independència per definir l’objectiu del moviment nacionalista que a casa nostra lluita contra l’assimilació espanyola i francesa. El terme sobiranista ha estat emprat a vegades com un equivalent, no tan explícit, susceptible de ser assumit per sectors més amplis, reticents a definir-se independentistes atesa la forta criminalització que els estats i els mitjans de comunicació de masses al seu servei han dut a terme, sobretot, des de l’inici de la reforma espanyola. Així mateix s’ha dit que en una evolució gradual per aquesta via es podria arribar a quotes superiors d’autogovern, com són l’Estat federal o un règim de sobirania limitada sense estat propi, teories que referides al cas espanyol d’elucubracions inaplicables destinades a l’autojustificació dels autonomistes.

El fet cert és que l’article 1.2 de la Constitució espanyola proclama que “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”. Tot l’ordenament jurídic post-constitucional, estatuts d’autonomia inclosos, es fonamenta en aquest precepte. Llavors la pregunta és: com arribar a la sobirania nacional catalana que és totalment incompatible amb el règim constitucional i autonòmic bastit en els darrers vint anys ?. Quina és l’estratègia a seguir ?.

El primer que s’ha de definir és l’abast territorial de la nació que es vol convertir en sobirana. En el nostre cas és tota Catalunya, dita també Països Catalans o altres denominacions, com Països de parla catalana. Aquesta qüestió de noms encara no resolta evidencia un problema encara més profund que és el de la prioritat i la complementarietat entre projectes de reconstrucció nacional dels diversos territoris (País Valencià, les Illes, Principat, Catalunya Nord) i el de la totalitat del país. Com evolucionar des de les dinàmiques plurals a la unitat nacional catalana ? Amb quins ritmes ? Amb quins suports socials ?

Una reflexió recent a tenir en compte és l’assaig de Rafael Lluís Ninyoles sobre el País Valencià i l’eix mediterrani on sosté la vertebració d’un espai econòmic i un sistema de ciutats, “avui profundament interrelacionat, entre les regions de parla catalana, i proposa nous escenaris d’actuació política que superaran, sens dubte, els processos de divergència presents a Catalunya i al País Valencià” (4) a partir de la transició i la implantació de les autonomies. És a dir, Ninyoles senyala la persistència, inclús la profundització, de factors socio-econòmics de cohesió nacional, a més dels culturals i lingüístics i alhora, en sentit contrari, la reactivació de factors polítics, superestructurals, per tant mutables, contraris a la tendència real a la progressiva vertebració de la nostra nació. Mentre l’economia uneix, la política separa.

De fet, ara per ara, el Partido Popular governa al País Valencià i a les Illes, (ací ja en fase de declivi), i és força ascendent al Principat. Aquesta realitat cal interpretar-la com un reflex de la reactivació del nacionalisme espanyol precisament en un període de crisi estructural de l’Estat, un cop fracassat l’intent de modernització i assimilació de les nacions perifèriques que el PSOE ha comandat des del 1982. és a dir, l’integrisme espanyol és un moviment defensiu que en un context de crisi política i econòmica evidencia la feblesa d’un estat aparentment unificat.

Un exemple de la manifestació de Salamanca contra el retorn dels arxius de la Generalitat és l’expressió popular d’una consciència nacional espanyola angoixada, que tem la repetició, un segle més tard, del fracàs del regeneracionisme del 1898. Aquella fou la reacció a la pèrdua  de les darreres colònies d’ultramar; ara, les colònies que tenen por de perdre són les interiors. L’integrisme espanyol és defensiu, antidemocràtic i insolidari. Apel·la al dret de conquesta com a forma de domini sobre els que som diferents per cultura i nació.

L’integrisme, (estatal, cultural, d’arxiu…) és un dogma compartit, amb matisacions diverses, per IU, PSOE i PP i no una estratègia només d’aquest darrer partit per accedir al poder. La base social del PP al nostre país es pot classificar en els següents grups: un primer el formen els sectors socials directament dependents de l’estructura de l’Estat a casa nostra: funcionaris espanyols, forces de seguretat…., un segon grup el formen les burgesies locals de les ciutats de Palma, València i Barcelona, notablement aquesta última, que constitueix un “lobby” directament vinculat als centres fàctics de decisió establerts a Madrid.

Un tercer grup són les noves classes mitjanes sorgides de la població immigrada que busquen un major pes en l’estructura social del país i que es diferencien de les classes mitjanes autòctones pel fet que mantenen els referents culturals d’origen i no han fet propis els de la terra, (en canvi sí que han assumit els valors catalans de la cultura del treball). I finalment, l’alienació i l’aculturació d’amples sectors de les àrees metropolitanes de les grans ciutats són un caldo de cultiu òptim per a la progressió de moviments reaccionaris de tipus racista, feixista i espanyolista.

Aquest fenomen ha estat rebut per la classe política catalana amb sorpresa i desconcert, atès que les intencions que els mitjans de comunicació madrilenys li atribueixen contrasten amb la buidor d’idees i la falta de contingut real d eles institucions autonòmiques. Paradoxalment, com més agressiu és el nacionalisme espanyol, més baixa el nivell de reivindicació, i per tant de resultats, del nacionalisme català per la via institucional.

Les reflexions anteriors porten a plantejar-se quines són les vies d’accés a la sobirania. Seguint l’anàlisi efectuat fa uns anys per Pere Bascompte (5), que distingia quatre estratègies: la lluita armada, la insurrecció popular, la legalista a través de reformes del marc constitucional espanyol, i l’autoproclamació unilateral d’independència a partir d’una majoria parlamentària. Descartades les dues primeres, ara per ara, les consideracions que es puguin fer es limiten a les dues darreres, que tenen per escenari comú les institucions electives.

Una primera advertència a tenir en compte és que la lògica que ha de guiar l’actuació dels electes que busquen precisament la ruptura amb el sistema polític en el marc del qual actuen ha de xocar, si la seva actuació és coherent, amb els postulats que afirmen defensar amb la dinàmica, amb la inèrcia a voltes, de les institucions mateixes on es troben inserits.

A banda de la permanent actitud de servei als interessos generals  amb honestedat i eficàcia, els electes amb compromís patriòtic han de dotar la seva presència institucional, i arribat el cas, la seva gestió si és que tenen responsabilitats de govern, d’un sentit global de construcció d’un futur sobirà per la nació catalana, actuant amb criteris propis, coherents amb els objectius finals i amb uns valors alternatius als dels partits integrats en el bloc constitucional.

Aquestes premisses són difícilment atribuïbles als partits catalans que han votat favorablement la Constitució, que estan compromesos amb el manteniment coercitiu de l’Estat nacional espanyol i que només genèricament, sense data ni calendari, mantenen com a referent últim un poder polític per a Catalunya més enllà de l’actual status quo autonòmic.

A la pràctica, doncs, cap partit dels que han assumit com a pròpia la Constitució (CIU, PSC, IC) es planteja seriosament la tercera via, l’accés a la sobirania mitjançant la reforma del marc constitucional espanyol a base d’incloure-hi el dret d’autodeterminació, la possibilitat de referèndums per a exercir-lo….

ERC, l’únic partit independentista amb representació parlamentària hauria de ser l’abanderat de la via democràtica unilateral a la independència. Però la seva indefinició estratègica i les oscil·lacions en la seva actuació al parlament espanyol, (més pròpies de la tercera via reformista de la legalitat espanyola que de l’afirmació de la legitimitat imprescriptible del poble català per dotar-se d’institucions sobiranes), fan que sigui una incògnita la real capacitat i voluntat per comandar la ruptura democràtica amb l’Estat.

Cal tenir en compte, amés a més, que ni la Constitució deixa cap porta oberta a l’autodeterminació, ans al contrari el nou Codi Penal qualifica com a delicte de rebel·lió la proclamació unilateral d’independència d’una part del territori estatal. Ni tampoc la tendència de l’evolució política i social de la població espanyola va cap al pluralisme i el respecte a la diferència, ben contràriament la propensió a l’integrisme i a la involució, és a dir, al conflicte en lloc del diàleg, és patent a tots els nivells.

Fetes aquestes consideracions i sense pretendre en aquestes curtes ratlles elaborar un tractat d’estratègia cap a la sobirania, només s’escau apuntar algunes línies.

En primer lloc, cal considerar també els electes locals, no solament els diputats, representants d ela sobirania nacional catalana i com a tals, capaços de realitzar actes de desobediència política, civil, fiscal… davant l’Estat. L’auto-organització dels representants independentistes, regidors i diputats, al marge d ela legalitat espanyola, és un element clau, determinant, per donar un sentit estratègicament coherent a la seva presència institucional.

Fins ara, a banda de les actuacions a nivell municipal aprovant mocions a favor de la independència, o col·locant només la Senyera l’Onze de Setembre, a nivell parlamentari, els actes de reivindicació nacional realitzats es limiten a la declaració del Parlament de Catalunya, a proposta d’ERC, en la qual es recordava que el poble català no renuncia a l’exercici del dret d’autodeterminació. Això era pels volts de desembre de 1989. No abans, ni després, malgrat que ERC ho ha plantejat en alguna altra ocasió sense èxit, cap gest en aquest sentit ha sorgit dels diversos parlaments autonòmics del nostre país.

Aquesta constatació, lluny de portar-nos a concloure l’esgotament de la via institucional de l’independentisme, ha de servir-nos per donar-li una nova embranzida, configurant ja des d’ara institucions pròpies partint de la base electiva dels seus integrants, una assemblea permanent de càrrecs representatius, per actuar en una doble direcció, per un costat com a element rupturista davant l’Estat i per l’altre costat, plantejant davant els organismes internacionals el suport a l’exercici del dret d’autodeterminació.

En aquesta comesa hi ha un digne precedent en la història recent de Catalunya que és la creació a l’exili, el 1940, del Consell Nacional de Catalunya, que assumí fins al 1945 la funció de suplència de les institucions catalanes. Entre d’altres actuacions destaca l’apel·lació a les Nacions unides plantejant el cas català el 1945. Un cop dissolt aquest organisme i havent imposat la línia legalista i reduccionista personificada per Josep Tarradellas, que limitava tota reivindicació al restabliment de l’Estatut de 1932, es reconstruí un Consell Nacional Català, impulsat per Josep Maria Batista i Roca, que continuà la lluita independentista fins als anys setanta.

Dotar l’independentisme d’una línia institucional coherent és dotar-lo de sentit d’estat, elevant-lo a un nivell suprapartidista que permeti una major acumulació de forces i de credibilitat, demostrant amb actes concrets la voluntat de sobirania, amb capacitat d’encara la conflictiva etapa que s’anuncia un cop l’integrisme espanyol sigui al poder, quan l’autonomia pot ser una ficció fracassada i els termes del conflicte Catalunya/Espanya siguin assimilació definitiva o independència.”

Notes

(1) Josep Pinyol i Balasch, “La sobirania nacional”, Demà Llibres, Barcelona, 1982.
(2) Diversos autors, “Estat de la nació sense estat…… després de 10 anys d’autonomia”, Sirius, Barcelona, 1991.
(3) “Bases per al futur nacional de Catalunya” establertes a Manresa el 6 d’abril del 1992.
(4) Rafael Lluís Ninyoles, “El País Valencià i l’eix mediterrani”, L’Eixam, València, 1992.
(5) Pere Bascompte i Carbonell, “Avançar cap al front patriòtic”, Independència número 6, hivern del 1992.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!