El proppassat 19 d’aqueix mes d’agost hom va penjar al facebook de l’ACAI aqueix apunt que comparteixo totalment:
“El corresponsal de TV3 a Egipte, Joan Roura, ha estat capaç de superar-se a ell mateix vinculant les lamentables morts i la violència que pateix aquell país amb Israel. Per descomptat ha obviat mencionar les morts i repressió islamista sobre la minoria cristiana, així com la destrossa de múltiples esglésies coptes o l’atac a la Biblioteca d’Alexandria. La televisió pública de Catalunya està esdevenint l’altaveu propagandístic dels Germans Musulmans a Europa, a més del seu ja tradicional indigne paper anti-israelià. Amb els nostres diners TV3 fa de Catalunya una lamentable anomalia a Europa.”
L’actitud sectària i mancada de professionalitat de Joan Roura no és pas nova, ni molt menys, però arran del conflicte sirià ha augmentat les dosis de la manipulació habitual tot per fer passar, un cop més, a Israel com el causant dels conflictes al Pròxim Orient. El responsable de la informació internacional de TV3 ha fet de la culpabilització d’Israel la marca de la casa sense que els canvis de direcció a la CCMA ni les nombroses queixes expressant la parcialitat de les seves cròniques hagin servit de res fins ara.
TV3 ha esdevingut una estructura d’estat contra Israel com a conseqüència de la deriva hispanocèntrica, pro-islamista, antioccidental i refractària a la catalanitat i a la llibertat que han anat imposant els components ideològicament addictes al progressisme abstracte i banal que s’hi han enquistat aprofitant la deixadesa dels successius equips directius. L’enyorat Joan Roy va ser testimoni i víctima d’aqueix procés de suplantació d’allò que havia de ser en origen un mitja públic i de qualitat al servei del dret a la informació dels ciutadans de Catalunya. Haurem d’esperar a ser independents per assolir aqueix dret tan preuat en els països veritablement democràtics.
Post Scriptum, 16 d’octubre del 2015.
Els amics d’Hasbarat’s retraten avui amb un nou apuntament el propagandista anti-israelià Joan Roura, llàstima que acompanyin la seva encertada crítica amb una il·lustració trucada dels diputats de la Llista Àrab Unida.
Post Scriptum, 20 de juny del 2021.
La premsa israeliana s’ha indignat amb les infàmies contra Israel i pro-palestines d’una comentarista esportiva de TV3, Clara Basiana, arran de la classificació de nedadores jueves pels Jocs Olímpics. L’antisionisme campa impunement a “la nostra” enmig de la inhibició dels responsables governamentals: Espagne: Controverse suite à la qualification aux JO de deux nageuses d’Israël. “La présence internationale d’Israël est une autre stratégie pour blanchir le génocide et les violations des droits de l’homme contre le peuple palestinien”, selon Clara Basiana.
Post Scriptum, 22 de setembre del 2023.
Opinió contundent de Josep Sala i Cullell, ahir a Vilaweb, que hauria de fer caure la cara de vergonya a Joan Roura i a tants altres periodistes catalans, també alguns que escriuen al mateix diari on apareix el seu parer: “Vaig amb Israel“.
Quan vaig començar a sortir de festa, a final dels noranta, una de les estètiques que veia arreu, a banda de les samarretes de metal i els pentinats jarrai, era el jove amb mocador palestí. En aquella època Iàssir Arafat, malgrat el detall del terrorisme, era una mena d’icona pop. Si a més circulaves per ambients d’esquerres, una de les primeres coses que aprenies era que Israel era un estat molt i molt malvat que oprimia un poble indefens, i que aquesta era la principal injustícia mundial. De fet no calia ni ser d’esquerres, perquè aquest també era el missatge que sentíem cada vespre als neutralíssims Telenotícies de TV3 i a les cròniques del periodista Joan Roura.
Llavors, de mica en mica, vam anar creixent i ens vam adonar que tot era més complex. El famós mapa que circulava (i encara circula) amb el territori palestí cruspit per la voracitat israeliana no tenia cap base històrica, i vam descobrir com havien anat les guerres del 1948 i del 1956. També miràvem sorpresos els qui llançaven sense gens de vergonya la teoria que els jueus van arribar a Terra Santa a final del XIX i que allà abans no n’hi vivia cap ni un (i de la Bíblia i de Flavi Josep, què en fem?), i acabaven invocant una conspiració d’elits mundials. L’estiu del 2000 Arafat va decidir que li convenia més no fer cap concessió a Camp David i que era més adequat matar nens en autobusos escolars, abans de morir-se i deixar el seu poble en la misèria. I pel que fa a Joan Roura… bé, aquí en teniu una profecia treta d’una entrevista del 2010: “Israel serà un estat àrab i es dirà Palestina”.
Malgrat els canvis del món, l’odi cap a Israel ha continuat ben arrelat a l’esquerra catalana. De la CUP no cal ni parlar-ne, però va ser molt trist veure com la batllessa Ada Colau l’atiava per arrencar quatre vots de la parròquia, amb conseqüències nefastes per a la reputació de la ciutat. És ben curiós que aquests progressistes considerin que controlar la llengua és el mecanisme per a millorar la societat (perquè, si no, recordeu-ho, mor gent), però llavors el regidor dels comuns Marc Serra parla del “lobby sionista” sense gens de vergonya, perquè es veu que això no té conseqüències. Tampoc no recordo que Colau fes cap acció d’aquest nivell davant l’opressió contra els kurds, els uigurs o els rohingya, del sempre present genocidi armeni ni dels trasbalsos a Eritrea, perquè sembla que certa esquerra només es motivi quan hi ha jueus pel mig.
Negar el dret que té Israel d’existir és judeofòbia, tan senzill com això. Després de milers d’anys de persecucions, l’únic mecanisme que hem trobat perquè aquest poble pugui existir i viure amb dignitat és un estat propi (com molts també defensem per a Catalunya). La població jueva mundial, sabeu quin any va recuperar la xifra anterior a la Segona Guerra Mundial? La resposta és que encara no ho ha fet. Si algú creu que ara no cal cap refugi, que les societats són més sàvies i ja no hi ha discriminació oberta, que miri els Estats Units o a França, de llarg els dos països del món amb més jueus fora d’Israel. Recordeu la massacre de la sinagoga de Pittsburgh? O aquell àrab parisenc que va llançar la veïna jueva, una mestra jubilada, daltabaix de l’edifici, i els tribunals el van absoldre perquè el cànnabis li havia causat un brot psicòtic? Si bé és cert que la humanitat hauria pogut cedir-los un tros d’Argentina o d’Alaska (com a El sindicat de policies jueus de Michael Chabon), lliurar-los la seva terra ancestral era el més adequat, perquè al capdavall és un dret de les nacions –una altra idea que els catalans també hem de recordar.
El més gros de tot plegat és que, malgrat l’obsessió de l’esquerra catalana, els primers que n’estan fins al capdamunt dels palestins són els governs dels països àrabs, que necessiten Israel com a aliat contra l’Iran, i sobretot com una gran font de negocis. Colau va decidir per decret que Barcelona trencaria relacions diplomàtiques amb Israel perquè això ajudaria la causa palestina, i en canvi els Emirats Àrabs van rebre l’any passat cent cinquanta mil turistes israelians. Aquests acords són fràgils i encara poden anar pel pedregar, però el món avança molt ràpidament, i hi ha gent que viu mentalment al segle passat.
Però escolta, Josep, em direu alguns, i Netanyahu i la coalició d’extrema dreta i els nous assentaments i el Pegasus i…? El problema d’això és confondre estat i govern. Viktor Orbán no m’agrada, i no per això considero que Hongria s’hauria de dissoldre i tornar a unir-se a Àustria. Evidentment, tot això ho dic mirant-ho de molt lluny, perquè els governs que m’afecten i m’interessen són el català i el noruec, i tota la resta entra en l’àmbit del temps lliure; però quan l’esquerra organitza campanyes d’odi i torna a invocar una persecució ancestral, llavors sí, és clar, vaig amb Israel.
Post Scriptum, 5 de gener del 2024.
Avui, a Vilaweb, Josep Sala i Cullell: “Coses estranyes que passen als informatius de TV3″.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
TV3, estructura d’estat contra Israel?
Home, jo mesuraria les paraules, la veritat. Perquè sinó al final hi ha el perill de fer el ridícul. I no sé si justificar cops d’estat i ocupacions militars és la millor forma d’ajudar a normalitzar la zona i a fer possible una convivència de les dues ànimes (islàmica -no islamista- i occidental) de molts països àrabs, i la coexistència pacífica d’Israel i Palestina. Però en fi, és una opinió.