Jaume Renyer

Avui que s’escau el centenari de la data internacionalment reconeguda com la de l’inici del genocidi armeni he recordat la visita que vaig fer fa uns anys al barri armeni de Jerusalem, que abasta una quarta part del casc antic de la ciutat, essent el menys habitat: uns quants milers de persones d’aqueixa nacionalitat subsisteixen pobrament en el reducte mil·lenari on la història sembla aturar-se. Ni els àrabs, ni els jueus, ni els seguidors d’altres confessions cristianes s’instal·len en aqueix barri reservat a la minoria armènia on s’hi respira un aire decadent ben diferent a la tensió que sovint flota en els altres barris de la ciutat.

Entrar a l’església de Sant Jaume dóna la impressió de retornar enrere en el temps escoltant els càntics dels sacerdots durant les misses dominicals enmig de la foscor i l’olor d’encens. Pocs metres mes enllà hi ha un modest museu dedicat a rememorar el genocidi armeni a mans dels turcs d’ara fa cent anys. El contrast amb Yad Vashem resulta frapant. Només uns mapes antics i unes quantes fotografies expliquen el patiment d’aqueix poble dissortat. No hi ha gairebé visitants ni molts menys visites guiades, tot el material exposat sembla respondre a l’abandó en el qual ha subsistit la memòria dels fets d’ara fa un segle. Israel ha estat terra de refugi dels supervivents i els seus descendents, però fins ara com a estat  no s’ha pronunciat oficialment demanant a l’actual règim de Turquia que reconegui la seva responsabilitat històrica en uns termes similars als d’Alemanya respecte del nazisme.

Les comunitats armènies que subsisteixen en territori turc o en d’altres països musulmans, com Egipte o Líban, estan sotmeses a una persistent coacció per tal d’impedir el seu renaixement  després del genocidi perpetrat per l’imperi otomà en diverses tongades: la del 1894, la del 1909 i la definitiva encetada el 24 d’abril del 2015 amb la detenció de la intel·lectualitat armènia de Constantinoble.

La Turquia musulmana s’ha bastit com a estat-nació sobre la neteja ètnica de les poblacions cristianes precedents (grecs, assiris i armenis) i ha esborrat tot vestigi de cultura pre-islàmica del territori que actualment domina, i que inclou el Kurdistan occidental al qual ha intentat assimilar per la forca sense èxit. El règim islamista d’Erdogan ha continuat la política negacionista instaurada per Kemal Attaturk i abona la versió oficial d’un conflicte en el qual agressors i agredits tenen el paper invertits: només cal veure el monument erigit a Igdir al 1997 a la memòria “dels turcs assassinats pels armenis” que contrasta amb l’absència de testimonis de la mortaldat dels armenis en la que era la seva pàtria ancestral. Inclús hom ha obligat a dimitir a un dels assessor del primer  ministre, dels pocs armenis que romanen al país, Etyen Mahcupyan, per haver reconegut públicament la veracitat històrica del genocidi patit pel seu poble. Cal recordar l’assassinat no fa pas massa anys del periodista armeni Hrant Dink a Istanbul a mans d’un integrista turc pel sol fet de preservar el llegat de la seva comunitat .

“Al llarg de les properes setmanes -la data convencionalment adoptada és el 24 d’abril- es commemorarà en molts indrets del món el centenari de l’inici del primer genocidi del segle XX, el perpetrat per l’Imperi Otomà contra el poble armeni entre 1915 i 1918.Així com l’antisemitisme té una antiguitat mil·lenària, és més difícil explicar la fòbia turca contra els armenis, una comunitat considerada fins a la segona meitat del segle XIX el poble lleial per excel·lència dins del mosaic otomà. Sense espai per a anàlisis complexes, limitem-nos a dir que la crisi final d’aquell imperi, a partir de 1878, provocà en les seves classes dirigents un complex obsidional -de fortalesa assetjada- i una recerca malaltissa d’enemics interiors conxorxats amb els enemics exteriors (Rússia, Àustria, la Gran Bretanya…).

Les minories cristianes de l’imperi, tolerades en un estatus d’inferioritat legal ( dhimmi ), eren naturalment sospitoses, i, entre elles, l’armènia reunia un seguit de característiques que li resultarien fatals: constituïa una elit econòmica; tenia, gràcies a la seva diàspora, una dimensió internacional que la feia semblar temible; però, en canvi, no posseïa fora de l’imperi un estat sobirà ni que fos petit (una Grècia, una Sèrbia, una Bulgària) que pogués protegir-la.Una vegada erigits els armenis en els enemics interns per definició, destruir-los era una mesura d’autodefensa. Entre 1894 i 1897 les anomenades matances hamidianes (per Abdul Hamid II, el Sultà Roig… de sang) van comportar més de 200.000 morts.

Simultàniament, sorgia entre els quadres joves de l’exèrcit i de l’estat otomans un moviment nacionalista-musulmà resolt a salvar l’imperi amb mètodes conspiratius i totalitaris. El seu nom era Comitè Unió i Progrés (CUP), però Occident el conegué com els Joves Turcs. Arribats al poder gràcies a un putsch el 1908, hi van instaurar una veritable dictadura de partit únic des del gener de 1913. El seu programa el resumí bé un dels màxims dirigents civils del CUP, el metge Mehmet Nazim: “Les pretensions de les diverses nacionalitats ens avorreixen sobiranament. Les aspiracions lingüístiques, històriques, ètniques ens horripilen. Cal que unes i altres desapareguin. Sobre el nostre sòl només pot haver-hi una nació, la nació otomana, i una sola llengua, la llengua turca. L’imperi ha de ser turquitzat per la força de les armes”.

L’entrada en la Gran Guerra, el novembre de 1914, oferí al règim jove-turc o unionista l’oportunitat de precipitar l’aplicació d’aquell programa i de procedir a l’homogeneïtzació ètnica d’una Anatòlia vista cada cop més com el reducte de la nació.Els negacionistes i els minimitzadors del genocidi armeni tendeixen a descriure el que passà des de l’abril de 1915 com una seqüència caòtica de violències intercomunitàries d’iniciativa més aviat local, agreujades per les convulsions de la guerra de masses en una regió de natural feréstec.

La realitat és una altra, i prefigura extraordinàriament l’Holocaust jueu: hi hagué una conferència de Wannsee, una decisió formal d’executar l’extermini, presa al comitè central del CUP a Istanbul a finals de març; hi hagué unes SS executores, les milícies polítiques de la Teskilat-i-Mahsusa (Organització Especial), lleials al ministre de la Guerra i número u del règim, Ismail Enver; el segon membre del triumvirat unionista, el ministre de l’Interior Mehmet Talat, advertia a mitjan juliol als governadors provincials -implicats en la matança com tota l’administració- que “l’objetiu de les deportacions és la solució final de la qüestió armènia”, i en un altre moment afegia, a propòsit dels armenis: “El lloc d’exili dels pertorbadors d’aquesta mena és el no-res”.Com en el cas de la Shoah, hi hagué inicialment un genocidi per bales, amb escorxadors com Bogazliyan, una mena de Babi Yar. Hi hagué marxes de la mort fins al desert sirià, i camps d’extermini com Deir-es-Zor, digne precedent d’Auschwitz. I, a manca de cambres de gas, els botxins practicaren el mètode de ruixar les víctimes amb petroli i cremar-les vives. El balanç ? 1,3 milions d’homes, dones i nens morts, al voltant del 65% de la comunitat armènia otomana. A més -com els gitanos i els gais en mans dels nazis-, 200.000 grecs del sud del mar Negre i 200.000 assiriocaldeus també cristians foren igualment assassinats.

Premonitòriament, un alt conseller militar alemany de l’exèrcit turc durant la Gran Guerra va escriure: “L’armeni és, com el jueu, un paràsit desarrelat que xucla el moll de l’os del país que l’ha acollit”. Els nazis també van apreciar l’analogia i, el 1931, Hitler tenia clar quin era el model a seguir: “Tenim la intenció d’introduir una gran política de desplaçament de poblacions. Recordi’s de l’extermini dels armenis”.

Era lògic, perquè aquell crim contra la humanitat restava impune. La Turquia republicana de Kemal -ell mateix, antic membre del CUP- convertí els criminals de 1915-1918 (Enver, Talat, el doctor Nazim…) en herois patriòtics, la comunitat internacional no va fer res i l’actual règim autoritari d’Erdogan considera delicte esmentar el genocidi armeni. Per això és tan necessari parlar-ne.”

Post Scriptum, 26 d’abril del 2015.

Avui Vilaweb publica una entrevista del periodista Emili Bella a José Antonio Gurriaran sobre el genocidi armeni que porta com a titular: “Israel ha silenciat amb obsessió el genocidi armeni”, com si l’estat hebreu n’hagués estat l’autor. Una de les respostes de l’entrevistat analitza de passada el per que Israel no ha reconegut encara el genocidi perpetrat pels turcs: raons geoestratègiques i l’afany per ressaltar -amb causa justificada- la Shoah com a paradigma entre tots els genocidis contemporanis.

Aqueixa posició oficial israeliana la critiquen molts polítics i intel·lectuals jueus solidaris amb els seus conciutadans armenis, com explica en un ben documentat article Raphael Ahren a The Times of Israel, “Pourquoi Israel refuse toujours de reconnaitre le genocide armenien“. Dissortadament, be el periodista, be la redacció de Vilaweb, han aprofitat l’ocasió per culpabilitzar Israel i han obviat, per exemple, el suport explícit que Hamas ha donat a Turquia en la seva actitud negacionista.

Post Scriptum, 2 de juny del 2016.

Avui el Parlament alemany ha aprovat una sèrie de mesures relatives al reconeixement del genocidi del poble armeni perpetrat l’any 1915 pel sultanat otomà. El fet és força significatiu en un moment històric en el qual la UE està claudicant davant les pretensions el règim turc liderat per Erdogan per obtenir un tracte preferent a canvi de tenir mans lliures per reprimir el poble kurd. Aqueixa crònica de Le Monde resumeix encertadament la conjuntura turco-alemanya arran d’aqueix acte de desgreuge històric en favor del poble armeni.

Post Scriptum, 24 d’abril del 2020.

Ara Toranian i Mourad Papazian, directius del Conseil de Coordinations des Organisations Arméniennes de France, publiquen avui aqueix article a Le Figaro: “105 après le génocide arménien, la Turquie d’Erdogan continue de représenter une menace”.

Post Scriptum, 24 d’abril del 2021.

Avui, el president dels EUA, Joe Biden, ha fet una declaració reconeixent el genocidi dels armenis a mans dels turcs otomans començat al 1915, però continuat pels règims successius fins arribar als nostres dies. Es tracta d’un gest moralment rellevant que retorna als Estats Units una autoritat moral perduda a escala internacional, però sense contingut políticament efectiu ja que la República de Turquia liderada per l’autòcrota Erdogan és un estat islamista de caràcter genocida contra kurds, armenis i assiris.

Post Scriptum, 19 de setembre del 2022.

Avui, a Le Figaro Arthur Khandjian: «Les Azéris ont pour objectif final l’anéantissement du peuple arménien et de son histoire».

Post Scriptum, 21 de setembre del 2023.

Abans d’ahir, Le Figaro anunciava el vist i plau de Rússia a l’annexió de Nagorno-Karabak per part d’Azerbaijan: «Devinez quel sera son sort…» . Medvedev menace ouvertement le premier ministre arménien. Ahir, l’editorial alertava: «Avis de disparition. Les déclarations de solidarité des Occidentaux n’ont été que des paroles en l’air”. I avui, “Pourquoi l’Azerbaïdjan pourrait ne pas s’arrêter au Haut-Karabakh“.

Post Scriptum, 3 d’octubre del 2023.

Ahir, a Le Figaro: “Pour l’historien Vincent Duclert, le monde doit prendre conscience que la guerre de l’Azerbaïdjan contre le Haut-Karabakh s’inscrit dans la continuité du génocide entamé au XIXe siècle: «Nous assistons à une entreprise génocidaire qui a 130 ans».