La propensió a jugar a la puta i la Ramoneta no és, però, una debilitat només de CIU. ERC ha fet amb Carod i continua fent amb Junqueras aqueix joc impropi i incompatible amb l’actitud que s’escau a una força independentista, i a un altre nivell el PSC ha fet el mateix respecte del PSOE. És la cultura política pròpia d’aquells que no s’imaginen realment fora d’una situació de dominació política tot i que verbalitzin voler-se’n deslliurar. Això explica que en els lemes de campanya d’aqueixos partits (i fins i tot la CUP) siguin o bé eufemismes del tipus “estat propi” o apel.lacions preferentment esquerranistes del tipus “l’esquerra d’un nou país” o “l’alternativa d’esquerres”.
Quan la independència és una reivindicació de masses, on és l’alternativa política independentista ? Cap d’aqueixes formacions ha fet l’esforç sincer de bastir una candidatura unitària i en canvi s’apunten a la culpabilització de Solidaritat per haver-hi apostat de manera coherent. No és pas cap casualitat que la premsa d’ordre -La Vanguardia, El Periódico- obrin foc desitjant que SI quedi fora del Parlament. I si dissortadament és així, que hi hauran guanyat els partits que són incapaços de prioritzar la independència com a objectiu electoral i estratègic ? Simplement no tenir un mirall on reflectir la seva realitat.
Avui Vicent Partal diu al seu editorial que el senyor Mariano Rajoy centrarà la seva campanya en jugar a la contra d’Artur Mas, atribuint a aqueix el paper de líder independentista i invertint la realitat de dominador i dominat, com fan tots els totalitarismes. És com si el senyor client que és objecte del desig -pagant- de la puta i la Ramoneta s’autopresentés com a víctima de l’assetjament sexual d’aqueixes. Rajoy s’afegeix així al joc d’equívocs de la política catalana d’avui.
Els termes reals del conflicte polític entre Catalunya i Espanya són, o manteniment de l’ordre establert o independència, i dissortadament aqueixa darrera causa encara no té una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat per afrontar aqueix repte. Que hom hi pugui arribar passa perquè totes les candidatures que d’una manera o altra responen als tres requisits mínims fixats per l’ANC siguin presents al Parlament, fet que comportarà la necessitat de trobar fórmules d’articulació conjunta.
Post Scriptum, 30 d’octubre del 2012.
L’article d’Alfons López Tena publicat el proppassat diumenge a El Mundo, “Si vols la independència, vota-la” és la millor rèplica a la tradició política catalana de fer la puta i la Ramoneta.
Post Scriptum, 10 d’agost del 2017.
Trobo escaient enllaçar a aqueix apunt el punyent article d’ahir al Món, escrit per Nerea Rodríguez, “La puta, la Ramoneta i la Colau”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
EN AQUEST MOMENT,”DE BANDERAS AL VIENTO” I “PRIETAS LAS FILAS”,JA NO VALEN LAS NORMAS CIVILITZADES, ES L’HORA D’ESMOLAR LES EINES…..