Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

24 d'octubre de 2012
2 comentaris

La puta, la Ramoneta i el senyor Rajoy

El mateix Jordi Pujol va definir la política menada per CIU durant els darrers trenta anys en relació al poder espanyol amb una dita tan nostrada com la de la puta i la Ramoneta, per aclarir tot seguit que aqueixa comèdia enguany s’havia acabat.

 

Tot i que les paraules de Jordi Pujol  semblen sinceres, han hagut de passar trenta anys de col·laboració conscient amb la pretesa modernització de l’Estat espanyol per acabar reconeixent els desastrosos resultats que pel poble català aqueixa seva estratègia ha comportat. Benvinguts siguin a la causa independentista aquells que fins ara no hi han cregut, però amb la condició que la seva contribució sigui honesta, congruent i clara.

Passar del regateig autonomista a l’enfrontament amb l’ordre establert no és un canvi que es pugui fer d’un dia per l’altre, requereix un procés de confluència estratègica amb les altres persones i col·lectius que comparteixen aqueix objectiu. I el primer pas consisteix a manifestar la voluntat d’assolir la independència, i més si hi ha una convocatòria electoral en la que la principal qüestió a debatre és precisament aqueixa. No solsament per respecte als ciutadans sinó perquè la explicitació en el programa electoral d’aqueix propòsit és condició indispensable per tenir alguna possibilitat de ser reconegut per les institucions europees i internacionals en general. Sense la claredat amb la que actua el Partit Nacionalista  Escocés (SNP) hauria estat impossible l’acord a que ha arribat amb el govern britànic per celebrar un referèndum sobre la independència.

La propensió a jugar a la puta i la Ramoneta no és, però, una debilitat només de CIU. ERC ha fet amb Carod i continua fent amb Junqueras aqueix joc impropi i incompatible amb l’actitud que s’escau a una força independentista, i a un altre nivell el PSC ha fet el mateix respecte del PSOE. És la cultura política pròpia d’aquells que no s’imaginen realment fora d’una situació de dominació política tot i que verbalitzin voler-se’n deslliurar. Això explica que en els lemes de campanya d’aqueixos partits (i fins i tot la CUP) siguin o bé eufemismes del tipus “estat propi” o apel.lacions preferentment esquerranistes del tipus “l’esquerra d’un nou país” o “l’alternativa d’esquerres”.

Quan la independència és una reivindicació de masses, on és l’alternativa política independentista ? Cap d’aqueixes formacions ha fet l’esforç sincer de bastir una candidatura unitària i en canvi s’apunten a la culpabilització de Solidaritat per haver-hi apostat de manera coherent. No és pas cap casualitat que la premsa d’ordre -La Vanguardia, El Periódico- obrin foc desitjant que SI quedi fora del Parlament. I si dissortadament és així, que hi hauran guanyat els partits que són incapaços de prioritzar  la independència com a objectiu electoral i estratègic ? Simplement no tenir un mirall on reflectir la seva realitat.

Avui Vicent Partal diu al seu editorial que el senyor Mariano Rajoy centrarà la seva campanya en jugar a la contra d’Artur Mas, atribuint a aqueix el paper de líder independentista i invertint la realitat de dominador i dominat, com fan tots els totalitarismes. És com si el senyor client que és objecte del desig -pagant- de la puta i la Ramoneta s’autopresentés com a víctima de l’assetjament sexual d’aqueixes. Rajoy s’afegeix així al joc d’equívocs de la política catalana d’avui.

Els termes reals del conflicte polític entre Catalunya i Espanya són, o manteniment de l’ordre establert o independència, i dissortadament aqueixa darrera causa encara no té una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat per afrontar aqueix repte.  Que hom hi pugui arribar passa perquè totes les candidatures que d’una manera o altra responen als tres requisits mínims fixats per l’ANC siguin presents al Parlament, fet que comportarà la necessitat de trobar fórmules d’articulació conjunta.

Post Scriptum, 30 d’octubre del 2012.

L’article d’Alfons López Tena publicat el proppassat diumenge a El Mundo, “Si vols la independència, vota-la” és la millor rèplica a la tradició política catalana de fer la puta i la Ramoneta.

Post Scriptum, 10 d’agost del 2017.

Trobo escaient enllaçar a aqueix apunt el punyent article d’ahir al Món, escrit per Nerea Rodríguez, “La puta, la Ramoneta i la Colau”.

  1. EL JOC DE LA PUTA I LA RAMONETA, ES EL JOC ABITUAL EN POLITICA.
    EN AQUEST MOMENT,”DE BANDERAS AL VIENTO” I “PRIETAS LAS FILAS”,JA NO VALEN LAS NORMAS CIVILITZADES, ES L’HORA D’ESMOLAR LES EINES…..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!