Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

19 de setembre de 2012
0 comentaris

En defensa de Charlie Hebdo i la llibertat d’expressió

Aqueixa setmana la revista satírica d’actualitat política francesa Charlie Hebdo publica unes vinyetes amb dibuixos representant el profeta Mahoma, un fet prohibit pels musulmans.

 

La seu d’aqueix setmanari ja va ser destruïda pel foc fa uns quants anys per haver divulgat unes caricatures del profeta i ara hi tornen enmig d’una onada d’atacs contra interessos i ambaixades occidentals arreu del món islàmic. El pas donat pels humoristes de Charlie Hebdo és un acte en favor de la llibertat d’expressió, sense ofendre ni fer befa de les creences dels islamistes però no deixant que aquests imposin la censura sota l’amenaça de la violència.

Els estats musulmans i l’Organització de la Conferència Islàmica malden des de fa anys per forçar la incorporació del delicte “d’ofenses a les religions” en les normes del dret internacional, alhora que mantenen les restriccions -o la prohibició, segons a quins països- de les altres religions als territoris on l’islam és majoritari. La persecució de la blasfèmia segons l’interpreten els integristes musulmans té uns objectius polítics com adverteix Olivier Roy i s’autojustifica en nom d’una genèrica islamofòbia del món occidental, segons Pascal Bruckner. Globalitzar la laïcitat ha de ser la resposta front a les pretensions dels totalitarismes religiosos.

Aqueixa setmana els aiatol·làs iranians han augmentat a més de tres milions de dòlars la recompensa per matar a Salman Rushdie entre la indiferència occidental davant un acte que demostra la naturalesa totalitària del seu regim. Rushdie, Charlie Hebdo: on  són els defensors de la llibertat d’expressió que l’esgrimeixen quan l’església catòlica es queixa del tracte irreverent a la seva religió i callen davant la violència islàmica ?

 

Post Scriptum, 21 de setembre del 2012.

Avui també hi ha hagut protesta islamista a Barcelona, un precedent del que està passant a França.

Post Scriptum, 28 de setembre del 2012.

En relació a les manifestacions irades dels musulmans contra els mitjans que difonen imatges figurades de Mahoma Tahar Ben Jalloun ha publicat a Le Monde el proppassat 20 d’aqueix mes l’article que enllaço a continuació: “Une défaite de la pensée”.

Post Scriptum, 7 de gener del 2020.

Avui s’escau el cinquè aniversari de la massacre jihadista que va matar dotze periodistes lliurepensadors de Charlie Hebdo culminant així una sostinguda campanya dels islamistes i els seus còmplices islamo-gauchistes. El blocaire Ivan Rioufol va fer ahir des de Le Figaro un balanç decebedor de la resistència republicana al totalitarisme islàmic: “Depuis Charlie Hebdo, cinc ans de reculades“:

Les Cassandre ont changé de camp. A la veille de 1914, les sonneurs de tocsin mettaient en garde avec raison contre la montée du bellicisme et les “phraseurs de guerre” dénoncés par Stefan Zweig (1). Aujourd’hui, ils alertent en vain contre la généralisation de la complaisance et de la lâcheté face à la montée du totalitarisme islamiste et de ses méthodes terroristes. Cinq ans après la tuerie à Charlie Hebdo, le 7 janvier 2015, il faut bien constater que la culture djihadiste a fait des émules en France et ailleurs. Le sursaut d’indignation du peuple français, rassemblé à Paris pour une manifestation monstre le 11 janvier 2015, n’a pas suffi à réveiller l’esprit de résistance des dirigeants et des médias face à l’islamo-fascisme et à ses collaborateurs. Le 10 novembre 2019, la gauche perdue a manifesté avec des musulmans fanatiques qui ont incité la foule à hurler “Allah Akbar !” à quelques encablures de Charlie Hebdo et du Bataclan, ces scènes affreuses de la barbarie importée. Or cette infecte trahison n’a guère suscitée de remous chez ceux qui font habituellement profession de distribuer des bons points et de dire la morale. Aujourd’hui, le premier réflexe des autorités confrontées à un islamiste qui tue au nom du Coran, est de le présenter comme un “déséquilibré”, potentiellement irresponsable de ses actes. Samedi, plusieurs milliers de personnes se sont rassemblées à Paris et à Marseille pour protester contre la décision de la cour d’appel de Paris qui a déclaré pénalement irresponsable l’assassin de Sarah Halimi, Kobili Traoré, au prétexte que le tueur avait consommé du cannabis. Traoré avait défenestré la victime en lui reprochant d’être juive et en proférant des “Allah Akbar !”.

L’”esprit Charlie”, cet élan contre un obscurantisme, n’a pas survécu au massacre d’une rédaction qui avait été désignée comme islamophobe par les censeurs et leurs sicaires. “C’est la publication des caricatures de Mahomet en 2006 qui fut à l’origine de cet attentat”, rappelle Riss, un des rares survivants de la tragédie (2). Le soir même de l’attentat, une capitulation des esprits m’était déjà apparue à l’occasion d’un débat sur RTL dans l’émission On refait le monde. J’y avais repris un argument de mon blog du jour (lire ici) invitant les musulmans à se désolidariser de ceux qui tuent en leur nom. Or l’activiste Rokhaya Diallo, soutenue par les autres intervenants, avait voulu voir dans mon propos une stigmatisation des musulmans et s’était même mise à pleurer. A ce moment de tension, je n’avais pas eu la présence d’esprit de lui rappeler un texte glacial du 5 novembre 2011 que la militante avait cosigné avec Houria Bouteldja, égérie anti-Souchiens, après l’incendie criminel des locaux de Charlie. “Il n’y a pas lieu de d’apitoyer sur les journalistes de Charlie Hebdo (…)”, soutenaient notamment les jeunes femmes. Elles accusaient la rédaction, qui allait être décimée quatre ans plus tard, de participer à une “vision raciste du monde”. Depuis, cette dialectique victimaire des islamistes, qui se comparent aux juifs persécutés sous Vichy tout en laissant voir leur judéophobie, a pris le pas sur la mesure du danger islamiste. Quand Donald Trump décide d’éliminer, vendredi en Irak, le terroriste iranien Qassem Soleimani, les capitulards s’empressent d’accabler le président américain et de se lamenter sur les mauvaises manières faites aux tyrans iraniens. A Troie, c’est Cassandre qui avait raison.

(1) Le monde d’hier, souvenirs d’un Européen, Livre de poche
(2) Une minute quarnate-neuf secondes, Actes Sud

Post Scriptum, 1 de setembre del 2020.

Amb motiu de l’obertura demà a París del judici pels assassinats jihadistes contra els redactors de Charlie Hebdo, el setmanari satíric avui ha tingut el valor de republicar la portada dibuixant-hi Mahoma, fet que va impulsar els islamistes a cometre els atacs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!