Dit això, les seves reflexions i recomanacions son dignes de ser tingudes en compte per provenir d’un dels actors clau en els pactes de la transició de la dictadura franquista a la monarquía juancarlista. Pujol, mitjançant CIU, va aportar l’apuntalament català a la nova Espanya que els nous dirigents reformistes hispancèntrics semblava estaven disposats a bastir.
Pujol va bandejar conscientment la reivindicació del dret a l’autodeterminació del poble català durant l’etapa clau de la seva actuació política, els anys vuitanta del segle passat, i no fou fins l’any 1989 que va accedir -per l’empeny que hi va posar Max Cahner- a reintroduir-la en el seu horitzó final. Ara exigeix a Artur Mas unes actituds que ell mateix no va sostenir durant el seu llarg mandat i això que motius sobrats hi havia per a plantar-se davant els successius governs de Madrid amb els quals l’executiu català va col·laborar. El gir sobiranista i rupturista amb l’ordre estatal és sincer i irreversible, però està mancat d’autocrítica i de plantejaments operatius cara al futur. Hi ha dos àmbits on el seu parer pot ser rellevant: les elits polítiques europees i els poders fàctics econòmics autòctons hostils a la catalanitat mateixa.
Post Scriptum, 2 de setembre del 2019.
Després dels afers judicials que l’afecten a ell i als seus fills, encara som a l’espera d’unes reflexions polítiques tardanes de part seva, sobretot si poden ajudar a la causa de la llibertat del nostre país. De moment, el seu silenci cal interpretar-lo com un gest de resistència front a les pressions que deu haver tingut per tal de manifestar-se contra la independència a canvi d’un tractament judicial “afinat”.
Post Scriptum, 12 de novembre del 2021.
Punyent descripció d’Ot Bou, avui a Vilaweb, “Proscriure el president Pujol“, de la qual cal extreure’n aqueix paràgraf: “Satanitzar Pujol, reduir-lo, proscriure’l del debat públic, no és tan sols deixar-lo a ell en mans de la narrativa espanyola, que deforma la realitat. És deixar-nos a nosaltres en mans d’aquesta xarxa absurda que mira de fer-nos creure que en el fons Catalunya tan sols és un miratge a què de tant en tant els corruptes s’amaguen per tapar-se les vergonyes. Junqueras diu “gràcies, noi” al president Pujol, amb aquest menyspreu que ni ell mateix no deu saber d’on ve, perquè no vol entendre’l ni explicar-lo. Junqueras no vol explicar Pujol perquè creu que li sortirà més a compte explotar la caricatura que en fan els espanyols. I cap polític independentista que l’hagués admirat políticament no gosa defensar-lo, ni tan sols explicar-lo, perquè saben que no són prou forts, ni tenen prou idees, perquè no estan disposats a assumir el cost de dir-ne el nom en veu alta. I així es perd el país, a poc a poc.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!