Jaume Renyer

Vaig coincidir amb Laura Freixas a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona quan era estudiant a finals dels anys setanta del segle passat. Només hi vaig creuar quatre paraules en tota la carrera, però recordo que ja llavors em va dir que escrivia novel·la en castellà i veia als quatre independentistes que corríem per la universitat com uns eixelebrats sense sentit de la realitat.

No fa gaires anys, vaig tornar a coincidir a un sopar d’antics alumnes a la mateixa taula que ella, ens va contar que estava encantada de viure a Madrid i dedicar-se a la literatura castellana. Sense arribar a la barroeria de l’escrit d’ahir ja deixava constància de la seva actitud displicent envers la nostra llengua. Ras i curt, ha optat pels valors espanyols i per tant per l’anticatalanisme que n’és consubstancial.

A l’Andrea Fabra no la conec més que pel seu exabrupte en seu parlamentària però es una altra nacionalista espanyola, sense la il·lustració amb la que s’envolta Laura Freixas. Ambdues comparteixen el sentiment de menyspreu envers la catalanitat, han fet propis els valors espanyols i participen de la dominació política que l’ordre estatal exerceix sobre el poble català. Cadascuna a la seva manera integren el contingent de catalans de Burgos en la campanya permanent de l’integrisme Espanyol contra la llibertat i la catalanitat.

El “que se jodan” d’Andrea Fabra té el mateix significat que la pancarta “Guillem jodete” que els feixistes de la penya Yomus desplegada al camp del València CF poc després de l’assassinat de Guillem Agulló. Les reminiscències del franquisme són plenament vigents en la mentalitat guerracivilista de les elits espanyolistes, els que no són dels seus “que se jodan”. Malgrat el poder que acumulen, els aplaudiments frenètics dels diputats del PP tot just Rajoy acabava d’anunciar mesures draconianes que afecten la majoria de la població evidencien més por que convicció.

Els qui són addictes a l’ordre establert ho són a uns dogmes abstractes (unitat d’Espanya) i a un sentit patrimonial del poder, menystenint els principis d’universalitat, veracitat i benestar a l’hora de governar pel comú dels ciutadans. “En el fons és una manera d’exorcitzar la seva pròpia inseguerat”, resumia Josep Ramoneda a l’article “Què aplaudeixen?”, publicat a Ara el proppassat diumenge. L’espanyolisme crida al tancament de files al voltant d’una Espanya que fa fallida, per això són cada cop més virulents en les seves expressions.

Post Scriptum, 16 d’agost del 2014.

Llegeixo sense sorpresa un article infame de Laura Freixas titlat “La solución final”, publicat a La Vanguardia abans d’ahir 14 d’agost, on des de l’esnobisme antisemita propi dels progressistes nostrats es culpabilitza impunement Israel. El pamflet en qüestió ha estat divulgat immediatament pel web dels “Federalistes d’esquerres”.

Post Scriptum, 27 de novembre del 2016.

No sé si molts catalans llegeixen els llibres de Laura Freixas però segur que són molts més els qui repliquen els seus twitts sovint desencertats, parlant del jueu Bob Dylan o ara dels castellers equiparant-los a una exhibició masclista. Una cosa és la literatura fantàstica, l’altra és no saber de què es parla des del cosmopolitisme madrileny.