Jaume Renyer

“L’exil intérieur”, Roland Jaccard, Presses Universitaires de France, Paris, 1975.

En aqueix assaig breu, Roland Jaccard, (Lausanne, 1941) estudiós del nihilisme contemporani i col·laborador habitual de Le Monde en temes relacionats amb la psicoanàlisi, reflexiona  sobre la civilització occidental i el paper de l’individu. Significativament el subtítol de l’obra és “Schizoïdie et civilisation”. Tot rellegint-lo he retrobat un paràgraf, a la pàgina 36, que em sembla especialment vàlid  avui per encarar la realitat social i política: “Ce qui est révolutionnaire dans la psychanalyse, c’est la méthode, le refus de tout préjugé, de toute idée reçue grace a l’examen de tout (ce qui inclut, bien évidemment, les événements de l’histoire) à la lumière de la connaissance de l’inconscient. La Révolution y est moins conçue comme un acte que comme une façon d’appréhender les phénomènes.”

Jaccard insisteix a difondre una perspectiva freudiana sobre la realitat entesa com a una eina que ajuda a deconstruir, a desacralitzar, a combatre tota mena de dogmatismes. Per això les diverses confessions religioses monoteistes i l’ortodòxia marxista-leninista han rebutjat sempre la convivència amb la psicoanàlisi. Curiosament, el comunisme esdevingut ideologia petrificada a l’URSS es negava a si mateix rebutjant la dialèctica psicoanalítica que propugnaven alguns intel·lectuals progressistes occidentals. L’escriptor suís en aqueix petit llibret no pretén pas una nova síntesi entre marxisme i psicoanàlisi, només es limita a recomanar: “Ce monde est le meilleur des mondes possibles, parce qu’il est le seul monde possible. L’unique fin de la vie est la vie même. Tout ce qu’on peut espérer, c’est de survivre. La rationalité humaine consiste à faire face au monde inconfortable tel qu’il est, tel qu’il sera” (pàgina 43).