Manuel Valls Galfetti (Barcelona, 13 d’agost del 1962) ha estat nomenat aqueix vespre pel president de la República francesa, François Hollande, ministre de l’Interior.
Ara fa un any, Manuel Valls va publicar un llibre titulat: “Sécurité: la gauche peut tout changer “, la ressenya del qual vaig fer en
aqueix apunt del meu bloc. Valls afrontava un tema difícil per a l’esquerra francesa, i europea en general, atesa la influència paralitzant dels prejudicis i els dogmatismes del progressisme que equipara seguretat amb autoritarisme. La seva és una aproximació al tema des d’una perspectiva republicana, és a dir, que
preserva l’espai públic de qualsevol mena d’ingerència totalitària, política o religiosa. Ara, des del càrrec ministerial, haurà de demostrar la congruència amb els plantejaments exposats al seu llibre.
Però hi ha un altre aspecte de la personalitat política de Manuel Valls que és també innovador: la seva ferma denúncia de la judeofòbia i
l’antisionisme que impregna majoritàriament l’esquerra francesa. Significativament figura entre els signants, junt amb altres destacats socialistes com François Hollande o Bertrand Delanoë, de l’article col·lectiu titulat
“Le boycott d’Israël est une arme indigne“, publicat a Le Monde el 1 de novembre del 2010. Així mateix, va assistir juntament amb Edith Cresson -que fou primera ministra sota la presidència de François Mitterrand- a l’acte constitutiu de “Les Amis d’Israël ” el proppassat 3 d’abril, pocs dies després de l’abominable assassinat de quatre jueus a una escola de Tolosa de Llenguadoc a mans del
gihadista Mohamed Merah.
La seva solidaritat amb el poble jueu enllaça amb la línia que defensava dins el socialisme català Josep Pallach i que no ha tingut continuïtat als nostres dies entre les denominades
esquerres catalanes, majoritàriament addictes a un antisionisme estúpid i dogmàtic, propi dels partits i els pobles desorientats.
Tant de bo l’èxit l’acompanyi en la seva gestió ministerial i esdevingui un referent pels que defensem la causa nacional catalana, la d’Israel i la llibertat de les persones i els pobles des d’una perspectiva ideològica republicana. I pugui ajudar la seva pàtria d’origen i de la qual conserva plena consciència nacional a sortir de l’atzucac on Espanya, i també França, han abocat.
Post Scriptum, 8 d’abril del 2016.
Le Figaro publica avui un article, “
La guerre des deux Manu“, que compara la personalitat de Manuel Valls amb la de Manuel Macron, (ministre d’economia i promotor d’un moviment n d’esquerres ni de dretes anomenat per ell mateix “En marche”). Del nostre compatriota en defineix “l’ame catalane” contraposant-la a “l’ame picarde” del segon i, de retruc, deixant malparat (com a professional de la tergiversació política, com el seu mentor François Mitterrand) a François Hollande:
“On peut reprocher beaucoup de choses à Manuel Valls, sauf son ardeur et sa fougue. Lorsque le président de la République musarde, procrastine et tergiverse, le premier ministre rage, fulmine et fonce. C’est ce qu’on appelle un tempérament. Ses amis comme ses ennemis mettent ce phénomène sur le compte de son «âme catalane», qui serait la plus enfiévrée parmi toutes celles que l’on trouve dans le beau royaume d’Espagne. On ne discutera pas ce point, sauf pour noter que toute qualité a son revers. Manuel Valls éprouve le plus grand mal à cacher ses sentiments, qualité louable dans la vie mais souvent préjudiciable dans le milieu politique. Lorsque le chef de gouvernement est en colère, la chose se voit. Et, comme il est plus souvent en colère qu’apaisé, on ne voit plus que ça.”
Post Scriptum, 23 de gener del 2017.
Post Scriptum, 30 de gener del 2017.
Post Scriptum, 23 d’octubre del 2017.
Dissortadament, l’actitud adoptada per Manuel Valls donant ple suport a la política de Mariano Rajoy contra Catalunya és una decepció per a molts catalans que el veiem com un referent i un eventual suport. Fins i tot la seva germana ha respost les seves piulades evocant la memòria familiar antifranquista. Vergonya, Manuel, vergonya !!!
Post Scriptum, 19 de desembre del 2017.
Dissortadament Manuel Valls ha resultat ésser un personatge ben diferent de la imatge que il·lusòriament me’n havia fet. La seva intervenció a la campanya electoral pel 21-D al costat dels partits espanyolistes emprant arguments insostenibles que contradiuen la seva mateixa intervenció quan d’altres països es tracta. Així, Martí Crespo ahir a Vilaweb publica una informació titulada “Manuel Valls i els referèndums” on explica la seva participació en els preparatius del proper referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia sense oposar-hi cap de les objeccions que aplica al cas català. Encara més, va piular alertant contra el pacte de govern amb l’extrema dreta a Àustria mentre l’avala contra Catalunya.
Per Manuel Valls la condició de català està subordinada a la de francès o espanyol, com va quedar clar fa uns anys quan va respondre en francès a Ràdio Arrels al·legant que un ministre de la República francesa no podia emprar públicament el català en l’exercici del seu càrrec. Ara que ha esdevingut un fervent defensor d’Israel el seu comportament és el propi dels “dimnis” (els ciutadans de segona no musulmans en països islàmics).