Avui, només un grapat de patriotes catalans rememoren la data de seva mort i el seu significat és desconegut per la majoria d’independentistes d’ara o pitjor encara associen els finats amb un boiròs feixisme català. Els germans Badia, com Macià, són noms vinculats a un separatisme d’avantguerra que prioritzava l’obtenció de l’Estat Català a qualsevol altra prioritat estratègica o ideològica. A diferència d’hores d’ara que hom conrea majoritàriament un independentisme sense patriotisme, pragmàtic o de pluja fina, que assumeix el patró políticament correcte d’associar la causa nacional necessàriament al progressisme, reformista o anticapitalista, espanyol.
Des d’aquesta hegemonia progressista encara es disparen trets i mentides setanta anys després contra la figura de Miquel Badia, equiparant-lo poc menys que a un feixista i convalidant els propòsits dels seus assassins. Fins i tot en un mitjà com Vilaweb que dóna preferència a la independència dels Països Catalans se silencien les opinions que el rehabiliten i es dóna corda als que els denigren. I això que l’historiador Fermí Rubiralta ha publicat recentment la més completa biografia sobre Miquel Badia que refuta els tòpics que malden per deslegitimar el seu llegat. Allò veritablement preocupant del tractament mediàtic de l’assassinat dels germans Badia és que reflecteix les mancances i les contradiccions del conjunt de l’independentisme català contemporani.
Un eventual procés d’independència de Catalunya pot haver d’enfrontar reaccions violentes de moviments totalitaris de diversa mena, (neofeixista, gihadista o anticapitalista), davant la impassivitat inconscient de la majoria de la dirigència política del país. Mentrestant hom blasma amb tota mena d’arguments estrafolaris la sola idea d’unes forces d’ordre públic pròpies i lleials al govern del país en cas de crisi d’estat. Com si a Catalunya les llibertats republicanes a l’espai públic no existissin i hom hagués d’escollir entre tolerar el vandalisme o acatar el control polític de les forces de seguretat de l’estat.
Post Scriptum, 30 d’abril del 2022.
Aqueix migdia ha tingut lloc al cementiri de Montjuïc l’acte d’homenatge als Germans Badia organitzat per Palestra i Estat Català, amb intervencions de Francesc Abad i Tomàs Callau, per la meva part hi he intervingut convidat en representació d’Independentistes d’Esquerres, i hi he fet aqueixes breus consideracions:
El lema amb el qual s’ha convocat l’homenatge d’enguany, “No hi ha prou anys ni mentides per enterrar la seva memòria”, em sembla perfectament escaient a la conjuntura història que viu el poble català i l’independentisme en particular. Enguany hem de commemorar el centenari d’Estat Català reiterant la trajectòria antifeixista i antinazi dels patriotes que en formaren part, molts dels qual moriren lluitant contra l’exèrcit nacional espanyol i contra l’exèrcit d’ocupació alemany a la Catalunya Nord. I també havent de respondre a les persistents tergiversacions de escampen els (falsos) progressistes d’arrels totalitàries en el seu intent de emblanquinar la naturalesa integrista i reaccionària del règim espanyol del 1978 del qual formen part.
També hem de recuperar el sentit real dels conceptes d’independència, nacionalisme i catalanitat, front la confusió interessada pels qui volen contraposar independentisme i nacionalisme o difuminar-lo dins del republicanisme espanyol. Del 2017 ençà patim la desconstrucció deliberada del procés independentista per a reconduir-lo cap a una reforma “progressista” del sistema espanyol, justament en un moment en que el conjunt de la classe política estatal està en plena involució accentuant el supremacisme ètnic sobre les minories nacionals compreses dins els seus límits territorials.
Recuperar els mots, els objectius, la memòria històrica, el patriotisme republicà, la credibilitat del projecte independentista és el millor servei que podem fer al nostre país, precisament enguany que celebrem el centenari del partit degà que el representa sense distorsió possible.
Post Scriptum, 29 d’abril del 2023.
Ahir era el dia de l’aniversari de l’assassinat dels germans Josep i Miquel Badia, membres d’Estat Català. Hi he anat cada any a l’acte de record i homenatge que es celebra al carrer Muntaner de Barcelona davant el número 38, punt en el que van ser tirotejats mortalment per membres de la FAI, fins i tot, algun any, m’han fet intervenir. Enguany ho ha fet molt encertadament l’historiador Tomàs Callau.
Hem va disgustar veure que només érem quinze persones. Això m’ha recordat quan el Front Nacional de Catalunya organitzava l’acte d’homenatge a Pau Claris, pel Corpus de Sang, al lloc on hi ha la seva estàtua al costat de l’Arc del Triomf. Als començaments es concentrava molta gent de tot el ventall polític catalanesc i, mica en mica, es va anar esllanguint fins que vam anular la commemoració.
Als quinze irreductibles que han recordat als germans Badia, el meu respecte i reconeixement i a tots els que i havien de ser i no i eren, fer-los-hi present que un poble que no recorda als que han entregat la vida pel nostre alliberament, es un poble mesell.
L’independentisme té més seguidors que mai, però no n’hi ha prou votant a les eleccions: cal fer acte de presència, cal posar la bandera de forma permanent, cal tindre una actitud militant i, sobretot, cal acudir als homenatges als nostres màrtirs. Així sia.
Robert Surroca i Tallaferro
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!