Indignat amb Vilaweb

Des d’aquest bloc he criticat la premsa addicta a l’ordre espanyol, però avui he de manifestar la meva frontal divergència amb aquest mitjà que acull el meu bloc des de fa quatre anys.

 

He anat retardant aquest moment des de fa mesos, perquè la meva discrepància ja ve de lluny, però el tractament editorial i informatiu que Vilaweb està atorgant als “indignats”, ¨la spanish revolution¨ i sobretot l’actitud adoptada arran de l’atac al Parlament de Catalunya d’aquesta setmana fa que  aquesta meva indignació surti a la llum.
De fet, ja va començar a la primeria del 2009, quan vaig veure que dos dels capitostos de la campanya de solidaritat amb Palestina, Arcadi Oliveras i David Fernàndez, posaven  sis catalans -jo entre ells- a la diana del gihadisme assenyalant-nos com a membres del “filosionisme català”. Això en un pamflet que aquests presumptes pacifistes van repartir per milers a la manifestació que va recórrer Barcelona a favor de Hamas i contra Israel. Des d’aleshores també els he hagut de veure com a columnistes habituals de Vilaweb.
Les posicions confrontades sobre el conflicte àrab-isrealià serveixen per projectar a l’exterior les tensions internes de la societat catalana i evidenciar quina mena de valors hom defensa cadascú. L’animadversió informativa a Israel- un estat democràtic-  i als catalans -demòcrates- que defensem el dret del poble jueu a tenir el seu propi estat ha sigut la constant de Vilaweb. Una hostilitat que contrasta amb l’audiència atorgada als que defensen l’integrisme islàmic, com Abdennur Prado, autor d’un pamflet titulat “El islam como anarquismo místico”.
El meu llibre d’autodefensa ¨Anticatalanisme i antisionisme, avui¨, no va merèixer ni una ratlla. Pitjor encara, Benet Salellas va tenir ocasió d’exposar la seva “opinió contundent”, l’onze de gener d’enguany, per defensar la innocència dels onze membres de la cèl·lula gihadista detinguda al Raval al 2008 i condemnats pel Tribunal Suprem per planejar un atemptat al metro de Barcelona. Significativament, també Oliveres i Fernàndez, han apostat per denunciar la persecució policial dels elements islamistes com a actes guiats per l’islamofòbia.
Aquests dos personatges, també des de les pàgines de Vilaweb, són al capdavant dels “indignats” i dels que promouen l’anticapitalisme com a ideologia global i eix polític principal en substitució del conflicte nacional Catalunya-Espanya, relegat a un segon terme. Això va deliberadament en favor del manteniment de l’hegemonia del progressisme banal i anacional català que ha predominat fins ara al si de la decadent i inoperant esquerra autòctona, incapaç de bastir un projecte de construcció nacional propi.
Resulta significatiu veure com personatges mediàtics d’aquest espectre com Isabel Coixet, entre d’altres, aplaudeixen les agressions als parlamentaris catalans. Em recorden les frivolitats del dissenyador John Galiano o el director Lars Von Tiers sobre el nazisme. Atès que a l’Estat espanyol l’apologia del genocidi nazi està tolerada fins i tot pel Tribunal Constitucional, (com s’ha vist amb la sentència de la llibreria Kalki), les elits universitàries i mediàtiques escarneixen impunement la democràcia “formal” i lloen la democràcia ¨real¨. Fan befa del Parlament de Catalunya i enlairen les acampades, s’indignen de la que denominen “brutalitat policial” mentre justifiquen la brutalitat dels indignats contra persones i béns.
Dissortadament, Vilaweb acull acríticament aquestes actituds totalitàries –anticapitalisme, antisionisme, antiliberalisme- que sota un fals pacifisme i aparent anhel de justícia social blasmen la democràcia occidental, ignoren la tradició constitucional del nacionalisme català -que en va ser precursora- i els valors democràtics que el fonamenten i l’haurien de projectar cap al futur. Ja fa temps que ideològicament -i anímicament- sóc estrany a aquest diari, és un procés que amb menor mesura ja vaig viure quan vaig deixar de col·laborar a Gara, fa uns quants anys. Escric encara a Vilaweb, resistint en camp contrari.

 

Post Scriptum, 19 de desembre del 2011.

Han passat cinc mesos des que vaig escriure aquest apunt i la línia editorial i informativa de Vilaweb insisteix dia rere dia en donar cobertura a la indigna impostura que personifica Arcadi Oliveras. Aquest apòstol de la destrucció del capitalisme (veure entrevista a Vilaweb Sabadell del 30 de desembre del 2008) insisteix en la seva croada contra-independentista: “Amb la independència tampoc no tindríem més poder” (entrevista a Vilaweb del 15 de desembre proppassat).

En el seu propòsit de deslegitimar els arguments que fonamenten la causa de la llibertat del poble català nega la dominació política i econòmica que exerceix l’ordre estatal espanyol “Catalunya no perd diners amb Espanya” (El Punt 24 de maig del 2008).  Oliveras és un exponent d’una generació políticament fracassada, la del progressisme catòlico-comunista sorgida als anys seixanta que presonera de les seves abstraccions dogmàtiques (federalisme, socialisme) sent una profunda animadversió envers el conflicte real i concret que planteja l’independentisme català. Per això s’asseu cofoi a la segona fila de la gala de presentació de la Fundación Principes de Girona a Barcelona el proppassat 14 de desembre.

Post Scriptum, 18 de juny del 2016.

Han passat cinc anys des que vaig escriure aqueix apunt el contingut del qual considero encara vigent, i més tinguent en compte les trajectòries posteriors dels actors que hi criticava (David Fernández, Arcadi Oiveras, Benet Salellas), tots ells portaestandards de causes diverses (palestinisme, anticapitalisme, integrisme catòlic) que empren per distorsionar la lluita per la independència i els valors democràtics que l’haurien de guiar.

Post Scriptum, 6 de juliol del 2016.

Reflexió i autocrítica: repensant allò escrit criticant  les opinions d’altri reflectides a Vilaweb vull deixar constància que he estat arbitrari i injust en les meves opinions en confondre-les amb el mitjà on apareixen. Així li ho he manifestat personalment a Vicent Partal avui mateix, a qui agraeixo la seva alçada de mires i la seva generositat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*