Un dia com avui de l’any 1412 començava a Casp l’encontre de dignataris catalans, valencians, mallorquins i aragonesos per triar successor al finat rei del casal de Barcelona, Martí l’Humà.
El compromís de Casp trià Ferran d’Antequera i descartà Jaume d’Urgell, dit “el dissortat”. Lluís Domènech i Muntaner publicà als anys trenta -quan predominava l’escola historiogràfica “nacionalista i romàntica”, segons els paràmetres d’avui- el llibre “La iniquitat de Casp i la fi del comtat d’Urgell” (Llibreria Verdaguer, Barcelona, 1930) on es planyia de la decisió adoptada i la conseqüent castellanització del reialme.
Francesca Vendrell de Millàs i Àngels Masià de Ros, van publicar a mitjan dels anys cinquanta l’obra “Jaume el dissortat, darrer comte d’Urgell”, (Editorial Aedos, Barcelona, 1956) on resseguien la trajectòria de l’aspirant descartat. Enguany, l’historiador valencià David Garrido Valls ha publicat “Ferran “el d’Antequera”, un rei de conveniència”, a l’editorial Tres i Quatre de València, on repassa l’evolució del candidat guanyador.
Un dels historiadors que ha estudiat els prolegòmens d’aquesta decisió veritablement històrica és Josep Maria Vall Comaposada (Barcelona, 1974) que ha tingut la gentilesa de fer a mans la conferència que va pronunciar fa uns mesos, el 31 de maig del 2010, sobre Martí l’Humà.
Post Scriptum, 23 de juliol del 2022.
Joan Vallès i Pujals (1881-1966) escrigué un assaig de divulgació històrica sobre el final del casal de Barcelona, l’entronització dels reis castellans a Casp i les nefastes conseqüències que se’n derivaren per a Catalunya, titulat “Hostes vingueren…”, editat per Llibreria Catalonia (Barcelona, 1929). Escrit amb un to didàctic i amorosit d’estima a la terra detalla les malvestats perpetrades per Fernando de Antequera per fer-se amb la corona catalana, s’avançà a reclamar-la per escrit, utilitzà els fons que havia rebut de Castella per a fer la guerra al rei moro de Granada per sostenir la seva candidatura amb gent d’armes contra els altres aspirants. De manera ben diferent obrà Jaume d’Urgell, que tenint dret preferent i essent Governador General no ho aprofità per demanar l’adhesió del Principat i els partidaris que tenia en els altres territoris, sotmetent-se a un procediment de designació complex i indeterminat que es dilatà en el temps i acabà girant-se en contra seva.
Un mal presagi fou la desobediència del Justícia d’Aragó no acatant el nomenament reial del comte d’Urgell com a lloctinent general del Regne, com tampoc enviaren representants de les Corts a l’Assemblea que el rei Martí volia convocar per designar successor. La pressència coactiva dels exèrcits castellans a l’Aragó, la complicitat del Papa Luna i sant Vicent Ferrer, la mentalitat dominadora i cruel dels reis castellans (en contrast amb la germanor amb que els del casal de Barcelona tractaven els seus súbdits) acabaren sumant més adhesions. La dissort del pretendent Jaume d’Urgell i el seu horrible assassinat, fou el preludi de la llarga decadència catalana, perceptible en la minva del poder de les corts catalanes i l’augment de les potestats fàctiques del rei en detriment dels usos i les constitucions del Principat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!