Jaume Renyer

El proper diumenge 20 de febrer Solidaritat per la Independència celebra el primer congrés nacional. Consolidant així el pas de coalició electoral a formació política amb un projecte congruent capaç d’assumir a curt termini la responsabilitat de liderar el procés d’autodeterminació del poble català.

L’opció de la independència mai havia tingut com fins ara tants partidaris a Catalunya. L’Estat espanyol viu un procés d’involució democràtica i recentralització impregnat d’un nacionalisme exacerbat i excloent. També, mai com ara en democràcia, les condicions de dominació política i espoliació econòmica havien estat tan opressives pel nostre poble. I en aquesta conjuntura històrica Esquerra, que havia aglutinat l’anhel independentista ara fa deu anys, l’ha malbaratat irresponsablement des del 2006 ençà.

Sóc dels que des de dins d’Esquerra vam intentar evitar la degradació de la línia política del partit sense èxit i dels que vam creure que no hi havia altra solució que crear una altra formació política amb capacitat i voluntat per assumir la responsabilitat d’afrontar un conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal espanyol. Reagrupament Independentista havia de ser aquesta força regeneradora, però la falta de sentit de la responsabilitat dels qui en provocaren la crisi des de la pròpia direcció va conduir a la desfeta que les urnes han confirmat el 28-N. Convergint en el fracàs i la irresponsabilitat ara Esquerra i Reagrupament uneixen forces sense cap mena d’autocrítica ni correcció estratègica.

Solidaritat per la Independència és el tercer intent, aquest cop reexit ja a les urnes a la primera convocatòria a la qual ha concorregut, per bastir el projecte d’alliberament nacional que el moment històric que viu el nostre poble necessita. Aquesta és la responsabilitat que ha d’assumir col·lectivament SI el proper diumenge 20 de febrer.  Un canvi de cicle ha començat després del 28-N, l’esgotament de l’autonomisme és un fet irreversible i ja no és possible fer una mena d’independentisme de pluja fina. SI ha demostrat en la seva pràctica parlamentària una nova forma d’actuar confrontada als partits d’ordre presentant la independència no pas com un desig llunyà sinó com un objectiu assolible prenent la iniciativa política davant l’atzucac que viu el país.

SI ha de recollir la tradició del patriotisme republicà, plural i pragmàtic, apte per aplegar al seu si des del liberalisme al socialisme sempre amb la prioritat de l’eix Catalunya-Espanya per endavant. Sense vocació de partit únic, però si de partit majoritari, essent conscients que bastir una organització porta temps i guanyar la confiança de la ciutadania encara més. Conscients també que l’independentisme té avui menys representació a les institucions que suport social segons detecten les enquestes i que només amb esperit unitari -i sense sectarisme envers els electors que encara confien en altres opcions- és possible construir en pocs anys un projecte socialment i electoralment majoritari. Amb modèstia, sentit crític i autocrític, i voluntat constructiva miraré de contribuir-hi des de la secretaria d’estudis i programes de l’executiva nacional si la candidatura que presento té la confiança dels adherits a SI el proper dia 20. 

Post Scriptum, 13 de març del 2018.

Formar part de l’executiva de SI ha estat l’última responsabilitat orgànica que he assumit com a independentista, els resultats electorals no foren els esperats al 2012 i Solidaritat quedà fora del Parlament en una etapa clau del procés sobiranista en el qual som immersos com a poble. Vaig fer aqueixa intervenció davant els companys amb la voluntat de trasnmetre el sentit del compromís patriòtic com l’he après d’altres que ens han precedit en la lluita. Sense voler posar-me d’exemple, ni d’inquisidor, trobo decepcionant les actituds dels qui han tingut càrrecs de responsabilitat en nom de l’independentisme actual i després del 27 d’octubre se’n han desdit d’allò que feien creure que eren els objectius que compartien amb milions catalans.

L’article d’Agustí Colomines “Confessions d’un irresponsable”, al Nacional del proppassat 10, està referit a Santiago Vila, però es pot aplicar a d’altres casos lamentables. El Govern de la Generalitat, els partits parlamentaris, l’ANC, l’AMI viuen moments difícils que exigeixen dirigents amb credibilitat per superar-los. I la primera condició per a la independència és la voluntat d’aconseguir-la, sense la demostració permanent d’aqueixa actitud no hi ha credibilitat ni davant el propi poble, ni davant l’ocupant.

Post Scriptum, 22 de març del 2019.

Comparteixo totalment l’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb “Els llaços i la responsabilitat de cadascú”, on critica encertadament aquells independentistes que fan befa dels presidents Puigdemont i Torra assumint els arguments de l’espanyolisme per difamar-los. La impostura dels plantejaments, el sectarisme de les acatituds i la mediocritat dels dirigents (principalment d’Esquerra, però dissortadament no són pas els únics) afebleixen la causa de la independència i demostren poca convicció quan fan prova de tanta irresponsabilitat.

Post Scriptum, 25 de maig del 2020.

Comparteixo totalment l’editorial de Vicent Partal ahir a Vilaweb, “Som un país intel·lectualment segrestat per uns irresponsables”.

Post Scriptum, 16 de novembre del 2021.

L’independentisme hores d’ara té problemes greus de credibilitat i viabilitat. L’actitud d’aquells dirigents que amb fets o gestos contradiuen les seves proclames, sense autocrítica ni dimissió (Junqueras, Cuixart i Sánchez, per posar tres exemples notoris), demostren la seva manca d’aptitud per assumir la responsabilitat escaient a una causa com la independència. No tenen credibilitat per demanar a la gent quen els va seguir l’1 d’Otubre que “ho tornarem a fer”, sense saber què volen dir exactament. I, a més, amb el seu personalisme sectari bloquegen tota proposta viable sense la unitat, ni la unilateralitat que calen per la independència. Les reaccions mesquines dels qui s’han mantingut al marge del Consell per la República en són la lamentable prova. La recuperació de la crebilitat i la viabilitat rau només en l’encert dels dirigents que demostren en aqueixos moments de claudicació tenir sentit d’estat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!