Ara fa tres anys un cicle de revoltes als països islàmics, conegudes com a “primavera àrab”, van portar l’enderrocament d’alguns règims tirànics més o menys aliats d’Occident, però llevat del cas de Tunísia enlloc s’ha consolidat un sistema democràtic. A Egipte un cop d’estat militar ha restaurat un sistema similar al de l’època Mubàrak i ha evitat la instauració d’un poder islamista d’abast regional comandat per la Germandat Musulmana.
A Líbia, un cop abatuda la dictadura de Gadafi hi regna el desori sense que les potències occidentals que van ser decisives per fer caure el règim -França i els USA- siguin capaços de posar-hi els peus per evitar la consumació d’un estat fallit al mig del Mediterrani amb un potencial desestabilitzador enorme.
La UE i els USA són irrelevants a l’hora de resoldre l’actual conflicte entre Israel i els gihadistes que controlen Gaza i el bloc estratègic que s’està configurant entre Egipte-Aràbia i Israel amb el suport de Rússia canviarà l’equilibri de forces al pròxim Orient.
L’ajuda tardana dels USA i els estats europeus als kurds i a les minories massacrades pel Califat Islàmic a Síria i Irac tindrà una eficàcia limitada sense la intervenció de forces terrestres amb capacitat d’estabilitzar un ordre civil prou fort com per evitar la consolidació efectiva d’un estat gihadista. Seran altres forces regionals les que assumiran aqueixa tasca al marge de l’actuació d’Occident, mentre aqueix s’entreté negociant la desnuclearització de l’Iran sense resultats tangibles confiant que el bloc xiita ajudarà a barrar el pas als gihadistes sunnites.
Sense ser un expert en matèria geoestratègica, només observant el curs dels esdeveniments des de Catalunya estant, tot indica que som davant d’un tombant estratègic que sotmetrà l’ordre establert al Pròxim Orient i a la riba sud del Mediterrani a uns canvis substancials difícils de mesurar hores d’ara però en cap cas favorables a la perpetuació de la influència europea -i occidental en general-. Convindria als analistes que pensen en prospectiva sobre el paper de la Catalunya lliure en el nostre espai regional tenir en compte eventuals aliances amb estats emergents en aqueixa àrea i no obsedir-se en fer coincidir necessàriament els nostres interessos nacionals amb els dels estats de l’actual UE.
Post Scriptum, 22 d’agost del 2020.
Catalunya, ni via Generalitat, ni via partits independentistes, no té política d’aliances internacionals: la delegació de TV3 és al Líban des d’on blasma diàriament Israel, el Departament d’Exteriors aboca diners a Gaza sense verificar-ne el destí seguint la inèrcia del progressisme europeu a aquesta causa fallida.
Els (pocs) analistes catalans en política internacional reprodueixen els missatges escleròtics de la Unió Europea, cada cop més irrellevant, acluquen els ulls davant la creixent amenaça de Turquia i Iran a l’àrea mediterrània oriental i fustiguen sistemàticament Israel, l’únic estat de cultura democràtica occidental de Llevant, i el suport que aporta als EUA per contenir el jihadisme. Restem a l’espera que el Consell per la República faci el pas d’activar una política internacional pròpia en funció dels interessos nacionals catalans.
Post Scriptum, 24 d’agost del 2021.
Em resulta frapant el silenci resignat dels antiracistes nostrats,les feministes i en general tot el progressisme abstracte i banal hegemònic i trasnversal entre la classe política catalana davant l’abrupta reinstauració d’una dictadura islamista a l’Afganistan. Com si aqueix fet no hagués de tenir conseqüències adverses a curt termini via increment del jihadisme a les societats obertes occidentals, les que malden per acollir els refugiats afganesos amb un esperit de culpabilitat com si els EUA i l’OTAN fossin els únics responsables de la fallida de l’estat pro-occidental instaurat fa vint anys.
L’altra cara de la moneda d’aqueix aplanament davant l’islamisme emergent és l’abandó dels pobles que lluiten per resistir els règims teocràtics que els són imposats per la força. Qui es manifesta en favor dels kurds ? dels drusos ? dels opositors iranians ? dels cristians de tot Orient ? de les dones d’arreu del món islàmic ? Hom els abandona a la seva dissort, que serà la nostra aviat si no recuperem el valor per defensar les nostres formes de vida i la democràcia que teòricament estimem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja està bé d’antisemitisme:
Durant l’última setmana he vist i he escoltat la proclama popular “deixeu que les FDI (Forces de Defensa Israelianes) guanyin” cada cop amb més freqüència. S’ha publicat a les xarxes socials, s’ha pintat amb esprai a les parets, i s’ha cantat en manifestacions. Molts joves ho publiquen i ho comparteixen a Facebook, i sembla que pensin que aquesta frase va sorgir en resposta a l’actual operació militar a Gaza. Però jo sóc suficientment gran com per recordar-ne l’evolució: primer imprès en pegatines per als para-xocs per després passar a convertint-se en un mantra. Esclar, aquest eslògan no s’adreça a Hamas o a la comunitat internacional —sinó que va dirigit als israelians, i conté dins seu la distorsionada concepció del món que ha estat guiant Israel en els últims dotze anys.
La primera assumpció errònia que conté és que hi ha algunes persones a Israel que estan impedint que l’exèrcit guanyi. Aquests suposats sabotejadors podríem ser jo, el meu veí o qualsevol altra persona que qüestioni la premissa i el propòsit d’aquesta guerra. Tots aquests rarets, que s’atreveixen a fer preguntes o a suscitar inquietuds veient la conducta del seu govern, que lliguen les capaces mans dels nostres militars amb crítiques editorials i crides derrotistes a favor de la humanitat i l’empatia, són suposadament l’única cosa que separa les FDI d’una victòria perfecta.
La segona idea, molt més perillosa, que conté aquest eslògan és que les FDI realment podrien guanyar. “Estem preparats per rebre tots aquests míssils sense parar”, segueixen dient diversos sud-israelians a les notícies, “sempre que puguem acabar amb això d’una vegada per totes”.
Dotze anys, cinc operacions contra Hamas (quatre a Gaza), i encara tenim el mateix eslògan enrevessat. Els joves que només eren alumnes de primer curs durant l’Operació “Escut Defensiu” (Operation Defensive Shield) ara són soldats que envaeixen Gaza per terra. A cadascuna d’aquestes operacions hi ha hagut polítics i comentaristes militars de dretes que han assenyalat “aquest cop ens hem d’estar de miraments i dur l’operació fins al final”. Veient-los a la televisió, no puc evitar preguntar-me: quin és aquest final a què s’esforcen per arribar? Fins i tot, si tots i cada un d’aquests lluitadors de Hamas fossin eliminats, algú pot creure de veritat que l’aspiració del poble palestí per a la independència nacional desapareixeria amb ells? Abans de Hamas, nosaltres vam lluitar contra la PLO (Organització per a l’Alliberament de Palestina), i després de Hamas, suposant —esperem— que encara estiguem vius, probablement ens trobarem lluitant contra una altra organització palestina. L’exèrcit israelià pot guanyar unes quantes batalles, però la pau i la tranquil·litat per als ciutadans d’Israel només es podrà aconseguir a través d’una solució política. Però això, d’acord amb els poders patriòtics que dirigeixen aquesta guerra, és una cosa que no hauríem de dir, perquè precisament són aquest tipus de comentaris els que estan evitant que la FDI guanyi la guerra. Finalment, quan aquesta operació s’hagi acabat i es faci el recompte dels nombrosos cadàvers, tant en el nostre bàndol com en el seu, el dit acusador ens apuntarà altra vegada a nosaltres, els sabotejadors.
El 2014 a Israel la definició d’un discurs legítim ha canviat completament. El debat es divideix entre els que són “pro-FDI” i els que hi estan en contra. Matons de dretes que profereixen càntics com “mort als àrabs” o “mort a l’esquerra” als carrers de Jerusalem, o la crida del ministre d’Afers Exteriors Avigdor Lieberman a boicotejar aquells negocis àraboisrealians que protestin sobre l’operació a Gaza són vistos com actes patriòtics, mentre que les crides a aturar l’operació o les simples mostres d’empatia envers les morts de dones i nens a Gaza es perceben com actes de traïció cap a la bandera i el país. Ens enfrontem a la falsa i antidemocràtica equació que argumenta que l’agressió, el racisme i la manca d’empatia equivalen a l’amor cap a la mare pàtria, mentre que qualsevol altre tipus d’opinió —especialment una que no encoratgi l’ús de la força o la pèrdua de vides dels nostres soldats— és poc menys que un intent de destruir Israel tal com el coneixem.
Al mateix temps sembla que hi ha dues guerres en marxa. En un front, l’exèrcit està lluitant contra Hamas. En l’altre, un ministre del govern, que ha anomenat a col·legues àrabs “terroristes” en el mateix Kenésset (parlament israelià), i els holigans, que intimiden els activistes de pau en les xarxes socials, persegueixen juntament “l’enemic intern”: qualsevol que tingui un discurs diferent. No hi ha dubte que Hamas està amenaçant la nostra seguretat i la seguretat dels nostres fills, però es pot dir el mateix sobre artistes, com la humorista Orna Banai, la cantant Achinoam Nini, o la meva dona, la directora de cinema Shira Geffen, totes elles menyspreades de maneres odioses i amenaçadores per haver expressat consternació sobre les morts dels nens palestins? Aquests atacs extrems contra elles constitueixen una altra defensa necessària per a la nostra supervivència, o són simplement un fosc rampell d’odi i fúria? Som realment tan dèbils i porucs que qualsevol opinió que difereix del consens ha de ser silenciada, sota el temor que provoqui amenaces de mort no només per a aquells que les diuen sinó també per als seus fills?
Moltes persones m’han intentat convèncer de no publicar aquest article. “Tens un nen petit”, em va dir un amic meu ahir a la nit. “A vegades és millor ser intel·ligent que tenir raó”. Mai he tingut raó, i no dec ser gaire intel·ligent tampoc, però estic disposat a lluitar pel dret a expressar la meva opinió amb la mateixa ferocitat amb què la FDI ho està fent a Gaza. Aquesta guerra no és sobre la meva opinió personal, la qual pot ser errònia o patètica. És per aquest lloc on jo visc, i que jo estimo.
A l’agost de 2006, prop del final de la Segona Guerra del Líban, els escriptors Amos Oz, A. B. Yehoshua i David Grossman van mantenir una conferència de premsa en què ells urgien el govern a arribar a un alto al foc. Jo era en un taxi i vaig sentir la notícia a la ràdio. El conductor va dir: “Què volen aquests merdosos, eh? No els agrada que Hezbollah pateixi? Aquests cabrons no volen res més que odiar el nostre país”. Cinc dies més tard, David Grossman enterrava el seu fill a la parcel·la militar del cementiri Mont Herzl. Aparentment, aquest “cabró” volia altres coses que no pas odiar aquest país. Més important, volia que el seu fill, com molts altres homes joves que van ser assassinats en aquells últims i innecessaris dies de lluita, tornés a casa tot d’una peça.
És terrible cometre un error realment tràgic, un que es cobra moltes vides. És encara pitjor cometre aquest error una i una altra vegada. Quatre operacions a Gaza, un immens nombre de cors d’israelians i palestins que han deixat de bategar i sempre acabem tornant al mateix lloc. L’única cosa que realment canvia és la tolerància de la societat israeliana envers la crítica.
Ha quedat clar durant aquesta operació que la dreta ha perdut la paciència amb tot allò relacionat amb el tan esquiu terme de “llibertat d’expressió”. En les dues últimes setmanes hem vist persones de dretes que colpejaven persones d’esquerres amb porres, missatges a Facebook que prometien enviar activistes d’esquerres a les càmeres de gas, i denúncies cap a tot aquell que tingui una opinió que pugui entorpir la marxa militar en el seu camí cap a la victòria. Resulta que aquest camí tacat de sang per on caminem d’operació en operació no es cíclic tal com ens pensàvem. Aquest camí no és un cercle, és una espiral cap a baix, que ens dirigeix cap a punts encara més baixos els quals, m’entristeix reconèixer, serem prou desafortunats com per viure’ls.
Etgar Keret
Hem de tornar a llegir a Fernand Braudel. Penso que un sud de la mediterrània convuls perjudica de manera molt greu la posició geoestratègica dels Països Catalans.