“El derecho humano de la autodeterminación de los pueblos”, de José Antonio de Obieta Chalbaud, Editorial Tecnos, Madrid, 1985.
José Antonio de Obieta fou un jesuïta basc, catedràtic de Dret Internacional a la Universitat de Deusto que dedicà els darrers anys de la seva vida a la divulgació del dret d’autodeterminació dels pobles des d’una perspectiva jurídica impregnada d’humanisme cristià. Aquest volum, reeditat dugues vegades -la darrera l’any 1993- és un compendi sobre l’autodeterminació dels pobles que pren com a punt de partida els drets de les persones i les comunitats de persones agrupades com a poble.
A diferència de les teories leninistes que lliguen l’exercici d’aquest dret a la dialèctica de la lluita de classes i la conquesta del poder estatal per bastir el socialisme, Obieta centra el seu estudi en els factors que configuren el subjecte col·lectiu d’aquest dret humà: la llengua, els valors ètics, la família com a transmissora de la consciència identitària, la tradició jurídica i política, entre d’altres. Unes reflexions que avui no són fàcils de trobar entre els referents teòrics que circulen al voltant del cas català, mancat d’un debat nacionalment autocentrat que situï el dret d’autodeterminació al centre de l’activitat política.
L’autor basc especialment incideix en la legitimitat moral del dret de tots els pobles a decidir lliurement el seu futur polític. Convé rellegir les seves argumentacions en un moment en el qual la jerarquia catòlica espanyola afirma que la unitat de l’Estat és un bé moral, alhora que ignora totalment els drets de les persones que no comparteixen aquest posicionament perquè no es consideren espanyoles. Poques veus des del catolicisme autòcton s’alcen en defensa de la legitimitat moral dels catalans per exercir el dret d’autodeterminació.
Finalment, Obieta tracta també l’element personal de l’autodeterminació, és a dir, l’autodefinició de la persona individual respecte de la comunitat d’origen. Es refereix als individus que a causa de l’alienació promoguda des de l’ordre estatal dominant han perdut la consciència de pertànyer a una identitat col.lectiva, o bé hi han renunciat volgudament per assumir la de la nació dominant. La consciència psicològica i la voluntat de pertinença són els vincles fonamentals que lliguen la persona amb el poble que considera seu.
A partir d’aquests supòsits previs Obieta afirma: “Si toda persona humana, por el mero hecho de serlo, es libre para cambiar ese vínculo y para dirigir sus preferencias afectivas hacia otro pueblo y cultura distintos del suyo originario, hay que reconocer también que por el mismo hecho del cambio esa persona ha renunciado conscientemente a seguir perteneciendo a su antiguo pueblo, para compartir en adelante la suerte del nuevo, porque no se puede tener conciencia verdadera de pertenecer a la vez a dos pueblos diferentes.
En consecuencia, tales personas dejan de estar en adelante legítima y moralmente cualificadas para hablar en nombre de ese pueblo y para tomar parte en la discusión y determinación de aquellos asuntos públicos que conciernen exclusivamente a él, aunque conserven su derecho a participar en aquellos otros que afectan a la vida de todo el Estado. Y esta ilegitimidad moral permanece íntegra e invariable aún cuando por las circunstancias de la vida esas personas sigan habitando en medio de ese pueblo. Más aún, la ilegitimidad persiste aun cuando la misma legislación estatal les conceda expresamente la capacidad política de tomar parte en los asuntos públicos de él. El que ha renunciado voluntariamnete a su pueblo debe aceptar con honradez y sinceridad todas las consecuencias que ética y moralmente se desprenden de esa renuncia” (pàgines 68 i 69).
Aquest rigor ètic i polític que exigeix Obieta no l’observen pas molts dels que han optat per la seva desnaturalització respecte de la comunitat originària i contribueixen deliberadament a desnacionalitzar-la i assimilar-la a l’ordre estatal dominant. Un exemple n’és Jon Juaristi, espanyolista militant, adversari declarat del dret del poble basc a l’autodeterminació i que en la seva fugida de la identitat basca que tenia originàriament s’ha convertit al judaisme, potser com a antítesi extrema d’allò que és avui el nacionalisme basc. Per comprovar-ho, llegiu l’entrevista a la revista “Lateral”, número 65, maig del 2000, titulada “El nacionalismo es el último refugio de una metafísica naturalista”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!