Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

23 de novembre de 2010
2 comentaris

Espanya, Grècia i Portugal

Aquests tres estats de la Unió Europea, més Irlanda, són els més vulnerables davant la crisi econòmica estructural que viu la Europa comunitària. Són també els estats que més llargament, en el temps i en diners, han sigut beneficiaris dels fons europeus pel desenvolupament.

Els tres estats meridionals sortien fa trenta anys de dictadures autàrquiques, fornien d’emigrants Alemanya i Franca i tenien sistemes productius poc desenvolupats. “L’Europa dels Sis” (Benelux, Alemanya, França i Itàlia) continua essent el motor econòmic i el pilar polític de tot l’edifici comunitari, ara ja amb vint-i-set copropietaris. No sóc pas economista i no tinc prou elements per argumentar en aquest camp una anàlisi de la situació actual de la Unió Europea, però políticament m’atreveixo a opinar que les diferències entre estats subsidiaris i estats benefactors continua essent profunda i no només per causa del sistema productiu.

El sistema d’ajudes comunitàries, que durant dècades ha estat orientat preferentment cap a aquests estats, certament els ha modernitzat però l’acció exògena no ha remogut les causes de la seva precària situació. Només conec el cas “espanyol“, una economia dirigida per una administració estatal que té com a prioritat política la preservació de la seva unitat “nacional”,  no pas la promoció del desenvolupament de la productivitat i la iniciativa privada. La xarxa d’infraestructures radial des de Madrid n’és la mostra més patent d’aquesta superposició de la lògica estatal a la lògica econòmica que acaba generant el dèficit públic estructural espanyol.

Les reaccions contra les polítiques liberals promogudes des de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional consisteixen en vagues generals, (com la d’avui a Portugal i fa dos mesos a “España”), que res aporten com a solució a les conseqüències socials de la crisi. L’anticapitalisme antiliberal, i en el fons antidemocràtic, òbvia les causes sociopolítiques internes de la crisi actual i la responsabilitat de l’ordre estatal vigent en la seva gestació i insisteix a enfortir les administracions, sobretot l’estatal, com a agents socioeconòmics. Una solució aparent que no du enlloc com han demostrat els governs socialistes que ha tingut Europa en els darrers vint anys. Cal mirar com reequilibren els rols de l’estat i el mercat, països que aguanten millor la crisi com USA, Corea del Sud, Alemanya o Israel. 

Post Scriptum, 23 de març del 2017.

L’economista nord-americà Randall Wray declara en una entrevista apareguda ahir al suplement del diari Público, “Contexto y acción”, número 109, que “Las economías de Grecia, Italia y España no se recuperaran nunca“.

  1. Jo treballo en projectes de desenvolupament economic de la UE a paisos com Siria o Algeria. El primer que aprens es que, amb comptades excepcions, com ara Turquia, un pais que economicament funciona diguin el que diguin uns i altres, la ajuda es llençar els calers i els temps. La raó es que el desenvolupament economic exigeix que hi hagi hagut abans o, en el pitjor cas, al mateix temps, un desenvolupament social. De res no serveix equipar laboratoris ministerials a un pais d’aquests si la direccio d’aquests laboratoris es dona per merits politics, per amiguisme o per raons familiars. El desenvolupament exigeix nova legislacio, que no sera posible si els sectors beneficiaris de la antiga legislacio continuen, com es el mes normal, al poder. No actuaran pas en contra dels seus interessos. Quan desprès de molts anys parles amb confiança amb la gent de cer nivell (per exemple, un viceministre), l’home et diu a les clares que ells volen els diners de la ajuda internacional, pero que no volen que hi anem nosaltres, els experts tecnics i economics perque ells volen fer anar els calers com els doni la gana.
    Es aixo exactament, el que Espanya ha fet, i el resultat es un AVE fet amb criteris politics, no economics, i milers de milions llençats per guanyar vots. Politica quimeerica i politica de baixa estofa, que en el fons son el mateix, iq ue son el que agrada a aqueests paisos, i a Espanya tambe. 

  2. La profunditat dels pensaments resulta esfareidora quan no som capaços de dedicar ni una lletra al essers perduts que t’han estimat i ajudat quan ho has necessitat. Encara pitjor, quan reneguem dels nostres propis fills.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!