Molts cops en aquest bloc m’he referit al PSC com a principal partit d’ordre a Catalunya i ahir els presidents Rodríguez Zapatero i Montilla van insistir en aquesta idea cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
El canvi real, és el lema secundari de campanya, el principal és combatre l’independentisme com a única opció per una Catalunya amb futur. Quan els socialistes parlen de “realitat” com a concepte polític veritablement estan volent dir “ordre”, és a dir estabilitat en la dependència. Mai empren expressions referides a la llibertat del poble català, això és tabú.
En aquestes eleccions encara hi ha marge per a especular amb el desenvolupament de l’Estatut malgrat estigui ja sentenciat, a això jugaran PSC, Esquerra, ICV i CIU. L’ordre polític i institucional vigent a Catalunya està esgotat, però -de moment- no té recanvi. No serà fins a les properes eleccions generals previstes pel 2012 que el dilema serà realment Catalunya o España.
Post Scriptum, 11 de maig del 2019.
Veient les lloances del progressisme nostrat (mediàtic i polític) a la figura de Pérez Rubalcaba, un personatge sinistre com aqueix enemic declarat de la llibertat, en ple conflicte amb el poder espanyol del qual era fidel servidor, home es pot explicar les dificultats per superar l’atzucac post-octubre del 2017. Fins que no tinguem -tots- clar que el PSC (PSC-PSOE) és el principal obstacle per a la independència de Catalunya i no un company de viatge amb qui es pot fer un tram del camí no ens en sortirem.
Post Scriptum, 7 de juny del 2019.
Avui, a Vilaweb, l’analista de dades Joe Brew demostra que “No, el PSC no és més ¨d’esquerres¨ que el PDECat”, i malgrat això la ficció de l’eix dret-esquerra es manté quan la realitat demostra que els interessos socials contrapossat s’expressen mitjançant els nacionalismes espanyol (dominant) i català (d’alliberament).
Post Scriptum, 3 d’octubre del 2019.
Nou anys després d’aqueix apunt el PSC torna a concórrer a unes eleccions, espanyoles en aqueix cas, presentant-se com el garant de l’ordre espanyol a Catalunya per tal de ser la força més votada atesa la manca d’unitat independentista. Pensen recuperar votants de Ciudadanos i el PP, ambdós en hores baixes, brandant l’aplicació un altre cop de l’article 155 de la Constitució espanyola contra la resposta de la Generalitat a la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents del procés. Aqueix capteniment demostra, si calia, la impòstura promoguda per ERC d’Oferir-se al PSC i als Comuns per fer un govern de progrés per desactivar el conflicte entre independentisme i poder espanyol.
Post Scriptum, 22 de novembre del 2019.
Tot i la pèrdua de suport electoral al 10-N el PSC aspira a recuperar bona part del votant que va anar a parar a Ciudadanos, un projecte fallit com el PP (ambdós intentaran refer-se amb la marca Catalunya Suma a les properes eleccions al Parlament). Així ho explica avui Pere Martí a Vilaweb, “La ¨ciudadanització¨del PSC”. El PSC restarà com el principal partit garant del règim espanyol a Catalunya, però no podrà recuperar la posició hegemònica d’antany, com a molt serà el suport extern d’un govern d’ERC i Comuns a canvi del suport d’Esquerra a la investidura de Pedro Sánchez.
Post Scriptum, 20 de setembre del 2021.
Tal com va assenyalar Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb del proppassat 8 de setembre, “Jugant amb l’aeroport, el PSOE es vol menjar també ERC”, del qual cal retenir aqueix paràgraf: “Però, ara com ara, ja es comença a veure clar que l’estratègia del PSOE a Catalunya és molt ben estudiada i els funciona. Ells volen menjar-se tants espais polítics com puguen per a recuperar l’hegemonia perduda. I, quant a això, no tenen cap problema moral ni cap límit, tampoc. S’han menjat Ciutadans, es van menjar ja fa temps les restes d’allò que havia estat Convergència, es van menjant els comuns i ara posen l’ull a Esquerra, també per a menjar-se-la –cosa que és possible solament gràcies al gran error d’aquest partit de difuminar la barrera que separa l’independentisme de l’espanyolisme.”
Post Scriptum, 5 de març del 2022.
Comparteixo l’article de Josep Costa el proppassat 20 de febrer a Larepública.cat: “La zona de confort del PSOE amb Catalunya.
L’any 2016, quan Rajoy havia perdut la majoria absoluta, el PSOE només es podia permetre intentar governar amb Cs. De fet, es varen repetir les eleccions perquè Pedro Sánchez no volia pactar amb Podemos tot i ser la majoria més viable: sumaven més diputats que quan es va aprovar la moció de censura que va posar fi al govern de Rajoy (que per cert havia facilitat el mateix PSOE). El tema de Catalunya era tan tòxic que Sánchez no volia els vots independentistes ni gratis.
I ara, com hem arribat a la situació en què el govern del PSOE està totalment a la seua zona de confort fent-se fotos amb el govern suposadament independentista? Com hem passat de provocar unes eleccions espanyoles (l’any 2019) perquè els partits independentistes no volien donar els seus vots a canvi de res a regalar-los per tal que Sánchez apliqui el seu programa contra Catalunya? És pel pacte dels indults que va confessar el president Aragonès?
És cert que el pacte d’investidura en teoria era a canvi de la faula de diàleg (he escrit faula en comptes de taula expressament). Però quan el mateix president espanyol diu que no cal reunir-la perquè el tema de Catalunya ja està arreglat, està dient que ha assolit el seu objectiu. Un objectiu que no ha estat mai resoldre “el conflicte polític” sinó desactivar l’independentisme institucional.
Per cert, que això de parlar de “conflicte polític” com a eufemisme per no referir-se a la independència, o almenys el dret d’autodeterminació és una altra manera de fer-li la feina al PSOE. Tu parles de “conflicte” i ells parlen de “retrobament”. És a dir, ens hem barallat i ara cal reconciliar-nos. Bingo. L’independentisme governamental presoner del marc mental que interessa al PSOE també en això.
A vegades penso que ni fet expressament i cobrant no seria concebible que algú pogués fer-li la feina al PSOE amb més eficàcia que ERC i el govern que presideixen. Aquest és l’independentisme que li convé a Espanya. No fa res per arribar a la independència, desactiva la mobilització i es posa al servei del govern espanyol a canvi de res. Bé, si va ser a canvi dels indults, seria a canvi de res que es pugui explicar. Però ja ens entenem.
Arribats al punt que és tan obvi que una part de l’independentisme li està fent la feina a l’adversari, és lícit començar-se a preguntar quina unitat d’acció es pot assolir amb qui promou una estratègia tan contraproduent i fracassada. De fet, cada vegada és més difícil entendre la submissió dels actuals dirigents de Junts a l’estratègia errònia d’ERC. Si no és, ai las!, que tenen raó els propagandistes que diuen que en realitat no hi ha diferències estratègiques sinó que en el fons estan d’acord i difereixen en el relat per vendre-les.
ERC té la dubtosa virtut d’errar quasi sempre l’estratègia. Fa molts anys, si no ho ha fet tota la vida. Per això és tan pertorbador que reiteradament els de Junts acabin arrossegats a la mateixa estratègia d’ERC, ni que sigui protestant. A veure si resultarà que l’ERC més convergent de la història ha aconseguit seduir els gens convergents de molts quadres directius actuals de Junts. Ara mateix no em venen al cap altres explicacions.
En política ja se sap que les coses poden canviar molt ràpidament, però ara mateix semblaria que tenim PSOE per una llarga temporada. Els regals no només li vénen de Catalunya, sinó també d’una dreta espanyola dividida com feia molt de temps que no ho estava. I que li salva les votacions importants encara que sigui per error. Per no parlar d’un soci de govern, Podemos, cada vegada més invisible i irrellevant.
El risc que té el PSOE ara mateix és, paradoxalment, que potser pacificar Catalunya no és la millor estratègia per als seus interessos electorals. És cert que els seus dirigents tenen pànic a perdre vots per semblar massa fluixos amb l’independentisme. Però en realitat la història demostra que el plet català ha fet guanyar més eleccions a l’esquerra espanyola de les que li ha fet perdre. Si més no per la tendència a votar-los a canvi de res d’una part del catalanisme quan el fantasma de la dreta anticatalana es fa present”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!