Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

11 d'agost de 2010
0 comentaris

Llibres (XCIV)

“La crisi dello Stato italiano. Costume e vita politica nell’Italia contemporanea”, de Patrick Mc Carthy, Editori Reuniti, Roma, 1996.

Aquest assaig polític ja té uns quants anys però no deixa d’ésser una eina vàlida per entendre els precedents de la caiguda -a començaments dels anys noranta- del règim polític que fou implantat a la fi de la Segona Guerra Mundial. El sistema polític de la República italiana vigent durant la segona meitat del segle passat estava basat en el clientelisme elevat a la categoria d’art de governar, una economia fortament intervinguda pels poders administratius i un europeisme filantròpic compatible amb un atlantisme militant. 

L’ordre establert va conviure amb la pressió que exercia el partit comunista més poderós d’Occident i va resistir un terrorisme “proletari” i un contraterrorisme neofeixista molt agressius durant la dècada dels setanta. La corrupció de la classe política va saltar pels aires davant l’acció dels jutges estrella, veritables revulsius morals en una etapa de crisi, a partir dels anys noranta. L’emergència de la Lega Lombarda, comandada per Umberto Bossi, va fer aflorar la diversitat identitària subjacent sota l’aparença d’un estat jacobí bastit històricament amb retard. L’emergència dels moviments socials anti-màfia i contra la corrupció va fer albirar esperances de regeneració democràtica i renovació política.

Però, malgrat les interpretacions optimistes que feia McCarthy fa quinze anys, la descomposició del PCI ha acabat en la dissolució de les formes organitzatives dels partits d’esquerres, però l’experiència innovadora del Partito Democratico no s’ha consolidat com a opció de govern i Berlusconi ha sigut qui realment ha ocupat l’espai central -fins ara- de la política italiana, aprofitant la necessitat de bona part d ela població per tenir èxits, en el terreny que sigui, a curt termini. 

L’Estat espanyol, i de retruc el subsistema autònomic català, també presenten símptomes d’esgotament i resulta necessari adoptar preventivament mesures que evitin que les noves forces polítiques que substitueixin les ja esgotades no siguin una solució pitjor que l’anterior, com ha succeït a Itàlia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!