Des de fa dies els mitjans de comunicació es fan ressò de la polèmica generada per les creacions artístiques d’Eugenio Merino -emprant elements identificatius del judaisme i d’Israel- exposades a la fira ARCO -que té lloc a Madrid- i les reaccions de l’ambaixada de l’Estat d’Israel.
Sobre la llibertat d’expressió i de creació artística no hi pot haver altre límit que el codi penal, és a dir, que prevalgui el fet delictiu d’un objecte creat expressament i dolosament per sobre de la capacitat artística, quedant tota la resta d’expressions emparades per aquest dret fonamental. Dit això, les respostes i opinions sobre l’objecte en qüestió són legítimes, sobretot si estan aixoplugades per valors ètics i polítics. A aquests valors apel·la la delegació diplomàtica israeliana en el seu comunicat de protesta. Al meu criteri, la provocació -artística ?- d’aquest creador espanyol (Madrid 1975) que respon al nom d’Eugenio Merino no enllaça amb cap.
En canvi, han sortit en la seva defensa i de la llibertat d’expressió -diuen- paladins de tota mena: per exemple, José Maria Ridao, a doble pàgina, des d’El País, aquest proppassat dilluns (“¿Habla Israel en nombre de los judíos?”), deslegitimant de retruc l’existència mateixa de l’Estat d’Israel. Sobta, en canvi, trobar pocs intel·lectuals i lliurepensadors disposats a signar manifestos en favor del dret a la vida -i a la llibertat de creació artística- del dissortat caricaturista danès que va gosar dibuixar Mahoma en un setmanari satíric fa uns anys. En canvi, Eugenio Merino està segur de que res li passarà que afecti a la seva integritat, ans al contrari, arran d’aquesta polèmica entrarà a formar part de l’elit progressista i políticament correcta. I serà conegut arreu i encara farà algun caleró de més.
La sobredimensió mediàtica que s’ha donat al cas, sobretot a la premsa espanyola, coincideix en el temps amb l’increment de l’activitat diplomàtica ´del ministre Moratinos -i del mateix president Rodríguez Zapatero- en relació al conflicte àrab-israelià. Sempre, però, en una mateixa direcció: només hi haurà pau si l’Estat d’Israel cedeix a les pressions internacionals -especialment de la Unió Europea- i reconeix immediatament un estat palestí, un pas que l’estat hebreu no farà sense que els estats àrabs el reconeixin i en donin garanties de no agressió.
Així les coses, està instal·lat en l’imaginari espanyol -i de retruc català- un pacifisme arbitrari que prioritza aquest conflicte per davant de qualsevol altre, i concretament es decanta d’entrada en contra d’una d eles parts: el poble jueu. Només en aquest context hom pot entendre el fet mateix de les obres d’Eugenio Merino i les complicitats interessades que ha suscitat la seva defensa davant les crítiques (que no atacs a la llibertat d’expressió) de l’ambaixada d’Israel.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!