Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

23 d'octubre de 2009
2 comentaris

La legitimitat moral de l’independentisme català

Els Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació de la Federació de Cristians de Catalunya (www.federaciocristians.org) acaben de fer pùblic, a través del portal http://www.flama.info,  aquest manifest datat el 20 d’octubre d’enguany. En uns moments en els quals la jerarquia catòlica al nostre país declina actuar amb la mentalitat nacional catalana que caldria, (com van fer els clergues de la generació de Cassià Maria Just o Ramon Muntanyola), sorgeixen veus que s’afirmen com a patriotes i cristians:

 

“Els Equips de Pastoral de la Política i la Comunicació de la Federació de Cristians de Catalunya confegim aquest document per valorar, des de la Doctrina Social de l’Esglèsia, els plantejaments, les accions i les respostes que darrerament s’estan produint a Catalunya sobre la conveniència d’assolir un Estat propi. Ho fem des del doble vessant dels drets i dels deures dels pobles i de la diferència entre legalitat i moralitat.

La Doctrina Social de l’Esglèsia afirma que les nacions tenen dret: a l’existència, a la vida i a la independència, a la pròpia cultura i civilització, a desenvolupar la seva fesomia, caràcter i economia, a ésser subjecte sòciopolitic i al consegüent reconeixement, a determinar la pròpia sort, a modelar la pròpia vida i a construir el propi futur, a participar en les decisions que les afecten i a ocupar un lloc en el concert de les nacions. I això és així perquè els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans considerats en l’específic nivell de vida comunitària i el seu dret a l’existència és certament el pressupòsit dels altres drets. Ningú, ni un Estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimitat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir.

Cal recordar, també, les obligacions correlatives. És el veritable sentit d’allò que el dret internacional expressa amb la noció de reciprocitat. Cada poble ha d’estar disposat a acollir la identitat del seu veí: som  a les antípodes dels nacionalismes tant dominadors com aïllacionistes. Cada nació i, doncs, també la nostra ha d’estar disposada a compartir els seus recursos humans, espirituals i materials per sortir a l’encontre d’aquells que se’n troben més mancats. És un deure de justícia i d’estimació que, en les seves relacions amb els altres, cada nació pugui servar la seva llibertat i cada poble mantenir la seva pròpia identitat en un marc d’universal solidaritat.

Observem a Catalunya, i fora d’ella, un intent de deslegitimar moralment tot allò que no entri dintre dl marc legal previst o interpretat a la Constitució espanyola de 1978. Aquest plantejament reduccionista no té en compte la diferència bàsica, i específica, de la perspectiva cristiana en l’ordre social, entre allò que és legal i allò que és moral. No tota llei obliga moralment, no tot manament moral ha de ser legalment exigit, ni tot dret emana dl fet d’ésser reconegut per l’ordenament positiu. Tanmateix, en un ordenament democràtic, la Constitució no és la font que legitima les opcions polítiques, sinó l’àmbit de reconeixement i empara del pluralisme entre aquestes opcions, la legitimitat de les quals prové d’una altra font. Quan no és així, una tal Constitució esdevé un marc de referència insuficient, i pot fer que esdevingui necessari substituir-lo per un altre, estudiant bé els mecanismes i el full de ruta que possibilitin un trànsit pacífic i seré a la nova situació.

Amb vista al futur, com a catòlics maldem perquè la nostra nació exerceixi els valors de la dignitat de la persona, de l’honradesa moral i inetl·lectual, de la llibertat religiosa, de la família, de l’acolliment de la vida i del seu respecte, de la solidaritat, de la subsidiarietat i de la participació, sobre ells, en efecte, es fonamenten la seva estabilitat i la seva veritable grandesa. Maldar per la sobirania plena de Catalunya és una opció moralment legítima, tant a nivell d’opinió com d’acció política. La seva concreció no ha de significar un distanciament i una enemistat respecte als altres pobles de l’Estat espanyol, ans bé una contribució a l’augment de llur relació positiva pels camins de la cooperació en un marc d’igualtat i de llibertat, dins el conjunt dels pobles d’Europa, cridats tots ells a formar una unió política que dugui a plenitud decisiva les dimensions de llibertat i de comunió que són intrínseques a la vida dels pobles. “

Post Scriptum, 19 d’agost del 2017.

Aqueix manifest és un component més del conjunt de referents morals que es van congriant al voltant de la causa nacional catalana que està desmostran una capacitat aglutinadora que és incapaç d’initar el supremacisme espanyol, encarcarat en una sèri de mites i dogmes (històrics, polítics i religiosos) que no resisteixen ni la crítica ni el contrast amb la realitat social catalana. Amb això no vull dir que tots els col·lectius que donen suport a la independència ho facin moguts per valors ètics positius i els que sostenen la unitat de l’estat espanyol siguin uns individus moralment perversos, necessàriament.

Però hi ha una dominació política, una espoliació econòmica i una arbitrarietat administrativa que és estructuralment discriminatòria envers els ciutadans catalans qu el fet de negar-la ja indica la disposició a admetre i justificar una injustícia sobre la qual reposa l’integrisme espanyol. La ignorància volguda, l’interès mesquí i la por heretada expliquen els motius pels quals una part substancial, però indeterminada, de la població s’estima més la pervicència d’un ordre que realment o simbòlicament senten com a propi abans que la incertesa de bastir un estat català sobre les bases de la prosperitat, la llibertat i la justícia. Uns anhels inassolibles dins d el’ordre estatal espanyol establert. La perversió mediàtica, la guerra de les clavegueres, la corrupció sistemàtica, la intransigència política emparada rere una legalitat sense equitat són l’embolcall de l’integrisme espanyol, que malgrat el seu aparent poder és tan inconsistent que ha de recórrer a la catalanofòbia i l’apel·lació a la força com a últim argument per mantenir la ficció de la unitat d’Espanya. Amb les raons morals exclusivament no es guanyen els conflictes com el que estem vicint entre l’ordre estatal espanyol i l’independentisme català, però resulten imprescindibles per assolir la victòria, altrament la resignació conscient a viure sota un sistema injust condueix a la llarga a l’autodestrucció de tothom.

  1. És d’agrair el pronunciament ben argumentat i enraonat. Donada la postura de la jerarquia, fóra bo que provoqui algunes idees clares pels qui no saben veure la
    diferència entre legal i legítim, i entre política i altres àmbits, així com la incoherència dels qui no atenen a aquestes raons, i es diuen cristians.
    És d’esperar també que provoqui un augment de la conscienciació i convenciment cap al moviment independentista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!