Jaume Renyer

El 13 d’octubre de 1938 Antoni Rovira i Virgili va publicar a “La Humanitat”, l’òrgan oficial d’ERC, aquest article sobre els drets del poble jueu, en el qual demostra la seva alçada moral i intel·lectual, quan -en plena guerra a casa nostra i anys abans de l’holocaust- emet la seva ponderada opinió sobre el conflicte àrabo-israelià. Un capteniment ben diferent del que exhibeixen els dirigents de l’Esquerra actual, frívolament empeltats d’antisionisme.

“Els desordres de Palestina s’agreugen. Era de preveure. Ho preveia tothom. Hi havia qui ho preveia amb goig, qui ho preveia amb recança i qui ho preveia amb indiferència. La qüestió palestiniana apareixia, de bon principi, com un vesper. I els anglesos, que hi han posat la mà, senten fa temps les fiblades de la lluita.

Per sarcàstica i per agressiva que sigui l’al·lusió que Hitler, en el seu recent discurs de Saarbruck, ha fet al cas de Palestina, cal confessar que ha tingut raó en burlar-se dels procediments d’Anglaterra en aquell país i tràgic. El “Fürhrer” n’ha parlat amb paraules de burla verinosa. Qualsevol home de seny clar ha de  reconèixer que són pèssims aquests procediments britànics de les mitges tintes i les mitges mesures, els quals no fan altra cosa sinó allargar i agreujar els conflictes. És, en veritat, un espectacle deplorable el que ofereix Palestina d’alguns anys ençà. El Govern de Londres i les autoritats britàniques han passat el temps en provatures, projectes, comissions, enquestes, dictàmens, enmig d’una lentitud enervadora i d’una vacil·lació constant. I el resultat és una petita, però terrible, guerra crònica entre àrabs i jueus, amb intervenció de la policia i les tropes britàniques.

De quina part és el dret, en la qüestió de Palestina ? Nosaltres creiem que és de la part dels jueus. Tan bon punt va iniciar-se la reconstrucció de la pàtria hebrea, vam considerar que aquesta reconstrucció era una obra justa, necessària i fecunda. El poble jueu és un gran poble. Escampat i tot, perduda la terra de la nació, ha seguit mostrant, per molts dels seus fills, la seva grandesa. Proporcionalment al nombre de la seva gent, és el poble que ha donat més grans homes al món, entre ells Jesús de Natzaret. Un poble al qual tant deu la cultura humana, té dret a reconstruir la seva llar nacional, la seva pàtria. I quin lloc millor, per a reconstruir-la, que aquell mateix que per llargs segles va posseir ? Agrupar altra vegada els jueus dispersos i perseguits és una obra de justícia, una reparació merescuda i un gran benefici per a la humanitat.

Anglaterra, que es va comprometre oficialment, l’any 1917, a realitzar aquesta noble idea, no ha tingut prou clarividència, ni prou decisió per a dur-la a bon terme. Ha volgut plaure als jueus sense desplaure als àrabs, i al capdavall ha desplagut als uns i als altres. De primer, s’esforçà a establir la convivència entre àrabs i jueus. L’esforç va fracassar. després ha tingut la pensada de dividir el país entre àrabs i jueus. I ja es veu quina acollida ha tingut. Són perillosos els procediments anglesos. Són perillosíssims en lentitud, la inconstància i la indecisió del Govern de Londres. I això tant a Palestina com en altres llocs. Pel bé del món i d’ella mateixa, Anglaterra, ha d’ésser més ràpida, més constant i més decidida. Cal que faci respectar el dret dels jueus i que compleixi la paraula que solemnement va donar-los.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!