Faig feina amb la llengua corrent, amb el corrent de la llengua. Sí, el corrent: un riu, un rierol, un torrent… I els mots m’atreuen com imants, com amants. I m’agrada no immobilitzar-los mai, encara que en tenguin tendència amb l’ús, amb la usura, una tendència a devaluar-se com la moneda, a degradar-se com les eines, a fer-se malbé com els éssers vius. Car els mots no són solament portadors de significacions, sinó que són vius. Ho palp, ho assaboresc, ho somnii. Escriure és transformar la impossibilitat de viure en possibilitat de dir.
Com és que no se’n podien avenir que amb aquella grapada de les cendres de mon pare, d’en Joan de cal Garriguer, m’esbutzàs de riure com si m’acabassin de contar l’acudit més espaterrant de la vida?
Havia pegat una llenegada amb el verdet d’una roca i quasi havia rodolat per aquella costera de son Fronals just devora la península de na Foradada, on mon pare havia decidit que volia ser escampat. Jerònia, la meva germana gran, amb l’urna entre els pits, semblava una dea de l’abundància i em mirava amb ràbia dins uns ulls envermellits de tant de plorar. El meu cunyat, Julià, i els dos nebots, en Mateu i na Felipa, havien quedat endarrerits culejant uns nius buits. La germana petita, Damiana, i el seu nòvio, Jordi, acabaven d’aparèixer de darrere unes mates. Tots estam una mica nerviosos, però, Sebastià, què et fa tantes de rialles? Vaig llançar amb tota la força aquells grànuls blancs cap a l’horitzó boirós mentre em demanava si calia contestar. El dinar ja havia estat mogudet i m’havia hagut de reprimir molt. Com que no s’atrevien a dir allò que pensaven, la conversa anava plena de dobles sentits, al·lusions fosques, indirectes llançades amb la precisió de dues dones que no podien consentir que la casa de mon pare a Valldemossa m’hagués tocat a mi i elles només tenguessin un pis per hom a Palma. A l’hora dels postres ja anàvem tots un pocs beguts i Damiana, que sempre havia estat la més heaviona, llançà un exocet que devia haver pensat des que el notari ens va llegir el testament. Mon pare es va deixar dur pel masclisme mallorquí, nosaltres dues que ens hem passat aquests dos darrers anys darrere d’ell, mentre tu trescaves per tot el món, rebem com agraïment els pisets de les ties eixorques i tu et quedes amb la casa pairal. Saps per què m’esbutzava de rialles, vaig dir a la cara de cussa eivissenca de na Damiana mentre amb l’altra mà recollia una bona embosta de cendres, perquè mon pare tenia més humor en un segon del que vosaltres podreu fabricar en tota la vida. Un dia estàvem asseguts a la terrassa del bar Kito i em vaig atrevir a demanar-li el que li feia més rialles. La pell dels plàtans. La gent que llenega i cau de cul. Un gust molt clàssic. I girant-me cop en sec he llançat les cendres de mon pare dins un càrritx esponerós com un brollador. Després m’he posat a córrer costa avall com si amb un bot pogués arribar a la transparència verda del mar vora les roques de la costa. Mon pare, mon pare, mon paret: m’he entretengut molt de temps amb tu dins l’herba verda que creix acceleradament després de les darreres tempestes. Mon pare era mal de sofrir i donava matadura a tothom, menys a mumare i a mi. Quan aquesta va morir de tisi va tocar el rebre a les meves germanes, que per altra banda no eren aguantadores. Jo era l’aviciat. Record quan anàvem a prop de la bassa del Penjoll de Pederna per recollir els primers plantatges d’aigua o orelles de llebre. M’ensenyaves amb paciència els noms de les males herbes com si fossin les plantes més fastuoses de la terra. Els blets, que naixen entre els conreus, amb les tiges ajagudes i blanquinoses, et feien estremir. Amb les borraginàcies tenies una tendència clara: sempre deies que els pèls de la borratja no et punxaven i que el to verd grisós de l’herba berruguera t’entendria. La rigidesa dels esperons de gat et semblava l’exemple de la humilitat. Encara puc veure les teves ninetes de color terrós que desprenien com uns puntets lluents. Quan jo et demanava: de quin color tens els ulls, tu em responies, color de cabra, però som un cabró. I et posaves a riure com un boig i em pegaves aferrades pel coll. Les flors púrpures del clavell de blat s’eixugaven bé i també les de l’arenària. En fèiem rams. Els pèls glandulosos del borrissol deies que curaven les al·lèrgies. El calzes inflats i globulosos dels colitxos, colissos o esclafidors et feien juguera. El pèl de boc t’atreia. Les flors petites i en forma d’estrella del picapoll o picagallina t’hipnotitzaven. L’olor forta de la vulvària marejava i quasi em vaig acubar en una d’aquelles recol·lectes que no podré oblidar mai per tots els camps de Pederna. La bova i l’espartet que creixen en les zones pantanoses dels aiguamolls del Pirata et seduïen perquè et feien recordar la metàfora de la mata de Jonc de la Crònica de Muntaner. Em deies que els cap blaus eren les flors que regalaves a mumare quan festejàveu i un per un els confegíem en un ram que semblava un nigul de blavet per col·locar-lo davant el seu retrat de damunt el canterano de la sala bona. Amb els bufallums, que collíem dins els camps d’alfals, feies volar les bruixes per l’aire transparent i a mi m’agradava encalçar-les fins que queia de morros amb les mans buides. I tu t’esbutzaves. Sí, mon pare, he agafat el nostre herbari de males herbes i l’he fullejat molta d’estona. Les males herbes, mon pare, són els receptacles de la meva revelació.
Sent un dol inacabable per aquesta mort infinitament recreada. Qualsevol cosa em demana un esforç tan gran que no puc dir fins quan podré aguantar. Fer-me les dents netes, sopar amb els amics, anar al cinema, fins i tot llegir, esdevenen muntanyes que no puc superar. És com si em trobàs en el camí d’una degradació contínua i invisible. Em tem que des de fa temps no estim ni la gent ni les coses, emperò faig, maquinalment, com si les estimàs. No som un falsari, però em trob dins una bancarrota existencial i sexual a més a més d’econòmica. Agaf esdeveniments de la meva pròpia vida i els afegesc ficció per donar color als meus dies. Així funcion, així em perd. Tenc la visió dels llibres que voldria escriure i no escric. I tu, mon pare, ets al fons de tot. Quan va morir mumare tenia dotze anys i passava pena de no sofrir prou fort. Cerc com un orat la vehemència dels meus anys de joventut quan tu eres el far dins les ones d’ofec i les tenebres ardents. Gotes de suor em lleneguen pel front i la cambra està gelada. Em sent paralitzat i les empremtes fugen del teclat de l’ordinador, els dits em queden engalavernats i secs. Em deman si això és viure. Enfonsament i esfondrament són mots que no em reflecteixen però em marquen. Som com un infant que voldria tenir el globus de la vida entre les mans, palpar-lo, fer-li pegar voltes, enlairar-lo amb l’excitació del joc. I el globus ha explotat tantes de vegades entre els meus dits que ni l’agaf, ni el veig, ni el toc. I si la meva vertadera vida començàs, com Oblomov, en el moment de la seva extinció? Acab de rebre un missatge del notari: les meves germanes han impugnat, mon pare, el testament… però qui em podrà prendre un manat de capblaus que fa tants d’anys que va mustiar-se.
[Aquest text va sert publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 27 de gener de MMXIII]
