15 de gener de 2006
Sense categoria
1 comentari

RELAT DE «TEMPS MORT»

LA BOCA EM VA BESAR TOT TREMOLANT

Francesca da Rimini, en el segon cercle de l’Infern del DantCOM UN COP DE LLANDERA


Magina pensa: <?> Magina, dins aquella habitació calorosa i pudenta
d’un hospital amb més overbooking que el de qualsevol hotel a la plena de l’agost (per què només es parla de llits hotelers i no de llits hospitalaris?) mirava com sa mare dormia i alenava amb una respiració serena i tranquil·la. Per sort el seu llit era devora la finestra que pegava damunt els quatre pins supervivents d’aquell retall urbanitzat del bosc del castell de Bellver. La vella número u no es bategava i tota la cara li quedava amagada dins la mascareta d’oxígen, que no es treia més que cada dues hores. La vella número dos passava rosaris tota l’estona i això donava a la cambra l’atmosfera d’un temple tibetà. Mancava una hora perquè la seva germana Catalina deixàs la perruqueria Ses Piules per anar a substituir-la dins aquella habitació que no tenia ni aire condicionat ni ventiladors. Magina agafà el ventall de la tauleta de nit de sa mare i es posà a donar-se aire a les totes. <?> Catalina segur que li hauria preparat tres o quatre manicures perquè pogués ajudar a dur la creu. Aquest estiu Magina només havia aconseguit dues traduccions de llibres tècnics d’arquitectura que, no tan sols no li agradaven gens, sinó que eren difícils i estaven mal pagades. La cabellera llarga, forta i molt negre d’Adela, amb aquella caiguda d’anuci de pantén, se li aparegué de sobte. <?>, varen ser les primeres paraules que et va dir fa dos anys quan la conegueres. I aquells tres mots et ressonaren per dedins i t’estamenejaren de tal manera que saberes que aquella al·lota mexicana entrava per una porta secreta a la teva vida. El vostre amor va durar el temps d’una primavera. Tu no creies en poders sobrenaturals, emperò des que començàreu a viure plegades et temeres que Adela tenia el do de veure el que normalment no es veu. Ella sentia presències i tenia premonicions, com si arrossegàs velles savieses d’aquelles selves on els seus avantpassats havien descobert tants de coneixements. <?> Saps que avui vespre quasi no has dormit. I ta mare no t’ha demanat la pella ni una vegada. Tenies com un desfici que cada pic que aclucaves el ulls et duia a unes imatges esfereïdores: soldats disparant sobre una multitud que es manifestava, un bus que explotava amb un renou espantós, un naufragi en unes aigües tempestuoses. Aquest darrer cop t’has despert tota blava com si tinguessis el cap dins una bossa de plàstic en què l’oxígen desaparegués. T’has posat la mà dins la butxaca, has trobat una pedra rodona i negra de la mar t’has regirat molt. Què hi feia aquella pedra, dins els calçons, quan feia mesos que l’havies oblidadas al fons d’un secreter? I al cap d’unes hores de tocar-la, Adela, que feia més de tres mesos que no havia parlat amb tu, et telefona al mòbil per donar-te la notícia de les dues amigues ofegades i dir que et vol veure tot d’una. No li has volgut contar ni el somni ni la presència de la pedra negra que ella et va regalar el dia de la vostra separació a cala Tendrella, dins aquella cova de la Marina amb un platgeta al fons. <?> Adela t’havia recitat aquelles frases que tu li enviares, que volaven per les estalactites del coval, mentre ella et besava tota la pell de cos. Havies fus el potencial d’energia d’una vida sencera. <?> Tranquil·litz mumare, bes la meva germana i aquesta m’agafa i em duu devora la porta: <?>

CONVIT A LA PRESENTACIÓ D’ELS DETALLS DEL MÓN

DIA: 19 DE GENER
HORA: 20 H.
LLOC: LA CENTRAL DEL RAVAL, C/ ELISABETS, 6 BARCELONA
PRESENTADORS: LLUÍS LLACH, EMILI MANZANO, ROSA NOVELL I EL CRONISTA

  1. Ahir vam discutir força. Jo, entossudida a no respondre la seva eterna pregunta del per què de l’abric, treia temes delirants, com aquell qui juga a l’scrable. Seguia una lògica de conversa no raonada i tant passàvem per Milton com per Picasso com per Subirachs i el temple expiatori.  
    Finalment, Diderot va sentenciar: "Cada dia estic més convençut que el temps no existeix. Crec que s’ha esfumat amb la mort de Déu", i va canviar de tema.
    Ara com que la qüestió del temps i l’abric ja no li interessava, intentava escairar-me per una altra banda, molt més simple i senzilla: em va plantejar una altra qüestió que tampoc no vaig saber com respondre.
    I bé, què t’ha portat aquí?

    Avui, només arribar al cementiri m’ha repetit la pregunta.
    Me n’adono que les llargues hores de conversa que hem tingut aquests dies no han estat tan innocents com aparentava. Eren intents de definir, per part seva, un coneixement immediat de la situació. Diderot sap que estic vivint a l’apartament de Charles, i que Géricault ha ocupat el menjador perquè està pintant un quadre i que per això m’estic al cementiri. Hem parlat del quadre i del temps i de la necessitat de conèixer per evitar la ignorància. Sap que estic aquí i que no sé per què. Per això la pregunta. A Diderot li encanta furgar per saber.

    Però no puc respondre. Segueix un silenci feixuc. Ja no és aquell silenci indiferent que seguia la pregunta de l’abric. El d’ara és un silenci que obliga massa.
    Em poso a plorar com una eixelebrada perquè la meva memòria de peix em traeix i recordo amb incontinència un home que udolava al meu costat i que vaig pedre de cop sense entendre’n el motiu i em vaig desesperar i em vaig llençar al mar i em vaig despertar en una balsa sense saber-ne el motiu. 

    Estàs boja?, diu Diderot. Conec algú que t’ajudarà.
    Se’n va un moment, i quan torna, l’acompanya Freud.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!