Llegeixo les primeres reaccions de polítics catalans d’ordre (Ridao, Mas, Herrera…) aparentment sorpresos per l’acord entre el govern espanyol i l’andalús per saldar el “deute històric” de l’Estat amb Andalusia.
Tots insisteixen en el greuge comparatiu entre comunitats autònomes espanyoles, Catalunya inclosa. Cap d’ells adopta una perspectiva nacional catalana sobre la qüestió: Andalusia és Espanya, (més concretament la punta de llança de les comunitats autònomes contra les nacions perifèriques), Catalunya no, és país sotmès a un règim, arbitrari i cada cop més brutal, de dominació política per part de l’Estat.
Estem arribant com a país a situacions límit (per la crisi econòmica, per la degradació anunciada de l’autogovern, per les reformes del règim electoral que s’anuncien…) i no hi ha partits polítics que tinguin la voluntat i la capacitat d’afrontar el conflicte en tota regla (i en tots els fronts) que les forces estatals plantegen.
La falta de previsió conscient, la inconsistència exhibida pels qui assumeixen responsabilitats que no són capaços d’assumir les pagarem cares en els anys a venir, que s’anuncien duríssims. Des de les entitats cíviques amb sentit de país i les actituds individuals de molts ciutadans catalanistes hom resistirà com es podrà mentre no siguem capaços de refer les eines polítiques per remuntar la situació de declivi nacional a la que ens veiem abocats.
Post Scriptum, 30 de juny del 2020.
Clarificador article de Jordi Goula ahir a Vilaweb: Andalusia, 4 – Catalunya, 1. El primer pagament de l’ingrés miním vital es va fer divendres d’ofici: les famílies andaluses van rebre el 35% del total i les catalanes, el 8%.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi ha qui es conforma essent corrent minoritari d’un partit minoritari i comprat en un govern d’una part de la Nació catalana. Si no vosaltres sou capaços de donar un cop sobre la taula, què espereu dels de dalt, tots obedients a la cadena de comandament que acaba en la Seva Majestat.
Abandoneu els vaixells que van a la deriva i tindreu més credibilitat.
Catalunya no és Espanya, és d’Espanya. Però els polítics del Parlament sols volen una mica de tranquilitat i poder seguir com sempre, a costa nostra.