Catalunya, poble desorientat

Ahir hi va haver una manifestació multitudinària a Barcelona convocada amb el lema “Aturem la massacre de Gaza. Boicot a Israel”, al voltant de la qual cal fer algunes consideracions.

 

A l’hora de cercar un títol per aquest apunt m’ha vingut a la memòria un llibre escrit l’any 1933 per Josep Casals i Ramon Arrufat, patriotes dissidents d’Estat Català, el qual van titular “Catalunya, poble dissortat”. És un recull de dades, records i crítiques sobre l’actuació del separatisme català en els anys que van del final de la dictadura de Primo de Rivera als primers de la Generalitat republicana. Lamentablement aquest llibre no ha estat reeditat.
Setanta anys més tard la conjuntura del nostre país és de desorientació: la classe política no sap resoldre eficaçment l’espoli fiscal i la decadència econòmica provocada per l’arbitrarietat estatal, tampoc és capaç de preparar una resposta a l’anunciada sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i en canvi es donen mobilitzacions amb  objectius abstractes que no condueixen enlloc, com les promogudes pels sindicats d’ensenyants contra la “liberalització” del sector o els universitaris contra “el pla Bolonya”. La causa de fons és que no hi ha un projecte de construcció nacional català, ni unes organitzacions polítiques que n’exerceixin el lideratge estratègic. És en aquest context que cal situar la manifestació d’ahir.
En primer lloc, Catalunya, que no existeix com a plet pendent de resoldre en l’escenari internacional, convoca a la seva capital la manifestació més nombrosa de totes les que s’han celebrat aquest cap de setmana a Europa relacionades amb l’actual conflicte a Gaza. Una convocatòria que no respon a cap objectiu estratègic de la causa nacional pròpia sinó que és presenta com una mobilització humanitària de solidaritat amb les víctimes d’un conflicte bèl·lic. Si fos així no hi hauria res a dir, però la convocatòria d’ahir no era en favor de la pau sinó contra una de les parts del conflicte: Israel, l’ocupant, l’agressor, el causant de la guerra. No hi ha cap atribució de responsabilitats a cap altre dels agents determinants per a una eventual solució pacífica.
En segon lloc, en la preparació de les condicions per a l’èxit de la manifestació d’ahir han confluït: centenars d’entitats cíviques, els partits de l’esquerra d’ordre i la que es diu revolucionària, els sindicats i els mitjans de comunicació, des de TVE3 (tan mancada de professionalitat en el tractament d’aquest conflicte, com de catalanitat) fins a Vilaweb.
La comunitat palestina, la musulmana en general, ha convergit amb el sentit solidari dels catalans que hi han aportat un dels símbols de la dissidència i la coherència com ha estat, fins ara, Lluís Llach. Hi ha hagut, a més de la unilateralitat descrita en el paràgraf anterior, una aparent unanimitat de la societat catalana de la qual només en queden exclosos els còmplices de “l’agressor sionista”.  La causa de la pau, la del legítim dret dels palestins a tenir un estat propi, va confluir ahir amb els que neguen el dret dels jueus a tenir-ne el seu i els que atien el gihadisme contra Occident, com molt bé ha escrit Fred Halliday.
En tercer lloc, algunes de les exigències dels manifestants van dirigides directament contra el Govern de la Generalitat, i en concret contra els departaments que gestiona ERC, amb la pretensió de que tallin els vincles entre empreses catalanes i israelianes. I aquestes reivindicacions les subscriu la mateixa ERC, que lluny d’exercir una funció de lideratge nacional i prioritzar els interessos catalans, s’avé als aliens sense altre criteri que allò que sembla políticament correcte en cada moment. La incoherència d’ERC és la mostra patent de la falta de projecte nacional català que per defecte afavoreix que prosperin els qui propugnen barrejar la causa de la llibertat de Catalunya amb tota mena d’abstraccions totalitàries, des del “chavisme” antiamericà al gihadisme.
En quart lloc, la manifestació d’ahir enceta una nova dinàmica consistent en interioritzar al si de la societat catalana les línies de fractura, i de conflicte que existeixen en altres societats: la “majoria del poble català” la causa comuna amb els convocants i aquests assenyalen una sèrie de personatges públics (Bassat, Villatoro, Rahola, Culla, Sellarès i jo) com a còmplices del mal, assenyalant-nos com a enemics a abatre. L’abast i les conseqüències d’aquest plantejament tot just encetat són impossibles de preveure ara per ara, però en res contribuiran a la conformació d’una majoria social i política per la llibertat de Catalunya.
Personalment, no em ve de nou: des de fa anys, quan hi ha algun atemptat d’ETA rebo trucades i amenaces d’elements espanyolistes (“sabemos lo que has hecho“), acusant-me de feixista i còmplice pel fet de ser independentista català. Ara rebo idèntiques apel·lacions per sostenir el dret dels jueus (i dels altres pobles) a viure en pau i llibertat. En ambdós casos els que així actuen projecten sobre els altres (jo en aquest cas) els seus veritable propòsits imputant a les víctimes potencials les seves pròpies intencions totalitàries i criminals. Repeteixo, no em venen de nou ni les amenaces, ni les difamacions públiques (fins i tot promogudes per gent del meu propi partit). La meva prioritat és la llibertat de la meva pàtria, els Països Catalans, i la meva resposta serà treballar per bastir el projecte polític nacional català, reformulant els continguts i l’estratègia, començant perquè quedi clara la distinció entre totalitarisme i llibertat.

 

Post Scriptum, 12 de gener del 2009.

La manifestació convocada ahir a Madrid contra l’atac del Tsahal a Hamàs ha superat en nombre d’assistents a la de Barcelona, el PSOE s’hi ha abocat a fons i Zapatero ho ha capitalitzat. Així, doncs, les demostracions anti-israelianes convocades a l’Estat espanyol són les més concorregudes d’Europa. No és gens estrany: segons informa el “Observatorio Estatal de la Convivencia Escolar del Ministerio de Educación” el percentatge de racisme contra els jueus entre els escolars espanyols és del 46 per cent (el més alt d’Europa, superant el 36 % dels polonesos i el 34 % dels russos). L’enquesta no inclou Catalunya, però vista l’espanyolització del nostre país el percentatge deu ésser igual, o superior, a la mitjana estatal.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*