Avui, 25 d’octubre, era la data prevista per a la celebració de la consulta popular sobre el futur d’Euskadi (l’actual comunitat autònoma basca) anunciada pel lehendakari Ibarretxe.
El Tribunal Constitucional espanyol va dictar una sentència a corre-cuita per impedir la celebració del referèndum i el Govern basc va acatar la sentència (tot anunciant la presentació d’un recurs davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans). Avui mateix s’han manifestat milers de ciutadans a sis ciutats reclamant l’exercici del dret a decidir convocats pel tripartit basc més Aralar i poca cosa més.
La resposta política del Partit Nacionalista Basc, liderat per Iñigo Urkullu, ha estat molt per sota l’allò que hom podia esperar d’una formació que es decideix a donar el pas de posar en marxa un procés de decisió nacional que el Govern de Madrid es pren com un repte a l’ordre establert. El PNB es prepara per tornar a pactar amb el PSOE (com en l’època del lehendakari Ardanza) la formació del govern basc si, com sembla probable, els resultats de les properes eleccions autonòmiques no li són prou favorables per repetir la fórmula tripartida.
El PNB pacta els pressupostos de l’Estat amb el PSOE en una demostració de pragmatisme eficaç amb resultats positius tangibles a curt termini, però ha estat incapaç de liderar un procés de negociació amb l’esquerra abertzale per posar fi al conflicte que viu el País Basc i obrir les portes a un procés d’autodeterminació real. De retruc, l’actitud del PNB ha tingut ressò en la política catalana servint d’argument suplementari als qui (cas de Duran Lleida) estan per un pacte d’estat amb el PSOE i liquidar tota expectativa encaminada a assolir un estat propi per a Catalunya. Tot i que el PNB ha demostrat que el pacte de Galeuscat és paper mullat per a ells, els seus socis catalans li estan agraïts pel suport indirecte a la seva passivitat davant la crítica situació que viu el nostre país.
Quan es faci pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya la referència al comportament del PNB estarà en boca de tots els que ja anuncien a hores d’ara que no cal dramatitzar-ne els efectes (és a dir, que es limitaran a acatar-la sense més). En la pugna interna entre la línia sobiranista d’Ibarretxe i l’autonomista d’Imaz, ha guanyat finalment aquesta darrera. Atès que el sobiranisme català ha estat incapaç de concretar (fins ara) els seus plantejaments, els partidaris de l’ordre establert esperen reaccionar liquidant-lo fins i tot com a expectativa política. Si fins ara no ho han fet és perquè no hi ha arguments tangibles, de caràcter econòmic i social, que els permetin sostenir la seva posició però el PSOE pot acabar per aportar-los.
Post Scriptum, 29 de maig del 2018.
El PNV-EAJ maniobra hàbilment en la cort madrilenya mentre engega treballs parlamentaris amb l’esquerra abertzale cercant un nou statuts polític que inclogui el dret de decidir. Semblen propòsits sense esma tenint en compte que ara fa deu anys van deixar caure el lehendakari Ibarretxe en un projecte similar, finalment fallit. Perllongar el més temps possible l’actual subsistema autonòmic a recer de la involució engegada pel bloc del 155 CE fent veure que no passa res a Navarra on està en joc l’any vinent la continuïtat del govern nacionalista i progressista.
En conjunt, a Euskal Herria avui l’esquerra abertzale no està en condicions d’encapçalar un moviment independentista transversal que pugui forçar al PNB a seguir, tampoc hi ha cap organisme equiparable a l’ANC i tampoc a Òmnium. En canvi tenen la majoria sindical basca al costat del nacionalisme autòcton. Sense sortir de l’ordre constitucional espanyol podrien l’any vinent els dos governs autonòmics, basc i navarrès, posar en funcionament l’organisme conjunt mai activat des del 1978 i així encetar un veritable camí de construcció nacional sense necessitat de cap nou status polític.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ah,
creia que estaves en política
Tot plegat foc d’encenalls, alguns d’aquí ho van magnificar amb la basquitis habitual que s’acaba girant en contra quan t’adones que t’emmiralles en qui no toca.
Prou feina tenim nosaltres com per buscar-nos aquests “amics”. Hem de fer el nostre camí, liderar-lo, infondre exemple de contundència en la decissió. Un repte, clar que sí!
El PNB només és deu als bascos i als seus interesos. I en funció del seu patriotisme euskaldun actua. Com ha de ser.
Ningú , que no sigui ingenu o malpensat, pot defensar, amb racionalitat, que el nacionalisme basc, el majoritari i democratic, ens ha d’ajudar en concret, als interesos catalans. Som els catalans els qui hem de saber guanyar-nos les garrofes. I tampoc nosaltres podem ajudar el PNB en els seus conflictes amb Madrid.
No intervencionisme i, sobretot, respecte, al dret a decidir de cada nació, de la basca i de la catalana, i de cadascun dels seus partits sobiranistes majoritaris, democràticament.
La col.laboració entre les tres forces nacionalistes majoritàreis a les nacions de matriu no castellana, ara a Galeuscat, funciona molt bé. Molt bé. I d’acord amb els pactes fundacionals. Cadascu , a la seva nació, defensa, en exclusiva, els interesos nacionals propis. I pacta el que vol , amb qui vol i quan vol. Això es respecte entre nacions, que volen ser lliures. No ficar-se a casa dels altres.
Tant senzill com això.
Van ser, ja fa anys, gropusculs d’extrema esquerra, independentista o no, partidaris de la violència armada o no, els qui van complicar la tradició entre els nacionalismes democràtics. Qui va donar suports a eta pm? qui va doanr suports a HB? amb qui es va recolár HB per arribar a presentar-se a Catalunya? Gent d’aquells gropusculs fracassats, rotundament, ara estan a forces d’esquerres que estan al tripartit. En les seves derives mentals, creien, s’inventaven, una “col.laboració revolucionària” que nomès va aportar morts i barbàrie.
Els qui sempre han estat demòcrates, sobiranistes, i han rebutjat la violència, mai han ciaugt en cap enmillarament absurd. Mantenir estretes relacions d’informacio mutua i de col.laboració en temes que no siguin de l’estricta competència de cada nació.
Això es politica sobiranista.Creure en les nacions lliures i en els seus representants.
O es que també espereu alguna cosa dels francesos? dels andalusos? de la Chunta? del Partido Andalucista?, etc.
Clar i català. I no entenc aquestes crítiques al PNB, quan els seus socis privilegiats,(vegeu les declaracions d’en Mas), i ells mateixos s’han explicat clarament des de fa dies.
Però tot sigui per a criticar………..encara que siguin col.legues en el camí d’alliberament nacional a les nacions sense estat de la Peninsula. LLàstima de temps i frases inutils fetes.
Cordialment,
Andreu