Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

20 d'octubre de 2008
2 comentaris

França: xiular els himnes, cremar les banderes, símptomes d’un conflicte identitari latent

El proppassat 14 d’octubre la majoria d’assistents al matx França-Tunísia de futbol van xiular “La Marsellesa”, eren francesos descendents d’immigrants tunisians  que demostraven així la seva manca d’identificació amb tot allò que, ells interpreten, simbolitza l’himne francès.

No era un fet nou: l’octubre del 2001, en presència de Jacques Chirac, president de la República francesa i en l’acte inaugural de l’estadi “de France” a Saint-Denis, els assistents, majoritàriament, també xiularen les notes de l’himne francès just abans de l’inici del partit entre les seleccions de França i Algèria. A més, alguns espectadors envaïren el camp quan els nordafricans marcaren un gol, just abans d’acabar un matx que perdien clarament.

Jacques Chirac, irat, abandonà precipitadament la llotja.  Uns fets similars s’esdevingueren en el decurs de l’amistós França-Marroc el novembre de l’any passat. I ara, per tercer cop, un encontre esportiu entre l’equip de l’antiga potència colonial i el d’un antic domini magrebí acaba amb xiulets (de moment, els dissidents no s’atreveixen a cremar banderes tricolors).

Nicolas Sarkozy ha respost amb un gest teatral cara a la galeria: va cridar el president de la Federació Francesa de Futbol per esbroncar-lo (quina responsabilitat té aquest home en els fets ?) i advertir-lo es planteja decretar que, d’ara endavant, quan es xiuli l’himne, l’arbitre suspengui automàticament el matx. Són respostes mancades d’eficàcia, repressives, que no afronten el problema de fons: a la pàtria dels drets humans i la igualtat republicana de tots els seus ciutadans, hi ha “francesos” que no se senten identificats amb els símbols (i potser els valors) de l’estat del qual són súbdits.

La capacitat d’integració de l’escola, de l’exèrcit, de la llengua, de la laïcitat és en qüestió (sobretot entre els ciutadans magrebins, no tant en el cas dels asiàtics o els provinents de l’Àfrica negra). No puc opinar ara extensament sobre les causes d’aquest comportament, però el cert és que evidencia un conflicte latent que l’ordre establert nega, aparentment, i potser no sap com resoldre.

A l’Estat espanyol, els col·lectius nouvinguts no són prou nombrosos, ni tenen la cohesió comunitària suficient, per atrevir-se a un gest similar ara per ara. Els sudamericans, animen els seus respectius equips nacionals quan s’enfronten a “la roja” però no han arribat a donar el pas de xiular la marxa reial. Per altra banda, “la selección  de todos” evita disputar partits en territoris poc addictes (San Mamés, Camp Nou) que puguin repetir l’atreviment de xiular els “borbons” com l’any 1992.

Sigui com sigui, xiular un himne o cremar un bandera, són gestos que afloren un conflicte latent no reconegut des del poder establert. Defenso no penalitzar aquests comportaments ni quan els fan independentistes catalans, ni quan grups espanyolistes o (en el futur, potser grups de nouvinguts) xiulen o cremen els nostres símbols.

Estic en contra de l’arbitrarietat: tolerar el rebuig de la catalanitat, però criminalitzar l’oposició de l’espanyolitat. També sóc conscient que els poders espanyols tenen tots els mitjans per afrontar, en un sentit o altre, la problemàtica de la no integració de contingents de població amb consciència grupal contraposada a l’igualitarisme abstracte teòricament vigent en la terra d’acollida dels immigrants.

La Generalitat, ni la de dalt ni la de baix, no tenen els mateixos mitjans al seu abast, però sí els tinguessin apostaria per anar a les causes de la no integració, reconeixent l’alteritat al si de les societats occidentals, entomant un conflicte de civilització que té una dimensió supranacional i un diagnòstic incert. Però el primer pas per resoldre’l, potser un dia, és no posar per davant la repressió, la negació de la realitat.

Post Scriptum, 1 de juliol del 2014.

El passi de la selecció algeriana a vuitens de final del Campionat del Món de Futbol que es disputa hores d’ara al Brasil va donar peu a manifestacions de suport arreu de França exhibint banderes d’Algèria i provocant nombrosos altercats d’ordre públic. L’impacte d’aqueixos fets a estat immens entre la resta de la població que s’ha vist interpel·lada per uns conciutadans que no es consideren francesos. Mesures excepcionals han estat adoptades aqueixa nit passada quan Algèria ha estat eliminada per Alemanya. Marine Le Pen (Front National) ha proposat la fi de la doble nacionalitat franco-algeriana que empara centenars de milers d’habitants que rebutgen la República i els seus valors.

Post Scriptum, 20 de juliol del 2019.

La classificació de la selecció algeriana de futbol per a la final de la Copa d’Àfrica ha aixecat nombroses manifestacions de joia acompanyades d’actes de vandalisme entre els algerians o descendents residents a França. Segons infoma L’Independent de Perpinyà hi ha haver al vespre de la festa nacional francesa 282 detinguts arreu de la República, uns fets reiteratius que demostren la profunda escletxa a la societat entre les diverses comunitats identitàries que subsisteixen sota una ciutadania aparentment igualitària.

Driss Ghali publica avui mateix a Causeur una punyent carta oberta als franco-algerians que ahir es van manifestar per milers a les ciutats franceses per festejar el campionat d’Àfrica de futbol (amb més de dos-cents detinguts i greus actes de vandalisme): “Ecoute-moi bien, toi le ¨supporter¨ algérien”. El periódic Atlantico publica avui mateix un sondatge: “Lignes de fractures: ce que les drapeaux algériens nous révèlent de l’état des français (et des nouveaux clivages politiques)“.

Post Scriptum, 16 de juliol del 2020.

Als darrers anys ha esdevingut habitual que després de les cerimònies oficials del 14 juliol de nit els carrers són l’escenari d’actes de vandalisme contra les forces de l’ordre i els bombers. A paper de l’expert en seguretat interior, Éric Delbecque, exposat per Le Figaro ahir, són símptomes del declivi de l’estat de dret i de la fallida de la identitat francesa com a element de cohesió social.

Post Scriptum, 24 d’agost del 2020.

Ahir al vespre, després de la final de la Lliga de Campions de futbol entre el PSG i el Bayern Munic, veritables actes de vandalisme massiu es van viure als carrers de París, un cop més. Un fenomen que l’especialista en seguretat públic Éric Delbecque torna a analitzar des de les pàgines de Le Figaro amb aqueix article titulat: «La culture de l’excuse participe à l’ensauvagement de la société».

Post Scriptum, 13 de desembre del 2021.

Dissabte al vespre hi va tornar a haver incidents i actes vandàlics a París després del partit de futbol entre les seleccions d’Algèria i Marroc: “Des supporteurs algériens s’en prennent à la police sur les Champs-Élysées”.

Post Scriptum, 28 de novembre del 2022.

Avui, a Le Figaro: De violents heurts ont eu lieu à Bruxelles, Anvers et Liège après le match opposant le Maroc à la Belgique. Le sénateur honoraire belge Alain Destexhe déplore que le lien avec l’immigration ne soit pas fait et dénonce le déni de la Belgique francophone au sujet de l’intégration des populations immigrées. “Coupe du monde 2022: «Les émeutes de Bruxelles sont le symbole de l’échec de la politique migratoire».

Post Scriptum, 9 de desembre del 2022.

Abans d’ahir Pierre-Marie Sève escrigué a Le Figaro:  «Les violences après le match Maroc-Espagne, un symptôme de l’archipélisation culturelle de la France”.  Avui, Mathieu Bock-Côté rebla el clau : «Du sport et des violences identitaires».

Post Scriptum, 15 de desembre del 2022.

Abans d’ahir, a Le Figaro, Gilles-William Goldnadel: «La fierté des Franco-Marocains ne justifie pas les démonstrations d’intolérance».

  1. Sembla clar benvolgut Jaume, ací, a les societats occidentals paradigma per alguns de les llibertats individuals, ara mateix creixen com bolets aquells que tampoc estan dispostos a compartir taula amb impostors de cap mena. Tinc dubtes seriosos sobre si el reconeixement de l’alteritat contribuiria a la integració de les masses nouvingudes. D’allò que no tinc cap dubte és que la llibertat, això és, la corresponsabilitza socio-política, faria d’emigrants, integrats o no, ciutadans lliures de triar a conveniència i amb garanties de respecte, les decisions preses en un sistema de divisió de poders sense fissures . Europa occidental i en grau més o menys consemblant a tots els Estats que la conformen, pateix d’ençà les acaballes de la segona guerra mundial d’un segrest polític insofrible a favor dels partits verticals. Aquesta manca de llibertat ens manté ara i adés en condicions d’inferioritat ben palesa a l’hora d’afrontar reptes que en altres contrades semblen resolts de fa anys.

  2. No és pas una bona notícia que els magrebins que viuen a França xiulin la Marselleise, que per cert ha estat l’himne republicà per excel·lència arreu i a casa nostra. Ben bé denota les falles en la integració.

    Ara, hem de recordar que la ràbia contra França, ve pel passat colonial que jugà al Magreb.

    Per contra a Espanya, que també fou metròpoli, m’extranyaria molt que es produïssin aquests esdeveniments. Més aviat succeiria al contrari, veig més propers els magrebins a xiular els Segadors o qualsevol mostra de catalanitat. Només cal veure el seu entusiasme amb la Roja o el Real Madrid.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!