Avui fa vint anys que va morir Manuel Cruells Pifarré, periodista polític, historiador i militant independentista. Havia nascut a Barcelona el 1910 però passà la seva infantesa a les Borges Blanques.
En la seva adolescència estudià per ingressar a l’Ordre dels Caputxins, però ho va deixar aviat per anar a la Universitat de Barcelona per estudiar Humanitats i Filosofia. Segons ens conta Robert Surroca, que ha inclòs la biografia de Cruells en la seva obra “La Catalunya resistent” (Pagès Editors, Lleida, 2002), ingressà a la FNEC i el juliol del 1936 formava part d’Estat Català.
Quan el 20 de juliol el partit separatista s’incauta del Diari de Barcelona n’esdevé el redactor en cap. Es pot seguir el rastre de la seva feina com a periodista polític llegint les pàgines del “Brusi” en aquells anys convulsos, la col·lecció completa es pot consultar a l’hemeroteca de la Casa de l’Ardiaca, a Barcelona. Quan el Diari de Barcelona ha de deixar d’editar-se per problemes econòmics i les pressions polítiques de tota mena que ha de suportar Estat Català, Cruells s’incorpora al front d’Aragó i després a València.
S’exilia el 1939 i participa a la reunió constitutiva a París del Front Nacional de Catalunya essent integrant del comitès executiu fins a la seva detenció el 1943 a Barcelona. De la seva estada a la presó en deixarà testimoni en el llibre “Escrits a la presó de Barcelona 1944-1945”, (Galba Edicions, Barcelona, 1977).
Durant els anys cinquanta és reiteradament detingut per la seva activitat resistent o preventivament cada vegada que un “jerarca” franquista visita Barcelona. El 1970 deixa el FNC en desacord amb els plantejaments socialistes que el partit adopta després de l’escissió del PSAN l’any anterior. L’any 1972 es novament detingut acusat de ser l’inspirador de l’organització armada Front d’Alliberament de Catalunya. Quan surt en llibertat provisional s’amaga a Perafort, una petita població del Tarragonès.
Tot i la persistent repressió manté una intensa activitat periodística a “Tele-Estel”, “Serra d’Or” i “Canigó” i comença la publicació d’una llarga sèrie de llibres sobre la guerra del 1936-1939 i el Franquisme. “El 6 d’Octubre a Catalunya”, (editorial Pòrtic, Barcelona, 1971), “De les Milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya”, (Dopesa, Barcelona, 1974), “La societat catalana durant la guerra civil”, (Edhasa, Barcelona, 1978), “El separatisme català durant la guerra civil”, (premi Joan Estelrich 1975, publicat per Dopesa, el mateix any), “Mayo sangriento. Barcelona 1937”, (Editorial Juventud, Barcelona, 1970), “L’expedició a Mallorca. Any 1936”, (Editorial Juventud, Barcelona, 1971).
Dins dels llibres de petit format que editava Joan Ballester en la col·lecció “Edicions d’Aportació Catalana” publica durant els anys seixanta: “Per la continuïtat de la Renaixença”, “Els catalans indiferents”, “Diàleg europeu”, “Els silencis de Catalunya” i prologa el recull d’article “L’imperialisme a l’est europeu” i “La Revolució regionalista” de Robert Lafont.
Quan va morir estava preparant unes memòries de l’època franquista segons explica Josep Maria Solé Sabaté en l’article que va dedicar-li “Projecte pòstum d’un rebel”, publicat a “El País”, suplement en català del 28 de juliol de 1988.
La seva obra com a cronista de la guerra i la resistència nacional catalana és una referència imprescindible per tots els historiadors d’aquest període de la nostra història com a poble. Dissortadament els seus llibres són introbables al mercat i cap institució acadèmica s’ha plantejat reeditar-los. Cruells treballava al marge del món universitari de l’època, vivia humilment i allunyat de les corrents polítiques i culturals que protagonitzaven la transició i els primers anys de l’autonomia.
Sindicalment, va intentar refer el Sindicat de Professions Liberals de la CNT, l’any 1975, políticament es va presentar en les eleccions del 1977 com a candidat al Congrés per les llistes d’Estat Català. L’any 1980 ingressa a ERC i l’any 1984 figurà en el lloc vuitanta-quatre de la candidatura per Barcelona al Parlament de Catalunya.
Post Scriptum, 1 de febrer del 2009.
Al número 592 del setmanari “Canigó”, corresponent al 10 de febrer del 1979, apareix publicada una entrevista a Manuel Cruells: “Un intel·lectual terriblement polititzat”.
Post Scriptum, 17 de juliol del 2019.
Josep Maria Figueres Artigues va publicar la ressenya biogràfica “Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància“, al bloc de la revista Sàpiens el 29 de desembre del 2013.
Post Scriptum, 12 de juliol del 2021.
Fa pocs dies Carles Garcia Solé em va fer a mans la sentència del Tribunal de Orden Publico de data 30 de setembre del 1974 contra quatre patriotes catalans acusats de formar part del Front d’Alliberament de Catalunya (FAC), Josep Planchart Martori, Josep Calduch Barrancos, Jordi Castellà Soler i Manuel Cruells Pifarré. Al maig del 1972 havien estat detinguts entre d’altres militants independentistes acusats de formar del nucli inical de l’organització. Carles Garcia Solé i Ramon Llorca López van ser jujats en un Consejo de Guerra al setembre d’aquell mateix any i condemnats a llargues penes de presó.
El TOP va condemnar Josep Planchart i Manuel Cruells a quatre anys, dos mesos i un dia de presó, i els altres dos procesats a tres anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En efecte, va ser una gran persona, un patriota d’esquerres exemplar, un home que lluità a fons contra el feixisme. El seu exemple ens serví molt quan nosaltres érem uns jovenets. La nostra admiració ha augmentat amb els anys. Quan l’esquerra oficial fomentava l’amnèsia per a poder fruir de sous i poltrones, Cruells era a primera línia en la lluita per anar preservant la nostra memòria històrica. Quina diferència, quina humanitat al servei de la Llibertat!
Miquel López Crespí
Josep M. Figueres