La conec hivernal i acabo de compartir amb ella uns dies d'estiu. I la trobo fantàstica sempre! A l'estiu li llevaria mitja dotzena de milers de guiris de mapa en mà, però Menorca és Menorca.
I la pots descobrir de bell nou i enamorar-te'n! I la pots retrobar quan vulguis i arribar a la conclusió que és un trosset de món molt especial, però -malauradament- sempre de passada, encara que t'instal·lis disset dies al carrer sant Cristòfol de Ciutadella i et vulguis aplicar l'efecte que ets un més dels menorquins. Encara que recordis la solitud que la presideix a l'hivern i remiris el racó on un diumenge de febrer vas esplaiar la tranquil·litat i la felicitat d'aquest món i ara el retrobis atapeït de turistes que fan cua per llepar un gelat italià a redòs d'una catedral majestuosa.
Sempre de passada, com la bellesa perenne dels versos escoltats en l'última edició de l'Illanvers, a Alaior.
I una altra cosa és que tinguis l'ocasió i la meravella de pouar una amistat sincera amb algú d'allí, sensible, creativa, lligada a cada pedra de l'illa i immensa en les possibilitats de córrer món amb la sensibilitat menorquina.
Parlo de na Zulema Bagur, pintora, artista, una meravella que el proper divendres 12 d'agost a dos quarts de nou del vespre inaugurarà una nova exposició de pintura a la galeria Retxa de Ciutadella. En aquesta ocasió, i no és la primera vegada, dedicada als mars, fars, ones i sal, vessats de color en les seves aquarel·les i meques del turista que hi remulla els peus i que ara es pot endur per tenir-los permanentment a casa sota el sedàs de la mirada de na Zulema.
Si esteu per Menorca i en teniu ocasió, no us perdeu l'oportunitat d'acostar-vos-hi i de conèixer l'artista i la seva obra. Recomanabilíssimes les dues! I si no és el cas, sempre podeu gravar en l'agenda dels vostres desitjos, la possibilitat de conèixer Menorca i els petits paradissos que l'envolten el dia que hi aneu i gaudiu de tanta bellesa encara natural, que en la nostra civilització autodestructora, ja és molt dir.
L'exposició s'inaugurarà divendres 12 a les 20.30 h i restarà oberta fins al dijous 25 d'agost al carrer 9 de juliol, número 37, de Ciutadella, a tocar de la plaça del Born i del melic de l'última terra que m'ha ben robat el cor.
És clar que si mai aneu a trobar Menorca, sempre podeu contactar amb na Zulema i en Maties, el seu marit, dos amics entranyables que segur que us rebran amb el cor ben obert...
Fa uns anys, en ocasió de vaques grasses i quan la gran majoria de persones vivia a cor que vols, vaig tenir un alumne que no va acabar els estudis obligatoris i que em va passar la mà per la cara perquè anava a treballar a la construcció, d’encofrador per a ser més exactes. Mesos després es plantà a la porta de l’institut amb un cotxe esportiu d’aquells que avui són a l’abast de ben pocs, i aprofitant que era descapotable, des del volant em va refregar que no era tan dolent deixar els estudis i que em confités els exàmens, perquè ell guanyava molt més que jo. Em va dir la xifra i era ben cert. Perquè els funcionaris aleshores no ens vam solidaritzar amb els guanys econòmics que s’embutxacava gairebé tothom i vam continuar cobrant un sou amb uns augments tan ínfims que ni es notaven. Potser per això no vam signar hipoteques impagables, ofertes per la set de negoci de bancs i caixes, i potser per això no vam fer petar pas la bombolla immobiliària. Ara se’ns exigeixen sacrificis econòmics per al bé de la majoria d’aturats del país, entre ells el meu exalumne –que es va haver de vendre el descapotable-. Ho entenc només a mitges i només demano que la societat consideri la funció social que complim després d’haver accedit amb esforços acadèmics als nostres llocs de treball. Quan els encofradors ens doblaven el sou...
El 20 de novembre de 1975 va morir el dictador i alguns il•lusos van creure que, amb ell, moriria també el franquisme. Justos trenta-sis anys després, el postfranquisme que sempre ha representat el PP pot tornar al poder de l’Estat. Sense haver condemnat mai la vulneració dels drets humans que infringí Franco, sense voler saber res de les causes que defensem els familiars de les víctimes de la guerra civil i de la dictadura, milers de les quals usades un cop mortes per omplir el mausoleu franquista del Valle de los Caídos –una vegada profanades de llurs tombes i traslladades allí entre els anys 50 i 60 amb nocturnitat i traïdoria pel Règim franquista-, i després d’haver de sentir, per part de dirigents populars com el diputat a Madrid Jorge Fernández Díaz, que aquell mausoleu –meca ideològica i actual parc temàtic del feixisme espanyol- és equiparable al memorial de víctimes de països com els Estats Units –obviant que el greuge macabre de l’ús de morts en benefici del govern allí continua latent-, el proper 20 de novembre a tots els electors ens pertoca...
Aquest proper diumenge 7 d'agost, una bona colla d'escriptors catalans, castellans i aragonesos, la farem grossa al voltant de la llibreria Serret, a Vall-de-roures, que comana una bèstia dinamitzadora de la nostra cultura i de la nostra llengua, que és l'Octavi.
Digueu-me optimista però des de fa anys aquest incansable divugador de les lletres és capaç de congregar en ple mes d'agost, o de la guirilàndia universal, tot d'autors a la seva llibreria. I després la festa continua sempre en un altre lloc, on es fa un dinar i una sobretaula de presentacions literàries, lectures, actuacions musicals, descobriment del patrimoni, i un etc exquisit.
Diumenge hi tornem, en la que serà la 6a Trobada d'autors ebrencs al Matarranya, durant la qual, i entre altres, es presentarà el llibre POESIA A LA FRONTERA. Antologia de poetes en llengua catalana, castellana i aragonesa, que ha coordinat el poeta Santi Borrell i que acaba de publicar March Editor.
El llibre inclou els meus poemes "Entre dos estats, un país" i "De mal en pitjor" i tot i que avui m'he desaïllat d'una terra que m'he endut al cor, d'una illa en vers veritable, d'arena fina i de blau turquesa immillorables, em ve molt de gust assistir a una trobada d'escriptors que, pel que he sabut també avui mateix, ja passa del centenar de persones confirmades. Una bona collada, vaja. Sobretot si tenim en compte que l'antologia recull l'obra de més de 90 poetes de procedències ben diverses.
El següent és el programa d'actes previstos en la 6a Trobada d'autors ebrencs al Matarranya...
Vall-de-roures
12 h Concentració d’autors participants i signatura de llibres, llibreria Serret
Torre del Compte
14 h Vermut a l’Hotel Parada del Compte (antiga estació de ferrocarril), actuació musical de Montse Castellà
14,30 h presentació de la trobada, breus parlaments:
benvinguda de l’alcalde de Torre del Compte
intervenció del president de l’ESCUMA
salutació d’Octavi Serret, llibreter
14,45 h presentació dels llibres:
- La Val de Zafan, de Editorial Gara de Edizions
Chusé Aragués, editor
Juli Micolau, coordinador
- Poesia a la frontera, de March Editor
Francesc Sanchez, editor
Santi Borrell, coordinador
15,15 h Dinar literari, amb lectura de textos dels autors/es dels respectius llibres.
17,15 h presentació projecte conjunt llibreria Serret / March Editor, a càrrec d’Octavi Serret i Francesc Sanchez.
17,45 h els autors del llibre: Verb i gràcia, faran una dissertació del seu llibre
18,30 h el món literari de paraula ebrenca.
- Intervindran:
Artur Quintana
Jordi Pijoan, projectes negres, present i futur
Javier Aguirre, el Matarraña y la Terra Alta, remansos
Emigdi Subirats, escriptor i poeta
19,15 h col·loqui sobre la frontera.
- Intervindran:
Santi Borrell, moderador
Juli Micolau, moderador i autor, La Franja, llengua catalana
Philippe Lavaill, escultor i escriptor, Catalunya Nord
Antón Castro, escriptor i periodista, Aragó, llengua castellana
Aquest del costat és el meu pare i es pensa que és com el Mas, que va guanyar a la tercera.
Després de dos anys com a finalista torna a presentar-se als Premis Blocs Catalunya 2011 i us anima a votar-lo. A entrar a www.stic.cat, a registrar-vos com a usuari i, dins la categoria MISCEL•LÀNIA/PERSONALS, a deixar el vot per al penúltim bloc, el seu, el www.joanpinyol.net (Des de la terra del Paper).
Si voleu és clar, perquè el meu pare, més que el Mas, ÉS UN BON CAS!
Al professor i escriptor Francesc Mompó també li ha passat.
Vas a Tortosa, admires el casc històric, vas a veure el riu i te'l trobes allí al mig, imponent, desafiant, fastigós. Em refereixo al monument franquista alçat en record (cito textualment de la placa del monument) "a los que hallaron la gloria en la Batalla del Ebro" que cap alcalde tortosí s'ha atrevit mai a retirar 75 anys després de l'inici de la guerra civil.
Un dia, mentre em moria de fàstig davant aquest permanent emblema del feixisme, van passar dues dones castellanes pel meu costat i una va exclamar : "¡Míralo que bonito!"
Bonito? Per al germà del meu pare que va perdre la vida als 18 anys en la defensa del govern legítim de la República, més aviat és lletgíssim i un atemptat contra la seva memòria.
Responent al convit estiuenc que Francesc Mompó ha fet des del seu blog anomenat "UENDOS, GREIXETS I MAREMORTES" (http://1en2.blogspot.com/2011/07/convit-estiuenc-de-2011.html), en què fa una crida perquè li enviem haikús dedicats a aquesta anomalia històrica, he enllestit el següent, i si no he estat més curt és perquè no he tingut temps, i també per les exigències formals d'una mena de poema que determina una distribució exacta de tres versos. El primer i el tercer de cinc síl·labes i el segon, de set.
Aquí el teniu i espero que us agradi!
Clavada llança en el riu de la vida. Dolorós rovell.
Com molts i moltes sabeu formo part activa de l'Agrupació de Familiars Proexhumació de Republicans del Valle de los Caídos (AFPERV), constituïda a Madrid ara fa just un any i que integra familiars de republicans exhumats de llurs fosses comunes i traslladats al mausoleu franquista amb nocturnitat i traïdoria durant la dictadura, entre ells, el meu avi estimat Joan Colom Solé.
Els membres d'aquesta Agrupació de Familiars, pertanyents a Astúries, Àvila, Calatayud, Capellades i altres poblacions d'origen dels traslladats al Valle, no ens cansarem mai de lluitar pel nostre dret legítim de recuperar els nostres avantpassats i donar-los el descans etern a les terres d'origen.
Durant l'any no parem de fer reunions d'alt nivell amb el govern espanyol i sol·licituds oficials per aconseguir el nostre propòsit i, de moment, i com a fita, el setembre passat vam tenir ocasió de desplaçar-nos fins al Valle de los Caídos per presenciar amb els nostres ulls l'estat en què es troben els cossos enterrats al Valle.
Resulta que des del govern espanyol es van dur a terme unes cates per tal que un equip de forenses dictaminés la viabilitat d'identificar cossos i de poder-los exhumar i jo mateix, en reunió a la Moncloa, vaig sol·licitar la possibilitat de veure in situ com es trobaven aquests cossos. Resultat? El 8 de setembre, mitja dotzena de representants de l'AFPERV ens hi vam desplaçar i vam veure que sí, que per molt que l'acovardit govern espanyol actual digui que és difícil, L'ÚNICA DIFICULTAT QUE HI HA PER PODER RECUPERAR ELS NOSTRES AVANTPASSATS NOMÉS ÉS POLÍTICA, de voluntat política ja que tècnicament sí que és possible. Hi ha caixes que conserven íntegre i ben visible el nom i els cognoms dels inhumats allí durant els anys 50 i 60.
El que també és cert, però, és que aquest Estat Espanyol que encara ens lliga no ha sabut passar mai pàgina del franquisme i es va inventar una trasnició de pa sucat amb oli que no va posar remei a cap dels greuges sentimentals pendents.
Ja vam veure com va reaccionar el Tribunal Suprem quan un jutge va gosar investigar els crims comesos durant la dictadura. Va ser imputat per un delicte de prevaricació i inhabilitat de les seves funcions judicials com a mínim en aquest Estat. És a dir, jutjat per gosar jutjar els culpables, per exemple de 113.000 desaparicions forçoses de persones, després de ser denunciat pel sindicat ultradretà Manos Limpias i per Falange Española, que continuen marcant alguns tempos.
No d'aquesta manera però des de l'AFPERV fins al moment també hem rebut la desídia del govern espanyol actual, que ens obre falses esperances i ens tanca la porta als nassos quan els convé. Sort que nosaltres sempre la tornem a obrir!
És el mateix govern espanyol que no vol que des de l'Argentina s'investigui res que pugui comprometre ningú viu i els asseguren que s'està investigant el que va passar durant el franquisme quan és tot una mentida majúscula perquè no s'està investigant res que no sigui les intencions de Garzón d'investigar per exemple la participació de Manuel Fraga en tot plegat.
Si contineu llegint accedireu a l'article que el diari PUBLICO va treure a la llum l'altre dia i que demostra el que us estic explicant...
jpinyol |
divendres, 15 de juliol de 2011 | 10:49h
No sé vosaltres però jo començo a ser de la colla d'espectadors del TN de TV3 que quan comença la informació esportiva, aprofita per fer mil coses per a mi molt més pràctiques i interessants. Hi ha molt temps per fer-les...
No és que no m'agradin els esports i sóc dels que creuen fermament que hem de bellugar el cos per tenir-lo en forma. Per això, abans d'estar-me més d'un quart d'hora escarxofat al sofà sota un allau de notícies lligades a clubs esportius prefereixo fer exercici i sentir-me com a nou per quan la NOSTRA difon les comptadíssimes notícies lligades a la cultura, a les estrenes teatrals, als espectacles, a les actuacions musicals i a tot allò que penso que val més la pena i que la televisió pública catalana ens ofereix en comptagotes i al final de l'informatiu, com si fos prohibit. Per molt que enriqueixi l'esperit i no faci suar mitjons de color blanc.
Sí, ja sé. Em direu que sóc coses que interessen a quatre i que la gran majoria prefereix saber si la Gramenet canvia de segon entrenador o de tercer accionista. Però trobo que la televisió, amb els seus tentacles poderosos, ens ha encaminat cap aquí i hi ha una gran massa que no es planteja la llàstima que significa que treguin de la graella "L'hora del lector" i augmentin la difusió de l'APM, un programa que, quan el veig, que no és gaire, em deixa sempre amb el cor encongit de la vulgaritat humana que ens envolta, en un país on l'empresa amb més treballadors és l'atur i on sembla que els funcionaris -que hem guanyat la nostra condició laboral a base d'esforços i de lluita personal, i que en molts casos no hem tingut res a veure amb l'esclat de la bombolla immobiliària- ara hem de solucionar els problemes de molts, també del govern català post tristpartit, com si haguéssim de purgar el fet de tenir feina.
Tornant als esports de TV3, quan en el seu dia vaig queixar-me públicament del fet que la televisió catalana es mostrava del tot supeditada a les retransmissions de la Fórmula 1 i era capaç de desplaçar horàriament el TeleNotícies del migdia fins que l'Alonso de torn es banyés amb cava dalt del podi, la Mònica Terribas em va contestar que sempre tenia el recurs del 3/24 per estar informat (això en un moment en què a Capellades no rebíem ni el senyal d'aquest canal). Doncs bé, ara tinc molt clar que, havent un canal d'esports específic dins la mateixa TV3, l'Esport 3, podrien promocionar-lo per als amants de les notícies lligades a l'esport i no ocupar tanta estona valuosa d'un informatiu general a aquestes activitats...
Si tots els consistoris acorden, amb les principals empreses de jardineria de llurs municipis, que aquests negocis locals es facin càrrec de col·locar i mantenir les plantes dels parterres centrals de les rotondes de cada població -a canvi de la possibilitat que s'hi anunciïn amb un cartell publicitari-, tres d'una : L'aspecte de les rotondes de molts racons del país millorarà ostensiblement, es promouran els negocis locals i el manteniment d'aquests ajardinaments urbans no haurà d'anar a càrrec de les brigades municipals de jardineria. O, dit d'una altra manera, tindrà un cost zero per als contribuents de bons costums de cada lloc en forma d'impostos...
Ho vam veure fa quatre dies en un reportatge sobre la nefasta gestió que ha omplert de vies de tren d'alta velocitat un estat espanyol que malgasta de portes endins. Quilòmetres i quilòmetres de vies per a l'AVE, que intercomuniquen Madrid amb la resta de l'Estat però que han descuidat la connexió amb Europa. Resultat? Ara tenim trams que han de tancar perquè hi viatgen quatre rics i un parell de comercials. I al connexió amb França no és gaire diferent de la dels anys 80, en què els joves que viatjàvem amb interrail per conèixer món, a Portbou ens calia canviar d etren perque`canviava l'amplada de la via.
Deixant de banda l'AVE -un càncer per a l'economia espanyola segons alguns entesos en la matèria que fa anys que reclamen el corredor mediterrani- fa un parell de dies, el diari francès Le Monde dedicava la pàgina tres a una altra perla de la corrupció econòmica espanyola : l'aeroport de Ciudad Real, un equipament aeroportuari d'última generació que compta amb una de les pistes més llargues d'Europa, de quatre quilòmetres, capaç de poder-hi fer aterrar l'Airbus A380, l'avió comercial més gran del món, amb unes intal·lacions dissenyades per acollir dos milions i mig de passatgers l'any i que gestionen 91 treballadors directes i més de 200 indirectes pertanyents a diferents empreses.
Doncs bé, sabeu quin és el rendiment de tot plegat?
Avui aquest mastodòntic aeroport només té concertats tres vols setmanals, gestionats per Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria és d'ús exclusiu dels treballadors que es passen la jornada laboral donant voltes absurdes per l'aeroport. I tanta joia infraestructural pel mòdic preu de 500 milions d'euros aportats per Caja Castilla-La Mancha (per dir-ho políticament correcte), una entitat bancària que ha estat intervenida pel Banco de España, que ha hagut d'avalar-la amb 9.000 milions d'euros de diner públic, en bona part provinents de Catalunya.
I la desgràcia econòmica no acaba ni aquí. Fa poc la Junta de Castilla-La Mancha ha injectat a l'aeroport de Ciudad Real 140 milions d'euros més per compensar les enormes pèrdues que genera aquesta infraestructura.
Tot en una població que, amb 75.000 habitants, no arriba ni a la categoria de ciutat, però disposa d'aquest aeroport i d'una estació de l'AVE, i això que no té a prop cap ciutat gran o cap reclam que justifiqui aquesta connexió aèria.
I la pregunta, a l'estiu d'aquell tristot entrenador del Madrid és... per què? com s'explica aquesta monumental bajanada? Molt senzill!...
Moritz envia a Brussel·les una cervesa etiquetada en català per a cada eurodiputat
La marca reivindica l'etiquetatge només en la llengua pròpia, que no encaixa amb el reglament europeu de 1997 renovat ara, contra el qual han intentat presentar una esmena els parlamentaris catalans
Moritz ha enviat a Brussel·les un camió carregat de cerveses, una per a cada parlamentari europeu, acompanyades del lema "Beure una cervesa catalana, és beure una cervesa europea".
Amb aquest gest, la marca vol reivindicar el dret a etiquetar en la llengua pròpia de Catalunya, després que el Parlament Europeu hagi rebutjat una esmena dels eurodiputats catalans per retirar d'aquest text un punt que permet a l'Estat impedir l'etiquetatge només en català. La norma existeix des del 1997 i és una recomanació perquè els estats obliguin tots els fabricants a etiquetar amb almenys una llengua oficial a la UE. El català no és oficial a la Unió, de manera que l'aplicació estricta d'aquesta regla impedeix l'etiquetatge només en català, fins i tot encara que es tracti de productes que només es distribueixen a Catalunya.
Recentment han canviat les maneres però fins no fa pas gaire, a la nostra cultura occidental, s'imposava el cognom de la mare sempre darrera el del pare, com si no valgués el mateix. D'aquesta manera els nascuts al segle passat sempre se'ns coneixia amb el nom i l'identificador de la família paterna. Però això canvia, per llei i per tradició. Si ens fixem en l'encara president del govern espanyol, és a dir Jose Luís Rodríguez, sempre ha potenciat la marca Zapatero. Una manera de fer que hereta també el pretendent a succeir-lo dins les files del PSOE, el senyor Alfredo Pérez que ha començat la seva candidatura a president espanyol amb la marca Rubalcaba com a distintiva. No sé vosaltres, però si de primer cognom em digués Rodríguez o Pérez...
Documents de l'Arxiu de Salamanca aporten noves dades sobre les detencions del 1975 a Manresa
Finalment, hem aconseguit que l’Arxiu de Salamanca ens faciliti una part de la documentació que havíem reclamat insistentment i que fa referència als interrogatoris que la Guàrdia Civil va efectuar a tres dels cinc empresonats en les detencions de militants antifranquistes manresans, a la tardor de 1975: Josep Fuentes, Joan Sala i Manuel Ramos. El web Les últimes detencions del franquisme a Manresa (octubre-desembre 1975) (www.memoria.cat/detencions1975) es va haver de presentar el desembre passat sense aquests documents.
Aquests informes de la Guàrdia Civil aporten noves dades sobre el cas. D’una banda, tracten del contingut de la reunió que va tenir lloc a casa de Joan Sala l’1 d’octubre de 1975, pocs dies abans de l’inici de les detencions. Els escrits policials es refereixen als debats interns d’aquella reunió i a les decisions preses al voltant de l’elaboració d’un text de condemna contra les últimes execucions del franquisme.
També s’ofereixen detalls sobre el procés d’elaboració i distribució dels fulls volants que haurien conduït a l’inici de les detencions. Altres informacions noves que s’han conegut gràcies a aquests documents han estat aspectes sobre el registre que la Guàrdia Civil efectuà al pis de Josep Fuentes o informacions relacionades amb l’activitat política clandestina que duien a terme aquells anys els represaliats. Tanmateix, una part del contingut d’aquests informes ha estat qüestionat, comentat o matisat per les reflexions dels tres afectats, a qui l’Associació ha lliurat els seus respectius papers...
La derrota dels socialistes al seu bastió històric d'Elx a mans del PP, després de 32 anys de governs progressistes ininterromputs, ha començat a comportar canvis per la via dels símbols, que al País Valencià aixequen més passions que en cap altre lloc. La conservadora Mercedes Alonso, una de les grans vencedores del passat 22-M, va tombar el vicesecretario general del PSPV, Alejandro Soler, i ja ha obert antigues ferides mai tancades: la històrica avinguda del Ferrocarril es dirà a partir d'ara avinguda de l'alcalde Quiles, l'últim batlle franquista de la ciutat, i l'avinguda del País Valencià es dirà avinguda de la Comunidad Valenciana. El portaveu del PP a l'ajuntament, Pablo Ruz, va justificar divendres aquests canvis perquè...
D'aquí just un mes la masia Can Massot de Darnius estarà d'aniversari. I com que els que la porten destil·len sensibilitat per tot arreu, no es limitaran a obrir una ampolla de cava amb els clients que aquell dia tinguin allotjats. No pas! Ho celebraran de la més poètica de les maneres. Amb el Festival de Poesia POEMESTIU DARNIUS, en el qual, i a partir de les set, amb el vent fresquet de la tarda de l'ala esquerra del bon empordanet, recitaran versos, entre d'altres, Carme Pagès, Pau Llosa (fill de la casa i una de les almes mater de la iniciativa), Daniel Ruiz-Trillo, Jep i Ester, Sílvia Casamort, Àlvar Escudero Pineda i Daniel Ferrer i Isern. I a més, durant la vetllada també es presentaran llibres de Quim Martínez, Àngel Custodi i Teresa Bosch, que comptaran amb la intervenció d'altres poetes de Darnius.
Finalment, i com que no només de versos viu l'ésser humà, se servirà un aperitiu, com sempre en l'entorn privilegiat de què gaudeix aquest establiment de turisme rural.
Si continueu llegint trobareu l'apunt que vaig dedicar a Can Massot en aquest bloc, amb indicació de com arribar-hi i de totes les gràcies que ofereix, que són incomptables si és que us estimeu una vivència plena durant la vida...
Amb el cor avui encongit i regirat, voldria parlar de tantes coses!
De la meva arribada a l'institut de Piera, ara fa 14 anys; de la pols; de les cargoles; del tot està per fer i del tot és possible; de les persones que m'hi van acollir; de les dificultats de fer-nos un lloc enmig d'un mapa educatiu pierenc que ens era advers; de les meves tutories de tercer i de quart; de l'excursió a les coves de Salnitre per establir lligams més forts entre els alumnes; de l'estand de la fira del sant Crist a Piera -on donàvem a conèixer el centre davant d'una resta de pierencs que ens mirava de reüll-; del viatge a Lisboa amb la Raquel, la Maribel i l'Eva; de les llàgrimes vessades pels carrers de la capital de Portugal de pensar que en aquesta feina cada promoció que et passa pel davant i marxa se t'endú un trosset de cor; de les festes de promoció al teatre municipal pierenc; de la corbata; del rellotge que em va regalar una promoció i que encara em marca el compàs de les emocions; de les mares que em venien a trobar per agrair-me l'entrega; dels malentesos amb antigues directives; del comiat emotiu de la primera directora (primer cap a Montbui i ara vora la mar); dels llargs dinars de divendres a ca la Goretti dels Hostalets (que acabaven al vespre); de l'amic Vicenç de la Pobla de Claramunt -que només va treballar un any a Piera però amb qui va néixer una amistat que no ha parat de consolidar-se-; del trasllat al nou edifici (amb cadires i taules al damunt); de la inauguració oficial; de cadascun dels comiats agres d'alguns alumnes (no pas del centre sinó de la vida, per culpa de maleïts accidents viaris); dels primers maldecaps seriosos provocats per situacions personals singulars; de les llargues reunions per resoldre'ls; de les hores esmerçades en tractar la diversitat de l'alumnat de tres-centes maneres diferents; del viatge de fi de curs a Eïvissa (amb el bon Josep i el Juan Fran); de la presentació d'un dels meus llibres en aquella illa amb la claca d'una bona colla d'alumnes que van venir perquè els ho va dictar el cor -sense avaluacions condicionadores-; dels cafès curts i intensos a l'hora del pati amb companys de tots els departaments; dels sopars de Nadal a Barcelona amb un professorat que també feia pinya en les millors ocasions; de la coordinació amb la Llibreria Dalmau per mil sant Jordis celebrats al centre; d'aquelles celebracions del dia del llibre en què convertíem els passadissos en una immensa biblioteca il·lustrada; de la visita de la consellera d'Ensenyament a la meva classe de llengua catalana de segon de batxillerat amb uns alumnes del tot reivindicatius; dels inspectors que també han entrat a les meves aules per valorar la tasca i permetre'm accedir a la condició de catedràtic d'Ensenyament Secundari; de les llargues avaluacions inacabables per culpa només meva per la meva tossuderia de defensar, com a tutor, els alumnes que tenia al meu grup davant d'alguns companys que no els volien aprovar "de per vida"; de les excursions a Barcelona enmig de les quals una altra bona companya, l'Ana López- fins i tot es va marcar unes passes de ball amb un altre alumne enmig del metro; de la nostra bona participació en concursos de llengua colze a colze amb altres centres amb condicions sociolingüístiques més favorables; del viatge de fi de curs a Benidorm (amb el Tony, la Mar i la Mariola, una escapada plena de despropòsits que també ens va enriquir personalment); de els sortides en dissabtes cap a Manresa per acompamnyar els alumnes participants en el premi de redacció de la Coca-cola, de les excursions al Cau Ferrat i al Museu Romàntic de Sitges cap a final de curs, amb el Jordi i el Ramon, convidats pel sol i per les bones temperatures; dels claustres a la biblioteca sota altes temperatures per dins i per fora; de les amistats singulars creixents, com la de la Maribel i com la de la Fina; del projecte de direcció portat a la pràctica amb elles; de les il·lusions i les ganes inacabables de fer un centre molt millor, amb més atencions cap a les persones (màquina d'aigua i sofàs a la sala de professors, diban per a la sala d'infermeria i és que amb tantes ànimes sempre n'hi ha alguna que es mareja i ha d'estirar-se, taquilles per a l'alumnat, taules de ping-pong fixes al pati, triple aula d'informàtica, nou taller de la UAC a l'entrada de la mal anomenada zona morta, i l'acondicionament d'espais per fer-los més agradables, com ara l'ajardinament de l'enorme pati, les prestatgeries noves de la biblioteca, la cortina separadora del gimnàs, entre d'altres... tot plegat un intensiu de tres cursos amb un frec a frec diari per tirar aquest centre endavant, en el meu cas com a secretari gràcies a la col·laboració directa sobretot de l'Anna secretària, i també de la Cristina, del Pedro i del Joan (el meu homònim que té remei per a tot); de les fotografies que vaig anar fent des de la teulada de l'edifici a totes les festes tradicionals del Guinovarda : Nadal, Carnestoltes, Sant Jordi i Festa de Promoció; de les llargues reunions del Consell Escolar com a secretari i com a representant dels meus companys de feina, de les desenes d'actes de reunions que van començar el 1997 i que han acabat el juliol del 2011, de l'emotiva celebració del nostre 10è aniversari com a centre educatiu des del sud de l'Anoia, de la visió sobrenatural que vaig tenir un vespre ja fosc en quedar-me sol a l'edifici després d'una festa de promoció i d'acomiadar el grup de rock que havíem contractat i que m'ha inspirat una novel·la de terror juvenil que tinc moltes ganes de publicar, de les reunions del departament de llengües (molt expressives), de els reunions amb pares com a tutor com a cap del departament en temes de revisió de notes o com a membre de l'equip directiu per donar a conèixer el centre als progenitors dels futurs alumnes; de les festes esportives; dels tallers de microcontes dins el centre; dels comiats d'altres companys que després d'anys al centre van emprendre nous camins dins la professió; de les classes que s'interrompien per un simulacre d'evacuació; del vaitge al País Basc amb la Cinta i el Xavi, que ens va permetre capbussar-nos a La Concha en ple mes de maig i veure de prop les genialitats de Chillida i la meravella del Museu de la Pau, a Gernika, de la inauguració de la nova biblioteca; dels timbres que tenien la facultat d'alegrar-te i de fer-te córrer a parts iguals; del professor de castellà que era tan inquiet que es perdia tot sol; de la professora de dibuix que un dia va convertir la seva faldilla en una aquarel·la; de tots els companys que, provinents d'altres països catalana, han hagut de fer nit en algun pis de Piera i els aborígens de la zona els hem ensenyat ben de gust la comarca; de les calçotades; de les discussions a la sala de professors; dels malsentesos; de les tibantors amb alumnes expulsats; dels treballs de recerca que he tingut el plaer de tutoritzar; de les trobades de tota la promoció de primer d'ESO de fa cinc cursos amb l'escriptora Maria Carme Roca a les escales de la barcelonina plaça del Rei; de les patinades al Palau de Gel blaugrana; de les meves patinades en l'exercici de la professió; de les ironies que han acompanyat les meves classes i que més d'un ha interpretat com a acudits; de les males cares que m'ha regalat a vegades algun company vés a saber per què; de les emocions dels que han treballat amb mi i un bon dia m'han dit que s'estrenarien com a pares a Mollerussa; dels fills d'altres companys que han estirat cames i braços al ritme dels cursos acadèmics, de les confidències; del robatori del meu cotxe en plena Diagonal de Barcelona amb uns exàmens de batxillerat acabats de fer i deixats provisionalment al maleter per no haver-los de carregar per la capital catalana (vaig repetir el mateix examen als alumnes, i ells ho sabíen, i així i tot, alguns el van suspendre); de la celebració del meu 33è aniversari a casa; de l'olor a suat dels alumnes després d'una classe d'educació física; del dia que em vaig quedar tancat a l'ascensor amb una televisió dins i un cable pelat; del viatge a Esparreguera amb el conserge per carregar cadires i taules sobreres d'un altre centre; de les nits que la companyia d'alarmes em va despertar perquè avisés la policia i anés a caçar ratolins o lladres; de les guàrdies de pati amb la vista posada a la propera muntanya de Montserrat; de les visites al CAP amb algun alumne contusionat; de les suspensions de classes per nevada; de les albes roges a l'hivern; dels capvespres majestuosos en un poble segons com tan petit i de cadascun dels dies de tots aquests catorze anys a l'IES Guinovarda de Piera...
L'inici d'aquest apunt semblarà de pel·lícula. El passat 27 de juny van sortir de la seu del Ministerio de la Presidencia, a La Moncloa, dos cotxes i un microbús en direcció al Valle de los Caídos, dins el terme de El Escorial. A dins hi anava l'anomenada "Comisión de Expertos para el Futuro del Valle de los Caídos" que ha de determinar què coi han de fer les persones civilitzades amb el monument a la irracionalitat i a la incivilització que constitueix el mausoleu de Franco, on jeu al costat de més 30.000 persones traslladades allí a la força després de dècades sepultades en fosses comunes derivades de la guerra civil., com el meu avi Joan Colom Solé.
Els membres d'aquesta "Comisión" (que trobareu detallats en un post anterior en aquest mateix bloc) van visitar la basílica, van pujar per l'ascensor que hi ha sota la creu immensa i van acabar esmorzant a l'"hospedería" i al final van visitar l'abadia benedictina que encara no sé què coi fa allí.
Del que es va parlar no ho sabrem mai. En el seu moment, l'Agrupació de Familiars proExhumació de Republicans del Valle, de la qual formo part juntament amb familiars de Calatayud, Astúries i Àvila, vam demanar tenir algun representant i se'ns va denegar, com tot el que demanem des de fa temps per treure els nostres avantpassats d'un lloc tan lúgubre i macabre.
Sabem, a més, que -tot i que l'esmentada "Comisión" té cinc mesos per eleborar un dictamen sobre què ha de fer l'Estat espanyol amb l'última plaça forta del franquisme que encara no ha caigut- ja hi ha hagut polèmica en el si d'aquesta comissió. Per exemple el cardenal Rouco Varela, ultradretà de cap a peus, ha demanat que el monjo benedictí de Montserrat i historiador Hilari Raguer, deixi de formar part de la "Comisión" perquè, pel seu passat antifranquista, no pot ser objectiu en el seu dictamen. El que s'ha de veure! Jo cada vegada que veig aquest Rouco deixo de creure més i més i més en l'Església.
D'altra banda també és prou coneguda la polèmica al voltant del possible trasllat del cos del dictador, al qual no s'oposa un altre franquista confès com l'abat del Valle de los Caídos, Anselmo Álvarez, però es veu que sí la filla del dictador i la Fundación Nacional Francisco Franco, que ja ha amenaçat amb demandes judicials si es pretén fer aquest trasllat.
Per últim, i pel que fa al possible trasllat dels cossos que reposen a la força en algun dels ossaris del Valle i que són reclamats per les famílies -i tret de la recent mentida oficial de Rubalcaba en el sentit que és gairebé inviable fer-ne un reconeixement i exhumar-les- (creieu-me si us plau, que jo he vist l'estat actual dels cossos amb els meus propis ulls i també convidat pel govern espanyol actual!), l'ambigüitat també presideix les paraules del ministro Jáuregui que d'una banda ha manifestat que serà molt respectuós amb tots aquells que desitgin exhumar els seus familiars i de l'altra també amb els que es neguen a acceptar que alguns cossos enterrats al Valle siguin moguts el més mínim per ser sotmesos a identificacions.
Això només em pot produir un fàstig en majúscules perquè al meu avi li van profanar la tomba i se'l van endur al Valle sense cap consentiment de ningú, i ara n'hi ha que surten amb aquestes. Ara ja deixo de creure en l'espècie humana i el seu apel·latiu de racional.
Pel que no ho sabíeu, sí. En ple procés per treure el meu avi d'allí i portar-lo al cementiri de Capellades, fa un any també vaig passar per la Moncloa, em vaig reunir amb els responsables de Patrimonio Nacional (que gestiona el Valle) i vaig ser convidat a veure in situ els cossos enterrats allí, després que un equip d'arqueòlegs realitzés unes cates. Per això sé que sí, QUE SI HI HA VOLUNTAT POLÍTICA es poden exhumar tècnicament els cossos que es reclamin, també els que estan en les caixes intactes que duen encara gravat el nom dels finats a l'exterior i la seva procedència geogràfica. I el Rbalcaba ja pot anar dient.
L'home que s'amaga darrera aquesta mirada tan entranyable és Darío Rivas, de 90 anys, fill de Severino Rivas, afusellat per falangistes quan era alcalde a Castro de Rei, a Lugo (Galícia).
I no és només un familiar més que reclama justícia!
El 14 d'abril del 2010 i sota l'empara de la jurisdicció universal que regeix contra els crims de la humanitat, tant ell com l'argentina Inés García Holgado (neboda néta d'Elías García Holgado, també afusellat en començar la guerra civil com a alcalde i diputat provincial a Salamanca) van presentar des de Buenos Aires una demanda judicial contra l'Estat Espanyol pels crims comesos durant la dictadura franquista a fi que la justícia argentina investigués els crims comesos contra la humanitat, cosa que la d'aquí, o no s'atreveix a fer o és acusada per fer-ho per part d'organitzacions ultradretanes.
Segur que recordeu el cas, perquè va sacsejar l'Espanya de sempre, aquella que ens va voler fer creure que duia a terme una transició cap a la democràcia però que, tots ho podem veure sense cap dubte, ha deixat oberts i ben oberts una bona colla de greuges pendents de la maleïda guerra civil en benefici, com sempre, dels vencedors, dels qui van tenir l'honor i la glòria durant els vora 40 anys de dictadura i que la continuen tenint en perjudici de les persones que foren obligades a defensar el govern legítim de la II República i hi van deixar la vida pel camí.
En el parlament que va fer després de presentar la demanda va dir "En España se continúa viviendo como durante los 40 años de la dictadura de Francisco Franco. Hay en cierto modo un silencio complice. El camino de la concordia y de la reconciliación no excluye la justicia ni implica el olvido"
El cas és que avui dijous 30, Darío Rivas serà a Madrid i, una vegada va saber que a la Puerta del Sol fa molts mesos que cada dijous es fa una manifestació de suport al jutge Baltasar Garzón -acusat d'acusar els culpables de les atrocitats de la dictadura espanyola- ha demanat ser-hi present i intervenir-hi en suport de tots els familiars de les víctimes del franquisme juntament amb l'advocat Carlos Slepoy. En la seva intervenció informarà sobre com es troba el procés judicial a Argentina, que en el seu moment va tenir el suport del Premi Nobel de la Pau 1980, Adolfo Pérez Esquivel i de Nora Cortiñas, dirigent de les "Madres de la Plaza de Mayo". Per poc que pogués, hi aniria... i és que...
La jove igualadina Aina Xifré guanya el Premi Universitat de Vic de Recerca pel seu treball d’il·lustració d’un conte infantil propi
La jove Aina Xifré Solé, que enguany ha acabat el Batxillerat artístic a l’institut Joan Mercader d’Igualada, fa uns dies va obtenir el primer Premi Universitat de Vic als millors treballs de recerca d'estudiants de Batxillerat. Tal i com va manifestar durant l’acte d’entrega de premis el rector d’aquesta universitat, el premi es va otorgar pel treball “En Ventilat i l’Espantall. Il·lustració d’un conte”, elaborat a partir de la il·lustració d’un conte infantil inèdit de l’escriptor capelladí Joan Pinyol.
El resultat del treball el forma un conjunt de vint-i-tres il·lustracions a tot color que s’integren perfectament amb el text i que treballen magistralment les múltiples perspectives visuals per apropar la història als lectors als quals s’adreça el conte.
En Ventilat i l’Espantall explica una doble aventura protagonitzada per dos personatges, un ventilador i un espantaocells, que tenen en comú el seu desig d'escapar del seu propi destí i condició. En un món on gairebé ningú no es conforma amb el que té, tots dos emprenen una fugida en direcció a les seves il·lusions, es troben, es descobreixen mútuament i desitgen conèixer la realitat que fins ara acompanyava l'altre. Però no tenen sort i després de provar d'instal·lar-s'hi, també s'adonen que hi ha coses que no es valoren fins que es perden i retornen als seus llocs inicials amb una bona lliçó apresa.
El treball artístic de l’Aina Xifré Solé va guanyar ex aequo el primer premi de Recerca de la Universitat de Vic en la modalitat Unnim, dotat amb 2000 euros, que premia els millors treballs de recerca en l'àmbit de les arts: literatura, teatre, música, cinema, escultura, pintura o arquitectura.
En aquesta darrera edició dels Premis Universitat de Vic als millors treballs de recerca d’estudiants de batxillerat hi van participar els alumnes escollits pels centres de Batxillerat d'Andorra i les Illes Balears, i de les comarques de l'Alt Empordà, l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell, l'Anoia, el Bages, el Baix Empordà, el Berguedà, la Cerdanya, la Conca de Barberà, les Garrigues, la Garrotxa, el Gironès, la Noguera, Osona, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Pla de l'Estany, el Pla d'Urgell, el Ripollès, la Selva, la Segarra, el Segrià, el Solsonès, l'Urgell, la Vall d'Aran i el Vallès Oriental.
En el cas de la igualadina Aina Xifré, i pel mateix treball d’il·lustració del meu conte, no és la primera vegada que resulta premiada...
La conec hivernal i acabo de compartir amb ella uns dies d'estiu. I la trobo fantàstica sempre! A l'estiu li llevaria mitja dotzena de milers de guiris de mapa en mà, però Menorca és Menorca. 
Fa uns anys, en ocasió de vaques grasses i quan la gran majoria de
El 20 de novembre de 1975 va morir el dictador i alguns il•lusos van
Aquest proper diumenge 7 d'agost, una bona colla d'escriptors catalans, castellans i aragonesos, la farem grossa al voltant de la llibreria Serret, a Vall-de-roures, que comana una bèstia dinamitzadora de la nostra cultura i de la nostra llengua, que és l'Octavi. 
Aquest del costat és el meu pare i es pensa que és com el Mas, que va guanyar a la tercera. 
Al professor i escriptor Francesc Mompó també li ha passat. 
No sé vosaltres però jo començo a ser de la colla d'espectadors del TN de TV3 que quan comença la informació esportiva, aprofita per fer mil coses per a mi molt més pràctiques i interessants. Hi ha molt temps per fer-les... 
Si tots els consistoris acorden, amb les principals empreses de jardineria de llurs municipis, que aquests negocis locals es facin càrrec de col·locar i mantenir les plantes dels parterres centrals de les rotondes de cada població -a canvi de la possibilitat que s'hi anunciïn amb un cartell publicitari-, tres d'una : L'aspecte de les rotondes de molts racons del país millorarà ostensiblement, es promouran els negocis locals i el manteniment d'aquests ajardinaments urbans no haurà d'anar a càrrec de les brigades municipals de jardineria. O, dit d'una altra manera, tindrà un cost zero per als contribuents de bons costums de cada lloc en forma d'impostos...
Se'ns rifen, ho sabem, se'ns rifen. 
Moritz envia a Brussel·les una cervesa etiquetada en català per a cada eurodiputat
Recentment han canviat les maneres però fins no fa pas gaire, a la nostra cultura occidental, s'imposava el cognom de la mare sempre darrera el del pare, com si no valgués el mateix. D'aquesta manera els nascuts al segle passat sempre se'ns coneixia amb el nom i l'identificador de la família paterna. Però això canvia, per llei i per tradició. Si ens fixem en l'encara president del govern espanyol, és a dir Jose Luís Rodríguez, sempre ha potenciat la marca Zapatero. Una manera de fer que hereta també el pretendent a succeir-lo dins les files del PSOE, el senyor Alfredo Pérez que ha començat la seva candidatura a president espanyol amb la marca Rubalcaba com a distintiva. No sé vosaltres, però si de primer cognom em digués Rodríguez o Pérez...
D'aquí just un mes la masia Can Massot de Darnius estarà d'aniversari. I com que els que la porten destil·len sensibilitat per tot arreu, no es limitaran a obrir una ampolla de cava amb els clients que aquell dia tinguin allotjats. No pas! Ho celebraran de la més poètica de les maneres. Amb el Festival de Poesia POEMESTIU DARNIUS, en el qual, i a partir de les set, amb el vent fresquet de la tarda de l'ala esquerra del bon empordanet, recitaran versos, entre d'altres, Carme Pagès, Pau Llosa (fill de la casa i una de les almes mater de la iniciativa), Daniel Ruiz-Trillo, Jep i Ester, Sílvia Casamort, Àlvar Escudero Pineda i Daniel Ferrer i Isern. I a més, durant la vetllada també es presentaran llibres de Quim Martínez, Àngel Custodi i Teresa Bosch, que comptaran amb la intervenció d'altres poetes de Darnius. 
Amb el cor avui encongit i regirat, voldria parlar de tantes coses!
Abans i ara, escatimar recursos públics en educació i en sanitat és posar un bon pal a les rodes del nostre ordre de coses...
La jove igualadina Aina Xifré guanya el Premi Universitat de Vic de Recerca pel seu treball d’il·lustració d’un conte infantil propi
