jpinyol |
dissabte, 17 de setembre de 2011 | 17:50h
El candidat pel PP a les eleccions estatals del 20-N és Jorge Fernández
Díaz, per a mi una persona no grata d’ençà que en una comissió parlamentària a
Madrid -en què es debatia una proposició no de llei presentada per ICV-EU que
demanava que el govern espanyol mogués fitxa a favor de les famílies que, com
la meva, reclamem els cossos dels nostres avantpassats reenterrats a la força
al Valle de los Caídos-, es va quedar tranquil després de dir que el Valle era
intocable i que tots els països tenen un monument d’aquesta mena de resultes
d’alguna guerra. No m’ho invento, tinc aquella sessió del parlament espanyol
gravada en un cedé, entre altres raons perquè la proposició no de llei
defensada per l’aleshores diputat a Madrid, Joan Herrera, posava com a exemple el
cas del meu avi Joan Colom Solé, fet presoner per les tropes franquistes el
febrer de 1939 a
sant Julià de Vilatorta, traslladat al Campo de Prisioneros y Presentados de la
Seu Vella de Lleida i, després de morir-hi
el 5 de març de 1939 a
conseqüència de les nefastes condicions higièniques en què els tenien, enterrat a la
fossa comuna del cementiri de Lleida i, vint-i-sis anys després, el juliol de
1965, profanat de la tomba juntament amb 501 soldats republicans més i
traslladats amb nocturnitat i traïdoria i sense comunicar-ho mai a les famílies
afectades cap al Valle de los Caídos per ordre expressa del règim de Franco.
Digueu-me a quin país, després de vora 40 anys del final d'una dictadura es
manté la veneració oficial per la tomba del dictador.
Com molts sabeu, des de fa tres anys llargs lluito per treure el cos del
meu avi del costat del seu botxí i portar-lo al cementiri de Capellades, la
nostra població d’origen. Durant aquest temps, he dut a terme diverses accions
en aquest sentit, i finc i tot he pogut comprovar amb els meus propis ulls (ara
fa just un any) l’estat físic en què es troben els cossos dins aquell
matodòntic mausoleu del terme de El Escorial. Hem creat una Agrupació de
Familiars ProExhumació de Republicans del Valle i ens hem entrevistat amb
representants del govern espanyol actual que, en tot moment, ens han engrescat
de la possibilitat de complir finalment el nostre objectiu.
L’any 1965 el govern espanyol ens va robar els cossos dels nostres éssers
estimats i sempre he trobat que és de justícia que ens els retornin. Mentre no
ho facin les nostres ànimes no trobaran la pau ni ens creurem gran cosa del
nostre actual estat suposadament de dret.
Però ara, mentre una comissió d’experts nomenada pel govern socialista està
treballant per prendre una decisió sobre el que cal fer amb la darrera plaça
forta del franquisme que guarda fins i tot el cos del seu màxim ideòleg, tot fa
pensar que el temps juga a la nostra contra amb la més que anunciada arribada
del PP al poder polític en ple 20N, per a més inri.
I mentre dirigents com el Jorge Fernández Díaz no perden ocasió de
proclamar que el PP ens salvarà a tots del cataclisme econòmic que ens sacseja,
és evident que amb la seva victòria electoral se’n pot anar en orris tota la
feina feta per exemple pel Memorial Democràtic de Catalunya i pels familiars de
moltes víctimes de la guerra i de la postguerra.
Em consta que el monjo benedictí de Montserrat, el senyor Hilari Raguer,
que forma part d’aquesta comissió, està fent tot el possible al nostre favor, no
com els benedictins franquistes que viuen al Valle per ordre del Generalísimo,
que ens van clarament a la contra, però també sé que caldrà mantenir-se encara
més ferms si és que la dreta espanyola menys comprensiva amb els descendents
dels que perderen la vida en la defensa obligada del govern de la
II República acaba governant l’Estat
Espanyol....
ARTICLE PUBLICAT A WWW.LAFURA.CAT DIMARTS 13 DE SETEMBRE
Pals de paller
Hi ha fets execrables, de la magnitud tràgica de l’atemptat
contra les torres bessones de Nova York, que més enllà del drama humà i
l’animadversió que provoquen -perquè no hi pot haver ni una sola raó que
pugui justificar la pèrdua d’una vida humana- disparen tota mena
d’especulacions. Que si aquella sèrie d’atemptats, ideats i executats
per un terrorista entrenat pels EUA, van ser decisius per reactivar la
indústria armamentística nord-americana, que feia anys que havia perdut
el nord sense un enemic real per al qual justificar totes les despeses
militars, que si algú va aliar-se als interessos enemics dels americans
perquè encara avui molts es pregunten com podia ser que a començaments
del segle XXI es poguessin segrestar quatre avions, obviant totes les
mesures de seguretat de la fins aleshores primera potència mundial, i
convertir-los en projectils mortífers davant les càmares de televisió, i
altres conjectures que se sumen a la imaginació i a les maquinacions
col·lectives. I encara una altra evidència. El cervell dels atemptats de
l’11-S, segons diuen recentment capturat, mort i llançat al mar perquè
no torni a suscitar cap mena de veneració física, o se les va pensar
totes o va tenir un encert realment macabre. Em refereixo al fet, no
només d’anconseguir enclastar un avió en cadascuna de les majestuoses
torres de Manhattan, sinó de fer-ho de tan mala manera que en qüestió de
temps, s’esfondressin irremeiablement tot rubricant una malícia
retransmessa en directe davant de milions d’espectadors de tot el món.
Els que anem pel món provant de treure aprenentatge de tot els que ens
envolta i cada dia ens adonem que cada dia sabem menys coses, podem
arribar a deduir que fa just deu anys Bin Laden sabia el que es feia i
no va ordenar de qualsevol manera l’impacte dels avions contra les
torres. Tot el contrari. Devia conèixer al detall l’estructura
arquitectònica d’aquells solemnes edificis i el lloc on un impacte els
podia fer més vulnerables. I des del respecte més absolut per totes les
víctimes d’aquella tragèdia, hem de dir que no es va equivocar i va
assolir abastament els seus criminals objectius.
Salvant totes les distàncies i deixant de banda els atemptats
sagnants que van tenir lloc ara fa deu anys als Estats Units, sóc del
parer que darrera la sentència del Tribunal Suprem locutòria del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que obliguen la Generalitat a
fer-se enrere en el model educatiu de la immersió lingüística a
Catalunya, hi ha un veritable interès a fer també fonedís el pal de
paller de la nostra cultura i de la nostra identitat. Sí, clar i català.
Perquè el que es debat aquí no és la legitimitat de tres famílies que
reclamen un ensenyament monolingüe castellà per als seus fills. El que
el nacionalisme espanyol posa damunt la taula via judicial és la fi d’un
model educatiu que durant dècades ha vetllat amb èxit per la cohesió
social de les persones nouvingudes. Es vol, doncs, trencar aquesta
cohesió per esfondrar irremeiablement el pilar sobre el qual es basteix
la societat catalana actual, que vetlla tothora per la integració social
i que no vol saber res de problemes d’exclusió o de dobles línies
educatives per a castellanoestudiants i catalanoestudiants. I d’aquesta
manera es pretén enderrocar el veritable signe d’identitat d’una nació
mil·lenària, amb una llengua pròpia mil·lenària que és la manera natural
d’aquest tros de món per relacionar-se amb la resta.
Aquesta nova ofensiva contra un dels símbols del país no és perquè si
ara que vénen eleccions espanyoles ni tampoc no serà la darrera.
Partits nacionalistes espanyols com el PP o Ciutadans...
jpinyol |
dimecres, 14 de setembre de 2011 | 17:57h
Dins la nova programació de l’Escola d’Hivern
que organitza el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i
Lletres i en Ciències de Catalunya, adreçada al personal docent i reconeguda
com a Formació Permanent pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de
Catalunya, hi ha un curs que m’afecta directament.
Es troba dins els cursos inclosos en l’àmbit de Llengua i
Literatura, es titula “Al voltant dels recursos de lectura a l’aula”, és el
número 121206 i està coordinat pel bon amic Pere Martí Bertran, autor del text
d’una de les recents adaptacions cinematogràfiques de Terra Baixa, d’Àngel Guimerà.
Durant el curs, que tindrà lloc els dimecres 26 d'octubre, 30 de novembre, 11 de gener,
8 de febrer, 7 de març i 11 d'abril, de 18.00 a 21.00 h a la seu del Col·legi de
Llicenciats (Rambla de Catalunya, 8, de Barcelona) es treballaran noves
estratègies de lectura sobre la base de diferents formes expressives. Aquests
són els ponents que hi prendrem part :
Toni Matas: Les
noves formes de lectura.
Neus Oliveras: Llegir i fer teatre.
Montserrat Morera: Llegir i treballar les cançons actuals.
Joan Pinyol: Llegir i treballar la narrativa, amb incidència especial en
els microcontes.
Pere Martí i Bertran: Treballar la poesia (de la infantil i juvenil a la
d’adults).
Oriol Prat: Treballar la literatura a partir de les noves tecnologies.
jpinyol |
divendres, 9 de setembre de 2011 | 17:05h
Si t'estimes el país, la nostra història i la nostra cultura, o dit d'una altra manera, si en el teu fèisbuc no tens cap amic que en l'apartat de la ideologia política del perfil hagi inclòs que sent simpatia o forma part del partit nacionalista espanyol del PP, un cop a la capital de Mèxic no pots deixar escapar l'oportunitat d'anar a trobar l'Orfeó Català (al carrer Marsella, 45, de Mèxic DF, dins la Colonia Juárez).
Si ho fas seguiràs les petjades dels primers catalans que l'any 1906 s'hi van aplegar per mantenir viu el record del seu país i llengua d'origen, i també dels exiliats de la guerra civil que a partir del 1939 hi van anar a parar i van convertir-lo en un centre de resistència política contra la dictadura franquista i sobretot de promoció cultural de Catalunya.
Tant aleshores amb els promotors com ara amb els descendents, l'Orfeó Català de Mèxic, com a comunitat catalana a l'exterior, continua celebrant les festes tradicionals catalanes, les dates commemoratives, té una important massa coral i fins i tot un club de futbol amb el nom de Barcelona. També imparteix classes de català en una mostra més del respecte absolut cap a la nostra mil·lenària manera de relacionar-nos amb el món.
Aquest diumenge, a partir de les sis de la tarda (hora mexicana, just quan aquí canviarem de dia i entrarem al dilluns), celebraran la Diada Nacional de Catalunya amb una ofrena floral a l'altar de la Pàtria, un discurs a càrrec del senyor Carles Bondia i Rodríguez, un concert de la massa coral, dirigida per Paul Alberto Aguilar de Azcué amb l'acompanyament al piano de l'Analí Marisol Sánchez Neri. Al final hi haurà un brindis i per acabar un ball de sardanes.
Vaja, que passaran la mà per la cara a l'ajuntament de Badalona que presideix el peper García Albiol i que ha decidit no celebrar cap acte en aquest 11 de setembre.
Una abraçada, amics de Mèxic!
Si voleu saber què fan a l'Orfeó a trets generals, continueu llegint...
Amb els anys cada vegada se'm fa més clarivident. M'agrada relacionar-me amb persones que sumin sensibilitat i compromís.
Sensibilitat per combatre el marbre de la vida, segons com ben gèlid. M'estimo molt més una amistat que sent, s'emociona i aporta a tot el que fa una dosi ben màgica de passió que no pas aquells individus que van pel món eràtics, que són tan regulars com avorridíssims i que es consideren perfectes només perquè són molt poc exigents amb si mateixos.
I compromís respecte de la terra que els ha vist néixer i de la història que han heretat i, que en alguns casos, s'obstinen a canviar per millorar-la. Ara que el nacionalisme espanyol més ranci contraataca en l'intent estèril de fer desaparèixer del tot la nostra mil·lenària manera de comunicar-nos amb el món, és un bon moment per comprovar els que se senten la llengua catalana com a seva i els que es miren el conflicte de reüll, com si la cosa no anés amb ells, ni aquesta ni cap altra, perquè la seva actitud és d'una passivitat esgarrifosa.
Des de fa poc he sumat dos amics nous al meu còmput de coneixences personals i literàries. El Francesc Mompó i la Mercè Climent, sensibles davant la vida, compromesos en la lluita per a la nostra identitat nacional, guanyadors del XVIIè Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, 2010 amb l'obra Somniant amb Aleixa (que es presentarà el proper diumenge 11 de setembre a la una del migdia al Parc de la Ciutadella de Barcelona dins la Setmana del Llibre en Català), blocaires(entreu a ELS PRIMERS GESTOS DEL VERD o a UENDOS, GREIXETS I MAREMORTES i ho veureu) i també parella, que dóna sentit a totes les coses...
Aquí teniu un dels poemes que el Francesc (nat a Olleria, a la Vall d'Albaida) va dedicar en el seu moment a la Mercè, d'Alcoi. Pertany a una minisèrie derivada de l'ètimon Vocar i esdevé una autèntica manifestació amorosa cap a ella i cap a la nostra estimada llengua.
Als teus peus la meva veu com una estora d'adjectius amables perquè et siga lleu el camí, o com un rierol de cristal·lines vocals perquè et refresquen la passejada. Al teu esguard la meva veu perquè tries els mots més amatents per pintar-te dolça la jornada. Del meu cor la veu surt neta i clara, com una sintaxi verge a tu oferida.
Perquè quedi vist i se'n tingui coneixement, he proposat des de les xarxes socials que tothom pengi senyeres i estelades als balcons des d'ara i que les mantingui fins que no ens independitzem de l'Ecspanya.
M'han animat a fer-ho els darrers atemptats legislatius contra la llengua catalana a l'ensenyament i contra el sistema d'immersió lingüística en l'única manera de comunicar-nos que és pròpia d'aquesta terra. D'oficial n'hi haurà una altra, d'acord, però pròpia, només la catalana. I qui ho discuteixi és que desconeix la història i només actua amb maniobres politiquetes de ben curta volada.
Els meus pares no van poder estudiar en la llengua que parlaven a casa els meus avis. Per què ara un tribunal espanyol vol segregar el meu fill a l'escola només per aprendre en català, l'única llengua que els dos tenim al cor, i és oficial, i és pròpia de la nostra terra?
També he proposat avançar la col·locació de les banderes i estelades pensant que diumenge vinent ho farà gairebé tothom en el pitjor sentit de la paraula. Perquè fins i tot els partits nacionalistes espanyols, com el PP de la somrient Alícia Sanchez Camacho - que ja es veu de protagonista d'un país de les meravelles de la dreta més rància-, a la Diada tenen la barra de lluir el símbol que durant la resta de l'any miren de minar a base de recursos contra l'Estatut, contra la nostra llengua i contra la nostra història.
Queda clar doncs, que en uns moment en què el desig d'escapar-nos de l'ofec econòmic a què ens sotmet la una, grande y libre és més viu que mai, una manera d'aferrar-nos a les nostres conviccions i desitjos d'independència és fer voleiar senyeres i estelades i fer-les presents arreu de territori.
Ara bé, sense traspassar els límits de la decència.
Vull una Catalunya també lliure d'agressions i de pintades com la que mostra la imatge. Una imposició visual enmig del bosc que hi ha entre Capellades i Cabrera d'Anoia i, el que és pitjor, damunt la pedra que separa els dos termes municipals i en la qual encara es poden veure gravats els noms antics.
Si volem fer-nos respectar, respectem primer la nostra manera de ser, i aquestes pedres entre termes constitueixen un llegat ben peculiar que hem de saber conservar...
CARTA PUBLICADA AL DIARI "ARA" DIJOUS, 1 DE SETEMBRE I AL DIARI "EL PUNT-AVUI" DIVENDRES, 2 DE SETEMBRE
El govern de la ciutat autònoma de Melilla, en mans del PP, continua subratllant que allí és ben vigent el franquisme. No només perquè manté carrers amb noms lligats a la dictadura i també alça l'única estàtua de Franco que continua dreta enmig d'una ciutat. Ara mateix també per un altre gest que considero entre indignant i macabre. Acaba de concedir la medalla d'or de la Policia Local a Ramón Antón Mota, exconseller de Seguretat Ciutadana de la Ciutat que curiosament quan governava va instaurar aquesta condecoració. Però això és una anècdota. El que m'omple de ràbia, d'impotència i em fa pensar que la dictadura franquista és més viva que mai és el fet que aquest exconseller presenta dins el seu currículum el fet d'haver assistit com a funcionari de l'Interior a l'execució l'any 1974 de Salvador Puig Antich.
Tal com ho llegiu. L'actual conseller de Seguretat Ciutadana de Melilla, el senyor Francisco Javier Calderon Carrillo, del PP, ha atorgat una medalla al mèrit macabre a un franquista que s'enorgulleix d'haver vist com moria Puig Antich. Com que ja veig a venir que el govern espanyol ni s'immutarà (això passaria en estats normals!), espero i desitjo -com a mínim abans que del 20-N- que el govern de Catalunya denunciï el que considero un atemptat contra la intel·ligència humana i contra els sentiments de tots els que vam perdre tant en aquella maleïda guerra del 36 i durant la dictadura de vora 40 anys que la va seguir. Gestos com aquest diuen molt poc a favor del partit que fa mesos que es veu ja com a alternativa de govern a l'Estat Espanyol...
La Biblioteca Central d’Igualada organitza Uuh!, el primer concurs de microrelats de por que se celebrarà pels volts de Tots Sants.
Els relats participants han de ser inèdits, en català i tenir un màxim de 500 caracters (unes 10 línies en cos Arial 12) i s’han de presentar abans del 30 de setembre. Els guanyadors es donaran a conèixer el 27 d’octubre, coincidint amb l’espectacle de por Misteris quotidians, que la Biblioteca organitzarà en motiu de la diada de Tots Sants.
Aquí en teniu les bases completes...
microrelatm Construcció literària narrativa que té com a
peculiaritat la seva brevetat. També es coneix com a microconte, microficció
o conte brevíssim.
por f Torbament de l’ànim,
sentiment d’inquietud i commoció psicofisiològica que hom experimenta davant
un perill concret, sigui aquest real o simplement imaginat.
Bases del concurs
* Els microrelats de por hauran de ser originals i inèdits, no haver estat premiats en altres concursos i escrits en català.
* Els participants hauran de ser majors de 16 anys i només s’acceptarà un microrelat per persona.
* El text constarà d’un màxim de 500 caràcters sense comptar els espais (aproximadament 10 línies en Arial 12).
* El microrelat s’ha d’enviar com a document adjunt (Word, OpenOffice o Pdf) a b.igualada.c@diba.cat, amb l’assumpte “Microrelat de por”. Al cos del missatge han de constar les dades personals (nom i cognoms, edat, telèfon de contacte i correu electrònic). Aquestes dades no seran conegudes pel jurat fins després del veredicte.
* Els treballs s’han de presentar abans del 30 de setembre de 2011.
Jurat El jurat estarà format per l’escriptor Joan Pinyol; la directora de la Biblioteca Central d’Igualada, M. Teresa Miret i un representant de la Llibreria Aqualata.
Premis S’atorgaran dos premis, que es lliuraran el dia 27 d’octubre, en el decurs dels actes que la Biblioteca organitza al voltant de Tots Sants. Els guanyadors rebran un lot de llibres i un diploma acreditatiu. Es publicarà una selecció dels microrelats participants a la pàgina web de la Biblioteca.
Acceptació de les bases La participació en el concurs implica l’acceptació d’aquestes bases. Davant qualsevol incidència, la Biblioteca Central d’Igualada es reserva el dret a modificar-les. Les dades dels participants s’inclouran en un fitxer i s’utilitzaran només amb la finalitat de gestionar aquest concurs.
Terra Baixa... La Fura dels Baus... noms solemnes lligats al teatre de casa nostra que ens semblen accessibles (fent que canti sant Pere, evidentment) i alhora llunyans, pel que tenen d'ultradimensionats damunt de les coses del comú dels mortals... Però no.
El bon amic Pere Martí i Bertran, osonenc resituat de per vida a la capital de l'Alt Penedès, autor de meravelles d'obres infantils com La tortuga d'en Hans o El grill d'en Quim, entre moltes altres i crític i estudiós de la nostra literatura -sobretot infantil i juvenil- és també l'autor de l'adaptació de "Terra Baixa" que va publicar l'any passat Edicions del Roure de Can Roca i que ha servit a la Fura dels Baus per crear un espectacle interactiu i a Tv3 per fer-ne una telemovie que estrenarà properament.
Com que em satisfà plenament aquest nou èxit en el seu periple per les lletres, us reprodueixo a continuació l'article que l'Andreu Sotorra, un altre bon amic, ha dedicat des de la revista digital Cornabou a aquesta notícia, sens dubte, magnífica per a la nostra literatura.
La Fura dels Baus crea un espectacle interactiu sobre «Terra baixa» partint de l'adaptació d'aquesta obra d'Àngel Guimerà feta per Pere Martí i Bertran que és la base també del guió de la telemovie que estrenarà TV3
El muntatge que La Fura dels Baus ha titulat 'Terra Baixa Reload' ha ocupat excepcionalment l'espai de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, que utilitza habitualment Oriol Broggi i la companyia de La Perla 29. En aquesta ocasió, del 22 d'agost fins al 4 de setembre a Barcelona i, probablement després, en algun altre escenari català de gira, la representació comença amb el personatge de la Marta, interpretada per l'actriu Marina Gatell, que llegeix una de les primeres edicions de 'Terra baixa', a la vegada que les pàgines del text apareixen a la pantalla. L'espectacle compta amb cinc intèrprets presencials i la resta, fins a un repartiment d'una dotzena, virtuals, és a dir, aprofitant les seqüències de la telemovie que estrenarà TV3, en coproducció amb Fausto Produccions, amb motiu de la commemoració de l'11 de Setembre. La Fura dels Baus ha incidit en la peça teatral en la protagonista de l'obra d'Àngel Guimerà com a dona que s'avança a l'alliberament femení i que es resisteix a ser víctima, a la vegada que crítica la baixesa humana, mentre es balanceja entre la realitat i el somni. L'espectacle, que dura una hora i mitja, està dirigit pel membre de La Fura, Carles Padrissa, i pel realitzador de la telemovie, Isidre Ortiz, que també va col·laborar amb La Fura entre el 1998 i el 2001 amb la realització del film 'Faust 5.0' a partir de l'espectacle teatral 'Faust 2.0'. El muntatge de la Biblioteca de Catalunya, que aprofita el terra de sorra d'altres representacions, s'ambienta amb una escenografia i un utillatge rural que el director Carles Padrissa ha manllevat a un parent seu, Jaume Padrissa, propietari d'una col·lecció d'estris i peces del camp.
Una jove Nuri que surt del Goya de «Pa negre» A l'escenari de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya els intèrprets són Marina Gatell (Marta), Jordi Coromina (Pep i el cos de Sebastià), Quimet Pla (Nando), Mireia Gubianas (Pepa, Llop, Mula i Antònia) i Xesco Pintor (Manelic i Torruca). Els intèrprets que apareixen en els fragments de la pel·lícula a la pantalla són Francesc Orella (Sebastià), Joan Pera (Presa), Ernest Villegas (Manelic), Marina Comas (Nuri) —la jove guanyadora d'un premi Goya per 'Pa negre'—, Mercè Arànega (Pepa), Roger Casamajor (Xeixa), Xevi Vilar (Perruca), Òscar Rabadan (Mossèn) i Tast Munar (Antònia). Amb motiu d'aquestes dues versions, la teatral i la cinematogràfica [vegeu un making off de TV3], l'adaptació de l'obra publicada per l'escriptor, crític i estudiós de la literatura catalana, Pere Martí i Bertran (Edicions del Roure de can Roca, 2010) ha estat, en els dos casos, respectada al màxim i, segons l'autor, només va ser necessari supervisar alguns petits ajustos i escurçar alguns diàlegs per facilitar el registre audiovisual.
A tocar de casa viuen el Jordi i la Raquel, grans amics i excel·lents veïns que més que sovint se les empesquen per repartir la seva alegria per un planeta que al final els quedarà petit.
Per això, abans que vagin a trobar altres cossos celestials aprofitant les merescudíssimes vacances, em ve de gust esplaiar una circumstància lligada al seu darrer viatge, a l'Índia.
La Raquel, apassionada i practicant de les danses orientals, i el Jordi -que també és una mica "índio", acaben d'arribar no fa gaire d'aquell país de contrastos i de vaques sagrades.
Un cop allí, i per no aprofitar les mateixes petjades dels milers d'encuriosits occidentals que hi posen els peus per veure de prop aquella cultura, van decidir emprendre una ruta alternativa, fora dels circuïts marcats, i van fer cap a la població de Lohargal acompanyats d'un indi.
Van visitar la població, van entrar en un temple i allí dins el guia particular va retrobar un amic periodista que càmera en mà, no va desaprofitar l'ocasió per immortalitzar el moment i posteriorment va elaborar-ne una crònica per al diari on treballa. Això passa aquí, a Lohargal i a la selva equatoriana meridional...
Jo no he estat a l'Índia però deu ser com aterrar en una illa de fama estiuenca a l'hivern per fer-hi alguna activitat. Als periodistes els sembla tan extraordinari el que hi vas a fer que surts a la premsa segur. Però deixem les meves minúcies baleàriques i tornem a Lohargal.
El 4 d'agost va aparèixer en un diari indi (el de la imatge) la notícia de la visita dels meus amics al temple, amb fotografia del moment en què a la Raquel li posen un braçalet ple de significacions profundes i amb indicació del seus noms i cognoms i de la seva procedència barcelonina (suposo que si fer entendre que Catalunya no és Espanya ja és un clàssic de cada estiu quan vas pel món, concretar que, més que a Barcelona vius a Capellades, entre la Baixa Anoia i l'Alt Penedès, ja deu ser tota una quimera!).
Tampoc no domino la llengua en què està escrit el diari (és de les que em falten per aprendre, llàstima!), però em fio molt dels meus grans veïns, i entre fresques i terrasses de finals d'agost m'han assegurat que es tracta d'una crònica que vol donar a conèixer una part de l'Índia molt desconeguda i poc freqüentada per persones d'altres terres, de manera que la Raquel i el Jordi -que han estat els primers turistes en anar-hi- no siguin pas els darrers.
Gràcies per convidar-me a viatjar l'Índia a través dels vostres comentaris i alegries convertides en exclusives de premsa, i és que...
A Madrid clamen amb pancartes : "Mou, tu dedo nos señala el camino"...
Quan la bastarda impotència de no poder guanyar a través del joc net s'esplaia en la ment de quatre degenerats probèl·lics, tornen els vells costums que ens acosten als instints més primaris, com el de la confrontació.
Que no eclipsin la màgia del futbol els devots de sant Mou, pocasolta, envejós i malcarat. I que vagin a cagar a la via, si pot ser a la de l'AVE, que...
Ahir el Bernat i jo vam fer cap al jaciment del Neandertal de l'Abric Romaní de Capellades. Hi havia càmares, periodistes, autoritats... tot el que no esperàvem trobar! Mentre representants de l'Ajuntament, de la Generalitat i de les excavacions feien la roda de premsa respecte de l'última troballa sonada al jaciment, el Bernat va esplaiar la seva alegria de forma oral.
Perquè no trenqués el silenci ni se sumés a les declaracions, al final li van deixar una pala i una galleda del fill de l'Eudald Carbonell.
Si mentre omplia de terra la galleda arriba a trobar una resta humana, veritable quimera d'aquelles excavacions arqueològiques...
Troben a Capellades l'artefacte de fusta configurat amb mànec més antic del registre arqueològic mundial
Podria avançar-se la hipòtesi de que es tracta d’un possible instrument per fer tasques de recol·lecció o de manteniment dels focs
Un equip de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) ha trobat l'empremta (el negatiu) de l'artefacte de fusta configurat amb mànec més antic del registre arqueològic mundial. La troballa ha tingut lloc al jaciment de l'Abric Romaní, a Capellades (Barcelona) durant la campanya d'excavació que es realitza del 8 al 31 d’agost sota la direcció d'Eudald Carbonell. Es tracta de l'únic objecte amb aquesta morfologia descobert durant els més de cent anys d'estudi arqueològic en aquest jaciment, amb una seqüència estratigràfica que va dels 35.000 anys abans del present als 75.000 anys.
Aquest artefacte destaca per la configuració del mànec i de la seva part activa (la resta de la peça). Aquesta última fa 15 cm de llarg per 8 cm d’ample i té una morfologia triangular amb una secció el·líptica. Aquesta part activa es troba clarament diferenciada de la zona ergonòmica (per on s’agafaria) que és de secció circular i fa 17 cm de llarg per 4 cm de diàmetre. Encara que es desconeix el seu ús o funcionalitat real, ja que mai s'havia documentat una peça semblant en jaciments del Plistocè superior, podria avançar-se la hipòtesi de que es tractes d’un possible instrument per fer tasques de recol·lecció o de manteniment dels focs. L’artefacte està parcialment carbonitzat i s'ha conservat gràcies al travertí que caracteritza la construcció de l’estructura de l’Abric Romaní i dels sediments que l’omplen.
El nivell P on es troba aquest fòssil ha estat datat per les sèrie del urani-tori i ha donat una antiguitat de...
Eudald Carbonell: ‘A l’Abric Romaní hi ha la història de la perseverança, més de 100 anys d’excavacions’
És el 29è agost que Eudald Carbonell excava el jaciment de l’Abric Romaní de Capellades, junt amb un grups d’arqueòlegs. El Parc Prehistòric de Capellades és un equipament de l’Ajuntament del municipi ubicat a la coneguda Cinglera del Capelló. Un estiu més, l’Abric és obert al públic durant tots els dies de la setmana mentre arqueòlegs investiguen el jaciment, dirigits pel també arqueòleg, antropòleg i paleontòleg Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953). Els arquèolegs excaven durant tot l'agost. Durant la resta de l'any, s'investiga.
Eudald Carbonell és el director de les excavacions a l'Abric Eudald Carbonell és el director de les excavacions a l'Abric
El jaciment paleolític de Capellades, únic a nivell europeu, no podrà comptar, per ara, amb el Museu dels Neandertals que s'ubicaria a la zona que avui funciona com a aparcament. Raül Bartrolí, arqueòleg i tècnic de l'Ajuntament encarregat de l'Abric Romaní, puntualitza que el túnel que connecta el futur Museu amb el jaciment ja està construït, 'perquè en el moment teníem pressupost; però ara també patim les retallades de Foment, que havia d'invertir 2 milions d'euros'.
Malgrat això, el jaciment de l'Abric Romaní compta, un any més, amb una trentena d'arqueòlegs que excaven les restes de fa més de 75.000 anys. Tot l'equip es trasllada al municipi durant tot el mes, per excavar tot el que després, durant l'any, podrà ser catalogat i investigat.
Eudald Carbonell destaca el paradigma que hauria de representar el jaciment L'arqueòleg Eudald Carbonell defineix com a 'lliçó' el fet d'estar investigant un jaciment des de fa 100 anys. 'Això és que hi ha alguna cosa interessant aquí per a l'espècie; ja és un missatge', puntualitza. Això sí, l'Abric Romaní va tenir 'poca sort perquè fa molts anys que s'està escavant i no s'ha aconseguit que sigui un punt de referència'.
A nivell comarcal, Carbonell opina que el jaciment hauria de representar un paradigma, ja que es tracta d'un lloc 'històric', també en l'àmbit internacional. L'Abric significa el 'coneixement de l'evolució, de com l'espècie 'ocupa l'espai, de l'espai-temps'. L'arqueòleg, que és director de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), considera que 'és aquest tipus de coneixement regional el que ens fa falta per explicar-nos com era l'espècie'.
Aquests governants valencians no entenen res! CENTRO VALENCIANO EN EL EXTERIOR A ALAIOR (Menorca). Per als ciutadans dels Països Catalans agermanats per una llengua i una història comunes, això és un insult lamentable...
Fragment de la presentació del llibre CRÒNIQUES D'AQUÍ, compartit amb més d'una vuitantena d'assistents el passat 12 d'agost al Teatre de la Lliga de Capellades.
"Cròniques d’aquí subratlla allò tan conegut de mirar-se el melic, però d’una manera col•lectiva. D’alçar la samarreta, ara que les xafogors gairebé ens ho demanen, i de mostrar al món la nostra manera de ser, la d’ara i la que s’ha anat forjant des de fa milers d’anys i ens explica com a poble... tot plegat en el fons del fons del fons d’aquest melic de la portada. Ja el tornarem a ensenyar!
Ara voldria fixar l’atenció en el fet que es tracta d’un llibre col•lectiu, d’un projecte comú que parteix del poble i que es fa per al poble i rodalies (o sigui per a la resta del món). Una forma de col•laboració per a la mateixa causa local que a Capellades tinc la impressió que darrerament ha anat a la baixa. Aquest poble sempre s’ha enorgullit de tenir una àmplia gamma d’entitats al servei del bé comú, però em fa l’efecte que d’uns anys cap aquí, i exceptuant algunes entitats històriques, més que mai cadascú va a la seva. Per tot plegat vull subratllar la importància d’aquesta obra col•lectiva, capaç d’aplegar trajectòries i sensibilitats diferents amb un denominador comú, parlar d’algun aspecte lligat al poble, fer una crònica particular d’algun fet que tingui a veure amb Capellades, des del vessant que cadascun dels autors ha escollit lliurement i només a partir de les directrius generals del Ton Font, que n’ha estat el coordinador i al qual vull felicitar –en nom de tots els autors- per aquesta iniciativa plural. Ell diu que és una manera de “fer poble” com una altra. Però com que aquestes maneres últimament escassegen, el felicito doblement i l’animo a continuar-la amb futurs llibres col•lectius que tractin les nostres coses. Ho va començar a fer fa uns anys amb Vivències, a partir del testimoni històric de diversos capelladins i capelladines, i ho ha continuat fent amb aquestes Cròniques d’aquí. Per molts més, Ton!
Tenim, doncs, a les mans un llibre col•lectiu, plural, múltiple... Una autèntica samfaina de maneres de fer poble, si em permeteu l’expressió, formada a base d’ingredients ben diversos. I per tant, amb una gràcia afegida. Si no t’agraden les mongetes, amb la samfaina de gustos sempre te les pots haver amb el pebrot, o desfogar-te amb la botifarra, i si ets vegetarià amb l’albergínia. La qüestió és no quedar-te amb gana davant del plat!
Vull dir que en aquest llibre col•lectiu i en tots els llibres col·lectius que es publiquen arreu del planeta cada autor és un món, i un estil, i una manera d’explicar-se, i tenir o no gràcia a l’hora de fer-ho ja gairebé no depèn ni de cadascú. Moltes vegades ho dicta el tema, la implicació a l’hora d’abordar-lo, i també la motivació que ens ha portat a escollir-lo per davant de tots els altres temes possibles. Llegiu el llibre i ho veureu.
Amb el que sí que hi ha un punt d’unió és en la relació íntima que cada autor té amb Capellades i el desig comú d’esplaiar algun referent –pretèrit o actual- del poble. I ara tornem al melic, o dit en termes científics, al que un dia va ser el cordó flexible que unia el fetus (aquí cadascun dels 11 autors del llibre) amb la placenta de la mare (de la mare terra que ens acull a tots, des del nostre petit gran terme)"...
Joan Pinyol agost de 2011
Si voleu saber el que vaig dir de cada autor i article del llibre, continueu llegint...
El Vaticà va beneir la pel·lícula de Franco "Raza"
Pius XII va dir que li agradava en una projecció privada
L'aristocràtic Papa Pius XII no incorria en frivolitats com anar al cine. Però va fer una excepció quan l'ambaixador d'Espanya a la Santa Seu, José de Yanguas, li va sol·licitar un favor: projectar-li, si no tota almenys un tràiler, una pel·lícula molt especial, Raza. Aquesta projecció privada, i el beneplàcit del Pontífex a l'epopeia patriòtica escrita per un Francisco Franco camuflat sota el pseudònim de Jaime de Andrade, és una de les revelacions que conté una capsa de l'Arxiu de Salamanca i un lligall del Ministeri d'Exteriors explorats per l'historiador Magí Crusells, secretari del Centre d'Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona.
A la imatge Alfredo Mayo, en un fotograma de 'Raza'.
El 6 de maig de 1942 -gairebé sis anys després de l'inici de la guerra civil-, l'ambaixada espanyola va projectar Raza en una sala d'actes de la Companyia de Jesús, davant el cos diplomàtic de l'Eix, cinc cardenals, diversos dignataris vaticans i els superiors i generals dels principals ordes religiosos: jesuïtes, dominics, trinitaris, agustins i franciscans.
La projecció, amb crítica positiva de L'Osservatore Romano, ja era coneguda per investigadors que s'havien endinsat en la intrahistòria d'aquesta la superproducció, com Román Gubern. Però la carta localitzada per Crusells als arxius d'Exteriors explica el perquè de tanta atenció (d'altra banda, lògica quan el Papa Pius XII havia acollit la victòria de Franco amb immensa alegria).
En una projecció prèvia, el Pontífex, va explicar l'ambaixador, «va quedar altament complagut per l'alt esperit que la informa, malgrat que només va presenciar les escenes de més alta emoció religiosa». Això sí, Pius XII va expressar «el desig que no se li doni publicitat, ja que és un cas excepcional».
EL 'DOSSIER RAZA' / Aquest episodi vaticà, recollit en un capítol del llibre col·lectiu Vidas de cine. El biopic como género cinematográfico, (TB Editores) és només una part de la informació extreta per Crusells. A l'arxiu diplomàtic espanyol es poden seguir els rastres de l'activitat del Govern espanyol per aconseguir un ressò internacional a la pel·lícula, i la capsa extraviada a Salamanca sobre la pel·lícula conté infinitat d'informació recopilada per l'almirall Jesús Fontán, ajudant de Franco i posat al capdavant de la Sección Cinematográfica del Consejo de la Hispanidad per fer realitat el capritx del dictador.
El dossier Raza de Salamanca conté informació exhaustiva sobre el pressupost, producció i exhibició de la pel·lícula, dignes d'una superproducció. Les condicions a les quals es va arribar per distribuir-la a Alemanya i els territoris ocupats tornen a demostrar, considera Crusells, fins a quin punt el film era prioritari per a Franco: la distribuïdora alemanya Transit, després d'un any de negociacions pel desinterès alemany, es quedava el 50% de la recaptació i obtenia permís per projectar 10 films a Espanya. Traduïda amb el nom de Blutzeugen (Màrtirs), Raza es va projectar el 1944 en 218 cines alemanys.
«GENT SENSE MORAL PRIVADA» / Entre la documentació de Fontán, Crusells ha identificat diverses petites joies. Entre elles, un informe que recull que Franco va acceptar el repartiment que se li va proposar, modificacions del guió original que, amb l'excusa de millorar el ritme, es carreguen escenes que resultarien ruïnoses (com una fugaç visió d'almogàvers a bord d'una galera) i un informe dirigit a la Casa Militar del cap de l'Estat que podria haver resultat clau en l'elecció del director, José Luis Sáenz de Heredia. Ja que la gairebé totalitat de directors són «gent sense moral privada, comercial ni professional», l'autor de l'informe considera que l'únic amb «bona formació espiritual» i «decència» seria Sáenz de Heredia, malgrat que només tindria un defecte «que per cert és bastant comú en gairebé tots els artistes: és bastant desordenat i no gaire actiu». Tot i amb això, «el seu pur patriotisme» i la vigilància a la qual el sotmetria «un home fred i meticulós» com el seu col·laborador Antonio Román haurien de fer-lo «treballar a un ritme al qual no ha treballat mai»....
Demà divendres 12 d'agost, després que a Ciutadella un company de feina -de nom artístic D.J Morrison- hagi fet saltar d'alegria els clients del Limoobar i mentre a la mateixa ciutat una bona amiga estarà inaugurant la seva exposició de pintures titulada "Mars, fars, ones i sal", a la galeria Retxa, a Capellades presentarem el llibre Cròniques d'aquí, que ha coordinat el capelladí i un dels fundadors dels Joglars, Ton Font.
Aquest llibre col·lectiu compta amb l'aportació d'onze autors diferents que, a partir del mateix denominador de Capellades, tracten diversos aspectes lligats a la vila. Per ordre alfabètic es tracta del tunissià i resident a Capellades Aman Ben Nasr que en l'article "Visc a Capellades" parla de la seva pròpia experiència al poble com a nouvingut; de l'arqueòleg Eudald Carbonell, que dóna compte dels més de cent anys d'excavacions dutes a terme a l'Abric Romaní i de la singularitat mundial del jaciment; del músic i compositor Xavier Cassanyes que a l'article "La música, unió i comunió de cultures" subratlla la veritable força unificadora d'aquest art universal; l'antropòleg Jordi Castellví, que dóna compte de la tradició secular del mercat figueter de Capellades; la filòloga Maria Teresa Costas, que descobreix els trets específics de la parla capelladina; el mateix Ton Font, coordinador del llibre, que fa un homenatge a la capelladina Maria Rosa Rotllant de Franch i a l'empremta especial que va deixar en aquest món; l'historiador Miquel Gutiérrez, que descobreix la trajectòria singular del capelladí Jaume Castells i Muntal que al segle passat es va establir a la ciutat de Guayaquil (a l'Equador); la periodista Montse Ibañez que, amb l'article "Capellades i els nouvinguts. Els tòpics són tots reals", analitza el fenomen de la immigració en el nostre municipi; l'il·lustrador i cronista local Toni Miquel que homenatja la mort en majúscules a partir de diferents exèquies capelladines plenes de vida; l'escriptor Joan Pinyol (és a dir, qui signa aquest apunt), que dóna a conèixer la història sentimental dels veïns d'un dels carrers més veternans de Capellades i la directora del Museu Molí Paperer, Victòria Rabal, que dóna compte de la commemoració dels cinquanta anys d'un dels museus més visitats del país.
La presentació tindrà lloc a la sala de teatre de La Lliga a les vuit del vespre i comptarà amb diverses actuacions musicals i sorpreses afegides...
Si t'estimes el país, la nostra història i la nostra cultura, o dit d'una altra manera, si en el teu fèisbuc no tens cap amic que en l'apartat de la ideologia política del perfil hagi inclòs que sent simpatia o forma part del partit nacionalista espanyol del PP, un cop a la capital de Mèxic no pots deixar escapar l'oportunitat d'anar a trobar l'Orfeó Català (al carrer Marsella, 45, de Mèxic DF, dins la Colonia Juárez). 
Amb els anys cada vegada se'm fa més clarivident. M'agrada relacionar-me amb persones que sumin sensibilitat i compromís.
Perquè quedi vist i se'n tingui coneixement, he proposat des de les xarxes socials que tothom pengi senyeres i estelades als balcons des d'ara i que les mantingui fins que no ens independitzem de l'Ecspanya. 
La Biblioteca Central d’Igualada organitza Uuh!, el primer concurs de microrelats de por que se celebrarà pels volts de Tots Sants. 
Terra Baixa... La Fura dels Baus... noms solemnes lligats al teatre de casa nostra que ens semblen accessibles (fent que canti sant Pere, evidentment) i alhora llunyans, pel que tenen d'ultradimensionats damunt de les coses del comú dels mortals... Però no.
A tocar de casa viuen el Jordi i la Raquel, grans amics i excel·lents veïns que més que sovint se les empesquen per repartir la seva alegria per un planeta que al final els quedarà petit. 
A Madrid clamen amb pancartes : "Mou, tu dedo nos señala el camino"... 
Ahir el Bernat i jo vam fer cap al jaciment del Neandertal de l'Abric Romaní de Capellades. Hi havia càmares, periodistes, autoritats... tot el que no esperàvem trobar! Mentre representants de l'Ajuntament, de la Generalitat i de les excavacions feien la roda de premsa respecte de l'última troballa sonada al jaciment, el Bernat va esplaiar la seva alegria de forma oral. 
Troben a Capellades l'artefacte de fusta configurat amb mànec més antic del registre arqueològic mundial
Eudald Carbonell: ‘A l’Abric Romaní hi ha la història de la perseverança, més de 100 anys d’excavacions’
El Mou petit quan brama....
Aquests governants valencians no entenen res! CENTRO VALENCIANO EN EL EXTERIOR A ALAIOR (Menorca). Per als ciutadans dels Països Catalans agermanats per una llengua i una història comunes, això és un insult lamentable...
Fragment de la presentació del llibre CRÒNIQUES D'AQUÍ, compartit amb més d'una vuitantena d'assistents el passat 12 d'agost al Teatre de la Lliga de Capellades.
Demà divendres 12 d'agost, després que a Ciutadella un company de feina -de nom artístic D.J Morrison- hagi fet saltar d'alegria els clients del Limoobar i mentre a la mateixa ciutat una bona amiga estarà inaugurant la seva exposició de pintures titulada "Mars, fars, ones i sal", a la galeria Retxa, a Capellades presentarem el llibre Cròniques d'aquí, que ha coordinat el capelladí i un dels fundadors dels Joglars, Ton Font. 
