Quan es trobava al cim més alt del seu poder l'imperi dels mexiques va ser enfonsat pels conqueridors. Després de dos anys de durs combats, Hernán Cortés, aliat amb els tlaxcalteques, va assetjar i va ocupar Tenochtitlán i gran part de la població va ser delmada per la guerra i per la fam. Els supervivents van ser convertits a la religió catòlica i van passar a ser súbdits de la corona espanyola. L'imperi dels mexiques va deixar d'existir i va passar a formar part d'un territori conegut com a Nova Espanya.
Maria Longhena
Contraindicacions
El dia que els indígenes van començar a entendre el sentit de les paraules de Fra Jeronio es van sentir ben malament. El fransiscà no va estalviar insults perquè s'avergonyissin de les seves pràctiques religioses i perquè mai més no regalessin un sacrifici humà als seus déus. Els va dir que el cos de les persones no es podia maltractar i que era una temeritat sacrificar vides per al bé de qualsevol divinitat.
Era tanta la ràbia que desprenia aquell missioner que va aconseguir ruboritzar algun dels indígenes amb un sentiment de culpabilitat que no coneixien fins aleshores. I de ben poc que no convenç la resta si no fos que aleshores Fra Jeronio va mostrar una imatge de Jesucrist crucificat que encara va confondre més la multitud maia.
Fugint en totes direccions, van arribar a un altre convenciment. Les tesis defensades per aquell religiós resultaven absolutament contradictòries, motiu prou suficient perquè hagués acabat ben boig.
(microconte propi inclòs en el recull MICROMÈXICS (Brosquil Edicions, 2007), llibre amb el qual vaig guanyar el Premi de Narrativa Vila de Puçol, 2006...
Un grup d'experts planteja treure Franco del Valle de los Caídos
La comissió d'historiadors i juristes que el Govern va impulsar el mes de maig passat per reinventar el Valle de los Caídos planteja en les seves conclusions preliminars que les restes del dictador Francisco Franco siguin exhumades i traslladades a un cementiri. Es busca així que el mausoleu, construït per presos del bàndol republicà i que alberga els cadàvers de 22.000 persones ajusticiades durant el franquisme que ara descansen amb el seu botxí, es converteixi en un monument que convidi a la reconciliació. Els experts no proposen, contràriamenr, treure la tomba de José Antonio Primo de Rivera -ubicada al costat del dictador- fora de la zona, donat que el fundador de Falange Española va ser executat en plena guerra civil al ser condemnat per conspiració pel Govern de l'època i també és considerat un caigut. Això sí, els experts consideren oportú reubicar les seves restes perquè no estiguin en una zona privilegiada.
PROPOSTA PARLAMENTÀRIA / Sobre aquestes i altres iniciatives treballa l'equip de 12 experts elegits fa mesos per l'Executiu a proposta dels grups parlamentaris. Els especialistes han treballat des del 30 de maig dividits en diverses subcomissions: una de jurídica, una altra per decidir què s'ha de fer amb la simbologia franquista, una altra que ha estudiat l'estat de les 33.833 osseres (de víctimes dels dos bàndols de la contesa, moltes d'elles traslladades allà amb el consentiment de les seves famílies) i l'última, de caràcter més general, que ha analitzat com es pot convertir el monument en un museu que honri i rehabiliti la memòria de les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista, tal com exigeix la llei de la memòria històrica.
La comissió ja està ultimant la delicada tasca que li va ser encomanada, tot i que és poc probable que emeti un veredicte i faci públiques unes conclusions definitives durant el mes d'octubre, tal com en principi estava previst. Els seus integrants no volen que les seves propostes sobre la principal icona de la repressió franquista puguin ser utilitzades com a arma llancívola en plena campanya electoral del 20-N.
Totes les subcomissions han acabat els seus informes sectorials i, els pròxims dies, seran posats en comú al si de la comissió central. Segons les fonts consultades per aquest diari, en un d'aquests informes hi figura la proposta d'exhumar i traslladar Franco, tot i que la mesura encara no té rang de conclusió definitiva.
Les mateixes fonts insisteixen que seria positiu evitar que la presència del cadàver del dictador al Valle de los Caídos segueixi turmentant les famílies dels republicans que hi estan enterrats, especialment quan científicament ja s'ha comprovat que no és possible traslladar les restes de les víctimes, com van sol·licitar alguns dels parents. Però també admeten que es pretén satisfer la mateixa família Franco, donat que un dels néts del caudillo ha assenyalat que la família no està del tot d'acord que el dictador descansi en aquell mausoleu. Afegeixen que la seva mateixa dona, Carmen Polo, va reconèixer la seva angoixa per no poder ser enterrada al mateix lloc que Franco. La tomba de Polo és al cementiri madrileny d'El Pardo. Si la comissió opta per demanar al Govern l'exhumació, és probable que proposi que les seves restes siguin traslladades a aquell cementiri.
SENSE PRESSIONS / La comissió no ha rebut pressions de l'Executiu o els partits, segons asseguren les fonts esmentades, cosa que els ha permès treballar amb la ment posada a complir amb un mandat legal i sense pensar en les conseqüències que el dictamen pugui tenir per al Govern de torn. «Som conscients que la comissió no és un microcosmos que reflecteixi totes les sensibilitats. Ni l'Església ni el PP formen directament part del grup, però hem mirat de fer-nos una idea de quines són les seves reflexions», assegura un comissionat que s'estima més mantenir-se en l'anonimat. L'esperit dels experts és emetre unes conclusions «madurades i molt discutides» i que no siguin objecte de la disputa partidista...
En ple estira-i-arronsa entre el govern igualadí i l'oposició municipal sobre el servei de l'empresa d'autocars "Igualadina" i mentre sento com uns i altres es despatxen a gust també contra el tren i un temps d'arribada a Barcelona que ja és més que centenari (a banda del tercermundista pas a nivell a l'entrada de la ciutat), em ve de gust recuperar i compartir l'experiència que vaig viure fa un parell anys com a integrant d'una tertúlia televisiva al Canal Taronja. Tots els tertulians (dos igualadins i dos que proveníem d'altres pobles de la comarca) vam estar d'acord en denunciar la tardança del tren que connecta la nostra capital amb la del país, fins que em vaig adonar d'un detall, al meu entendre demolidor. Els dos igualadins feien un front comú a l'hora de reclamar que el tren els portés més ràpidament com a mínim fins a Martorell. O, dit d'una altra manera, que passés de llarg d'aquests pobles petits amb els quals, i pel que es veia, els capitalins no hi volien tenir gran cosa a veure. Com que ho vaig trobar un insult amb majúscules a la idea que sempre he tingut de la comarca de l'Anoia (per molt disgregada que sigui) i com que em va evidenciar un centralisme igualadí excloent (fins i tot amb invents com la Conca d'Òdena, que disposa fins i tot de televisió pròpia), us enganyaria si us digués que em va saber fins i tot greu. Mentre no ens creguem la comarca en el seu conjunt i continuem tenint una capital de cap cot de tant mirar-se el melic (els exemples es podrien comptar amb els dits de les mans de milers de persones) no anirem pas enlloc...
Veig a venir que Rajoy i el PP no guanyaran a Ecspanya per convenciment. Entre la mala premsa que s'ha guanyat el PPSOE i la desídia que tenen molts ciutadans davant les martingales de la classe política, molts deixaran de votar, molts ho faran en blanc i com que la ultradreta espanyola té un electorat més que fidel i més que omplert d'abrics de pell i permanents llustroses, quatre de dretes ho decidiran tot, i el PPp encara es creurà que és una alternativa de govern fiable i que ens salvarà de l'apocalipsi econòmica actual.
Com que ho veig a venir, només vull recordar al Rajoy que haurà d'acatar les lleis i que pel que fa a la de la Memòria Històrica l'article 16 diu textualment :La Ley de Memoria Histórica, en su artículo 16, dispone que el Valle de los Caídos “se regirá por las normas aplicables a los lugares de culto y a los cementerios públicos”, y en él “no podrán celebrarse actos de naturaleza política ni exaltadores de la Guerra Civil, de sus protagonistas, o del franquismo”...
Tots fora, tots fora, tots fora! TOTS FORA DEL PODER POLÍTIC si són capaços d'afavorir la cultura de la mort (és a dir, el Ministerio de Defensa) i tancar hospitals.
Sabeu quin és el cost de 90 centres hospitalaris? 3.150.000.000 d'euros I d'un portaavions? 3.200.000.000 d'euros...
No ens enganyem. Al PP li interessa posar ETA dins la campanya electoral. Ahir vam veure com l'expresident espanyol relacionava la fi del terrorisme amb els interessos del govern espanyol socialista, en una maniobra més, al meu entendre ben cínica.
Avui ha estat el torn de les gràcies verbals de la Sánchez Camacho.
Dir que les 18 pagues extres dels diputats del PP al Parlament del meu país s'han de destinar a Càrites és d'una demagògia tan barata, en boca dels que més fortunes acumulen i que només pensen en aquestes associacions quan volen quedar bé davant l'electorat, que ja comença a ser insultant.
Jo estic content perquè passi el passi el proper 20-N, al meu país mai no hi haurà un president del PP...
Els representants del Partit Popular han assegurat que si guanyen les eleccions espanyoles del proper 20-N només assumiran els articles de la llei de la Memòria Històrica que van votar, 9 del total de 22 i que reobriran la darrera plaça forta del franquisme, és a dir, el Valle de los Caídos, on hi ha el dictador i vora 60.000 víctimes de la guerra civil, dels dos bàndols, moltes reenterrades allí a la força durant la dictadura, als turistes perquè venerin el lloc i tota l'ornamentació que hi resta inalterable als governs socialistes, com ara la bandera de la Falange amb el jou i les fletxes que es llueix sobre la tomba del dictador. Un exemple més que els peperos només saben acatar les lleis que els interessen mentre
pressionen amb ungles i dents perquè els altres les acatin totes...
Divendres passat a Manresa, el públic que omplia la sala petita del Kursaal (amb gent dreta i tot) se'n va endur a casa una bona dosi de poesia. Però no en forma de llibre exquisit que sembla destinat a quatre selectes que van pel món amb l'etiqueta de poetes i que no volen que mai ningú no els vegi tocar de peus a terra. Aquesta és l'èlit poètica que viu en un altre món tot i fer una llarga temporada en el nostre, en el de les persones que tenen migranyes i somnis, que pateixen per no arribar a final de mes i s'emocionen quan el sol es pon més enllà de llurs horitzons.
Tampoc no es destil·là poesia en forma de recital en què, més que el vers es llueix el rapsode i tot queda en un compromís una mica estèril.
No, no i mil vegades no. Gràcies al grup "Els Carlins" amb l'acompanyament musical de David Martell, divendres engegà el festival literari "Tocats de Lletra" amb un espectacle rodoníssim, amè, simpàtic i d'una factura insòlita que hauria de ser exportada arreu del país.
Drapets al sol és un muntatge poèticomusical creat a partir de textos inèdits, de caire
irònic, escrits per diferents autors, sota la direcció de Fina Tapias i amb una exquisita interpretació teatral a càrrec de Montse Mas, Ivan Padilla, Maria Sàenz i Txell Vall, que van posar-se a la perfecció dins el moll de l'os de cada veu poètica, tot jugant amb les paraules i amb
les accions que es descabdellen a partir d'un estenedor que fa
d'escenografia i de motor del fer i desfer de l'espectacle. Tot plegat conduït pel fil musical del piano creat per David Martell per a l'ocasió.
En definitiva, una proposta escènica àgil, divertida, molt ben lligada, fresca, dinàmica i d'una originalitat que ja m'agradaria trobar en més d'una de les propostes teatrals de la gran ciutat capital de tot i aglutinadora de res que és Barcelona.
Un a un, doncs, i fins a un total de setze poemes de talla irònica, propera i d'aquells que arriben a l'espectador embolcallats en una fina ironia que a vegades es destapa i es converteix en una rialla que fa de bon compartir, les tres actrius, l'actor i el pianista van posar en solfa els poemes Set dotzets, de Jordi Cussà; Experiment, de Rossend Sellarès, En(verinada), de Laia Martínez, I was born in Puerto Rico, de Jordi Julià, Poema alliberat al vol, de Joan Pinyol, Petit inventari d'ironies, de Josep Grifoll, A cada test, de Santi Rufas, Menuts, de Sònia Moya, Més cervesa, de Jordi López; Cu'na ciuccia, de Raffaele Pinto; Sant Jordi (segle XXI), de Josep Fàbrega, Improperis, de Laia Noguera; Recensió musical, de Lluís Calderer, Epitafis, d'Abraham Mohino; Per pur esplai, de Jaume Huch i Guarà, de Celdoni Fonoll.
Per la part que em toca vull felicitar efusivament l'actriu Maria Sàenz per la seva magnífica interpretació del meu "Poema alliberat al vol". Les rialles del públic mentre el recitava van convertir-se en la millor compensació per a les meves il·lusions i alguna petita frustració per altres temes que aquell dia portava també al damunt.
Davant d'aquesta original manera de fer arribar la poesia estaria bé que l'espectacle rodés pel nostre territori. Us ben asseguro que val molt la pena i, si en teniu possibilitats i el vostre no és un poble de gent tancada capaç de mirar més enllà del seu terme municipal, us animo a posar-vos en contacte amb "Els carlins" (elscarlins@elscarlins.cat o bé a través del 93 872 19 24) i programar aquest espectacle...
jpinyol |
divendres, 30 de setembre de 2011 | 08:25h
Hi ha un mal costum estès pel territori que consisteix en carregar-se qui destaca una mica per damunt dels altres, com si l'enveja fos tan corrosiva que ho engegués tot a rodar. Digueu-me sinó la quantitat de feines en què es prima la ineficiència. O, dit d'una altra manera. Si hi ha un pencaire se'l carrega de tasques fins que se'l difumina i si hi ha una persona laboralment ineficient no rep cap responsabilitat i viu rebé amb el mateix sou que els altres i sense ni un maldecap. D'aquestes darreres n'he conegut unes quantes i no paga la pena dedicar-hi una línia més perquè desprestigien la feina i no ens porten a cap lloc de profit.
En altres àmbits i casos, sembla com si existís una mania persecutòria cap als capdavanters en positiu. En un país on es veneren més les persones que toquen una pilota amb els peus i entrenen com tocar-la que no pas els que es mouen amb el cap i amb el cor, només falta que un jugador aconsegueixi les fites de Messi perquè la societat se'l vulgui fer seu (ara li surten besàvies de les terres de Lleida i tot) o a algú li passi pel cap carregar-se'l, encara que només sigui metafòricament per promocionar una gira musical per Sudamèrica. Veieu sinó l'última pensada del Pla cantautor.
Avís, doncs, per als que vulguin sortir una mica del comú...
Confesso que em costa creure en una societat que manté oberts greuges sagnants encara pendents de la guerra civil espanyola i mira cap a altres bandes quan les agrupacions de familiars de les víctimes demanem una mica de justícia per a les nostres causes. No pas per aplicar-la als que van provocar les injustícies que ens van deixar sense avis i pares i van tenyir les nostres llars d’un negre dol dolorosíssim que continua en el nostre passat familiar. Reclamem justícia pensant en la dignitatde les víctimes i en el record sincer cap a la seva contribució en la defensa d’unes llibertats que avui, els comercials de la política han convertit en eslògans electorals. Justícia, per exemple, per als milers de víctimes que continuen malenterrades i oblidades en els escenaris de la batalla de l’Ebre mentre el govern actual frena moltes iniciatives endegades pel Memorial Democràtic i el remet a Montjuïc, com si les causes que defensa formessin part d’un museu de la història que visiten quatre gats. Justícia per a les víctimes que, com el meu avi Joan, van ser profanades de llurs tombes catalanes pel règim de Franco i trasllades, sense que es notifiqués mai a la família, cap al Valle de los Caídos, la darrera plaça forta d’un franquisme que només maquillà la transició cap a una suposada democràcia. Ara que s’acosta un altre 20-N que pot retornar al poder la dreta espanyola més oposada a les nostres demandes i mentre una “Comisión de Expertos” (integrada entre d’altres pel monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer) s’afanya a fer un informe sobre el que es pot arribar a fer i a desfer al Valle (sobretot amb les vora 60.000 persones enterrades, entre les quals el mateix dictador i el fundador de la Falange), demano a tots els partits polítics (excepte els nacionalistes espanyols, que ja sé prou de quin peu calcen) que...
jpinyol |
dimecres, 28 de setembre de 2011 | 00:26h
L’any 1886 Jacint Verdaguer va donar a conèixer Canigó, un poema èpic format per dotze cants i un epíleg que narra els orígens llegendaris de Catalunya, situats als Pirineus al segle XI.
Dins el context de recuperació del passat medieval català que plantejava la Renaixença, en l’epíleg d’aquesta obra, mossèn Cinto fa parlar dos campanars romànics –el de sant Martí del Canigó i el de sant Miquel de Cuixà- que al segle XIX queien a trossos amb el pes de la deixadesa humana. Gràcies al record que comenten del seu passat esplendorós, aquest poema de 21 estrofes de cinc versos serví perquè s’iniciés una restauració que els va salvar de la desaparició.
Més d’un segle després de la publicació de Canigó i respecte de l’amenaçadora desaparició dels setze molins paperers de la zona de Capellades i d’altres poblacions anoienques, he volgut escriure una nova versió d’aquell epíleg de Verdaguer amb el nom de Capelló, per denunciar l’estat d’abandó d’aquest patrimoni històric anoienc (l’enderrocament del molí de Cal Ramonet, que havia estat propietat primer dels Romaní i després dels Mora, fa dos anys va posar moltes persones en alerta), i en aquesta ocasió en boca de dos molins que, pel seu deteriorament evident, corren la mateixa trista sort. El de Cal Violant, vora el pont de l’estació de tren de Capellades -que cada dia cau més a trossos- i el de la Boixera, a la Pobla de Claramunt, vora l’antic pont de la carretera vella que enllaça amb Vilanova del Camí –amb la teulada ja gairebé ensorrada-. Tant de bo que aquesta denúncia poètica serveixi per conscienciar els actuals propietaris dels molins mig abandonats i també les administracions que encara són a temps de salvar-los.
Epíleg de CAPELLÓ, una reescripció de l’Epíleg de Canigó, de Jacint Verdaguer, en clau paperera.
Doncs ¿què us heu fet, superbs molins, Ca l’Anton, cal Ramonet i cal Sapara, i tu, decrèpit Cal Violant, que omplies aquestes valls de raïmes i melodies, papers de barba i de ponedors el cel.
Doncs ¿què n’heu fet, dels miradors, onades de vent que tot ho eixugaven ¿On és, oh soledat, la teva premsa? ¿on, les corrues de paperers, que de matinada, se t’endinsaven?
¿De Cal Ramonet, on és la capella? ¿l’espolsador de Ca l’Anton? ¿on és del Cal Fortugós el podridor?, motlles, filigranes, mall satinador que fa tres segles formaven aquell món?
Les maces de fusta s’esmortuïren; la rosa s’esfullà com el roser; els arbres de lleves al silenci s’adormiren, com verderoles que en llur niu moriren quan el bosc les oïa més a plaer.
D’alguns molins no en queda ni rastre, de la ruta de l’aigua no en queda res, caigueren edificis plens d’història i s’apagà sa llàntia, com un astre, pels volts de l’Anoia no s’encendrà mai més.
En terra capelladina i poblatana ara cauen a trossos dos molins més, són els darrers alabrents de l’encontrada, que abans de partir per última vegada, contemplen l’enderroc provocat pel temps.
Són dues formidables centinelles que a la Vall del Paper posà l’eternitat: semblen garrics los roures al peu d’elles; les indústries modernes semblen ovelles al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava el de Cal Violant : -Doncs ¿que has perdut la veu? Alguna hora amb la teva roda em desvetllava i la meva a la teva s’entrelligava cada matí amb el so de la deu.
- Calaixos ja no tinc –li responia el ferreny molí de la Boixera-. Oh, qui pogués tornar-me’ls un dia! per omplir-los d’aigua els voldria per a la roda i per a mi.
Que trist va ser quan els desmuntaren! Tota una jornada els vaig veure esmicolar, set estelles de cadascun em deixaren; encara observo per on els portaren : tu que vius més avall, ¿no els veus tornar?
-No! Pel Camí Ral cap a Vallbona només caminaires obiro i llauradors; diu que torna a son arbre la niuada, mes, ai!, la que deixà la nostra brancada no hi cantarà mai més dolços amors.
Mai més! Mai més! La història jau sota terra; nosaltres damunt seu anem caient; els pobles, que ens deuen tant, ara ens aterren, en son oblit el nostre esplendor enterren i ossos i glòries i records se’ns ven.
- Ai, els pobles venten les cendres venerables dels nostres fundadors i impulsors; converteixen els nostres cossos en espectres i desniats los àngels pels diables vora els nostres ponts ploraren de tristor.
I jo plorava pels calaixos perduts i encara ploro mes, ai!, sense esperança de conhort, puix tot se’n va, i no torna el que enyoro, i de pressa, de pressa, jo m’esfloro, rusc on l’abell murmuriós s’és mort.
- Caurem plegats –el molí de la Boixera contesta-. Jo una bona teulada tenia damunt el cap; rival de les pluges, s’alçava victoriosa, i gràcies al seu aixopluc, desconeixia la fredor de la tempestat...
jpinyol |
dilluns, 26 de setembre de 2011 | 20:34h
Divendres passat, 23 de setembre (a la imatge), va tenir lloc a la sala del Casino de Vilafranca del Penedès, la presentació de l’antologia poètica titulada “Poesia a la frontera”, que ha coordinat el poeta sadurninenc Santi Borrell i que, amb el subtítol de “Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana”, acaba de publicar March Editors.
A la presentació vam participar, a més de l’editor i del coordinador de l’antologia, sis poetes de les comarques de l’Alt Penedès, el Garraf i l’Anoia que hem publicat poemes en el llibre. Blanca Deusdad, Santi Borrell, Marta Pérez, Antoni Casals, Teresa Costa-Gramunt, Nati Soler i jo mateix, que vaig tenir ocasió de recitar els poemes “D’amor veritable” i “Entre dos estats, un país”, inclosos en l’antologia.
D’altra banda, aquest divendres 30 de setembre s’inaugurarà una nova edició del festival de poesia de Manresa “Tocats de lletra” que fins al 29 d’octubre oferirà una bona colla d’espectacles literaris, xerrades, presentacions i activitats diverses de foment del llibre i de la lectura, enguany sota el lema “Irònics”.
La cinquena edició d’aquest festival s’encetarà amb l’espectacle “Drapets al sol” basat en versos irònics escrits pels poetes Jordi Cussà, Josep Fàbrega, Celdoni Fonoll, Jordi Julià, Josep Grifoll, Jaume Huch, Jordi López, Laia Martínez, Abraham Mohiho, Sònia Moya, Laia Noguera, Joan Pinyol, Raffaele Pinto, Santi Rufas i Rossend Sellarès. Els versos seran interpretats pels actors i actrius Montse Mas, Ivan Padilla, Maria Sàenz i Txell Vall, amb l’acompanyament musical de David Martell i sota la coordinació de Jordi Estrada.
En el meu cas. interpretaran versos del “Poema alliberat al vol” que vaig escriure el passat 28 de juny a propòsit d’aquest festival de poesia...
jpinyol |
diumenge, 25 de setembre de 2011 | 20:00h
El proper 29 de setembre farà noranta-nou anys que va néixer Pere Calders, el geni de les nostres lletres que em va descobrir l'art dels microcontes i que va promoure, amb una macromàgia especial, l'elaboració del meu Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna(Setimig edicions, 2001), el primer dels meus tres reculls dedicats al gènere més concís i meravellós de la narrativa, anterior doncs, a Micromèxics (Brosquil Edicions, 2007) i Glops (Ed. Petròpolis, 2009).
I justament aquell dia es presentarà a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès la microbiblioteca, el primer fons públic dedicat al gènere del microrelat. No ho trobeu micromeravellós!
Des d'aquesta biblioteca es crearà i es mantindrà un fons especial dedicat a aquest gènere literari i
es desenvoluparan tota una sèrie d'activitats al seu voltant amb els
objectius de fomentar la lectura, difondre'l i ser-ne referència per als
aficionats i aficionades al relat breu.
La presentació d'aquest projecte anirà a càrrec dels autors Àlex Chico, Fernando Clemot, Jordi Corominas, Ginés S. Cutillas i Laia López i comptarà amb la lectura de diversos microcontes per entrar en matèria.
Aquesta presentació oficial a banda, la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès està concretant diverses inciatives al voltant d'un gènere tan desconegut com interessant, entre les quals la convocatòria imminent d'un premi de microrelats i un taller didàctic per practicar-los, entre moltes altres.
Tant de bo que de tot plegat surti l'engrescament d'algun editor per publicar una antologia del microrelat català actual, que fa anys que reclamo i per a la qual m'he ofert en més d'una ocasió.
L'acte d'aquest dijous 29 de setembre tindrà lloc a la sala Salvador Allende de la Biblioteca i començarà a les set de la tarda...
jpinyol |
divendres, 23 de setembre de 2011 | 19:00h
Aquest vespre s'inaugurarà a la sala dels Trinitaris de Vilafranca del Penedès una nova exposició del poeta i artista plàstic finat Albert Ràfols-Casamada.
La mostra es titula EL TRAÇ I LA PARAULA i presenta una selecció d'obra plàstica al costat de textos poètics de l'artista per tal d'evocar la profunda relació entre pintura i escriptura en les seves creacions.
De fet, la seva producció ha alternat una extensa i reconeguda obra pictòrica amb l'escriptura, tant de textos assagístics i personals al voltant de l'art, com de poesia, gènere literari que ha volgut integrar amb la seva pintura, tot creant un espai estètic de gran intensitat i fàcilment reconeixible.
En aquest cas es tracta, principalment, d'obres sobre paper o cartró, pastels,grafits i collages, de mitjans del anys 60 fins a inicis del 2000, que restaven fins fa poc a l'estudi de l'artista, algunes d'elles inèdites o de la seva pròpia col•lecció.
L'exposició que s'inaugurarà a les vuit de vespre i que restarà oberta fins al 30 d'octubre a la sala dels Trinitaris (carrer de la Font, 43 de la capital de l'Alt Penedès) ha estat realitzada per la Fundació Palau de Caldes d'Estrac amb la col•laboració de l'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona.
Albert Ràfols Casamada ha estat un dels grans autors catalans de la segona meitat del segle XX. La seva obra pictòrica, després d'uns inicis d'influència postimpresionista va derivar aviat cap a l'abstracció, amb una clara tendencia a poetitzar els objectes de la vida quotidiana.
Si continueu llegint accedireu al text de l'entrevista que l'any 2006 vaig realitzar a l'artista des del seu domicili particular. Espero que la gaudiu...
La nostra és una llengua saludable, amena, agradable i me l'estimo d'allò més.
No només perquè hi ha mala gent que la persegueixen avui des dels Tribunals, i no fa gaire des del poder agafat amb la força de les armes.
Sobretot me l'estimo perquè els dictats del cor em surten en català, i els pensaments, i la febre dels desitjos, i els raonaments, i els sospirs, i perquè m'agrada compartir-la amb tothom. Amb persones vingudes d'arreu, com els meus alumnes provinents del Marroc, que la parlen amb un accent deliciós i se l'estimen com la porta oberta a totes les oportunitats que els dóna la vida.
També amb les persones grans, que la mantenen amb uns girs entranyables que retraten de bella manera el nostre passat oral més íntim. Com els informàtics, que ideen programes en llengua catalana per posar-nos a l'abast tot el món de la xarxa.
M'estimo la llengua i quan em regala un article salat propi del segle XII fossilitzat en el nom d'un poble, gairebé m'emociono davant d'aquesta mostra d'arqueologia lingüística.
M'estimo la llengua, molt i molt. No hi puc fer més. Perquè és la pròpia de la terra on vaig néixer i faig via, perquè és la dels meus besavis, avis, pares i fill.
Quan el Bernat saluda el peix que veu en el plat del seu sopar, em desfaig d'alegria mentre se'l menja de gust.
I me l'estimo tant (al Bernat i a la nostra llengua!) que tot el dia escolto per internet Ràdio Vilablareix (al http://www.correcamins.net/radio/), una emissora que només emet música en català (de tots els estils i
d'arreu del país) totes els hores del dia.
M'encanta compartir-la amb la gent del meu entorn, és a dir, amb el planeta sencer!...
jpinyol |
dimecres, 21 de setembre de 2011 | 00:23h
Aquest divendres 23 de setembre tindrà lloc la presentació d'una de les antologies poètiques més participades dels darrers temps. Em refereixo a POESIA A LA FRONTERA. Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana que ha coordinat el poeta sadurninenc, Santi Borrell i que aplega més de noranta veus poètiques.
El llibre, que ha editat March Editors dins la seva col·lecció Paraula ebrenca, comprèn poemes inèdits que reflexionen sobre el concepte fronterer des de totes
les seves vessants, des de la geogràfica, política i lingüística fins a la visió
més personal d’aquells que la pateixen.
En aquest sentit, Poesia a la frontera clama a la vibració lírica, èpica, dramàtica o divertida des d'un territori que comparteix la fraternitat amb totes les persones : el territori del cor.
La primera presentació del llibre va tenir lloc a Prat de Comte (Terra Alta) - a la imatge- el passat 7 d'agost i aplegà en un dinar una mica accidentat més de 160 persones que pogueren escoltar els versos directament de la veu dels seus autors.
Pel que fa a la capital de l'Alt Penedès, la presentació tindrà lloc al Casino de la Unió Comercial a dos quarts de nou del vespre i comptarà amb la presencia, a més de l'antòleg Santi Borrell, dels autors que han participat en el llibre i que són propers a la zona, és a dir, Sílvia Amigó, Blanca Deusdad, Teresa
Costa-Gramunt, Nati Soler i jo mateix com a autor d'un parell de poemes que també inclou l'antologia.
Si continueu llegint, esbrinareu com comença un dels dos...
jpinyol |
dilluns, 19 de setembre de 2011 | 18:02h
No em refereixo pas a la imatge d'un monarca borbó que penja a Xàtiva. Perquè en aquella capgirada hi ha tots els propòsits del món de no claudicar davant de segons quines corones.
Jo parlo de la realitat, d'aquell entorn que ens mirem sempre només des de la perspectiva que ens han dictat des de menuts, i que té moltes lectures possibles en funció de la nostra actitud a l'hora d'observar-la.
Si us dic que un cèrvol es va apropar a la superfície d'un llac, que es va reflectir en ella i que va preguntar-se, quin dels dos és el real... quants i quantes només esteu pensant en el que hi ha fora l'aigua? I si hi afegeixo que després de preguntar-se això es va tornar a capbussar, com ho veieu?
Doncs això, que una de les maneres de fer la vida més atractiva és mirar-la des de llocs diferents, pujar drets a la cadira del menjador i guaitar-lo des de dalt, agenollar-se sota la taula de l'estudi i des d'allí mirar els llibres, pujar al campanar de cada població i descobrir terrats fins aleshores desconeguts, o pujar al Turó de l'Home i fer-se al cas que ben mirat el país és una petita gran cosa, amb la mar blava i l'AP-7 a l'esquerra, els altívols Pirineus a la dreta i Montserrat al sud...
La fotografia que acompanya aquest apunt la vaig ahir en un racó del meu poble, però té tants trucs com ganes que els busqueu. I els que coneixem bé la bassa i el museu molí paperer, ho sabem prou bé. Ni tan sols el cel que hi apareix és el real, i en canvi, hi era, perquè de fotografies retocades no n'he volgut saber mai res...
jpinyol |
diumenge, 18 de setembre de 2011 | 12:05h
Marxen
les orenetes, se'n van els turistes i llurs divises, els xiringuitos de les
platges comencen a congriar solituds i freds polsims de mar... Però ens queda
la mosquitada impertinent i uns cràters coents a la pell que fan de bon mirar!
Quan es trobava al cim més alt del seu poder l'imperi dels mexiques va ser enfonsat pels conqueridors. Després de dos anys de durs combats, Hernán Cortés, aliat amb els tlaxcalteques, va assetjar i va ocupar Tenochtitlán i gran part de la població va ser delmada per la guerra i per la fam. Els supervivents van ser convertits a la religió catòlica i van passar a ser súbdits de la corona espanyola. L'imperi dels mexiques va deixar d'existir i va passar a formar part d'un territori conegut com a Nova Espanya.
Un grup d'experts planteja treure Franco del Valle de los Caídos
En ple estira-i-arronsa entre el govern igualadí i l'oposició municipal sobre el servei de l'empresa d'autocars "Igualadina" i mentre sento com uns i altres es despatxen a gust també contra el tren i un temps d'arribada a Barcelona que ja és més que centenari (a banda del tercermundista pas a nivell a l'entrada de la ciutat), em ve de gust recuperar i compartir l'experiència que vaig viure fa un parell anys com a integrant d'una tertúlia televisiva al Canal Taronja. Tots els tertulians (dos igualadins i dos que proveníem d'altres pobles de la comarca) vam estar d'acord en denunciar la tardança del tren que connecta la nostra capital amb la del país, fins que em vaig adonar d'un detall, al meu entendre demolidor. Els dos igualadins feien un front comú a l'hora de reclamar que el tren els portés més ràpidament com a mínim fins a Martorell. O, dit d'una altra manera, que passés de llarg d'aquests pobles petits amb els quals, i pel que es veia, els capitalins no hi volien tenir gran cosa a veure. Com que ho vaig trobar un insult amb majúscules a la idea que sempre he tingut de la comarca de l'Anoia (per molt disgregada que sigui) i com que em va evidenciar un centralisme igualadí excloent (fins i tot amb invents com la Conca d'Òdena, que disposa fins i tot de televisió pròpia), us enganyaria si us digués que em va saber fins i tot greu. Mentre no ens creguem la comarca en el seu conjunt i continuem tenint una capital de cap cot de tant mirar-se el melic (els exemples es podrien comptar amb els dits de les mans de milers de persones) no anirem pas enlloc... 
Veig a venir que Rajoy i el PP no guanyaran a Ecspanya per convenciment. Entre la mala premsa que s'ha guanyat el PPSOE i la desídia que tenen molts ciutadans davant les martingales de la classe política, molts deixaran de votar, molts ho faran en blanc i com que la ultradreta espanyola té un electorat més que fidel i més que omplert d'abrics de pell i permanents llustroses, quatre de dretes ho decidiran tot, i el PPp encara es creurà que és una alternativa de govern fiable i que ens salvarà de l'apocalipsi econòmica actual. 
Tots fora, tots fora, tots fora! TOTS FORA DEL PODER POLÍTIC si són capaços d'afavorir la cultura de la mort (és a dir, el Ministerio de Defensa) i tancar hospitals.
No ens enganyem. Al PP li interessa posar ETA dins la campanya electoral. Ahir vam veure com l'expresident espanyol relacionava la fi del terrorisme amb els interessos del govern espanyol socialista, en una maniobra més, al meu entendre ben cínica. 
Els representants del Partit Popular han assegurat que si guanyen les eleccions espanyoles del proper 20-N només assumiran els articles de la llei de la Memòria Històrica que van votar, 9 del total de 22 i que reobriran la darrera plaça forta del franquisme, és a dir, el Valle de los Caídos, on hi ha el dictador i vora 60.000 víctimes de la guerra civil, dels dos bàndols, moltes reenterrades allí a la força durant la dictadura, als turistes perquè venerin el lloc i tota l'ornamentació que hi resta inalterable als governs socialistes, com ara la bandera de la Falange amb el jou i les fletxes que es llueix sobre la tomba del dictador. Un exemple més que els peperos només saben acatar les lleis que els interessen mentre
pressionen amb ungles i dents perquè els altres les acatin totes...
Divendres passat a Manresa, el públic que omplia la sala petita del Kursaal (amb gent dreta i tot) se'n va endur a casa una bona dosi de poesia. Però no en forma de llibre exquisit que sembla destinat a quatre selectes que van pel món amb l'etiqueta de poetes i que no volen que mai ningú no els vegi tocar de peus a terra. Aquesta és l'èlit poètica que viu en un altre món tot i fer una llarga temporada en el nostre, en el de les persones que tenen migranyes i somnis, que pateixen per no arribar a final de mes i s'emocionen quan el sol es pon més enllà de llurs horitzons. 
Hi ha un mal costum estès pel territori que consisteix en carregar-se qui destaca una mica per damunt dels altres, com si l'enveja fos tan corrosiva que ho engegués tot a rodar. Digueu-me sinó la quantitat de feines en què es prima la ineficiència. O, dit d'una altra manera. Si hi ha un pencaire se'l carrega de tasques fins que se'l difumina i si hi ha una persona laboralment ineficient no rep cap responsabilitat i viu rebé amb el mateix sou que els altres i sense ni un maldecap. D'aquestes darreres n'he conegut unes quantes i no paga la pena dedicar-hi una línia més perquè desprestigien la feina i no ens porten a cap lloc de profit. 
Confesso que em costa creure en una societat que manté oberts greuges sagnants encara pendents de la guerra civil espanyola i mira cap a altres bandes quan les agrupacions de familiars de les víctimes demanem una mica de justícia per a les nostres causes. No pas per aplicar-la als que van provocar les injustícies que ens van deixar sense avis i pares i van tenyir les nostres llars d’un negre dol dolorosíssim que continua en el nostre passat familiar. Reclamem justícia pensant en la dignitatde les víctimes i en el record sincer cap a la seva contribució en la defensa d’unes llibertats que avui, els comercials de la política han convertit en eslògans electorals. Justícia, per exemple, per als milers de víctimes que continuen malenterrades i oblidades en els escenaris de la batalla de l’Ebre mentre el govern actual frena moltes iniciatives endegades pel Memorial Democràtic i el remet a Montjuïc, com si les causes que defensa formessin part d’un museu de la història que visiten quatre gats. Justícia per a les víctimes que, com el meu avi Joan, van ser profanades de llurs tombes catalanes pel règim de Franco i trasllades, sense que es notifiqués mai a la família, cap al Valle de los Caídos, la darrera plaça forta d’un franquisme que només maquillà la transició cap a una suposada democràcia. Ara que s’acosta un altre 20-N que pot retornar al poder la dreta espanyola més oposada a les nostres demandes i mentre una “Comisión de Expertos” (integrada entre d’altres pel monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer) s’afanya a fer un informe sobre el que es pot arribar a fer i a desfer al Valle (sobretot amb les vora 60.000 persones enterrades, entre les quals el mateix dictador i el fundador de la Falange), demano a tots els partits polítics (excepte els nacionalistes espanyols, que ja sé prou de quin peu calcen) que...
L’any 1886 Jacint Verdaguer va donar a conèixer Canigó, un poema èpic format per dotze cants i un epíleg que narra els orígens llegendaris de Catalunya, situats als Pirineus al segle XI.
Divendres passat, 23 de setembre (a la imatge), va tenir lloc a la sala del Casino de Vilafranca del Penedès, la presentació de l’antologia poètica titulada “Poesia a la frontera”, que ha coordinat el poeta sadurninenc Santi Borrell i que, amb el subtítol de “Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana”, acaba de publicar March Editors. 
El proper 29 de setembre farà noranta-nou anys que va néixer Pere Calders, el geni de les nostres lletres que em va descobrir l'art dels microcontes i que va promoure, amb una macromàgia especial, l'elaboració del meu 
El Bernat ha estrenat sabates i de seguida ha provat si corren. 
Aquest vespre s'inaugurarà a la sala dels Trinitaris de Vilafranca del Penedès una nova exposició del poeta i artista plàstic finat Albert Ràfols-Casamada. 
Aquest divendres 23 de setembre tindrà lloc la presentació d'una de les antologies poètiques més participades dels darrers temps. Em refereixo a POESIA A LA FRONTERA. Antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana que ha coordinat el poeta sadurninenc, Santi Borrell i que aplega més de noranta veus poètiques. 
No em refereixo pas a la imatge d'un monarca borbó que penja a Xàtiva. Perquè en aquella capgirada hi ha tots els propòsits del món de no claudicar davant de segons quines corones. 
