Dins la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados, a la...

PROPOSICIÓ NO DE LLEI PRESENTADA PEL GRUP PARLAMENTARI D'ESQUERRA REPUBLICANA-IZQUIERDA UNIDA-INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS. (Número de expediente 161/000297.)  EL PASSAT 30 DE SETEMBRE DE 2009, "-SOBRE LA DEVOLUCIÓN A SUS FAMILIARES DE LOS RESTOS MORTALES DE LOS REPUBLICANOS QUE SE ENCUENTRAN ENTERRADOS EN LA FOSA COMÚN DE CUELGAMUROS, EN EL VALLE DE LOS CAÍDOS-" i sobre "- MEDIDAS EN RELACIÓN CON LOS ENTERRAMIENTOS LLEVADOS A CABO EN EL VALLE DE LOS CAÍDOS. PRESENTADA POR EL GRUPO PARLAMENTARIO MIXTO. (Número de expediente 161/000727.),

l'aleshores diputat d'IC-V, Joan Herrera va dir :

Tengo que decir que nuestro grupo parlamentario redactó y presentó esta proposición no de ley tras conocer el caso de Joan Pinyol, una persona que ha pretendido recuperar los restos queridos del que fue su abuelo, soldado republicano, muerto en Lleida, cuyos restos mortales fueron depositados años después de morir en el denominado Valle de los Caídos. Joan Pinyol no ha podido conseguir lo más elemental, una vez supo donde estaban los restos de su abuelo, que es recuperar los restos de un ser querido. Digo esto porque ustedes sabrán que muy pocos historiadores investigaron el traslado de víctimas de la guerra civil al Valle de los Caídos y, de hecho, existían y existen aún pocas referencias bibliográficas, a pesar de que fue una operación diseñada a gran escala a partir del 30 de diciembre de 1957, que es cuando empieza a haber constancia documental de una primera referencia oficial del traslado de estos restos mortales. Fue a partir de ese momento cuando se suceden decretos y órdenes dirigidas desde el Ministerio de Gobernación a los gobiernos civiles, a los ayuntamientos y a la Guardia Civil.

La decisión inicial -hay que decirlo- era la de contar con la autorización de los familiares para el traslado de restos, pero eso, finalmente, se aparcó. Y se aparcó porque la reacción de los seres queridos y también de los seres queridos del lado del régimen franquista fue clara y fue decir que no querían que se trasladasen. De hecho, se tiene constancia de numerosas negativas a dicho traslado, las más destacadas fueron, por ejemplo, las de los familiares de los fusilados en Paracuellos del Jarama y las de los descendientes de personalidades de renombre como Calvo-Sotelo o Arturo Soria. Eso es lo que pasaba en la España de los años sesenta, una negativa por parte de los seres queridos, incluso del régimen franquista, que no querían que se produjese dicho traslado. Fue entonces precisamente cuando el régimen franquista decidió trasladar a muchas personas, incluso de diferentes bandos, en contra de la voluntad de sus seres queridos, al Valle de los Caídos y fue entonces cuando incluso en forma de aluvión llegaron esos restos al Valle de los Caídos, algunos hoy es imposible identificarlos, pero otros existe esa oportunidad.

            Una destacada historiadora que ha escrito sobre la materia, la señora Queralt, explicaba que aquello fue una oportunidad para determinados ayuntamientos franquistas que veían en la retirada de restos humanos la posibilidad de ampliar cementerios y de ampliar espacios ocupados por fosas que habían sido ocupadas. Esto que pasó en los años sesenta, hoy tiene una traducción y es que hay mucha gente que continuó depositando un ramo de flores en una fosa que al cabo de los años descubrió que no estaban sus seres queridos y que su abuelo, su padre o su tío, simplemente fue trasladado, contra la voluntad de la familia, al Valle de los Caídos. Podemos explicar varios casos, podría explicar el caso de Joan Pinyol, pero déjenme que les detalle otro caso.

            Sucedió en un pueblo de Ávila, en Pajares de Adaja, en el que el 20 de agosto de 1936 una furgoneta entra en la plaza del pueblo, existen siete señalados, entre ellos una mujer, y a aquellas personas las matan en una cuneta de un pueblo cercano, en Aldeaseca. Otro grupo de hombres, como pasó en muchos sitios, los enterró en un pozo. Lo que pasa al cabo de veinte años es que aquellas personas fusiladas son desenterradas y los trasladan al Valle de los Caídos. Lo que sucede es que cuando se exhuma la fosa el 11 de octubre de 2003 lo que se encuentran en Aldeaseca es que esas personas no estaban allí, aunque, de hecho, no es del todo cierto, porque con las prisas los desenterradores se habían dejado un cráneo, huesos de falanges, varias vértebras, piezas dentales y el dedal de la mujer que había sido asesinada. Pero los restos se habían trasladado al Valle de los Caídos. Eso permitió ampliación de espacios, pero no entraré ahí. Lo cierto es que uno de los descendientes, Fausto Canales, comprueba en el libro de registro del Valle de los Caídos que los siete cuerpos de los fusilados en Aldeaseca habían sido trasladados allí un mes antes de la inauguración del monumento. Y un monje benedictino -que como algunos de ustedes saben regentan el Valle de los Caídos- les señala el lugar exacto. Estaban en el columbario 198 de la cripta derecha de la capilla del sepulcro, en el piso primero. En este caso se sabía donde estaban. Esta fue su única y su penúltima visita al Valle de los Caídos, porque siempre ha dicho que su última visita será para recuperar los restos de su padre. Esta es la realidad. Hoy su lucha no es encontrar los restos de su padre, su lucha es la retirada de esos restos.

            La pregunta es ¿esta Comisión puede aprobar hoy un mandato que haga que se elabore un censo, que haga que se ayude en la exhumación, que haga que se garantice que esas personas puedan volver con los restos de sus seres queridos y depositarlos allí donde consideren? Es cierto que hay un problema económico, pero también hay un problema legal, incluso administrativo, porque muchas veces los restos que quedan son muy pocos, pero esas personas no tienen permiso para trasladarlos. Ese es el drama que se plantea y eso es lo que nosotros queremos trasladar.

            El caso que originó nuestra proposición no de ley es el de Joan Colom, un soldado republicano que murió de tifus en Lleida, tras caer preso. Su mujer durante muchos años lo que hace es depositar flores en la tumba donde creía que estaba, pero donde no estaba. Laura Colom explicaba: Cuando mi madre fue a reclamar su cuerpo a la cárcel, le dijeron que había muchos en aquella fosa, que a lo mejor estaba debajo de todos y que era imposible llevárselo. Si hubiese sabido esto, habría sufrido tanto…, porque lo que no sabría, en definitiva, su mujer es que su marido fue uno de los registrados el 21 de julio de 1965 en el Valle de los Caídos. Podría continuar con otros casos.

            Nosotros pedimos tres cosas muy sencillas. Primero, que se elabore en el plazo de seis meses, de una vez por todas, ese censo con las personas que se encuentran en el Valle de los Caídos. Sabemos que todas las personas no se podrán identificar, pero entendemos que todas las personas que puedan ser identificadas se deben identificar. Ese es un mandato que para nosotros es fundamental. Segundo, que haya una actitud proactiva con los familiares de estas personas, para que tengan a disposición dicha información y que sean republicanos o sean gente que estuvo al lado de Franco, pero que también les obligaron a trasladar sus restos, si quieren, puedan recuperar los restos mortales de sus seres queridos y hacer que descansen en paz allí donde considere la familia. Y, en tercer lugar, que se facilite a los familiares la exhumación, pero también el traslado.

            Espero que lleguemos a un acuerdo, pero al acuerdo se tiene que llegar con voluntad de cumplirlo, en primer lugar, si no, no sirve, y sabiendo que existe un problema y que no todos los problemas los solventa la conocida como Ley de la memoria, lo digo porque la ley llegó donde llegó, lamentablemente; debería haber llegado mucho más allá, de hecho, en el Valle de los Caídos no se llegó más allá porque hubo quien intermedió para que no hubiese un espacio de la memoria allí, pero bueno esta es otra historia suculenta que contar. Pero como no estamos hablando de esto, sino de recuperar los restos de los seres queridos -acabo ya, señor presidente-, lo que pedimos es que haya un mandato de la Comisión que le diga al Gobierno que colabore, que ayude y que haga que dramas como el de Joan Pinyol no continúen siendo un drama, sino que se identifiquen los restos mortales y que esos restos mortales se los pueda llevar allá donde el nieto de ese soldado considere que debe descansar su abuelo, unos restos mortales que fueron llevados a la fuerza y contra la voluntad de la familia a un espacio donde estoy seguro que muchos nunca hubiesen querido ir.

i el Jorge Fernández Díaz, candidat del PP a les eleccions del 20-N des de Catalunya, va respondre :

Señorías, una vez más tenemos ocasión de debatir en el seno de esta Comisión Constitucional sobre una ley que, aunque no se denomina formalmente así, es conocida por el conjunto de la opinión pública -y por algo será- como Ley de la Memoria Histórica. Ya tuvimos ocasión de debatir en el correspondiente trámite parlamentario sobre cuestiones como las que hoy nos traen aquí. Hoy nos traen aquí fundamentalmente dos iniciativas que lo que pretenden es, en concreto en el Valle de los Caídos, elaborar un censo de todas las personas cuyos restos están allí depositados y, a su vez, facilitar ese censo a los familiares o instituciones legitimadas para ello que lo reclamen y, en su caso y previa la identificación correspondiente, la exhumación y traslado donde los legitimados para ello dispusieran.
Como cuestión previa quiero afirmar algo que ya tuve ocasión de afirmar en esos debates de manera -si me permiten la expresión- muy solemne, y es que mi grupo parlamentario siempre ha defendido algo que es humanamente indiscutible y, si me lo permiten, hasta sagrado, como es que cualquier familiar tiene absoluto derecho a poder disponer de los restos de un ser querido, de conocer dónde están, y una vez conocido disponer de ellos, eso siempre que, evidentemente, sea humanamente posible y, por supuesto, dentro del marco de la ley. De eso es de lo que hablamos aquí. En cuanto a lo humanamente posible o fácticamente posible lo referiré más adelante. En cuanto al marco de la ley, conviene dejar claro que lo que en alguna de las iniciativas planteadas se denomina fosa común del Valle de Cualgamuros es la institución del Valle de los Caídos. Me explico. Así como la Ley de Memoria Histórica hace una referencia general a los procedimientos para proceder, en su caso, a las exhumaciones y disponer de restos, etcétera, el artículo 16 de la Ley de Memoria Histórica excepciona al Valle de los Caídos de ese régimen general, de tal suerte que el artículo 16, apartado 1º -como ustedes saben o deberían saber- dice literalmente que el Valle de los Caídos se regirá estrictamente por la normativa general aplicable a los cementerios públicos y lugares de culto. Eso lo dice la ley previo a un debate político, público, prolongado, etcétera. Por tanto, es a lo que nos tenemos que remitir. Ese es el marco jurídico básico de la ley que nos remite a la legislación sobre cementerios públicos y a la legislación sobre lugares de culto. ¿Por qué? Porque lo que ustedes denominan fosa común del Valle de Cuelgamuros es realmente una basílica-cementerio y un cementerio-basílica. En otros lugares como, por ejemplo, Estados Unidos, está el cementerio de Arlington; o en la playa de Omaha en la Normandía francesa tienen el memorial por los caídos con ocasión del desembarco de Normandía en la II Guerra Mundial; y en Alemania, Rusia o donde quieran ustedes cada país tiene, en función de las distintas contiendas y hechos de estas características, las instituciones que procedan. En este caso en concreto es así. Es un cementerio-basílica y una basílica-cementerio. Por eso precisamente, la Ley de Memoria Histórica estableció que la normativa aplicable sería la de los cementerios públicos y lugares de culto. Por lo tanto, como hemos de actuar en el marco de la ley, en este caso en el marco de la Ley de Memoria Histórica y en el ordenamiento jurídico general, estamos en un Estado autonómico y hay una distribución competencial muy clara entre el Estado central, artículo 149 de la Constitución, y las comunidades autónomas. Y en el marco de esa distribución competencial, la legislación general aplicable a la que nos remite la Ley de Memoria Histórica es la legislación sobre cementerios y, por lo tanto, la competente es la Comunidad Autónoma de Madrid. Y la legislación...

Presentat per la crítica literària i professora Anna Ruiz juntament amb l’escriptor Pere Martí i Bertran i organitzat per la Secció Literària del Centre Artístic Penedès l’Agrícol, de Vilafranca del Penedès, ahir dijous va tenir lloc un acte d’homenatge a l’escriptora Montserrat Roig (1946-1991) en el vintè aniversari de la seva mort, en què participaren els alumnes de la materia de Literatura Catalana de Batxillerat de tres centres de secundària de l’Alt Penedès. L’Institut Escola Intermunicipal de Sant Sadurní d’Anoia, i els instituts de Vilafranca Milà i Fontanals i Eugeni d’Ors.

El primer a intervenir va ser el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca, Raimon Gusi que en la seva intervenció va voler fer adonar a l’alumnat de l’institut Milà i Fontanals que l’any vinent es commemorarà el centenari de la inauguració del monument de l’il•lustre vilafranquí prohom de la Renaixença que dóna nom a aquest centre de secundària. Però no calia, perquè justament els alumnes de literatura catalana d’aquest centre, fa un mes van realitzar un treball de recerca sobre el monument i van ser precisament ells els que van adonar-se d’aquesta efemèride i la van comunicar als mitjans vilafranquins.

Tot seguit es va projectar un audiovisual dedicat a Montserrat Roig, que repassava la seva trajectòria i les particularitats de la seva manera de fer i de pensar.

A continuació va intervenir la Francesca Martínez, professora de Literatura Catalana i amiga personal de l’escriptora homenatjada, que va compartir diverses anècdotes lligades a l’experiència vital de la Montserrat Roig, i també va llegir fragments de les cartes que es van intercanviar, a més d’esbossar un perfil personalíssim de l’autora de novel•les com “El temps de les cireres”. I finalment, diversos alumnes dels tres centres que participaven en l’homenatge van llegir diversos fragments de l’obra de Montserrat Roig. extrets d’una entrevista compartida amb la Maria Aurèlia Capmany, de fragments d’articles periodístics publicats en el llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, així com també de novel•les com Ramona, adéu (1972).

Pel que fa als alumnes de l’Institut Milà i Fontanals de Vilafranca, que van cloure l’acte, tant la Berta Quílez –que va llegir un fragment literari lligat amb els bombardejos que patí Barcelona durant la guerra civil- com la Noelia Molino, que va llegir un dels darrers textos que va escriure la Montserrat Roig quan estava molt avançada la seva malaltia, van estar acompanyades al violí pel vendrellenc Sergi Garcia.

Sens dubte es va tractar d’una excel•lent iniciativa literària molt participada per joves estudiants de batxillerat –més d’un centenar- des del cor de l’Alt Penedès...

Avui fa 20 anys que ens va deixar...

"Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primera, perquè és la meva llengua; segona, perquè és una llengua literària; i, tercera, escric en català perquè em dóna la gana"

Montserrat Roig

Biografia de l'autora...

No vaig veure el debat d'ahir a TVE perquè la meva antena no té cobertura internacional. Però pel que m'ha dit un amic que té parabòlica, ho tinc clar...

Personal de l’Ajuntament de València arrenca els cartells que senyalitzaven les fosses comunes

Comunicat del Fòrum per la Memòria del País Valencià en relació amb la senyalització de les fosses comunes del Cementeri General de València el dia 1 de novembre de 2011.

Més d’un centenar de persones es reuniren dimarts 1 de noviembre, convocades pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, per tal de retre homenatge a les víctimes del genocidi franquista soterrades en les fosses comunes del Cementeri General de València. Familiars de represaliats, membres del Fòrum i ciutadans que, simplement, volien denunciar una vegada més l’existència de les considerades com les majors fosses de tota Europa han senyalitzat amb cartells informatius les distintes seccions, algunes d’elles ja perdudes de manera irreparable per la construcció de nínxols, que la dictadura va utilitzar per llençar els cadàvers de la sagnant repressió que continuà després de la victòria feixista l’1 d’abril de 1939.

Els diferents cartells contenien la superfície total de cadascuna de les fosses, el nombre de víctimes registrades en elles i, en algun cas, una representació dels noms de les persones soterrades al lloc. Però, segons sembla, a aquesta ciutat és imposible informar, recordar, fer ús lliure i respectuós de la llibertat d’expressió segons en quins casos. I és que gran part del recorregut estigué “amenitzat” pels altaveus de la capella del Cementeri, la qual i des del bell mig del mateix, sembla tenir el monopoli de la paraula en aquest Estat suposadament aconfessional i que les nostres autoritats municipals semblen també entendre com a excloent.
 
Per contra, els cartells informatius van ser arrencats per operaris del Cementeri, en una persecució més pròpia de règims dictatorials, conculcant-se, de nou, per part dels responsables municipals, un exercici bàsic d’alguns drets elementals: la informació, l’expressió i, en aquest cas, el record i l’homenatge a les víctimes d’una repressió que continua sent negada, deliberadament condemnada a l’oblit i a la intrascendència. A tot açò es va unir també la prohibició, per part de la Policia Local, de continuar amb la tasca informativa que representaven els cartells, apel·lant a certes Ordenances que, en cap cas, prohíbeixen senyalitzar respectuosament i pacífica llocs, a més en aquest cas, tan simbòlicament definidors de la realitat d’aquest Cementeri.

Als ciutadans i ciutadanes de València se’ns condemna a seguir fidelment les pautes establertes pel poder municipal. Un poder obstinat en perseguir qualsevol manifestació que resalte l’aportació de tots els morts de les fosses a la dignitat democràtica...

Ha estat un any mogut, reconeix la cantant Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983). La mort del seu pare la va motivar a fer una trobada familiar: li volia cantar. S'hi van anar afegint amics i, més endavant, públic. Per a les actuacions previstes al Municipal de Girona (10 de novembre) i al Coliseum de Barcelona (11 de novembre) ja s'han venut totes les entrades. Tot i que és a punt d'acabar d'enregistrar el seu primer disc, 11 de novembre (que també parteix de la mort del pare), el concert només recollirà cinc dels catorze temes d'aquest treball, que es presentarà a l'abril al Liceu. Pérez Cruz ha fet una selecció de temes pensant en el seu pare per a les dues actuacions. I també els ha arranjat per a l'ocasió: “El meu pare era músic de taverna, de fusta.” Per això, les cançons parteixen de dues guitarres i una notable presència d'instruments de corda, però anul·la el piano i part de la percussió. “Vull que soni despullat; al pare li agradava que sonés buit.”

En el concert sonaran els temes del disc realitzats arran de la desaparició del pare com ara 11 de novembre (el text que va escriure com a recordatori del pare en l'esquela) i Nau sei (‘no ho sé'), una cançó que va escriure en portuguès un mes després del funeral i que és una reflexió sobre la mort. En el concert també hi haurà temes que cantava amb el pare a la taverna mítica de Calella de Palafrugell La Bella Lola com ara Alfonsina y el mar (que des dels 12 anys signa el seu bateig artístic) i les havaneres Vestida de nit i Temps perdut. També inclou en el repertori Corrandes d'exili i El gallo rojo, dues cançons que van fer en un concert sobre l'exili i amb les quals el seu pare va confessar que s'havia emocionat. El concert el cantarà en català, castellà i portuguès. Com en el disc, “totes les persones que m'han marcat hi tenen un foradet”.

Sílvia Pérez manté viva la seva evolució. Després d'haver-se acomiadat de Las Migas (notava que els seus projectes personals frenaven la programació d'aquesta formació), manté en repertori les actuacions de jazz amb Javier Colina. Pensa que en el seu treball sempre hi haurà una part d'investigació i una altra de consolidació. La guitarra i la veu són la seva marca, però també vol mostrar el seu gust pels instruments en el disc, posant capes diferents de sons. És un treball que fa amb Refree, un company de viatge indispensable per a Pérez Cruz...

"La bona confitura", el bloc del microrelat en català que coordina l'escriptor de microcontes i músic Jordi Masó, acaba de publicar-me un text propi, en aquest cas extret del recull Micromèxics (Brosquil edicions, 2007). Hi podeu accedir a través del següent enllaç LA BONA CONFITURA i també el trobareu aquí sota. Espero que us agradi!

AL PEU DE LA LLETRA (Un microrelat de Joan Pinyol)

En plena homilia al convent d’Acolman i des de la superioritat i la seguretat que li conferia el balcó des d’on deia missa, el monjo agustí va adreçar-se als forçats feligresos que omplien l’esplanada del davant i els va assegurar, en un castellà gairebé lletrejat, que els cristians obririen el seu cor a tots els natius que volguessin servir-los. I es va fer entendre, però no de la manera que més hauria desitjat.

Un dels indígenes, el que començava a tenir més nocions de la llengua imposada, va alçar-se de la gespa i en una dècima de segon va projectar una llança contra el clergue amb tanta exactitud que la punxa enverinada li partí el cor sense contemplacions.

Perquè no entendria que el PP prometi treure tothom de la crisi si governa des de fa anys al País Valencià i no ho ha fet. Perquè no es faria a la idea que un candidat independentista català concorri a les eleccions espanyoles per esdevenir un diputat espanyol més. Perquè no se sabria avenir que algú que té com a símbol polític una flor en una mà esculli un eslògan que promogui barallar-se, amb un "Pelea" que fa lleig només de llegir i prometi noves maneres de fer quan fa dècades que es mou en el poder. Perquè no comprendria que un partit nacionalista català que governa amb força en aquest país no descarti deixi escapar aquesta força només per colligar-se amb un partit nacionalista espanyol que fa anys que fa la guitza a la nostra particular i mil·lenària manera de ser i ja es veu guanyador de les eleccions espanyoles i pensaria que sempre passa igual. Que la dreta és com el lacteol que lliga molt i en canvi l'esquerra s'esquerda sempre. I no trobaria motius per donar suport a uns que es queixen d'haver de callar i no passen mai de les bones paraules. El 20-N el Petit Príncep no votaria, no...

ORIGEN

Mentre dormia va notar una fiblada a un costat, un dolor agut que li esquinçava el ventre. Va incorporar-se: la sang rajava sense fre i tacava el jaç. El botxí li havia obert un trau a l’abdomen i, atrafegat, furgava l’interior. Fent alçaprem amb el ganivet, va arrencar una víscera sangonosa. No, no era cap víscera, ho va veure amb els ulls entelats pel dolor: era una costella! Prement la ferida per estroncar la sagnada, va preguntar a l’estrany: “I què en faràs d’aquesta costella?”. L’altre ja agafava fil i agulla, i va remugar amb desgana: “El d’allà dalt se n’ha empescat una. Ja t’ho trobaràs!”.

Jordi Masó i Rahola...

Jordi Masó Rahola, de la Roca del Vallès, i Ainhoa Claramunt Vilardell, d’Igualada, han estat els dos guanyadors de la primera edició de Uuh!, el concurs de microrelats de por amb què la Biblioteca Central d’Igualada celebra la festa de Tots Sants. Un total de 51 persones de totes les edats, trenta de les quals de l’Anoia, han participat en aquest singular concurs que ha servit també per donar a conèixer el gènere del microconte.

Els noms dels guanyadors es van fer públics dijous 27 d'octubre, abans de  l’espectacle de contes de por per a adults Misteris quotidians, a càrrec de Roger Coromimes, el Lladre de guants blancs.

Jordi Masó, de 44 anys, es va endur el primer premi pel seu relat Origen, que recrea en clau terrorífica el mite de la creació d’Eva. Per la seva banda, la igualadina Ainhoa Claramunt, de 23 anys, va quedar en segon lloc amb el microconte Representació mortal, on juga amb un referent cinematogràfic del gènere: Freddy Krueger.

Els dos guanyadors es van endur un diploma acreditatiu i un lot de llibres terrorífics, gentilesa de la llibreria Aqualata d’Igualada.

El jurat del concurs estava format per l’escriptor Joan Pinyol, el llibreter Ignasi Farré, i la directora de la Biblioteca, M. Teresa Miret, que van destacar, sobretot, l’originalitat en el tema i el cop d’efecte final dels dos microrelats, que ja es poden llegir a la pàgina web de la Biblioteca: www.bibliotecaigualada.cat.

Coincidint amb aquest concurs, la Biblioteca exposa una selecció de novel•les i pel•lícules del mateix gènere sota el lema La por truca a la porta. Es pot visitar fins al 12 de novembre al vestíbul i tothom qui vulgui es podrà endur aquests documents en préstec, per passar una estona ben terrorífica...

AGAVÉ I LES CASTANYES

Agavé té les mans suaus i fredoliques.
Aplega les castanyes d’un foc de romaní
i en va traient les closques i en va menjant les miques.

Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí.

EIs fruits espeterneguen per fer-la enriolar.
La flama vol parlar-li, com piadosa fada.
Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar!
Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada,
i, en els cabells, comença l’argent a tremolar.

Ja les germanes són casades; ella sola
viu en la casa freda i cada nit més gran.
Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola
i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant.

–Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa
quan és alegre l’aire que ens desgavella els rulls
i hom veu en cada cosa una guspira encesa
com saludant una altra guspira als nostres ulls.

Prop meu era aleshores la fada grisa i bella
que en la dissort ens dava llamins i una cançó.
Ja mes cabells són ara cendrosos com els d’ella;
la que jo era manca devora la que só.

I les passades hores, com van tornant-se xiques,
i en les properes, quina foscar, quin fred mortal!–
Agavé té les mans suaus i fredoliques;
planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt.

Els fruits saborosos, de Josep Carner

Fa uns dies diversos mitjans escrits i audiovisuals es van fer ressò d'una bona colla d'equipaments municipals projectats en època de vaques grasses i que avui dia, enmig del cataclisme econòmic que ens tortura dia sí dia també, han quedat pendents de pagament, nous i en desús, la majoria perquè no disposen del mobiliari ni del pressupost necessari per donar-los vida i ni per mantenir-los mínimament. TV3, per exemple, va entrar en alguna d'aquestes instal·lacions i mentre ens ensenyava al detall l'interior d'uns projectes executats que han començat a envellir de nous, també donava compte de la magnitud de la tragèdia. Sales de teatre amb una capacitat major a la meitat de la població que envolta la sala, biblioteques -com la del meu poble- que fan goig de veure i també vergonya a l'hora de comprovar que no es poden estrenar perquè no hi ha diners ni per al personal ni per al mobilitari necessaris-, instal·lacions esportives d'unes dimensions gairebé de piràmide egípcia en uns municipis de la mida de l'ombra d'una palmera i un llarg etcètera de despropòsits municipals executats abans del 2008 amb els diners de tots que no fan cap mena de gràcia i que diuen ben poc del suposat progrés de l'espècie humana, capaç, pel que s'ha vist, de no contenir-se quan tothom tirava la casa per la finestra i se les creia molt felices. I jo pregunto. Al marge de la curiositat que e desperta veure com s'han malgastat els diners públics en molts municipis, ¿no es pot actuar penalment contra els malgastadors oficials, és a dir, contra una classe política que ha demostrat sobradament la seva inoperància en qüestions d'estalvi i de previsions econòmiques i que continua aferrada al poder de molts consistoris? No sé vosaltres, però jo...

Coincidint amb l’exposició de les fotografies de La maleta mexicana de Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour ‘Chim’ al MNAC, aquest museu i El Periódico han engegat una iniciativa per localitzar alguns dels infants que hi apareixen en aquestes imatges i que van viure a la infància la guerra civil. Ho faran a través de la web http://maletamexicana.elperiodico.com/ i de la difusió de les fotografies al diari. Tot plegat per rescatar els testimonis vinculats a aquestes fotografies i posar-los veu.

Descobriu cada història i cada cara a través del web. És una finestra cap a la vida dels petits refugiats a l’Estadi de Montjuïc, de la solidaritat cap als infants, els jocs...

L’institut Milà i Fontanals de Vilafranca ha començat a planificar accions commemoratives del centenari de la col·locació del monument a Milà i Fontanals que hi ha a la rambla de Sant Francesc. L’escultura va ser inaugurar el 30 d’agost de 1912, a càrrec del bisbe Torras i Bages, de les autoritats locals i de deixebles de Milà, com Menéndez y Pelayo.

L’alumnat de primer dels batxillerats Humanístics i d’Arts Escèniques i Musicals de l’IES Milà I Fontanals que cura la matèria de Literatura Catalana com a optativa, ha dut a terme un treball de recerca sobre la història de monument. Entre altres constatacions, hi ha el fet que la realització del monument no va seguir el disseny original que s’havia encarregat a Enric Montserdà i Josep Maria Camps, o que el grup escultòric ple de símbols medievals va ser esculpit per Eusebi Arnau amb l’assessorament arquitectònic de Josep Puig i Cadafalch i amb un cost total que no va arribar a les 50.000 pessetes.

Ho he manifestat en més d'una ocasió, molt abans del cataclisme econòmic en què estem immersos. Amb tanta administració pública no trobo que els consells comarcals tinguin cap mena de gràcia, i encara menys en comarques tan desunides com l'Anoia, on cada poble fa alegrament sa via i el sentiment de pertinença a la comarca es va diluir en el temps, amb una capital que no s'ha cregut mai el conjunt de l'Anoia i amb agrupacions extracomarcals com la Conca d'Òdena o l'Alta Anoia que es desmarquen de seguida.

Ara, en plena crisi econòmica, en què sóc del parer que s'hauria de replantejar l'existència d'ens públics com el Consell Comarcal de l'Anoia -amb tot el que costa als contribuents de bons costums- no només no es replanteja sinó que se li afegeixen despeses, com les de dos nous càrrecs, un que es rescata perquè no hagi de deixar el Consell Comarcal després d'haver perdut la condició de regidor al seu poble i l'altre perquè assessori en art a canvi de 20.085 euros anuals.

Llegiu vosaltres mateixos la notícia extreta de www.anoiadiari.cat i extraieu-ne les pròpies conclusions... Jo ho trobo d'un patetisme insultant.

Jordi Mercader (ERC) i Joan Caballol (CiU) treballaran per l’administració comarcal

El Consell Comarcal comptarà amb dos càrrecs de confiança
Jordi Mercader, exvicepresident del Consell i Joan Caballol, primer Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Calaf són els dos nous càrrecs de confiança amb què comptarà el consell comarcal. Aquests dos nous càrrecs suposaran un cost de 44.385 euros per l’administració comarcal. D’aquesta manera, durant aquesta legislatura, el Consell comptarà amb un càrrec de confiança més dels que tenia fins ara.


Durant aquesta legislatura, només el president del Consell Comarcal –Xavier Boquete (Unió) compta amb una dedicació. L’alcalde de Masquefa, que ja havia presidit el consell abans de Marc Castells, compta amb una dedicació exclusiva de 36.659 euros i cap dels altres consellers compten amb dedicacions. Boquete no té cap dedicació a l’Ajuntament de Masquefa i cobra per indemnitzacions.

Això sí, Jordi Mercader, exvicepresident del Consell Comarcal, que no va poder ser nomenat conseller en perdre la seva regidoria a l’Ajuntament de Montbui, continuarà dins de l’administració comarcal. Mercader serà coordinador i percebrà 24.100 euros bruts anuals. Durant els anys que Mercader va ser Vicepresident del Consell Comarcal va impulsar projectes al voltant del desenvolupament turístic de la comarca.

Per altra banda, en el proper ple del Consell Comarcal Joan Caballol (CiU), primer tinent d’alcalde de Calaf serà nomenat, també, càrrec de confiança del Consell. En aquest cas, Caballol estarà contractat el 84% de la jornada i percebrà un sou de 20.285 euros per dur a terme tasques d’assessorament i conformitat en l’art.

Joan Caballol gaudeix, actualment, de dedicació exclusiva a l’Ajuntament de Calaf amb una dedicació mínima de 160 hores. El regidor calafí ja ha sol·licitat la renúncia d’aquesta dedicació exclusiva per poder passar a tenir una dedicació parcial compatible amb la seva nova tasca al consell comarcal.

Tot i que els consellers del Consell no cobren cap dedicació, perceben indemnitzacions per assistència als plens (190€ per sessió), Comissions informatives (47 € euros per sessió), junta de portaveus (380€ per sessió), junta de govern (237 € per sessió) i consell de presidència (190€ per sessió), més el quilometratge...

De dia, i juntament amb la Montse, l’Ilde Garcia comana la nau de l’institut Milà i Fontanals de Vilafranca des de consergeria i té cura de tots els tràmits i gestions que li pertoquen. És una altra manera d’afinar les necessitats diàries d’un edifici que acull des de fa una bona colla d’anys l’institut de secundària on s’imparteixen totes modalitats possibles del batxillerat, l’Escola Oficial d’Idiomes i també una de les aules d’estudi públiques que ofereix la capital de l’Alt Penedès.

Però des de fa molt temps a l’Ilde se li coneix una altra afició. La musical, tal i com van tenir ocasió de comprovar fa unes setmanes el professorat de nova incorporació a l’institut Milà i Fontanals en plena celebració del dinar de benvinguda al centre. Després de l’àpat col•lectiu i mentre els presents la feien petar una estona, l’Ilde va treure la guitarra que l’acompanya sovint i va interpretar diverses cançons de Sabina i d’altres que van fer la delícia de tots plegats.

Aquest proper diumenge, 23 d’octubre, l’Ilde durà a terme un concert de guitarra al Cafè “El Forat del Pany”  de Vilafranca del Penedès amb dues parts ben diferenciades. A la primera farà un recorregut per la música romàntica a través del temps i a la segona versionarà cançons de diversos cantautors contemporanis, a més d’interpretar-ne d’altres de pròpies.

El concert tindrà lloc al carrer Pati del Gall, número 11 de Vilafranca i començarà a les set de la tarda...

No anar a votar és atemptar contra el dret pel qual van lluitar els nostres avantpassats. Votar en blanc és manifestar el desacord amb una classe política que tufeja pel que té d'inoperant però també suposa fer més clara la victòria de les minories votades (els electors de dretes són molt fidels i els d'ultradretes encara més), i votar per una formació actual -la que ens sembla menys imperfecta- és estar d'acord amb un sistema que prou ha demostrat que no va enlloc. El dia que es dediquin a la política les persones més vàlides les gallines tornaran a tenir dents. Sigui com sigui, si us plau...

Continuarem lluitant i tornarem a vèncer, president màrtir.

De forma compartida durant aquest curs acadèmic, els dos centres d’educació secundària de Vilafranca disposen d’una auxiliar de conversa per als alumnes que cursen la matèria optativa d’alemany a primer de batxillerat.  Es tracta de l’Annika Röser, nascuda fa vint-i-cinc anys a Bad Münstereifel i llicenciada en Filologia alemanya i en Filologia espanyola per la Universitat de Colònia que ha estat destinada pel Ministerio de Educación del Govern espanyol per tal de reforçar la pràctica de la llengua oral de l’alumnat dels dos centres i d’apropar-los a la cultura alemana de manera directa a través de la llengua.

En el cas de l’institut Milà i Fontanals cada setmana d’una banda assisteix a les quatre classes d’alemany i de l’altra es coordina directament amb l’Almudena Herrera, com a professora que imparteix la matèria i en qualitat de tutora d’aquest servei de suport a l’aprenentatge d’una llengua estrangera.

A l’aula dóna suport als exercicis de pronunciació i de fluïdesa lingüística, du a terme dictats, prepara diàlegs entre l’alumnat i els anima a la pràctica conversacional en alemany, sobretot a partir del referent cultural del seu país d’origen. D’altra banda també està en marxa un blog que posarà en comú totes les activitats lligades a aquest suport de llengua alemanya i que es penjarà al web del centre.

A més, i considerant que o bé a títol individual o bé dins el projecte Commenius durant el curs l’institut Milà i Fontanals de Vilafranca realitza diversos intercanvis amb alumnes alemanys procedents de la zona de Lehre, la mateixa Annika participarà activament en el que tindrà lloc d’aquí unes setmanes i del qual també us informarem oportunament.

Per últim, i tenint en compte que és un servei de suport que comparteixen dos instituts vilafranquins, ara mateix s’està estudiant la possibilitat de coordinar una activitat conjunta entre l’alumnat que estudia alemany a l’institut Milà i Fontanals i a l’institut Alt Penedès de caràcter més lúdic, per exemple un minitaller de cuina alemany ...