Després de veure les cavalcades que han repartit il·lusió i projectat caramels per carrers i places de les poblacions del nostre país, se m'acut una mesura econòmica que pot tenir dues repercussions positives. Que cada població, que disposi de persones amb la pell d'un color semblant al que llueixen els patges i les patgesses de les tres testes coronades més estimades de tot el món, els convidi a sumar-se al seguici reial de cada cinc de gener. No només seria una bona manera d'integrar aquestes persones en les nostres tradicions i costums sinó que...
Des del desembre del 2011 el primer divendres de cada mes publicaré un article d'opinió al "3 de vuit", el setmanari del Penedès. Per a mi és tot un orgull després del meu pas per "La Veu de l'Anoia", "Regió 7", "Diari d'Igualada", i "L'Enllaç dels anoiencs".
Si faig un cop d'ull enrere m'adono que tinc un passat plagat de col·laboracions a la premsa escrita, amb altres títols com "La Miranda", que vaig dirigir durant cinc anys, "Quadern", revista de Sabadell i la "Revista d'Igualada". El meu present es diu ara "3 de vuit" i aquí sota trobareu l'article amb què el 2 de desembre de l'any passat vaig encetar la secció "AMB REGUST DE CATÀNIA".
Demà dia 4 de gener publicaré l'article "PENEDÈS-ARGENTINA CONECTION" que espero que aneu a trobar.
AMB REGUST DE CATÀNIA_____________________
Eugenio versus Milà
Manuel Milà i Fontanals, vilafranquí de renom, era panxut de mena perquè sortia poc de casa i no es movia gairebé gens. Era un d’aquells sedentaris grassos a vessar que al segle XIX van contribuir decisivament al renaixement cultural de Catalunya després de tres centúries d’ensopiment lingüístic, literari, social i polític. El seu era un greix de professional, d’home savi, i avui, aquest greix li és glòria. No són paraules meves. Ho va dir i ho va deixar publicat l’Eugeni d’Ors, fill adoptiu de Vilafranca, tèoric i prohom del Noucentisme i de la causa catalana fins que va renegar de la nostra llengua i es va establir a Madrid. Quan es projectava el monument a Milà i Fontanals (el proper 30 d’agost farà cent anys que fou inaugurat a la Rambla de sant Francesc), va insistir en aquest sentit de manera ben explícita : “Jo m’atreviria a recomanar a l’escultor que fes l’estàtua de Milà i Fontanals a Vilafranca, que no tendís, per un mal estès esperit de fer noble i d’idealisme, a dissimular com era de gras, de blanament gras el nostre erudit”.
A l’Eugeni d’Ors se li recorda el posat xulesc, la cara rígida, mai somrient, despectiva, castigadora i l’actitud altiva quan confessava que era molt conegut a Itàlia i a França, però que a Espanya no el coneixia ni Déu. Tampoc no ho dic jo. Ho explica José Maria Valverde en un llibre de 1960. I encara dóna més detalls. Quan l’Ors era un nen li van regalar un teatrí i va decidir oferir una funció als nens del carrer a través de la finestra de casa seva. Poc després d’alçar el telonet, el minúscul escenari va engolir una pedra que va fer sagnar el petit Eugeni. “Així va començar la meva lluita per la cultura”, afirmava en les seves velleses.
En vida, els dos erudits estretament lligats a la capital de l’Alt Penedès, només van coincidir tres anys. Milà i Fontanals va morir a la seva Vilafranca natal l’any 1884, tres anys després que l’Eugeni d’Ors arribés al món per la porta de Barcelona. Però en mort, fa cinquanta-set anys que els dos reposen ben a la vora, al cementiri de Vilafranca. El cos del primer es troba al panteó familiar Milà Sallent d’estil neogòtic. El cos del segon és a la llegendària tomba d’estil romàntic alçada en honor a la Matilde, la jove esposa del doctor Ulpià Dellundé que va morir als seus braços després que una bala, disparada per un revolucionari, entrés per la galeria del seu pis de Barcelona i la ferís mortalment. La primera vegada que el va veure, Ors va quedar admirat de la bellesa del panteó i va manifestar el desig de ser-hi enterrat. Després que el comprés l’Ajuntament de Vilafranca i després de reposar uns anys en un nínxol provisional, finalment inhumaren el cos del filòsof en aquella tomba singular amb el nom, encara visible, d’Eugenio d’Ors Rovira i fins i tot se sabé que la Matilde era una parenta llunyana seva.
Desconec si quan queden a soles, allunyats dels vius, l’Eugenio i el Milà murmuregen encara llurs diferències. Però trobo que la ciutat que els acull per sempre no dóna a conèixer prou la seva eterna presència al cementiri i que estaria molt bé que es destaquessin més les respectives tombes. Corre entre les mans de les persones interessades una excel•lent guia del cementiri de Vilafranca. Només caldria completar-la amb una indicació ben visible del lloc exacte on es troben les dues figures singulars de els nostres lletres. Com diu un poema epitafi d’Antoni Massanell, dedicat a la memòria de qui dóna nom a l’institut de Vilafranca on treballo, “Bell Penedès, amb lo teu fill il•lustre/honor sens fi has donat a nostra pàtria;/ si dubta algú de lo que vals, nomena’l/ i envejarà ta glòria”. Doncs vinga!
Joan Pinyol professor de l’INS Milà i Fontanals i escriptor...
Argentina demana a Espanya informes sobre ministres de la dictadura de Franco. Els moviments de drets humans de l’Argentina posen en la seva mira als franquistes i les empreses que es van beneficiar amb el regimen feixista i obliguen a la jutgessa federal Dra. Servini de Cubría a iniciar les causes.
13.000 ciutadans argentins es personen en l’acusació. Una jutgessa federal argentina ha emplaçat judicialment a l’Estat espanyol a aportar informació sobre ministres i responsables de les forces de seguretat de la dictadura franquista en el marc de la investigació oberta per crims comesos durant el règim de Francisco Franco, van informar avui fonts judicials.
L'exhort de la jutgessa federal María Servini de Cubria sol•licita noms i domicilis dels ministres i caps de les forces de seguretat en el període comprès entre el 17 juliol de 1936 i 15 juny de 1977.
L'exhort inclou als comandaments de les Forces Armades, Guàrdia Civil, Policia Armada, Directors de Seguretat i dirigents de la Falange Espanyola i sol•licita el certificat corresponent en cas de defunció.
Així mateix, la jutgessa va demanar informació sobre persones desaparegudes, assassinades i torturades durant la dictadura franquista, nens apropiats i dades d'empreses que van utilitzar a presos polítics per a fer treball esclau, segons les mateixes fonts.
S'acullen al principi de 'justícia universal' La sol•licitud de Servini de Cubria s'emmarca en la causa que investiga els crims del franquisme iniciada a instàncies d'un grup de familiars de víctimes sota el principi de justícia universal, pel qual es poden investigar crims ocorreguts en tercers països.
Servini de Cubria havia arxivat les actuacions d'acord amb un dictamen de la Fiscalia segons el qual tals crims han estat o són investigats per la justícia espanyola, el que va donar lloc a una apel•lació de la part querellant.
Al setembre del passat any, la Càmera Federal va declarar nul•la la decisió de la magistrada i va acceptar la petició de la querella.
La demanda es va ampliar després de 17 nous casos de víctimes gallegues Entre les demandes presentades davant els tribunals de Buenos Aires figuren les de Silvia Carretero, vídua de Luis Sánchez Bravo, un dels cinc últims afusellats pel franquisme, i les de Darío Rivas, fill de Severino Rivas, afusellat en 1936, i Inés García, neboda d'Elías García, assassinat en 1937.
Rivas i García van encapçalar la querella presentada a l'abril de 2010 davant els tribunals federals argentins per genocidi amb l'auspici d'organismes humanitaris locals, entre ells el Servei de Paz i Justícia que dirigeix Adolfo Pérez Esquivel, Premio Nobel de la Pau 1980.
La demanda va ser ampliada després amb 17 nous casos de víctimes gallegues, d'un total de gairebé 5.000 represaliats per la dictadura a Galícia, identificats en una investigació realitzada per universitats gallegues durant els últims quatre anys.
QUÈ HA PASSAT, aquesta jutgessa és una campiona dels drets? Doncs no. El que passa és que les reclamacions dels familiars de les víctimes del feixisme espanyol estan integrats en el moviment de drets humans de l’Argentina, avantguarda mundial en el tema.
Això significa una força social i per tant política indefugible, però també significa disposar de milers d’advocats, dels millors juristes en la matèria, per posar un cas, qui dirigeix el Tribunal de La Haia es un argenti: el Dr. Moreno Ocampo, qui va exercir de segon en l’acusació en el judici a la Junta Militar de Videla.
Així doncs, es tracta de que els responsables de la dictadura feixista de la qual és filla legítima l’actual monarquia, estàa entre la mobilització democràtica i la paret. La resistència jurídica dels feixistes espanyols tindrà el suport total del PP en el govern i aquesta situació no és pas secundària. el govern argentí té un interès en confrontar amb la Espanya pepera, per tant, la topada serà històrica.
QUÈ POT PASSAR? Aquest exhort judicial haurà de tenir alguna resposta, segurament una denegatòria amb l’excusa que els tribunals espanyols estan tractant el tema. En aquest moment apareixerà la reclamació jurídica que no comporta ni pleitejar ni jutjament, es tracta que un jutge informi de la situació d’una persona, viva o morta.
Si l’Estat es nega a continuar la corresponent acció jurídica, la jutgessa Servini de Cubria haurà de constituir el seu jutjat a l’ambaixada argentina de Madrid i exhortar a la força pública que faci comparèixer al Sr. Fraga i als responsables de les empreses que es van beneficiar del treball esclau.
I si la força pública no respon? La jutgessa port personar-se amb la seva custodia armada i amb immunitat diplomàtica en els casos d’argentins assassinats durant la dictadura. Es tracta de víctimes que tenien la doble nacionalitat hispanoargentina.
Arribarà TAN LLUNY LA JUTGESSA? Arribarà tan lluny com la empenyem amb la mobilització. I aquest és el quid de la qüestió, aquí a Catalunya, als Països Catalans i a l’Estat espanyol no existeix un moviment per els Drets Humans fort i amb implantació social com a l’Argentina i a tota Amèrica Llatina. Caldrà bastir-lo. Per aportar el nostre gra de sorra, el Casal Argenti de Barcelona ha creat la Comissió ArgenCat de Suport als Judicis contra el Franquisme, que es presentarà a mitjans de gener.
Des de fa uns quants nadals, el bon amic i parent Antoni Pons, continua una vella tradició encetada per un altre Antoni, el Quintana, un també capelladí que va crear i presidir l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó. Em refereixo a la publicació en edició limitada de les conegudes com a Estampes capelladines, uns fascicles monogràfics dedicats a diferents aspectes del poble.
En la darrera ocasió, és a dir, per a la darrera Estampa, m'ha tocat el rebre. Vull dir, que me la va encarregar fa unes dies i ja s'ha començat a distribuir.
Està dedicada a la Piscina Blava de Capellades, la que a començaments dels anys 30 del segle passat va construir el meu besavi Ton, i que va restar impagada a causa de la guerra (encara no s'ha pagat!).
El Bernat fa just dos anys que condueix els nostres desitjos cap a un horitzó de somriures. Al darrera també porta anhels de felicitat i de prosperitat en tots els camps per a tu. Que tinguis un bon any, no et mereixes menys!
jpinyol |
divendres, 30 de desembre de 2011 | 01:29h
Apropa't a una fossa comuna i mira-la durant uns minuts. Demana a la teva consciència : Si fos el meu pare o el meu avi, permetria que continués allí? Pensa-ho de veritat, o sigui, en silenci.
Hi ha dues possibles respostes: Sí i no. Si la teva resposta és la primera, no hi ha dubte que necessites tractament psicològic. Tots sabem que hi ha familiars que no volen remoure la terra. Però dubto molt que contestessin que sí davant la fossa.
Si la teva resposta és no, actua en conseqüència. Accepta que obrin totes les fosses, que tots els ossos de les víctimes siguin ordenats, identificats i entregats a llurs famílies perquè els puguin donar una sepultura digna.
També sabem que hi ha milers de desapareguts i que és molt car recuperar-los. I més en plena crisi econòmica. Val la pena així remoure el passat? No seria millor dedicar els diners a crear llocs de treball i salvar empreses i bancs que es troben en fallida? O subvencionar la compra de cotxes? Torna-hi! Mira la fossa una altra vegada i fes-te de nou la pregunta : Si fos el meu pare o el meu avi, permetria que continués allí?
Podem pensar en estalviar per a aquest concepte quan hi ha equips de futbol que es gasten gairebé cent milions d'euros en un fitxatge? T'imagines quantes fosses es podrien obrir amb cent milions d'euros?
Saps quant està costant la recerca de les restes dels passatgers d'Air France que es va perdre a l'oceà fa unes setmanes? Si el teu pare, o el teu avi o el teu fill estiguessin al fons del mar, et conformaries amb el raonament que és massa car buscar-los? És clar que no. Rebutjaries que t'entreguessin algunes restes dels teus familiars en una petita caixa? És clar que no.
Imaginem per uns moments que als familiars ens veus com uns aprofitats que només busquem culpables i venjança. Torna a la fossa i observa com treballen els arqueòlegs i els antropòlegs. Entre ells també veuràs familiars netejant ossos amb petits pinzells. Creus de debò que estan allí per diner o per venjança?
Suposem que reps una indemnització econòmica per la pèrdua d'un familiar. Recorda primer que hauràs hagut d'acreditar documentalment els fets, una missió gairebé impossible tal com tenim els arxius a l'Estat espanyol i totes les restriccions encara existents. Un cop superats tots els obstacles i després d'elaborar un expedient decent cobrarà uns milers d'euros. No et sembla que tindries els mateixos drets si el teu pare o el teu fill haguessin estat atropellats en un pas zebra? Potser als desapareguts els van treure de casa, els van passejar durant minuts eterns, el van executar i el van mal enterrar en un forat al mig del camp.
Fem-nos al cas que et vols venjar. De qui? D'un assassí que ja és mort? De la història? Mai sentiràs la paraula venjança en una fossa. Ni a Guatemala, ni a l'Iraq, ni a Bòsnia. Tampoc a l'Estat espanyol. No hi ha ningú que es passi setmanes, mesos i anys a cercar les restes del seu pare o del seu avi per venjança. No s'aguanta per enlloc...
jpinyol |
dimecres, 21 de desembre de 2011 | 00:27h
El grup Anonymous ha atacat la web de la germandat d'El Valle de los Caídos i ha modificat la revista oficial introduint imatges de la CNT, un vídeo de burla de Franco i tot un seguit d'enllaços a notícies i entrades de bloc de caràcter progressista o antisistema.
L'atacant s'autodefineix com "un Anonymous una mica roig" i parla de Franco com "el de sota de la llosa".
A la vista de les contínues retallades i pròrrogues de sou a què se'ns sotmet com a treballadors públics fa l'efecte que els que, amb esforç i sense que mai ningú no ens regalés res, ens hem guanyat una feina dins l'administració catalana, hem de purgar alguna mena de pecat només pel sol fet de complir una funció pública del tot imprescindible. Poseu metges i professors a l'atur i qui vetllarà pels drets humans d'obtenir assistència mèdica i formació de l'individu? O també s'acabaran retallant aquests drets? En el meu cas no he viscut mai per sobre de les meves possibilitats i ara el meu govern m'obliga a viure per sota perquè el país pugui sobreviure als efectes catastròfics de la desenfrenada especulació immobiliària i als interessos nocius bancaris que patíem fa només quatre anys. Un cop més al funcionariat, congelat de sou des de temps ha i al qual s'han anat reduint els ingressos per fer la mateixa o encara més feina, se'ns exigeixen d'un dia per l'altre nous sacrificis econòmics com ara l'endarreriment de la paga extra de Nadal o l'amenaça de no cobrar per la feina que fem. Trobo que laminar contínuament la capacitat de moviment econòmic de la població productiva, a més d'injust comportarà greus perjudicis generals. M'ho deia un professor l'altre dia. "Em rebaixen el sou i m'endarrereixen la paga extra? Cap problema! Enguany per Nadal regalaré només amor". Si ho féssim tots...
jpinyol |
dissabte, 10 de desembre de 2011 | 20:57h
El Jordi Creus, fins no fa gaire director de la revista Sàpiens, ha publicat avui al diari ARA un article en què fa referència a dos néts de persones que van participar a la maleïda guerra incivil ecspanyola. El que la va provocar amb els seus afanys militaristes i una de les milers de víctimes que van ser obligades a defensar el govern legítim de la República i va morir als 40 anys. El meu avi. Gràcies pel gest, Jordi. Si no fos per la revista Sàpiens no hauria tingut mai una de les notícies més colpidores de la vida que més energia m'ha donat per lluitar per la dignitat del meu avi.
M'agradaria molt que llegíssiu l'article amb atenció i em diguéssiu què us ha semblat...
Les bondats de Franco
JORDI CREUS
DIARI "ARA" 10 de desembre de 2011
Un nen diferent. Francis Franco, tercer nét del dictador, ha estat sempre un individu peculiar. I des de ben aviat, ja que les influències de l'avi, tan poderós ell, van aconseguir que el petit Francis fos un nen avançat al seu temps. Tan avançat com les quatre dècades llargues que van des del 1954, any del seu naixement i bateig, fins al 1995, quan es va posar en marxa la reforma legal que permet als progenitors d'una criatura triar l'ordre dels seus cognoms. Perquè fins llavors, a l'estat espanyol, tots els nens i nenes portaven primer el cognom del pare i, després, el de la mare. Tots? No! L'avançat Francis, a diferència de tots els seus germans i germanes i de la resta de mortals de la pell de brau, va dur primer el Franco de la mare (bé, en realitat de l'avi), abans que el Martínez-Bordiu del pare. Curiós.
Les penes de mort de l'avi. Suposo que per a ell deu ser un honor, això del canvi de cognoms. I també suposo que va ser l'agraïment cap al iaio el que li va fer escriure en el seu llibre La naturaleza de Franco. Cuando mi abuelo era persona, publicat enguany: "El meu avi no va firmar cap sentència de mort, ell només signava els indults".
Francis el Corto. En les darreres setmanes, la presència de l'escriptor Francis als mitjans ha augmentat considerablement arran de la polèmica oberta per la decisió de la comissió d'experts sobre el Valle de los Caídos d'aconsellar el trasllat de les restes del dictador fins al cementiri del Pardo. En aquest sentit, fa pocs dies, Francis va fer una filigrana dialèctica al programa Espejo Público d'Antena 3 que no s'hauria atrevit a desenvolupar ni el mateix Marianico el Corto quan era una de les estrelles d'aquell espai aberrant titulat No te rías que es peor. Segons el nét de Franco, "és com si per traslladar el Camp Nou posessin a decidir Mourinho, Butragueño i Di Stéfano". Però la cosa no va acabar aquí, ja que Francis, en el decurs de la seva intervenció, encara va tenir temps d'assenyalar els culpables de la proposta amb les paraules següents: "Dels vuit vocals [de la comissió], n'hi ha tres de catalans, la qual cosa representa gairebé un 40% de participació de gent antifranquista, quan els catalans només representen un 16% de la població". Calen més comentaris?
Morts clandestins. Si tot plegat només fos un acudit, li riuríem la gràcia. Però el cas és que el Valle de los Caídos, ja des de la seva construcció, amaga unes històries tan sòrdides que no haurien de permetre cap tipus de broma sobre aquest tema. Històries com la de Joan Pinyol, un professor de Capellades que fa només tres anys es va assabentar a través de la revista Sàpiens que el seu avi, un presoner republicà mort a la presó de Lleida el març del 1939, no era enterrat a la fossa comuna on durant anys ell i la seva família l'havien anat a plorar. Aquell dia el Joan va saber que el cos del seu avi havia estat desenterrat als anys cinquanta i, juntament amb els de milers de sepultats en tombes clandestines, traslladat sense cap notificació a la família cap al Valle de los Caídos.
Víctimes i botxí. Sí, perquè el mausoleu que Franco es va fer construir per perpetuar-se en la història està farcit de cadàvers anònims, molts d'ells republicans, com l'avi de Joan Pinyol. Més de trenta mil, segons les investigacions de la historiadora Queralt Solé, que van ser transportats de manera vergonyosa des de tots els indrets de l'Estat per tal d'escenificar una falsa reconciliació entre els vencedors i els vençuts de la Guerra Civil. Per això, a les paraules enverinades de Francis Franco cal oposar-hi la dignitat de les famílies com la de Joan Pinyol, que no es resignen a continuar tenint el seu familiar enterrat a pocs metres del seu botxí.
Un règim criminal. El franquisme va ser un règim criminal que...
Ens agradaria molt comptar amb la vostra presència!
Gràcies i fins aviat, Pere i Marta Guilera / Joan Pinyol.
L’art a la taula
Cava Guilera i l’institut Milà i Fontanals inicien una singular cooperació artística
En temps de vaques flaques quedar-se immòbil, sí que és una crisi! Amb l’objectiu d’incentivar la promoció de l’obra pictòrica dels alumnes de la modalitat del Batxillerat artístic, Cava Guilera (Lavern. Subirats) i l’institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès acaben de fer realitat un engrescador projecte en comú que es presentarà en societat el proper dissabte dia 10 de desembre.
En aquest sentit Cava Guilera ha posat a disposició les etiquetes de les ampolles de cava perquè incloguin d’una banda una sèrie de microrelats inspirats en el món de la vinya –escrits pel professor de Literatura Catalana del mateix institut i escriptor, Joan Pinyol- i de l’altra diverses il·lustracions d’aquests textos brevíssims que han dut a terme alumnes de primer i de segon de batxillerat artístic de l’institut Milà i Fontanals.
Tal com ha manifestat Pere Guilera, propietari, enòleg i viticultor de Cava Guilera, l’objectiu és establir un pont de col·laboració entre un centre educatiu i una empresa vitivinícola a fi de donar a conèixer les creacions artístiques dels joves artistes, oferir-los una plataforma de difusió de les seves obres i lligar-los molt més al territori també des d’un punt de vista creatiu.
El resultat final d’aquesta cooperació combina l’expressió artística, literària i enològica i es presentarà en societat en un acte obert a totes les persones interessades que comptarà, entre d’altres, amb l’exposició de totes les il·lustracions presentades a aquesta primera convocatòria, amb la lectura dels microrelats del món de la vinya a càrrec d’alumnes de la modalitat de batxillerat d’Arts escèniques del mateix institut i amb la presentació oficial de la promoció d’ampolles de cava i de punts de llibre il·lustrats pels alumnes seleccionats. Finalment hi haurà un piscolabis i un brindis de celebració d’aquesta primera cooperació artística.
L’acte començarà a les dotze del migdia a la mateixa Cava Guilera. Des d’aleshores i durant tot l’any que ve es podrà adquirir aquesta promoció de cava personalitzat.
Diumenge al matí vaig viure una de les experiències més emocionants de la meva vida. A través de l’Escola de Vol del Bages (http://www.escoladevoldelbages.cat/catala/index.html) vaig tenir la possibilitat de sobrevolar en una petita avioneta bona part de la comarca del Bages. Tot plegat gràcies al Carles, un encant de pilot d’aviació que fins i tot em va deixar pilotar l’avioneta groga amb què la vida li passa volant!
La vivència val molt la pena, de debò. Si voleu viure-la, el telèfon del Carles és el 609376669. Si concerteu vol, digueu-li que veniu de part meva. Segur que...
Oi que als funcionaris se'ns lamina el sou congelat des de fa dècades perquè es tracta de diners públics? Doncs vinga! Vull saber quants diners públics van a parar a la casa reial espanyola, quants diners públics s'embutxaquen els expresidents de la Generalitat com a sous vitalicis, quants diners públics s'embutxaquen els càrrecs de confiança dels governs, quants diners públics han malgastat els ajuntaments en època de vaques grasses en equipaments desmesurats i quants diners públics guanyen els maleïts monjos de la basílica del Valle de los Caídos sense haver-los de justificar i segons un decret de Franco encara vigent...
jpinyol |
divendres, 2 de desembre de 2011 | 10:21h
En temps de vaques flaques quedar-se immòbil, sí que és una crisi! Amb l’objectiu d’incentivar la promoció de l’obra pictòrica dels alumnes de la modalitat del Batxillerat artístic, Cava Guilera (Lavern. Subirats) i l’institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès acaben de fer realitat un engrescador projecte en comú que es presentarà en societat el proper dissabte dia 10 de desembre.
En aquest sentit Cava Guilera ha posat a disposició les etiquetes de les ampolles de cava perquè incloguin d’una banda una sèrie de microrelats inspirats en el món de la vinya –escrits pel professor de Literatura Catalana del mateix institut i escriptor, Joan Pinyol- i de l’altra diverses il·lustracions d’aquests textos brevíssims que han dut a terme alumnes de primer i de segon de batxillerat artístic de l’institut Milà i Fontanals.
Tal com ha manifestat Pere Guilera, propietari, enòleg i viticultor de Cava Guilera, l’objectiu és establir un pont de col·laboració entre un centre educatiu i una empresa vitivinícola a fi de donar a conèixer les creacions artístiques dels joves artistes, oferir-los una plataforma de difusió de les seves obres i lligar-los molt més al territori també des d’un punt de vista creatiu.
El resultat final d’aquesta cooperació combina l’expressió artística, literària i enològica i es presentarà en societat en un acte obert a totes les persones interessades que comptarà, entre d’altres, amb l’exposició de totes les il·lustracions presentades a aquesta primera convocatòria, amb la lectura dels microrelats del món de la vinya a càrrec d’alumnes de la modalitat de batxillerat d’Arts escèniques del mateix institut i amb la presentació oficial de la promoció d’ampolles de cava i de punts de llibre il·lustrats pels alumnes seleccionats. Finalment hi haurà un piscolabis i un brindis de celebració d’aquesta primera cooperació artística.
L’acte començarà a les dotze del migdia a la mateixa Cava Guilera. Des d’aleshores i durant tot l’any que ve es podrà adquirir aquesta promoció de cava personalitzat.
jpinyol |
dimarts, 29 de novembre de 2011 | 21:49h
Com a membres de l'Agrupació de Familiars ProExhumació de Republicans del Valle (AFPERV) el govern espanyol socialista va convidar-nos, el 8 de setembre de 2010 a visitar les cates que un equip de forenses realitzava aleshores a diverses tombes col·lectives del Valle de los Caídos. Ens van demanar discreció respecte dels mitjans i ens van impedir de realitzar cap fotografia. Dies després la revista Interviu va filtrar tota la informació amb un reportatge ple d'imatges de les tombes obertes i ple de mentides intencionades -van arribar a dir que les prospeccions a les tombes s'havien fet d'esquenes a la comunitat benedictina que venera tothora les restes del dictador i el botí de guerra format per vora 34.000 persones enterrades allí, moltes a la força, després de ser exhumades de milers de fosses comunes. Mentida podrida! Durant la nostra visita ens va acompanyar també un monjo amb mascareta i tot-. El govern socialista espanyol ens va demanar paciència i més discreció fins que s'ha tret el tema de sobre i l'ha servit al nou govern del PP que ja ha anunciat que vol continuar mantenint el parc temàtic de la dictadura. L'informe de la Comissión de Expertos no podia ser més covard respecte del greuge pendent que suposa la darrera plaça forta del franquisme. Ho entenc. L'any 1990, en ple govern de Felipe González, van realitzar-se exhumacions i trasllat de cossos d'una capella a l'altra del Valle, també sense dir-ne res a les famílies, com les dels 502 que es van traslladar des del cementiri de Lleida. Una nova profanació de tombes en època suposadament democràtica. Per això, perquè els deu avergonyir la culpa, els del PSOE tampoc no s'han atrevit a fer res a favor de les nostres demandes d'exhumació i, per a més inri, plantegen treure d'allí el cos de Franco sempre que ho vulgui la seva família. Sense dubte...
jpinyol |
dilluns, 28 de novembre de 2011 | 23:36h
Des de fa mesos, una comissió d'experts integrada, entre d'altres, per historiadors i forenses i nomenada pel govern espanyol socialista, està elaborant un informe per determinar què s'ha de fer amb un dels reductes més potents del franquisme, el Valle de los Caídos, on -per vergonya d'un estat que sempre s'ha penjat la medalla d'una transició modèlica cap a la democràcia-, avui dia encara es venera el dictador enmig de múltiples mostres de simbologia falangista anticonstitucional. En una de les escasses filtracions que hi hagut a la premsa, fa uns dies es va saber que estaven barallant la possibilitat de traslladar el cos de Franco al Pardo perquè reposi al costat dels seus. Enmig de la ràbia se m'escapen algunes preguntes. Per què se li pot concedir aquest honor a la Carmen Martínez Bordiú, una de les nétes de Franco, i no a mi, nét de Joan Colom Solé, que morí a Lleida el 1939 als 40 anys com a presoner de les tropes franquistes sense haver entrat mai en batalla, que fou enterrat en una fossa comuna del cementiri de la capital del Segrià en contra dels desitjos de la meva àvia i que vint-i-sis anys després, el 21 de juliol de 1965, i per exprés desig del règim de Franco, fou desenterrat i traslladat amb nocturnitat i traïdoria i sense que ho sabéssim mai la família cap al Valle de los Caídos? Per què als causants d'una de les crueltats més inhumanes encara se'ls tracta amb deferència i a les víctimes se les condemna a l'oblit i a la injústícia eterna? Per què, després de tres anys de lluita constant per recuperar l'avi i portar-lo al cementiri de la població d'origen encara hem d'aguantar la passivitat d'un govern espanyol que no s'ha atrevit mai a moure fitxa en el nostre favor, qui sap per quines pressions de la ultraderta espanyola que disposa fins i tot d'helicòpters per sobrevolar i controlar els moviments que es fan al mausoleu franquista. Molts desapareguts de la guerra civil es troben enterrats al Valle de los Caídos i llurs famílies no ho sabran mai...
