Planeta Lluç s’obre amb una novel·la feta a colps de XII microrelats; on, al voltant de la protagonista –Hortènsia, una iaia que a males penes intervé– giren els personatges del raval en una aquarel·la polimòrfica de petites relacions amb la vida. El ventall de contes va des de les situacions més quotidianes, d’aquelles que no ens costa gens veure’ns-hi retratats, i que Pinyol estiregassa fins a convertir-les en petits drames personals amb finals sorprenents; fins a d’altres en què rememora, possiblement de forma biogràfica, –és públicament sabut el seu activisme per la recuperació de la memòria històrica– on ens fa reviure un tall dels últims temps de la guerra a través d’una tragèdia personal. És com si hi haguera pogut rescatar seqüències vives d’allò que la història oficial ens ha volgut soterrar durant tants anys de foscor. Amb un llenguatge planer, no exempt d’esguits literaris allà on calen –simbolismes, imatges, ironies...– que ens inclinen a la complicitat amb alguns personatges, o a la tendresa en d’altres, Planeta Lluç ens porta pels viaranys d’aquests contes que ben bé molts d’ells podien haver estat vestits de novel·la. Tanmateix, el domini dels tempos del relat fa que el producte que Joan Pinyol ens presenta siga un material interessantíssim per a aquest model de vida tan apressat que duem en què el temps és un bé preat i escàs. Ben bé podem furtar-li a na Rutina quinze o vint minuts del seu reialme i dedicar-los a gaudir d’un conte amb la mateixa intensitat que l’autor l’ha creat per a nosaltres. Un llibre ideal per a assaborir-lo a glops curts –com el Bourbon– abans de dormir, en el transport públic o a la sala d’espera de la vida.
Una de les cases rurals més carregades d’història de l’Alt Empordà, Can Massot, situada a la població de Darnius, celebrarà dissabte 19 de maig una jornada literària sobre la base d’una bona colla d’actes pels quals ja han confirmat l’assistència més de cent persones.
Entre aquests actes en destaquen dos que aniran a càrrec de l’escriptor capelladí Joan Pinyol. D’una banda la presentació de Planeta Lluç, el seu darrer llibre i de l’altra el taller de microcontes que impartirà en sessió nocturna, tot just després de sopar i des del menjador central de Can Massot.
La jornada literària començarà a les cinc de la tarda sota la monumental platana dels jardins de Can Massot amb un recital poètic a càrrec de diversos poetes empordanesos i també de tots aquells darniuencs que, a títol voluntari vulguin compartir els seus textos. A continuació tindran lloc les presentacions de llibres, a més del llibre de Pinyol, també de les novetats dels escriptors Dani Ruiz Trillo i Raimón Gil Sora. Tot seguit s’inaugurarà la Fira Literària de Can Massot, amb diversos col•loquis i estands que faran possible la venda de llibres i signatures d’exemplars, un sopar col•lectiu i a les 11 de la nit tindrà lloc una sessió nocturna dedicada a l’art dels microrelats a càrrec de l’escriptor capelladí, autor de tres reculls d’aquest gènere i divulgador continu de les seves particularitats en diferents centers escolars i biblioteques del país.
No és la primera vegada que la casa de turisme rural Can Massot organitza una jornada literària. L’èxit assolit a les passades edicions ha engrescat de nou els seus responsables per convocar-ne una edició més, que compta amb la col•laboració de l’Ajuntament de Darnius. Hi esteu tots convidats!
Si retallem de soca-rel la possibilitat de formar en condicions les noves generacions, quin futur els deixem? No cal ser especialista econòmic per entendre que en temps de crisi bèstia i inhumana com la que patim i continuarem patint, s'hauria d'invertir més que mai en l'educació pública i gratuïta perquè algun dia les noves generacions contribueixin també a aixecar el país. El nostre! Els nacionalistes espanyols que se'n vagin a cagar a la via, si pot ser a la de l'AVE que usen quatre! Així amortitzarem una mica tanta despesa pública desaprofitada...
Ressenya literària de l'escriptor Llorenç Capdevila ("Regió 7", 12-05-2012)
El planeta literari de Joan Pinyol (a propòsit de Planeta Lluç)
La gran efemèride literària d’aquest 2012, si més no en l’àmbit de la literatura catalana, és el centenari del naixement de Pere Calders, el gran mestre de la narrativa curta en català del segle XX. I, justament enguany, l’escriptor de Capellades Joan Pinyol acaba de publicar un recull de relats de clar regust caldersià: Planeta Lluç (Editorial Aire). Potser és un homenatge encobert, ja que Pinyol no ha amagat mai la influència de Calders i, a més, sempre se n’ha reconegut l’estímul en els seus inicis en el món de les lletres, ja que hi va mantenir cert contacte epistolar. Però cal dir que al marge de les influències que a Planeta Lluç hi hagi o hi pugui haver de l’autor de Cròniques de la veritat oculta (la ironia aparentment ingènua, l’humor tendre, la sornegueria, la polidesa lingüística, les pinzellades de realisme màgic), Joan Pinyol ha creat onze relats amb mèrits i caràcter propis.
Sota el títol enigmàtic de Planeta Lluç s’amaguen vuit narracions que, al llarg de l’última dècada, han estat seleccionades en certamens literaris com “Les millors pàgines”, de Granollers, “Galeria ebrenca”, a les Terres de l’Ebre, o en el Premi de Narrativa Breu “Tirant lo Blanc”, convocat per l’Orfeó Català de Mèxic. A més, l’autor n’hi ha afegit tres d’escrites durant aquest mateix període. Això fa que Planeta Lluç no presenti un recull pensat i executat de forma unitària, sinó una miscel•lània literària ben diversa, una amanida variada on es barregen històries sobre la solitud (“Hortènsia, als seus peus”), l’amistat i la traïció (“La truita de la pau”), l’amor (“Fora de cobertura”), la tristesa i la bogeria (“De les tristors en farem fum...”)... on Joan Pinyol no s’oblida de la peripècia final de l’avi que té enterrat al Valle de los Caídos (“Vine! –li va dir a contracor”) i de la guerra absurda i de la dictadura que van provocar la seva mort (“Tres segons...”, “L’Ebre també té cel”); i ofereix també una llarga narració central, que és com una novel•la breu, força delirant, on es relata una protesta accidentada, còmica i surrealista d’un grup de veïns que (amb tics i rutines que recorden les protestes indignades del 15-M) es planten davant de l’oficina de correus per reclamar les cartes que, segons ells, no arriben al carrer del Desconsol, número 8. Són onze històries força diferents, unides, si de cas, per un estil que se sustenta en el virtuosisme lingüístic, en la capacitat (dificilíssima) de crear a partir de frases llargues però que es llegeixen amb fluïdesa. Pinyol renega de l’estil telegràfic que tant ha triomfat darrerament (de vegades amb brillantor i d’altres per amagar senzillament una pregona ineptitud en el domini de la llengua), però no ho fa amb el llenguatge abarrocat i indigest amb què alguns, de tant en tant, intenten compensar la falta de discurs, sinó amb una sintaxi que, tot i ser complexa, es paeix amb absoluta naturalitat i està posada al servei de la història. Un estil, a més, carregat d’ironia fina i d’humor negre, de jocs de paraules (“tres jubilats que mataven el temps esperant que el temps els matés a ells”) i picades d’ullet cinematogràfiques (“instants després el vagó fou engolit per la foscor d’un túnel”).
Llorenç Capdevila (Article publicat a Regió7 el dia 12 de maig de 2012 dins la secció cultural “Lletra de batalla”)
Durant deu anys (1984-1994) vaig tenir el privilegi de cartejar-me amb Pere Calders. les circumstàncies d'aquesta relació epistolar ja les he explicades abastament en diferents espais, com ara el meu web d'autor. El cas és que, a banda del revulsiu màgic que va suposar per a mi la generositat de Pere Calders cap a aquell adolescent absolutament seduït per la seva obra (la seducció, igual que jo, hem anat creixent amb el temps), hi ha una conseqüència literària en l'obra caldersiana que ara, en ple celebració de l'any Calders, em ve de gust esplaiar.
En el recull "Un estrany al jardí", publicat per primera vegada l'octubre de 1985, i en concret en el conte "Vora la mar", el narrador es presenta com a representant d'una "petita empresa de Capellades, manufacturera d'uns papers feta a mà que interessaven molt un editor de llibres de bibliòfil d'una gran exquisidesa". El conte se situa a Venècia i a les acaballes de la narració un personatge s'adreça al narrador en aquests termes : "Em consta que -un príncep de la noblesa vaticana- us aprecia molt a tu i als papers de Capellades. Estic segur que si li ho demanaves, faria els passos necessaris per a obtenir-nos una dispensa papal."
Ni per carta ni per telèfon Pere Calders no s'hi va referir mai però hi ha alguna cosa que em fa creure que, com que en els anys que va donar forma a aquest llibre tenia present el meu poble a través de les cartes que li vaig enviar, la referència a Capellades va ser un gest més del que ens unia i ens unirà per sempre.
Article que avui em publica "El 3 de vuit", setmanari del Penedès en la meva columna d'opinió "Amb regust de catània". L'acompanya l'acudit gràfic que en el mateix diari també publica avui el Nil carbó, un dels meus alumnes de primer de batxillerat de l'institut Milà i Fontanals de Vilafranca. Espero que us agradi...
Pupetes d’un rei caçador
Al pas accelerat que anem, segur que per a molts ja és una notícia que ha quedat enrere, i ara toca parlar dels peatges que no es paguen, de la Generalitat amenaçada d’intervenció per un Estat que no se l’estima però tampoc no la vol deixar anar lliure, de l’entrenador que ha dit adéu quan el dia era net i clar mentre cada ocell mantenia l’alegria del seu cant i de la primavera d’hivern que es resisteix a escalfar-se i a escampar el pol•len arreu per gràcia dels que, com jo, som al•lèrgics a aquests esclats florals i ho paguem amb estossecs tan continus com inoportuns. Molts i moltes, també del Penedès, ja han arxivat els fets a les biblioteques polsoses de les seves amnèsies, però no pas l’elefant de Botswana que, amb uns ullals de 37,6 quilos cadascun i 1,17 i 1,12 metres de llargada respectiva, va rebre set trets de gràcia reial descarregats per un rifle del calibre 470 empunyat per la testa espanyola més coronada, ara de marfil esquitxat de sang. La mateixa testa que no va poder sortir d’aquell país ni per cames després de trencar-se el maluc en una caiguda. No pas en l’exercici del salvatgisme sinó a les cinc de la matinada per ser més exactes, poc després d’alçar-se enmig del campament on feia nonetes reials per anar o tornar de qui sap on i ensopegar amb una escala que no tenia a les mans un rifle del calibre 470 però que també el va tombar. Si bé de manera diferent. De l’elefant ja ningú no es recorda però del monarca, sí. D’ençà que es va produir la sonada relliscada diversos mitjans de comunicació, també Tv3 (la que un dia va ser nostra) s’han bolcat en l’evolució de l’estat físic d’un rei ple de pupetes sonades. El monarca de les Espanyes que diuen que fan transicions cap a la democràcia però deixen blindades moltes realitats d’antics règims totalitaris va anar a una república africana a matar elefants i no pas a matar la gana, que hauria estat molt millor, i els súbdits destinem bona part dels telenotícies de torn a preocupar-nos pel seu maluc, com si a la majoria de vassalls ens interessés més que no pas qualsevol altre maluc trencat de qualsevol persona ingressada en un hospital ara mateix. No pas. Però a la vista dels minuts que li ha dedicat la televisió pública i també molta premsa nacionalista espanyola, resulta evident que un rei que mantenim tots, en època de vaques magríssimes es gasta els diners matant a trets els elefants que pot i a nosaltres ens preocupen diverses coses. Quan tindrà l’alta i es podrà reincorporar a la feina. Què hi ha al darrera del fet que la reina Sofia hagi passat pocs minuts de visita a l’hospital. Per què hi havia el forat d’una bala a la sabata del nét Froilan (diuen que se li va disparar l’arma en netejar-la com si ningú no sabés que es netegen descarregades). O si el gendre assenyalat per la justícia li va proporcionar, vés a saber com, els elefants igual que aquell que fa unes dècades alliberava truites riu amunt perquè un generalíssim les pesqués davant les camères del NODO i quedés com un senyor pescador. Ells fan i desfan i nosaltres fem tot el possible perquè no passi res. Perquè al rei del país veí no li falti mai cap emoció. I ni es recordi de la trompada que va sofrir en caure d’un carro de combat en unes maniobres a Saragossa l’any 1980. Ni de les ferides que li va provocar creuar una porta de vidre el 1981. Ni de l’accident d’esquí a l’estació suïssa de Gstaad l’any 1983. Ni de l’impacte de branca que va patir a l’ull quan caçava per Suècia el novembre de 1988. Que no pensi tampoc en les esgarrinxades que va sofrir a la cara després d’un accident d’esquí als Alps francesos el desembre de 1989. Que no li vingui al cap el xoc contra un esquiador a Baqueira Beret el dia dels innocents de l’any 1991. Ni la caiguda a la neu el febrer de 1995. Ni l’operació de varius de l’any 2001. Ni la intervenció de pulmó del 2010. Ni l’operació de genoll de l’any 2011 ni tampoc la de maluc d’enguany després de l’excursió per Botswana. Ni aquestes ni les que vindran, perquè les crisis econòmiques són perquè les patim les classes treballadores i no hi ha res com viure a cos de rei i a costa dels altres.
Acudit gràfic de la Paula Pardo, alumna de 2n Batxillerat-A de l'Institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès, publicat a "El 3 de vuit" el passat divendres 27 de maig.
El pacient que estava ingressat a la planta tercera de qualsevol hospital del país no ha matat cap elefant, no viu a cos de rei a costa de cap súbdit i, tot i l'accident que va patir l'altre dia, ja ni tan sols es troba hospitalitzat perquè les inhumanes retallades en sanitat pública han fet reduir el temps del seu internament amb vigilància mèdica. Per què hem de sofrir la cobertura mediàtica de l'hospitalització d'una testa coronada?
De tot cor és un recull de 32 contes escrits per 32 autors i autores de l'Anoia, el Bages, Berguedà i Solsonès. El llibre neix amb un doble objectiu. D'una banda, vol donar a conèixer els escriptors i escriptores d’aquest territori i, de l'altra, vol apropar el públic lector a obres i autors de proximitat. El cor és el referent comú de totes les narracions, des d'una doble circumstància: tots els relats tracten el tema de l'amor des d'una o altra perspectiva (amor i desamor) i, a més, els escriptors i escriptores han nascut o viuen al cor de Catalunya. D'aquesta manera, el llibre es proposa ser còmplice dels lectors –especialment els de les comarques centrals, però també els d'arreu del país
Els escriptors Jordi Estrada i Llorenç Capdevila són els coordinadors de De tot cor, un llibre teixit per autors i autores nascuts entre el 1930 i el 1981. La publicació ha anat a càrrec de l’editorial berguedana l’Albí i compta amb el suport d’Òmnium Cultural, el Gremi de Llibreters de Catalunya i el diari Regió 7.
Els 32 autors i autores de De tot cor són: Tomàs Àrias, Lluís Calderer, Lluís Casals, Llorenç Capdevila, Lluís Cerarols, David Clusellas, Jordi Cussà, Pilar Duocastella, Pep Elias, Jordi Estrada, Pasqual Farràs, Agustí Franch, Teresa Franquesa, Jaume Huch, Cesc Martínez, Zulima Martínez, Joan Jordi Miralles, Abraham Mohino, Pep Molist, Màrius Moneo, Sònia Moya, Daniel Peñarroja, Joan Pinyol, Marila Pons, Manel Quinto, Teresa Roig, Jordi Santasusagna, Jaume Serra, Josep Maria Solà, Marta Teixidó, Josep Tomàs Cabot i Montserrat Vilarmau.
El llibre es presentarà avui divendres 13 d'abril a les 8 del vespre a la llibreria Petit Parcir (c/ Carrasco i Formiguera, 16) de Manresa.
Avui fa 74 anys que criatures que no tenien ni els 18 anys -com el germà del meu pare, Josep Pinyol Colom-, van ser enviades al front de guerra, per defensar tan tendrament, el govern legítim de la República enfront d'un exèrcit rebel que s'imposà per les armes i obrí ferides molt profundes en moltes llars. Molts d'aquells joves van fer el bateig de foc a la batalla del Merengue, prop de Balaguer, i durant anys van estar malenterrats sota els camps de cultiu, fins que l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó, l'any 1987 els va traslladar cap a una fossa del cementiri de Camarasa, on reposen sense haver estat mai identificats. Avui fa 74 anys -era el 12 d'abril de 1938- milers de brots verds que defensaven la llibertat van ser esporgats del cor de moltes famílies, que encara els plorem. Per a tots ells, un càlid record!
Ahir vam encetar el pastís de presentacions de Planeta Lluç a la Llibreria Catalònia de Barcelona. La cirereta va ser una vetllada molt entranyable. Gràcies als que vau venir a fer-la possible!
A la imatge, l'equip de la presentació al complet. D'esquerra a dreta, l'actriu Marina Gatell, la Gema i el Quim (editors), l'autor i Cinta Arasa, que presentà el llibre.
L’Editorial Aire m’acaba de publicar el meu dotzè llibre de narrativa. Es titula Planeta Lluç i és un recull d’onze contes prologats per l’escriptor Joaquim Carbó.
A la contracoberta s’hi pot llegir... L’àvia que no es perd detall del món des d’una talaia privilegiada, el jove que bat a consciència els ous de la venjança, l’amor que es multiplica per la gràcia de cobertures desfavorables, el sacseig d’una altra mena de sentiments, més lligats a la terra i derivats del molt que va destruir la guerra civil, les teràpies curatives al marge de l’imperi de la recepta, els ulls mexicans de la mort, l’inabastable univers sensorial dels humans, la infinitud onírica del cor de les muntanyes i el contrasentit d’una manifestació col·lectiva dibuixen l’orografia d’un cos espacial, el Planeta Lluç, volador i no identificat fins que el lector hi aterri i s’hi passegi de gust, predisposat a descobrir nous horitzons, amb els ulls ben oberts, a banda del seu món.
Si us ve de gust un regust de lluç per al proper sant Jordi, trobareu el llibre en aquests llocs i llibreries : •TAGA (Plaça Sant Miquel 28; 08786 Capellades) •LLIBRERIA CAPELLADES (Carrer Major 51; 08786 Capellades) •PAPERERIA CASTELLS (Dr. Fleming 1; 08786 Capellades) •AQUALATA (Carrer Sant Josep 14; 08700 Igualada) •LLIBRERIA LLEGIM (Ptge. Capità Gall 4; 08700 Igualada) •LLIBRERIA CALL RABELL (C/ Sta. Caterina 17; 08700 Igualada) •LA LLIBRERIA DEL PASSEIG VERDAGUER (Passeig Verdager 70; 08700 Igualada) •LLIBRERIA JORDANA (C/ Odena 1; 08700 Igualada) •LLIBRERIA LA CULTURAL (Carrer Sant Joan 12; 08720 Vilafranca del Penedès) •LLIBRERIA RÀFOLS (Av. Tarragona 32; 08720 Vilafranca del Penedès) •CATALONIA (Ronda de Sant Pere, 3; 08010 Barcelona) •DOCUMENTA (Cardenal Casañas 4; 08002 Barcelona) •ALIBRI (Balmes 26; 08007 Barcelona) •CAP I CUA (Torrent de l’Olla 99; 08012 Barcelona) •LAIE (Pau Claris 85; 08010 Barcelona) •LLIBRERIA POMPEIA (Cardenal Casañas 5; 08002 Barcelona) •LLIBRERIA SANT JORDI (Ferran 41; 08002 Barcelona) •FREE TIME (Las Ramblas 114; Barcelona) •LIBRERÍA JAIMES (Passeig de Gràcia 64; 08007 Barcelona) •PROA ESPAIS (Roselló 212; 08008 Barcelona) •LLIBRERIA LES PUNXES (Rosello 260; 08037 Barcelona) •PAPERERIA IBERICA (Passeig de Sant Joan 27; 08010 Barcelona) •LLIBRERIA CAN LLETRES (Carrer València 16; 08015 Barcelona) •LLIBRERIA CATALAN (Carrer Comte Borrell 100; 08015 Barcelona) •LLIBRERIA CLARET (Roger de Llúria 5; 08010 Barcelona) •LLIBRERIA LA GARBA (Maquinista 19; 08003 Barcelona) •LLIBRERIA ANTINOUS (Carrer Josep Anselm Clavé 6; 08002 Barcelona) •LLIBRERIA ROQUER JARDINETS (Passeig de Gracia 122; 08008 Barcelona) •LLIBRERIA TÈCNICA (Tres Creus 65-73; 08202 Sabadell) •LA LLAR DEL LLIBRE (Passeig Plaça Major 12-34; 08202 Sabadell) •LLIBRERIA DALMAU DE PIERA (Pau Claris 14; 08784 Piera) •EL CELLER DE LLIBRES (Rambla del Celler 25; 08190 Sant Cugat del Vallès) •MYTHOS LLIBRERIA (Carrer de Santa Maria 24; 08172 Sant Cugat del Vallès) •LLIBRERIA PAIDEIA (Santiago Rusiñol 40; 08172 Sant Cugat del Vallès) •LLIBRERIA XAMFRÀ (Rambla del Celler 97; 08172 Sant Cugat del Vallès) •RACÓ DE PAPER (Valldoreix 77; 08172 Sant Cugat del Vallès)
I si voleu que us el presentem i us el dediquem en exclusiva, agafeu agenda i bolígraf i apunteu les següents possibilitats :
Presentacions previstes de Planeta Lluç :
dimarts 10 d’abril : LLIBRERIA CATALÒNIA (Ronda de Sant Pere, 3. BCN), 19.00 h.
dimecres 18 d’abril : LLIBRERIA CAFÈ LILIPET (Pou de la cadena, 8. BCN) 20.30 h.
dijous 19 d’abril : Biblioteca Central d’Igualada (plaça de cal Font, s/n) 19.00 h.
divendres 20 d’abril : ESCOLA SANT RAMON (carrer de Ferran, 1. Vilafranca del Penedès) 19.30 h
i diumenge 22 d’abril : Museu Molí Paperer de Capellades (passeig Immaculada Concepció). 12.00h.
Gràcies per estar al cas. Que us acosteu a l’òrbita d’aquest nou planeta és per a mi un autèntic plaer. I si voleu que l'acostem a altres persones amb dedicatòria inclosa, només m'ho heu de demanar!
L’altre dia un mossèn jove va convidar cinc nens entre vuit i nou anys a pujar al seu cotxe i se’ls va endur a la Vall d’Aran. Al petit maleter hi duia una tenda de campanya per dormir junts i els nens van acceptar la proposta encantats. Durant els dies que durà l’experiència van banyar-se a l’estany Redó, a l’embassament de sant Antoni vora Tremp i van campar-la feliços per les muntanyes del nord del país. Tal com s’aprecia en la imatge al 600 que va enfilar l’aventura no hi cabien pas les cinc cadiretes de cotxe reglamentàries i tampoc no van caldre ni autoritzacions signades pels pares ni documents sobre el dret d’imatge dels menors, ni assegurances mèdiques obligades. A més, els nens no van perdre ni un segon de l’excursió teclejant els mòbils per explicar als progenitors què feien o què deixaven de fer cada dos segons. Avui, una notícia com la que acabeu de llegir seria, si més no, sospitosa. Les males llengües i pèssimes consciències afilarien els mals pensaments i els vindrien al cap els casos de pederastia que han esquitxat de valent l’Església catòlica en els darrers temps. Els obsessionats amb normes i reglaments de conducta podrien fins i tot encetar diligències judicials contra el prevere i el farien seure al banc dels acusats amb la càrrega d’una culpabilitat per segrest, abús de la innocència, perillositat en la conducció i unes quantes causes punibles més. TV3 –que ja no és la nostra sinó la d’un PP que vol reduir-la a la mínima expressió- obriria el TeleNotícies amb unes imatges del mossèn entrant al judici capcot i després reproduiria unes declaracions d’un dels menors segrestats amb els ulls amagats sota una franja borrosa i l’audiència se l’escoltaria commoguda per un profund sentiment de llàstima per la criatura. Tot plegat passaria avui, en ple segle XXI. Però l’excursió que us he descrit en començar l’article es remunta a finals dels anys 60, quan el món encara no s’havia tornat tan boig i la parròquia de santa Maria de Capellades tenia el sa costum d’organitzar unes excursions de finals de curs amb els escolanets que havien servit l’altar tot l’any. Em consta que mossèn Jordi Bertran i Cassola actuava de bona fe i conec tots els nens que surten a la fotografia –el Xavi, el Toni, l’Enric, el Joan i l’Albert, avui feliços pares de família- i sé que l’emoció que vivien durant uns dies entre valls encara no tan castigades pel turisme era veritable, sincera i pura. I els va deixar una empremta inesborrable tan sana com positiva. Em consta que els seus pares confiaven a cegues en la bona fe del religiós i que aquest contribuïa enormement a la felicitat creixent de les criatures. Què ha passat, doncs, vora cinquanta anys després? Que uns i altres ens hem tornat restrictius, desconfiats, sospitosos, incrèduls i tan legalistes que vivim lligats de peus i de mans. I que regals de la vida com la possibilitat de marxar d’excursió uns dies amb companys del que sigui són cada vegada més escassos i desperten menys emocions en contrast amb altres apassionants experiències actuals, com ara passar-se el dia creuant missatgets de mòbil o rebent dosis considerables d’imatges acolorides a través de les petites pantalles. Perquè aquesta és l’altra. No oblidaré mai les vegades que, de ben petit, m’asseia amb la cosina sota la taula de casa de l’àvia per mirar dibuixos animats per televisió. No era pas quan volíem sinó quan els feien, que era de tant en tant i a més havia de coincidir que et deixessin veure’ls. Recordo que quan sortien les lletres del final picàvem de mans damunt les tendres cames tot cantant “que en facin més!, que en facin més!...”, un detall que no depenia ni de nosaltres ni dels grans que ens feien costat. Si en feien més aplaudíem de felicitat per l’alegria inesperada. I si no en feien més, començàvem a entendre que a la vida tot no pot ser. Que hi ha coses que sí i d’altres que demanen sobreposar-se amb paciència. Avui no. En l’actualitat els DVD de dibuixos animats porten incorporada l’opció de “repetir la pel•lícula” i tot bé dat i regalat, sense emocions fresques i sense la cultura de l’agraïment. Tot plegat a la justa mesura del que ve de gust a nens i a joves, i així els tenim. Consentits, exigents, reivindicadors de tots els drets i oblidats de molts deures. I segurament no tan feliços com els que descobrien el món des del teulat d’un 600.
Aquesta és la cara visible del meu nou llibre (Planeta Lluç. Ed. Aire, 2012) que fa dies que us havia anat anunciant.
M’agradaria saber si us agrada aquesta portada, així, a primer cop d’ull. I quin contingut us fa imaginar.
Amb un pròleg de Joaquim Carbó, autor entre moltes altres, de la cèlebre La casa sota la sorra, el que ja és el meu dotzè llibre de narrativa està format per onze contes diferents que fa temps que esperen i desitgen la vostra curiositat. En els propers dies n’anirem parlant...
Ara que ja el tenim aquí, el llibre ja és tot vostre!
Espero que respongui a les vostres expectatives! L’he escrit amb aquest desig.
