poca feina

bl·g

18 de febrer de 2008
Sense categoria
1 comentari

bústia de veu

Per als clàssics com jo, trobar alguna cosa a la bústia de casa (si no és publicitat) sempre fa il·lusió.

Si a més de ser un clàssic, fa poc que vius a l’estranger, encara en fa més.

I si a sobre de ser un clàssic que viu a l’estranger el que reps é la revista musical que llegeixes cada mes, no pots fer altra cosa que despenjar el telèfon (abans d’obrir el sobre) i trucar al teu germà per donar-li les gràcies.

I no perquè el meu germà sigui l’alter ego de Postman Pat (encara que tots dos tinguin a black and white cat). Els que ens conegueu (a mi, o al Roger, o a tots dos) sabreu que fa gairebé tres anys que treballa a l’Enderrock. I des de fa més d’un any que va penjant post-its en un lloc tant curiós com és darrera la nevera, tot portant la contrària a l’evidència de penjar-los per davant.

Fa uns deu dies, el Roger va penjar un llistat de blocs premiats com a punts de lectura habitual, i vaig tenir una bona sorpresa al veure que havia inclòs llocs,Gent en la selecció d’aquests cinc blocs. La sorpresa va ser encara més gran al veure com augmentava el número de visites d’aquest humil lloc.

Aquest bloc mai ha tingut la pretensió ni la intenció de ser un focus d’opinió o una font informativa, o de generar debat, senzillament és un racó on de tant en tant deixar constància del que va passant per aquí dalt. Per aquest motiu és curiós veure com el número de visites total és bastant més elevat del número de gent que conec i pot estar interessada en saber com em van les coses. Clar que la mare hi deu entrar uns tres cops per dia, però tot i així…

Escric aquest post amb el cd de l’Enderrock sonant pels altaveus que em van portar els reis i que han augmentat la meva qualitat de vida a nivell d’audició musical de forma espectacular. Demà es celebra la ja tradicional entrega de premis Enderrock al Bikini. Per motius obvis no hi podré assistir. Tot i així les veus que he trobat a la bústia i que ara sonen més altes a travès del portàtil m’ajudaran a fer-me sentir una mica més aprop de Déu i Mata, i de les sensacions i concerts viscuts allí. L’últim, el de la Rickie Lee Jones, el mateix dia que l’Espanyol perdia la seva final europea…

El pròxim? Els temps i els rellotges diran…
http://www.youtube.com/watch?v=WMC_q99aI_I

  1. Uola! caram axio de tenir tant èxit deu fer impressió no? jejejeje però no m’estranya que a la gent li agradi cotillegar el que escrius 😀 sabies que un dels de sanjosex és arquitectu és que ja diuen que té moltes sortides la nostra carrera…jisjsijsis cuida’t molt i continua disfrutant! un petonas!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!